Secessio plebis
Es coneix com secessio plebis (lit. en llatí: «secessió / separació dels plebeus») a una acció de lluita social, similar a una folga general duta a l'extrem per part dels plebeus romans, en el context de les lluites de poder entre plebeus i patricios (conflicte dels órdens) durant el periodo inicial de la República romana. Alguns conten tals secessions ya siga entre les primeres folgas de l'història,[1][2] o com una forma primerenca de folga general.[3]
Originalment, només els patricios tenien tots els drets propis dels ciutadans romans. Per eixemple, solament ells podien ser electes per a eixercitar els diferents càrrecs de “elecció popular” en la magistratura de Roma (cuestorés, pretorés, cònsuls, etc). Ya que l'eixercite d'eixes funcions era el camí usual per a aplegar al Senat romà, l'exclusió dels plebeus significava que ells estaven, en la pràctica, exclosos de la totalitat de posicions de poder o influència en la vida política i llegislativa de la República (estant inclús prohibit el matrimoni entre patricios i plebeus), a pesar de que, com a ciutadans romans, tenien les obligacions de tals (vore Cursus honorum).
Durant una secessió, els plebeus simplement deixaven de portar a terme les seues responsabilitats i/o treballs “en massa”. Ya que ells eren els qui mantenien la ciutat funcionant, tal “folga” significava que Roma es paralisava. Adicionalment, els plebeus abandonaven la ciutat i anunciaven la seua intenció de formar una nova comunitat en les afores de Roma.
Diferents autors tenen diferents percepcions de quantes secessions varen ocórrer, escomençant en 494 a. C. Per eixemple, mentres Tito Livio reconeix vàries secessions (vore més avall), Scullard sugerix que "la tradició recorda cinc tals secessions entre 494 a. C. i, 287 a. C., no totes d'elles són històriques i molts dels seus detalls són falsos...".[4]
La secessió de 287 a. C. es va convertir en un de les grans fites de la història constitucional europea, ya que va establir el caràcter vàlit o de norma jurídica del plebis scitum com un referèndum, assentant aixina les bases del mecanisme fonamental de consulta a la voluntat ciutadana que rig en el present.[5]
Les secessions i les seues conseqüències
[editar | editar còdic]Secessió de 494 a. C.
[editar | editar còdic]En eixa data Roma se sentia amenaçada pels «ecuos» i els «volscos» i desijava, conseqüentment, alçar un eixèrcit. Al mateix temps, hi havia una crisis econòmica i molts plebeus es trobaven endeutats. D'acort en la llei romana d'aquells temps, l'impagament del deute transformava al deutor en esclau de l'acreedor. Els plebeus es varen negar a integrar-se en l'eixèrcit a menos que eixa llei canviara. Els patricios varen acceptar la proposta. No obstant, una volta passat el perill, varen renegar del compromís.
Com a conseqüència, els plebeus es varen marchar de Roma al monte Sacre. Roma es va paralisar i els patricios varen tindre que cedir. El conflicte va ser resolt en el següent acort:
- s'accepten com a magistrats ordinaris dos tribunos de la plebe (tribuni plebis) en dret de vet a qualsevol actuació del Senat, o dels atres magistrats, que perjudique a la plebe, i en capacitat d'assistir llegalment a qualsevol plebeu en dificultats.
- s'accepta la llegalitat d'una assamblea exclusivament plebea (concilium plebis).
Este acort va ser celebrat en la decisió de construir un Temple de la Concòrdia.
Secessió de 449 a. C.
[editar | editar còdic]Durant el periodo anterior a l'existència de llei escrita en Roma no només estava subjecta a interpretació pels juristes sino que inclús devia la seua existència a la memòria (o voluntat de recort) d'aquells. En la pràctica açò significava que en molts casos de conflicte entre plebeus i patricios, els advocats i juges (tots patricios) “oblidaven” o interpretaven les lleis de les formes més convenients per a ells. En 449 a. C. la secessió va forçar als patricios a acceptar la llei escrita, lo que es va concretar en la Llei de les XII Taules.
