Motivació

Motivació

La motivació és lo que explica per qué les persones o els animals inicien, continuen o terminen un cert comportament en un moment determinat. Els estats motivacionals s'entenen comunament com a forces que actuen dins de l'agent i que creen una disposició per a participar en un comportament dirigit a un objectiu. A sovint se sosté que els diferents estats mentals competixen entre sí i que solament l'estat més fort determina el comportament. Açò significa que podem estar motivats per a fer alguna cosa sense fer-ho realment. L'estat mental paradigmàtic que proporciona motivació és el desig. Pero pot ser que varis atres estats, com les creèncias sobre lo que es deu fer o les intencionés, també proporcionen motivació. Ademés, nos ajuda a alcançar objectius usualment interns.

S'han propost vàries teories opostes sobre el contingut dels estats motivacionals. Es coneixen com a teories de contingut i pretenen descriure qué objectius motiven a les persones normalment o sempre. La jerarquia de necessitats d'Abraham Maslow i la teoria ERG, per eixemple, postulen que els sers humans tenen certes necessitats, que són responsables de la motivació. Algunes d'estes necessitats, com la de menjar i aigua, són més bàsiques que unes atres, com la de respecte per part dels demés. Segons este punt de vista, les necessitats superiors solament poden proporcionar motivació una volta que s'han satisfet les necessitats inferiors. Les teories conductista tracten d'explicar el comportament solament en térmens de la relació entre la situació i el comportament extern i observable, sense referència explícita als estats mentals conscients.

La motivació pot ser intrínseca, si l'activitat es desija perque és intrínsecament interessant o agradable, o extrínseca, si l'objectiu de l'agent és una recompensa externa distinta de l'activitat en sí. S'ha argumentat que la motivació intrínseca té resultats més beneficiosos que la motivació extrínseca. Els estats motivacionals també poden classificar-se segons si l'agent és plenament conscient de per qué actua com ho fa o no, lo que es coneix com a motivació conscient i inconscient. La motivació està estretament relacionada en la racionalitat pràctica. Una idea central en este camp és que devem estar motivats per a realisar una acció si creem que devem realisar-la. No complir en este requisit resulta en casos d'irracionalitat, coneguts com akrasia o debilitat de la voluntat, en els que hi ha una discrepància entre les nostres creències sobre lo que devem fer i les nostres accions.

L'investigació sobre la motivació s'ha amprat en varis camps. En el camp dels negocis, una qüestió central es referix a la motivació laboral, per eixemple, quines mides un empleador pot utilisar per a garantisar que els seus empleats estiguen motivats. La motivació també és de particular interés per als sicòlecs de l'educació pel seu paper crucial en l'aprenentage dels estudiants. En este àmbit, s'ha prestat atenció especial a los efectos de la motivació intrínseca i extrínseca.

Definició

La motivació es definix comunament com lo que explica per qué, les persones o els animals inicien, continuen o terminen un cert comportament en un moment determinat. També pot definir-se com «el senyalament o émfasis que es descobrix en una persona cap a un determinat mig de satisfer una necessitat, creant i aumentant en això, l'impuls necessari per a que pose en obra eixe mig o acció, o per a que deixe de fer-ho» o com «la raïl dinàmica del comportament»; és dir, «els factors o determinants interns que inciten a una acció». La motivació és un estat intern que activa, dirigix i manté la conducta. La paraula deriva del llatí motivus o motus, que significa ‘causa del moviment’.

