Anar al contingut

Client (Antiga Roma)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Client (del llatí cliens —plural clients— i est de cluere, 'acatar', 'obedir'), en la societat de l'antiga Roma, era l'individu de ranc socioeconòmic inferior que es posava baix el patrocini (patrocinium) d'un patró (patronus) de ranc socioeconòmic superior. Abdós eren hòmens lliures, i no necessàriament es corresponia el seu ranc desigual en les distincions soci-familiars entre plebeus i patricios; encara que, legendariament, esta relació de patronazgo va ser iniciada per Rómulo en l'objectiu de fomentar els vínculs entre abdós parts de la societat romana, de manera que uns (els clients) pogueren viure sense enveja i els atres (els patrons) sense faltes al respecte (obsequium) que es deu a un superior. Quants més clients tinguera, a més prestigi (dignitas) accedia un romà que pretenguera ser important.[1]

Naturalea

[editar | editar còdic]

La condició del client, hereditària, li feya ser considerat partix la família del seu patró, somés a l'autoritat del pater famílies;[2] aixina com membre menor (gentilicius) de la gens del seu patró, en lo que estava somés a la jurisdicció i disciplina de la gens i podia accedir als seus servicis religiosos, incloent els ritos funeraris, sent els seus restants enterrats en el seu sepulcro comú.[3] Els libertos passaven a ser clients dels seus anteriors propietaris.

S'identificaven en la relació patró-client les relacions que s'establien en l'eixèrcit romà (entre un general i els seus soldats), entre el fundador i els habitants d'una colónia romana i entre el conquistador i el territori conquistat (estat client).[4]

Les relacions de clientela o de patronazgo obligaven a mantindre fides ("llealtat" i "confiança" mútues) entre patró i client (o ben fides per part del patró i pietas[5] -"devoció"- per part del client[6]). Com consistien en acorts privats, quedaven fòra del control estatal; pero es consideraven una mos maiorum ("costum ancestral") i un víncul d'orde religiós, que incloïa la dependència al patró per a la consulta dels favorix i les ofrenes als lares. La Llei de les Dotze Taules (449 a. C., encara que arreplega tradicions orals molt anteriors) declara sacer[7] («malaït», expost a la còlera dels deus) al patró que defrauda la llealtat del seu client. A partir d'esta llei, els clients duyen com a segon nom el de la gens del seu patró. La relació també tenia fortes conseqüències jurídiques, ya que no es permetia a patrons i clients demandar-se davant els tribunals ni testificar un contra un atre, i devien abstindre's de qualsevol tipo de iniurias entre ells. També tenia conseqüències militars, estant obligat el client a acompanyar al patró a la guerra i a contribuir al seu rescat si era fet presoner.[8]


El client solia provindre d'una família empobrida o d'orige humil o estranger que solicitava la protecció d'un romà poderós. A l'inici de l'història romana rebia del patró, a canvi de la seua sumissió i servicis, un heredium particularment chicotet (una parcela agrícola de dos iugera, insuficient per a alimentar-se), encara que eixa relació cuasi-laboral va deixar d'existir en temps de la República. A partir de llavors la relació de clientela era merament personal i s'establia en l'entorn purament urbà: els clients posaven els seus servicis, especialment els servicis polítics (quan el vot era requerit en les numeroses convocatòries electorals del sistema polític romà —comicis romans—), a disposició d'un patró ric i en ambicions polítiques i socials, que es convertia en el seu benefactor i li donava protecció i ajuda econòmica.[9] La relació clientelar en la vida social i política romana va ser decaent des de el II, fins al punt que alguns autors consideren que va deixar de ser una institució tan decisiva com usualment es presenta.[10]

Dionisio de Halicarnaso, en Antiguetats romanes, descriu la declaració de sumissió ritual del client en l'expressió in fidem venire, i l'acceptació pel patró en l'expressió in fidem clienteam recipere.[11]

La salutatio matutina, la sportula i els parasitus

[editar | editar còdic]
Relleu d'un sarcòfec de el III que representa a les quatre estacions (Horae) i a atres personages que esperen a la porta de l'atra vida[12] d'una forma similar a com els clients esperaven a la porta del seu patró a primera hora del matí.