Vàries secessions menors
[editar | editar còdic]En 448 a. C. es conseguix que els dos cònsuls alternen any a any en dos tribuni militum consulari potestate, dels que un pot ser plebeu, encara que este càrrec no conferix la calitat de “consularis” (necessària per a poder integrar-se al Senat).
En 445 a. C. es permet el matrimoni llegal entre plebeus i patricios (lex Canuleia), que fins al moment estava rigorosament prohibit, tant per a conservar la purea dels linajes familiars dels patricios com per a evitar l'ingrés de plebeus a l'èlits sociopolítiques (vore Gens).
En 409 a. C. els plebeus accedixen per primera volta a la magistratura (cuestor).
En 367 a. C. el Senat admet que, dels dos cònsuls nomenats cada any, un devia procedir de la classe dels plebeus (vore Leges Liciniae-Sextiae).
En 300 a. C. l'últim reducte patricio, el càrrec de pontífex, és obert als plebeus.
Secessió de 287 a. C. o secessió aventina
[editar | editar còdic]Esta va ser l'última secessió reconeguda com a tal. Els plebeus varen abandonar Roma i es varen congregar en el mont Aventino. Com a conseqüència el Senat va reconéixer les decisions de les assamblees de la plebe (plebis scitum[6]) com tenint força de llei, i va admetre, conseqüentment, que estes prevalgueren per sobre la voluntat dels llegisladors (vore Plebiscits romans).
En la tradició política italiana, el terme secessió aventina continua usant-se, per lo manco per alguns llegisladors, com a protesta a lo que consideren us abusiu de poders governamentals, abandonen el congrés i es reunixen separadament.
Conseqüències de les secessio plebis
[editar | editar còdic]D'acort a varis autors les secessio plebis formen la base del desenroll del dret constitucional romà. Aixina, per eixemple, Nicolás Maquiavelo argumenta: «Yo dic que els qui condenen els tumults entre els nobles i la plebe ataquen lo que va anar la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d'eixos tumults que en els bons efectes que varen produir. En tota República hi ha dos esperits contraposts, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat naixen de la desunió d'abdós».[7]
Vore també
[editar | editar còdic]- Clasismo
- Consciència de classe
- Conflicte social
- Dret romà
- Folga general
- Lluita de classes
- Lluites socials
- Optimates
- Proletariat
- Plebiscits romans
- República romana
- Tribuno de la plebe
Cites i notes
[editar | editar còdic]- ↑ Jeremy Young The General Strike
- ↑ Roman Empire. (2009). en Student's Encyclopædia. accedit Agost 30, 2009, en Britannica Student Encyclopædia [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Mont L. Pearson Perils of Empire:The Roman Republic and the American Republic
- ↑ Howard Hayes Scullard : A History of the Roman World, 753 to 146 BC p 81
- ↑ Matthias von Hellfeld: La mare de totes les Constitucions
- ↑ Lliteralment: «vot, orde o decret dels plebeus».
- ↑ Nicolás Maquiavelo, capítul IV del Llibre I dels “Discursos sobre la Primera Década de Tito Livio”, citat per Claudia Hilb: Maquiavelo, la república i la ‘virtù, pág. 4
- Archivat el 2 de octubre de 2016 archivat en Wayback Machine.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Livio, Tito, Història de Roma des de la seua fundació. Obra completa. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1428-8.
- M. Cary, H.H. Scullard, A History of Rome, Palgrave Macmillan (1980) ISBN 0-333-27830-5
- Mommsen, Theodor i F. FERNÁNDEZ I Gónzalez (pròlec), Història de Roma, (varis volums), Madrit, Turner (2003) ISBN 978-84-7506-605-9
- Pearson, Mont L: Perils of Empire: The Roman Republic and the American Republic.- Algora Publishing (2008) ISBN 978-0-87586-612-3
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Secessio plebis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.