Els estats motivacionals vénen en varis graus de força. Quant major siga el grau, més provable és que l'estat influïxca en el comportament. Açò a sovint està relacionat en forces que actuen des de dins de l'agent i que resulten en un comportament dirigit a un objectiu. Un problema de definir la motivació en térmens de forces internes és que és molt difícil medir-les, raó per la qual els teòrics en mentalitat empírica solen preferir definicions més vinculades al comportament observable. Un enfocament és definir la motivació en térmens de la flexibilitat del comportament de l'animal. Esta flexibilitat implica un comportament dirigit a un objectiu que canvia a mida que l'animal deprén a través de noves experiències. Les rates, per eixemple, poden deprendre a travessar llaberints complicats per a satisfer la seua fam. El comportament alimentari de les mosques, per un atre costat, no és flexible en este sentit. Des d'este punt de vista, estem justificats per a atribuir estats motivacionals a les rates pero no a les mosques. Pero s'ha argumentat que hi ha casos de motivació sense comportament flexible. Una persona totalment paralisada, per eixemple, podria seguir tenint motivació a pesar de ser incapaç de participar en comportament. Açò significa que la flexibilitat encara pot ser una marca suficient pero no necessària de motivació. Algunes definicions emfatisen la continuïtat entre la motivació humana i animal, pero unes atres establixen una clara distinció entre les dos. Açò a sovint està motivat per l'idea de que els agents humans actuen per raons i es comprometen en les intencionés que formen, mentres que els animals simplement seguixen el seu desig més fort. Les definicions causalistas emfatisen la relació causal entre la motivació i el comportament resultant. Les definicions no causalistas, per un atre costat, sostenen que la motivació explica el comportament d'una manera no causal.

Motivació i estats mentals

La motivació és lo que explica per qué les persones o els animals inicien, continuen o terminen un cert comportament en un moment determinat. Els conductista han tractat de donar tals explicacions únicament en térmens de la relació entre la situació i el comportament extern observable. Pero la mateixa entitat a sovint es comporta de manera diferent a pesar d'estar en la mateixa situació que abans. Açò sugerix que l'explicació necessita fer referència a estats interns de l'entitat que medien el víncul entre estímul i resposta. Entre estos estats interns, els sicòlecs i filòsofs estan més interessats en els estats mentals. L'estat mental paradigmàtic que proporciona motivació és el desig. Pero s'ha argumentat que varis atres estats, com les creèncias sobre lo que un deu fer o les intencionés, també poden proporcionar motivació.

Una distinció important és entre estats que proporcionen motivació sempre quan estan presents, a voltes denominats "actituts essencialment constitutives de motivació" (essentially motivation-constituting attitudes), mentres que atres estats proporcionen motivació supeditada a certes circumstàncies o atres estats. S'ha argumentat que un desig de realisar una acció, un cridat desig d'acció (action-desire), sempre proporciona motivació. Est és el cas inclús si l'agent decidix no realisar l'acció perque hi ha atres problemes més urgents. Una creència instrumental sobre cóm alcançar un objectiu determinat, per un atre costat, proporciona motivació supeditada a que l'agent actualment tinga eixe objectiu en eixe moment. Podem desijar moltes coses ademés d'accions, com que el nostre equip de fútbol favorit guanye el seu pròxim partit o que s'establixca la pau mundial. Si estos desijos proporcionen motivació depén, entre atres coses, de si l'agent té la capacitat de contribuir a la seua realisació. Mentres que alguns teòrics accepten l'idea de que el desig és essencial per a la motivació, uns atres han argumentat que podem actuar inclús sense desijos. En canvi, la motivació pot basar-se, per eixemple, en la delliberació racional. Des d'este punt de vista, anar a una endodòncia dolorosa està motivat en la majoria dels casos per la delliberació i no pel desig de fer-ho. Per lo tant, pot ser que el desig no és essencial per a la motivació. Pero els opositors de la tesis de que hi ha motivació sense desijos poden rebujar l'anàlisis de tals eixemples. En canvi, poden argumentar que anar a l'endodòncia és desijat en algun sentit, encara que també hi ha un desig molt vívido #present en contra de fer-ho.

Una atra distinció important és entre desijos ocurrentes i parats (occurrent and standing desires). Els desijos ocurrentes són conscients o d'una atra manera causalmente actius, en contrast en els desijos parats, que existixen en algun lloc en el fondo de la ment. Si Dhanvi està ocupada convencent a la seua amiga d'anar d'excursió esta fi de semana, per eixemple, llavors el seu desig d'anar d'excursió està ocurrente. Pero molts dels seus atres desijos, com vendre el seu vell coche o parlar en el seu cap sobre una promoció, són merament parats durant esta conversació. Solament els desijos ocurrentes poden actuar com a fonts de motivació. Pero no tots els desijos ocurrentes són conscients. Açò deixa oberta la possibilitat de motivació inconscient.