[13]

El manteniment de les obligacions recíproques entre client i patró es manifestava cotidianament en la costum denominada salutatio matutina[14] ("salutació del matí"), que obligava al client a matinar per a acodir a casa del seu patró per a saludar-li i rebre menjar, diners o algun atre present (la sportula[15] -"menuda espuerta",[16] esportillo[17] o cistella, vore cistella de Nadal-); i es posava a disposició de lo que este poguera demandar d'ell (per eixemple, acompanyar-li a algun acte públic, a on estava obligat a manifestar-li la seua aprovació i respal). El que el patró tornara la salutació, citant-li pel seu nom, era una mostra de confiança i reconeiximent. L'orde de recepció venia determinat pel ranc del client.[18] Oblidar el tractament que devia donar-se al patró (el títul de dominus), podia donar lloc a ser despedit sense rebre la sportula. Es devia acodir vestit pròpiament, en toga, requisit que per als més pobres era difícil de complir, en el cas del qual s'esperava qué fora el seu propi patró el que li la facilitara. Depenent del número de clients, la salutatio podia prolongar-se molt (fins a la hora secunda o tertia).[19] Per molt molest que fòra per al patró mantindre este ritual quotidià, desatendre les queixes i peticions dels seus clients, o no respondre a la seua salutació, era considerat una pèrdua de reputació.[20] Les dònes no participaven en la salutatio llevat en el cas de que fora la viuda la que representara al patró (fent-se cridar com el patró mort), o quan el client, impossibilitat, manava a la seua dòna substituir-li (a voltes acodia postrat en una llitera, quedant-se a la porta per no poder anar), lo que podia suscitar una major generositat en la sportula.[21]

L'estructura de la domus (casa familiar romana) incloïa una peça a l'entrada que permetia acollir als clients; encara que lo habitual era permetre la seua entrada en espais més privats segons el seu ranc o nivell de confiança (els més humils es quedaven en l'entrada, mentres que a alguns se'ls permetia aplegar fins al peristilus). En Pompeya es conserva un banc de pedra en la frontera d'una casa, a on esperarien assentats els clients. Era prova del prestigi d'una família el que cada matí front a la seua casa esperara un gran número de clients.

Quint Tuli Cicerón, en De petitioniis consularibus, distinguix tres classes de clients: els que vénen a saludar-te a la teua casa, els que dus al fòrum i els que et seguixen a totes parts, i aconsella acordar un preu a l'exclusivitat dels primers, per a evitar l'abús freqüent que suponia que alguns clients acodiren a saludar a varis patrons distints el mateix dia; també aconsella dur tants com es puga al fòrum, perque el número de clients que acompanya a un candidat determina la seua reputació.[22]

Anvers i revers d'un sesterci de Nerón.


En la ciutat de Roma (tenint en conte que el cost de la vida era més car que en atres ciutats), la tarifa de dos sestercis es considerava adequada al començament de l'época imperial (en temps de Trajano, sis sestercis),[23] quan ya havia decaigut la costum dels pagaments quotidians en espècie (que es reservaven a ocasions concretes, com proporcionar entrades per a un espectàcul -especialment quan ho organisa el patró-, roba per a l'any nou, o lo necessari per a celebrar una boda). Era habitual que els clients anaren citats en el testament deixant-los alguna part de l'herència.

Els caprichos extravagants dels patrons, i l'adulació i el servilisme dels clients, podien aplegar a extrems ridículs, com varen denunciar Petronio,[24] Juvenal[25] i atres satírics (no pocs d'ells, com a molts atres lliterats romans, també clients protegits precisament per eixa condició -vore mecenage-).

