Conflicte patricio-plebeu

Conflicte patricio-plebeu o conflicte dels órdens són denominacions historiográficas de la lluita social i política lliurada entre els patricios (patricii, patres) i els plebeus (plebs, plebeius) de l'Antiga Roma. El conflicte va sorgir del desig dels plebeus de conseguir l'igualtat política. Es va iniciar en la Secessio plebis del 494 a. C., i va culminar en el 287 a. C. en la Lex Hortensia, despuix de dos sigles de confrontacions que varen dominar la vida política de la República romana primerenca.

Desenroll

Segons el relat tradicional de Tito Livio, Ab Urbs condita libri, des de la deposició de l'últim rei, Tarquinio el Soberp, en l'any 509 a. C., les famílies patricias es arrogaron el poder de llimitar als membres de la seua orde el govern de la ciutat, monopolisant l'accés al Senat i al colege sacerdotal. L'incapacitat dels plebeus per a accedir a les magistratura contrastava en les seues plenes obligacions militars, que arruïnaven a les famílies de menuts propietaris a causa de les contínues movilisacions per a la guerra, que els impedien mantindre les seues explotacions agrícoles i els feyen endeutar-se. Donades les dificultats de la plebe, els patricios varen utilisar sense restriccions el nexum, la servitut per deutes dels ciutadans empobrits, sometent de fet als seus clients, que seran cada volta més depenents.

Com a resposta a la dura aplicació de les lleis sobre el deute pel cònsul Api Claudio Sabino, els plebeus varen eixir de Roma en 494 a. C. per a instalar-se en el Monte Sacre (Montem Sacrum) i varen rebujar prestar el servici militar; va ser la primera secessio plebis (‘secessió de la plebe’). Varen crear un Estat paralel, elegint les seues pròpies assamblees: els Concilia plebis, i els seus propis representants: dos tribunos de la plebe. La resposta dels patricios, retardada lo més possible, va ser la promulgació de la Llei de les XII Taules en 450 a. C., redactada pels decemviros, un conjunt de lleis escrites i publicades, la mera existència de les quals suponia un llímit als abusos dels patricios. No obstant, pel seu contingut, a estes taules li les denominava «injustes», perque varen mantindre la prohibició de contraure matrimonis mixts entre patricios i plebeus (Taula XI), formalisaven la distinció entre les dos classes i mantenien el nexum.

Els alvanços en favor de la plebe varen ser llents pero constants. Alguns cònsuls varen ser reemplaçats per tribunos militars en poder consular. L'impopular prohibició del connubium de la Taula XI va ser abolida en 445 a. C. per la Lex Canuleia, permetent aixina els matrimonis mixts. En 367 a. C., les Leges Liciniae-Sextiae permeten que un dels dos cònsuls siga plebeu. Els càrrecs de censor en 351 a. C., de pretor i de dictador s'òbrin als plebeus. El nexum és abolit per la Lex Poetelia Papiria en 326 a. C. En 367 a. C., els fills d'esclaus lliberats poden accedir al Senat i els humiliores i libertos poden inscriure's en les tribus rurals. Açò va a revolucionar el funcionament polític de Roma i, encara que és anulat pels patricios en 304 a. C., es fixa a l'electorat pel seu lloc de residència i no pel clientelisme i l'orige ètnic, ya perdut des de molts anys abans.

Alguns autors veuen una influència de la democràcia grega. Per a celebrar la pacificació entre patricios i plebeus despuix de l'aprovació de les Lleis Licinias en 367 a. C., el Senat va ordenar la remodelació circular del Temple de la Concòrdia, com en les assamblees gregues. Gneo Flavio, fill d'un lliberte i edil curul, va promulgar el Ius Flavianum que donava nous procediments de dret i abolia el monopoli patricio.

La crisis final de la lluita es va produir en la Lex Ogulnia en 300 a. C., que permetia als plebeus eixercir poders religiosos, i en la Lex Hortensia en 287 a. C., que tenia igual pes a la llegislació, fòra promulgada pel Senat o per l'assamblea de la plebe. Ya no existiran diferències jurídiques entre els dos órdens i es va consolidar el domini social d'una nobilitas patricio-plebea.

Historiografia

En la historiografia romana no existix cap font contemporànea d'estes lluites. L'antiga visió dels acontenyiments està contaminada pels seus relecturas relacionades en opinions de les lluites polítiques del seu temps. Açò fa poc fiables els documents disponibles. Polibio conta la versió dels hòmens contemporàneus en els conflictes, pero està en contradicció en Cicerón i Tito Livio que sugerixen que hi ha hagut pocs canvis en 500 anys. Els Fastos consulars acrediten la presència de cònsuls plebeus, pero no hi ha rastre aparent de lluita armada, mentres que reivindicacions d'este tipo entranyaven posteriorment derramamientos de sanc. Possiblement puga ser vista l'oposició patricio-plebeu com una oposició entre l'antiga aristocràcia patricia i la nova aristocràcia dels plebeus rics (homines novi).

Provablement la denominació ordo ("orde") no és la més adequada per a designar a cada una de les parts en conflicte, encara que és usada en la bibliografia. "Senadors i equites... eren els dos órdens, ordines. Quan s'usa en un sentit ple i estrictament polític, el terme ordo, en la República tardana, comunament denota el ordo senatorius i el ordo equester. Es parla de uterque ordo, cada u dels dos órdens; i quan Cicerón parla de la concòrdia ordinum, o harmonia dels órdens, com el seu ideal polític, es referix simplement als senadors i els equites. En la nostra terminologia la plebs era un "orde" en la República primerenca, en contraposició contra els patricios, pero eixe supòsit ordo plebeius no sembla haver segut una expressió que s'haja usat alguna volta en la República tardana. La paraula ordo, no obstant, s'usa a voltes més extensament i s'aplica, per eixemple, no només a scribae i praecones sino inclús a libertos, llauros, ganaders o comerciants."

Vore també

• Dret romà
• Periodo dels Gracos (fins del sigle II a. C.per Francisco Souto caracterisat per la lluita entre populars i optimates)

Bibliografia

• Livio, Tito, Història de Roma des de la seua fundació. Obra completa. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1428-8.
• M. Cary, H.H. Scullard, A History of Rome, Palgrave Macmillan (1980) ISBN 0-333-27830-5.
• Mommsen, Theodor i F. FERNÁNDEZ I Gónzalez (pròlec), Història de Roma, (varis volums), Madrit, Turner (2003) ISBN 978-84-750-6605-9.
• Kurt Raaflaub, Social Struggles in Archaic Rome: New Perspectives on the Conflict of the Orders (University of Califòrnia Press, 1986).Lo drets ganados pels plebeus varen ser: accés ala política.