Força de desig i acció

Alguns teòrics, a sovint de tradició humeana, neguen que estats distints dels desijos puguen motivar-nos. Quan tal punt de vista es combina en l'idea de que els desigs vénen en graus, pot conduir naturalment a la tesis de que sempre seguim el nostre desig més fort. Esta teoria pot ser modificada de la manera en que sempre seguim el curs d'acció en la major força neta de motivació. Açò explica els casos en els que varis desijos més dèbils recomanen el mateix curs d'acció i junts superen al desig més fort. S'han plantejat varis tipos d'objeccions contra esta tesis. Alguns basen els seus arguments en la suposició de que tenim lliure albir, lo que significa que depén de l'agent lo que fem. Des d'esta posició, és natural rebujar un punt de vista que permeta que el comportament estiga determinat pels desijos i no per l'agent. Uns atres senyalen contraeixemples, com quan l'agent actua per un sentit del deure a pesar de que té un desig molt més fort de fer una atra cosa. Una llínea d'argumentació sosté que hi ha una diferència important entre la motivació basada en un desig i una intenció d'actuar: una intenció implica algun tipo de compromís o identificació en el curs d'acció previst. Açò ocorre per part de l'agent i no està present en els desijos regulars. Este enfocament pot combinar-se en l'opinió de que els desijos contribuïxen d'alguna manera a la formació d'intencions basades en la seua força. S'ha argumentat que esta distinció és important per a la diferència entre la agència humana i el comportament animal. Segons este punt de vista, els animals seguixen automàticament el seu desig més fort, mentres que els agents humans actuen d'acort en la seua intenció, que pot coincidir o no en el seu desig més fort.

Tipos de teories i models

Les teories de la Motivació poden ser classificades en vàries bases.

• Natural vs. Racional basades en si la teoria subjacent de la Cognició humana es recolza en forces naturals (impulsos, necessitats, desijos) o algun tipo de racionalitat (instrumentalidad, significat, autoidentidad).
• Contingut vs. Procés basada en si el foc està en el contingut ("qué") motiva front al procés ("cóm") pren lloc la motivació.

Les distintes escoles de psicologia tenen diverses teorias sobre cóm s'origina la motivació i el seu efecte en la conducta. Totes aporten, des de diferents perspectives, conceptes clarificadores que expliquen cóm s'origina (Per a obtindre èxit, culminar una expectativa, satisfer un desig).

Existix també la teoria dels incentius, la qual va ser desenrollada per Clark Hull. En esta teoria el comportament és explicat per mig dels incentius o premis. Depenent de la magnitut dels incentius, estos poden influenciar el comportament, aumentar la motivació i comprometre's per a canviar o millorar una acció.

Hi ha varis tipos d'incentius motivacionals:

• Externs directes: conducta regulada per les respostes, donant un valor incentivador per a realisar una acció. Es recompensa quan una conducta positiva és imitada.
• Externs vicaris: resultats observats en uns atres, comparació social, és dir, en observar la conducta dels demés modifique la meua pròpia la qual per conseqüència és recompensada. Produïx una série d'efectes que són: deprendre conductes, processos complexos efciaces, varis observadors, menor atenció i facilita l'aprenentage.
• Autoproducidos: És allò que dec fer, soc capaç de deprendre-ho i automatisar-ho. Dona lloc a pràctiques educatives com el coaching (instrucció) modelació i role-playing.

Teories i models sicològics

La motivació pot concebre's com un cicle en el qual els pensaments influïxen en els comportaments i estos donen lloc a l'eixercite el qual impacta en els pensaments i el cicle escomença de nou. Cada etapa del cicle es compon de diverses dimensions que inclouen estats, creències, intencions, esforços, a on tot açò pot afectar a la motivació que un individu experimenta.