En la paraula llatina paresīles teues (castellanizada "paràsit"), provinent de la grega παράσιτος (paràsits, "comensal"), es designava peyorativament als clients considerats com vagos que vivien a costa dels seus patrons.[26][27]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  • Plantilla:1728
  • "Client". Oxford English Dictionary. Oxford University Press. 2nd edition. 1989.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Dillon and Garland, Ancient Rome, p. 87.
  2. ↑ «LA FAMILIA ROMANA: PATER FAMILIAS, ESPOSA, HIJOS, CLIENTES I ESCLAVOS.». Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2012. Consultat el 24 d'agost de 2012.
  3. ↑ James Muirhead; Agnes Muriel Clay (1911). "Patron and Client". Encyclopædia Britannica (11th ed.).
  4. ↑ Matthew Dillon i Lynda Garland, Ancient Rome: From the Early Republic to the Assassination of Julius Caesar, Routledge, 2005, pg. 87.
  5. ↑ Hendrik Wagenvoort, Pietas: Selected Studies in Roman Religion, Brill, 1980.
  6. ↑ Karl-J. Hölkeskamp, Reconstructing the Roman Republic: An Ancient Political Culture and Modern Research, Princeton University Press, 2010, pgs. 33–35; Emilio Gabba, Republican Rome: The Army and the Allies, University of Califòrnia Press, 1976, pg. 26.
  7. ↑ M. Morani "Llatí sacer..." in Aevum LV 1981.
  8. ↑ "Client". The American Cyclopædia. 1879. "Clients". Encyclopedia Americana. 1920.
  9. ↑ Manual de Dret Romà. Història i Institucions. Luis Rodolfo Arguello. Any 2000. ISBN 950-508-101-4. Editorial Astrea. Buenos Aires, Argentina.
  10. ↑ Fergus Miller, "The Political Character of the Classical Roman Republic, 200-151 B.C.," en Rome, the Greek World, and the East: The Roman Republic and the Augustan Revolution, University of North Carolina Press, 2002, p. 137. Cita també a N. Rouland, Pouvoir politique et dépendance personelle, 1979, pp. 258-259.
  11. ↑ II, 10
  12. ↑ Melissa Barden Dowling, "A Clave to Regender: The Transformation of Roman Clave," in Clave and Uncertainty (Brill, 2004), p. 184.
  13. ↑ Jérôme Carcopino, La vita quotidiana a Roma, Universale Laterza, Bari 1971.
  14. ↑ Josep Maria Ruiz Salutatio matutina.
    • Alberto Angela, Una giornata nell'antica Roma. Vita quotidiana, segreti i curiosità, Rai Eri, Mondadori 2007, ISBN 978-88-04-56013-5
  15. ↑ No deu confondre's en la sportulae, una taula de tarifes i imposts que es fixava en el pretori o en algun edifici públic adequat per la seua rodalia al recaptador d'imposts, habitualment com una inscripció epigràfica en els murs -De Segni, L, J Patrich, i K Holum. "A Schedule of Fees (Sportulae) for Official Services from Caesarea Maritima, Israel." Zeitschrift fur Papyrologie und Epigraphik 145 (2003): 273-300. JSTOR. Web. 15 Nov. 2011-.
  16. ↑ Diccionario de la lengua española
  17. ↑ Diccionario de la lengua española No deu confondre's en esportilla Diccionario de la lengua española
  18. ↑ Primer els pretores, després els tribunos, després els equites, després els hòmens lliures i per últim els libertos. Juvenal, I, 95
  19. ↑ «Vida en Roma». Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2012. Consultat el 26 d'agost de 2012.
  20. ↑ Marcial, VI, 88
  21. ↑ Juvenal, I, 117, 126
  22. ↑ IX
  23. ↑ Marcial, op. cit.
  24. ↑ Satyricon, 140
  25. ↑ D.I. Iuvenalis Saturarum libri V, pg. XXI
  26. ↑ Diccionario de la lengua española
  27. ↑ Paràsits Paràsits famolencs i el hora sexta


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Client_(Antiga_Roma)&oldid=871897»