Motivacions racionals

L'idea de que els sers humans som racionals i que la conducta humana està guiada per la raó és vella. No obstant, investigacions recents (en Satisficing per eixemple) ha debilitat significativament l'idea d'homo œconomicus o d'una perfecta racionalitat en favor d'una racionalitat llimitada.

Teories de l'incentiu: motivació intrínseca i extrínseca

La motivació pot dividir-se en dos teories diferents conegudes com a motivació intrínseca (interna) o motivació extrínseca (externa). La primera ve de l'enteniment personal del món i no depén de cap incentiu extern ya que no necessita cap tipo de reforçament ya que són motivades per sí mateixes des de la persona i la segona depén d'incentius externs, i s'enfoca principalment en ajudar a la realisació d'una tasca com un mig per a alcançar un fi.

Alguns factors extrínsecos poden ser:

• Els diners
• El temps de treball
• Viages
• Coches
• Sopes
• Bens materials

Les opinions alienes

Tots estos factors poden incrementar-se o disminuir-se en l'espai al voltant de l'individu; no obstant, els factors intrínsecs depenen del significat que li done la persona a lo que fa. Si be és cert, els cridats factors extrínsecos també depenen d'esta interpretació de la persona, estos poden canviar-se radicalment de forma molt ràpida, mentres que els intrínsecs requerixen d'un treball d'assimilació més adequat a la ment de l'individu. Els factors intrínsecs tracten dels desijos de les persones de fer coses pel fet de considerar-les importants o interessants.

Existixen tres factors intrínsecs importants. Vore el llibre de Daniel Pink sobre la motivació.

• Autonomia: l'impuls que dirigix les nostres vides, llibertat per a tindre control sobre lo que fem.
• Mestrage: el desig de ser millor en alguna cosa que realment importa.
• Propòsit: l'intenció de fer lo que fem per servici a alguna cosa més gran que nosatres mateixos.

Vore també: Curiositat

Motivació intrínseca

Artícul principal → Motivació intrínseca.

La motivació intrínseca ha segut estudiada des de principis de la década de 1970. La motivació intrínseca podria definir-se com el autodeseo de buscar coses noves i nous reptes, per a analisar la capacitat d'un mateixa, observar i adquirir més coneiximent. Està impulsada per un interés o plaure per la tasca en sí mateixa, i residix en l'individu en lloc de dependre de pressions externes o el desig de recompensa.

El fenomen de la motivació intrínseca va ser reconegut per primera volta en estudis experimentals sobre la conducta animal. En estos estudis, es va fer evident que els animals manifestaven comportaments impulsats per la curiositat, en absència de recompensa.

La motivació intrínseca és una tendència motivacional natural i és un element fonamental en el desenroll físic, social i cognitiu.

Els estudiants que estan motivats intrínsecament participen en la tasca de buen grado, i treballen per a millorar les seues habilitats, lo que incrementarà, a la seua volta, les seues capacitats. Els estudiants tenen més provabilitat d'estar motivats intrínsecament si:

• Atribuïxen els seus resultats acadèmics a factors que estan baix el seu control, també conegut com a autonomia o locus de control
• Creuen que tenen les habilitats per a ser agents eficaços en el guany dels seus objectius desijats, també conegut com a creències d'autoeficacia
• Es mostren interessats en dominar un tema, i no solament en conseguir bones notes.

Que un empleat es convertixca en un professional de tecnologies de l'informació perque vol deprendre cóm els usuaris dels ordenadors interactuen en les rets informàtiques, és un eixemple de motivació intrínseca. L'empleat té la motivació intrínseca d'adquirir més coneiximent.

D'acort a la teoria d'Autodeterminació de Ryan & Deci , esta es dividix en motivació intrínseca al coneiximent, al guany i a l'estimulació.

Ventages

La motivació intrínseca pot ser de llarga duració i auto-sostenible. Els esforços per a construir este tipo de motivació també solen ser els resultats de la promoció de l'aprenentage dels estudiants. Tals resultats se centren a sovint sobre el tema en lloc de recompenses o castics. La motivació és molt bona per a ajudar a atres persones a que conseguixquen objectius o metes.

Desventages

Per un atre costat, els esforços per a fomentar la motivació intrínseca poden ser llents per a que afecte en el comportament i poden requerir una llarga preparació especial. Els estudiants són individus, per lo que poden ser necessaris diferents enfocaments per a motivar a cada estudiant. A sovint és útil saber lo que interessa a cada estudiant en la finalitat de conectar estos interessos en el tema. Per a això és necessari conéixer a cada estudiant.

Teoria dels 16 desijos bàsics

A partir d'un estudi en el que varen participar més de 6000 persones Steven Reiss va propondre una teoria que troba 16 desijos bàsics que guiarien pràcticament tots els comportaments humans. Els 16 desijos bàsics que motiven les nostres accions i definixen la nostra personalitat són:

• Acceptació, la necessitat de sentir-se aprovat.
• Curiositat, la necessitat de deprendre i pensar
• Menjar, la necessitat d'alimentar-se.
• Família, la necessitat de tindre fills.
• Honor, la necessitat de ser lleal als valors tradicionals del nostre grup ètnic o clan.
• Idealisme, la necessitat de buscar justícia social.
• Independència, la necessitat d'assegurar l'individualitat.
• Orde, la necessitat de tindre un ambient organisat, predible i estable.
• Activitat física, la necessitat de fer eixercici.
• Poder, la necessitat d'influenciar i necessitat de la voluntat.
• Romançada, la necessitat sexual.
• Aforrar, la necessitat de guardar.
• Contacte social, la necessitat de tindre amics.
• Posició social, la necessitat de destacar socialment.
• Tranquilitat, la necessitat de sentir-se segur i fòra de perill.
• Venjança, la necessitat d'obtindre un resquit.

Motivació extrínseca

La motivació extrínseca fa referència al desenroll d'una activitat per a conseguir un resultat desijat i és oposta a la motivació intrínseca

La motivació extrínseca es genera per les influències externes a l'individu. En la motivació extrínseca, la pregunta més difícil de respondre és ¿d'on conseguix la persona la motivació necessària per a portar a terme una tasca i seguir esforçant-se en persistència? Generalment, la motivació extrínseca s'utilisa per a conseguir els resultats que una persona no podria obtindre de la motivació intrínseca.

Les motivacions extrínsecas més comunes són les recompenses (per eixemple diners o bones notes) per demostrar el comportament desijat, i l'amenaça de castic despuix d'una mala conducta. La competició és un motivador extrínseco perque fomenta el guanyar i el véncer als demés, no solament per a gojar de les recompenses intrínseques de l'activitat. L'aplaudiment del públic i el desig de guanyar un trofeu també són incentius extrínsecos.

Investigacions en Psicologia Social han demostrat que les recompenses extrínsecas poden dur a un efecte de sobrejustificación i una conseqüent reducció de la motivació intrínseca. En un estudi que demostra este efecte, chiquets que esperaven ser recompensats en un premi concret per fer dibuixos, en observacions posteriors, varen passar menys temps jugant en els materials de dibuix que aquells chiquets als que no se'ls va especificar un premi concret.

No obstant, un atre estudi va demostrar que estudiants de tercer grau que varen ser recompensats en un llibre, en el futur varen mostrar més comportaments de llectura, lo que implica que alguns premis no debiliten la motivació intrínseca. Encara que les recompenses extrínsecas podrien reduir el desig d'una activitat, l'us de coaccions extrínsecas, com l'amenaça de castic, contra la realisació d'una activitat, en realitat, pot incrementar l'interés intrínsec cap a la mateixa activitat. En un estudi, a uns chiquets se'ls va amenaçar lleument en contra de que jugaren en un determinat joguet. Es va trobar que l'amenaça, en realitat, va servir per a aumentar l'interés dels chiquets en el joguet, el qual no era desijat abans de l'amenaça.

Alguns investigadors, en el pas d'anys, han aplegat a la conclusió de que existixen vàries fases en la motivació extrínseca, podent passar d'una purament externa, a l'atre extrem. Aixina, podem parlar de motivació externa (en la qual influïxen els factors externs, sense que l'individu tinga control sobre ells), introyectada (en la qual la retribució comença a ser interna), regulada per identificació (l'individu continua treballant per motius externs, pero en més autonomia) i per integració (en la qual la motivació és semblant a l'intrínseca, no obstant, no es porta a terme per la simple satisfacció de realisar-la, com ocorre en l'anterior).

Tant la motivació extrínseca com l'intrínseca poden presentar un tipo de motivació positiva o negativa, depenent de les conseqüències. Açò és, la motivació positiva la busca la persona en l'intenció de rebre alguna recompensa. No obstant, en el cas de la motivació negativa, lo únic que es busca és esquivar una conseqüència desagradable.

Condicionamiento operante

Artícul principal → Condicionamiento operante .

Burrhus Frederic Skinner creïa en l'idea de que la millor manera d'entendre completament el comportament d'un individu és investigar les causes d'una acció i les seues conseqüències. El condicionamiento operante, la teoria per la que el Dr. Skinner és més conegut, és un método d'aprenentage que ocorre per mig de recompenses i castics per una conducta. El condicionamiento operante de Skinner es basa en el treball d'Edward Thorndike “Llei de l'Efecte”,. En 1948, Skinner va portar a terme un experiment de condicionamiento operante per mig de l'us d'animals, els quals va posar en una "caixa de Skinner". Els canvis en el comportament són el resultat de la reacció d'una persona al seu entorn en un ambient. "Una resposta produïx una conseqüència com la definició d'una paraula, colpejar una pilota, o resoldre un problema de matemàtiques.".

Push and pull

Les motivacions Push són aquelles en les que les persones es “espenten” cap als seus objectius o per a conseguir alguna cosa, com el desig d'evasió, el descans i la relaixació, el prestigi, la salut i la forma física, l'aventura i l'interacció social. No obstant, en la motivació Push també és fàcil desanimar-se quan es presenten obstàculs en el camí. La motivació Push fa de força de voluntat i la força de voluntat de les persones és tan forta com el desig que hi ha despuix de la força de voluntat. Ademés, hi ha un estudi realisat sobre les rets socials i el seu efecte “Push & Pull”. Una cosa que es menciona és que “l'arrepenediment i l'insatisfacció corresponen a factors d'espente (push), perque abdós són factors negatius que obliguen als usuaris a abandonar el seu actual proveïdor de servicis". Per tant, les motivacions push també poden ser una força negativa (pesar i descontent). Les motivacions Pull són lo opost a les push. És un tipo de motivació molt més forta. La motivació pull no és tant el desig d'alcançar una meta com que és l'objectiu qui tira de nosatres cap a ell. És més fàcil ser atret per alguna cosa que espentar-se a un mateixa cap a alguna cosa que un desija. També pot ser una alternativa quan es compara en una força negativa. Del mateix estudi que es va mencionar anteriorment, "L'arrepenediment i l'insatisfacció en un proveïdor de servicis actual pot provocar un major interés cap al canvi de proveïdor, pero tal motiu serà més provable en la presència d'una bona alternativa. Per lo tant, l'atractiu de l'alternativa pot moderar els efectes de pesar i insatisfacció sobre l'intenció de canviar " i aixina, la motivació pull pot generar un desig quan influències negatives entren en escena.

Autocontrol

Artícul principal → Autocontrol (habilitat).

L'autocontrol sobre la motivació es considera cada volta més com una subcategoría de l'inteligència emocional se sugerix que, si be una persona pot ser classificada com altament inteligent (per mig de tests d'inteligència tradicionals), poden permanéixer desmotivados per a realisar esforços intelectuals. La teoria de l'esperança de Victor Vroom, descriu cóm la gent pot decidir eixercir un autocontrol en la busca d'un objectiu concret.

Teoria de l'incentiu

La teoria de l'incentiu fa referència a un incentiu o motiu per a fer alguna cosa.

El més comú seria una recompensa. Les recompenses poden ser tangibles o intangibles, i es presenten generalment despuix de l'acció o comportament que es tracta de corregir o fer que torne a succeir. Es conseguix per mig d'associació positiva al comportament i/o acció. Estudis demostren que si la persona rep la recompensa immediatament, l'efecte és major, i disminuïx a mida que es retarda. Una acció-recompensa repetitiva pot causar que l'acció (o comportament) es convertixca en un hàbit. La motivació prové de dos fonts: un mateixa, i les demés persones (consultar motivació intrínseca i extrínseca para més informació) “Els reforzadores i els principis de reforce del comportament diferixen del constructo hipotètic de recompensa. Un reforzador és allò que seguix a l'acció, en l'intenció de que l'acció ocórrega més freqüentment. El Reforç positiu està demostrat per un increment, en el futur, de la freqüència o la magnitut de l'acció, degut a que en el passat, dita acció era seguida per un estímul de reforç. El reforç positiu comporta un canvi d'estímul que consistix en l'incorporació o l'ampliació d'un estímul positiu despuix d'una resposta. El Reforç negatiu comporta un canvi d'estímul que consistix en l'eliminació de l'estímul despuix d'una resposta. Des d'esta perspectiva, el concepte de diferenciar entre les forces intrínseques i extrínsecas és irrellevant. Un atre principi de reforç és el reforce intermitent. Consistix en introduir i retirar el reforç. És molt eficaç per a bloquejar comportaments que precedixen en impedir la recompensa per mig de la pèrdua del seu valor. El reforç intermitent també pot fer que siga més difícil modificar un comportament despuix. "El Dr. Skinner, de fet, va traçar programes de reforç en mils d'estudis que mostren cóm la força de reforç canvia en funció de la freqüència en es va produir." .

En psicologia, la teoria d'incentius tracta la motivació i el comportament de la persona, en tanto en cuanto està influït per creències, i mentres que participa en activitats que s'espera que siguen rendables. La teoria d'incentius és promoguda per sicòlecs conductista, com BF Skinner. La teoria d'incentius està especialment recolzada per Skinner en el seu filosofia de conductisme radical, lo que significa que les accions d'una persona sempre té repercussions socials; i si les accions són rebudes de forma positiva, hi ha més provabilitats de que les persones actuen en esta forma, i al revés. La teoria d'incentius es distinguix d'atres teories de la motivació, com la pulsión, en el sentit de la motivació. En la teoria d'incentius, els estímuls] ‘atrauen’ a la persona cap a ells. En térmens de conductisme, la teoria dels incentius comporta un [reforçament |reforce positiu: l'estímul de reforç ha segut condicionat per a fer a la persona més feliç. Pel contrari, la teoria de pulsión consistix en un reforç negatiu: un estímul s'ha associat en l'eliminació del castic o falta d'homeostasis. Per eixemple, una persona que ha aplegat a saber que si menja quan té fam eliminarà eixe sentiment negatiu de la sensació de fam, o que si beu quan tenen set, va a eliminar eixe sentiment negatiu de set.

Teoria de reducció de pulsiones

La teoria de pulsión naix de l'idea de que la gent té certs impulsos biològics, com la fam. Conforme el temps passa, la força dels impulsos aumenten si no estan satisfets (en este cas menjant). En satisfer l'impuls, la força del mateix es reduïx. Creada per Clark L. Hull i desenrollat per Kenneth Spence, la teoria es va fer molt coneguda durant les décades de 1940 i 1950. Moltes de les teories motivacionals que varen sorgir durant els anys 1950 i 1960 es basaven en la teoria original de Hull o es varen centrar en proveir alternatives a la teoria de reducció de pulsión, incloent la jerarquia de les necessitats d'Abraham Maslow, la qual va sorgir com una alternativa a l'enfocament de Hull. La teoria de pulsión té certa validea intuïtiva o popular. Per eixemple, quan es prepara menjar, el model de pulsión sembla ser compatible en sensacions d'aument de la sensació de fam i despuix de ser consumida, una disminució en la fam subjectiva. No obstant, existixen varis problemes que deixa la validea d'esta teoria oberta al debat.

Teoria de la dissonància cognitiva

Artícul principal → Dissonància cognitiva.

Sugerida per Leon Festinger, la dissonància cognitiva es produïx quan un individu experimenta algun grau d'incomoditat que resulta d'una inconsistencia entre dos #cognició: la seua percepció sobre el món que li rodeja, i els seus propis sentiments i accions personals.

Per eixemple, un comprador pot tractar de tranquilisar, sobre una compra, la sensació de que una atra decisió va poder haver segut millor. La seua sensació de que una atra compra hauria segut millor és incompatible en la seua acció de comprar l'artícul. La diferència entre els seus sentiments i creències causa dissonància, per lo que tracten de tranquilisar-se a sí mateixa. Encara que no és una teoria de la motivació, en sí mateixa, la teoria de la dissonància cognitiva propon que la gent té un impuls motivacional per a reduir la dissonància. La misèria cognitiva fa que la gent justifique les coses d'una manera senzilla en la finalitat de reduir l'esforç cognitiu. Ho fa per mig del canvi de les seues actituts, creències o accions, en lloc d'afrontar les inconsistencias, ya que la dissonància requerix un esforç mental. La dissonància també es reduïx en justificar, culpar, i negar. És una de les teories més influents i àmpliament estudiades en psicologia social.

Teories de contingut

Les teoria de contingut ha segut una de les primeres teories de la motivació. Ya que la teoria se centra en l'importància de lo que nos motiva (necessitats), la teoria de contingut també fa referència a la teoria de les necessitats. En atres paraules, tracta d'identificar quins són les nostres “necessitats” i cóm es relacionen en la motivació per a satisfer-les. Una atra definició de Pritchard i Ashwood és el procés utilisat per a assignar l'energia per a maximizar la satisfacció de les necessitats.

Jerarquia de necessitats de Maslow

La teoria de Maslow és una de les teories motivacionals més àmpliament discutides. Abraham Maslow creïa que l'home és inherentemente bo i argumentava que els individus posseïxen un impuls intern de constant creiximent que té un gran potencial. El sistema de jerarquia de necessitats, ideat per Maslow (1954), és comunament usat per a classificar les motivacions humanes. El sicòlec nortamericà Abraham Maslow va desenrollar la jerarquia de necessitats que consistix en cinc classes jeràrquiques. D'acort en Maslow, les persones estan motivades per necessitats insatisfetes. Les necessitats enumerades des de les bàsiques fins a les més complexes són:

• Fisiològiques: fam, sigau, somi, etc.
• Seguritat: abric, refugi, salut, etc.
• Socials: amor, amistat, etc.
• Autoestima: respecte, èxit, confiança, etc.
• Autorrealización: guany de tot el potencial, mai es complix completament.

Atres teories sobre la motivació

• Teoria dels dos factors
• Teoria X i Teoria I

• Efecte Pigmalión
• Teories de Clayton Alderfer
• Teoria de l'esperança
• Teoria de l'equitat laboral
• Teoria Z

Raons motivacionals i racionalitat

Les raons motivacionals (motivational reasons) són raons pràctiques que té un agent per a favorir un cert curs d'acció. Es contrasten en raons normatives (normative reasons), que determinen lo que l'agent deu fer des d'un punt de vista imparcial. Per eixemple, Jane sofrix d'hipertensió arterial, lo que és una raó normativa per a no menjar un gran tros de coca de chocolate. El fet de que estiga deliciós, per un atre costat, és la raó motivacional de Jane per a menjar una porció de tots modos. Podem tindre raons normatives sense ser conscients d'elles, lo que no ocorre en les raons motivacionals. És possible que els estats inconscients afecten el nostre comportament de vàries maneres. Pero estos estats i el seu contingut no es consideren raons motivacionals en tals casos. Pres en el sentit més ampli, hi ha formes de motivació que no impliquen raons motivacionals. Una segona diferència és que les raons normatives són factivas, mentres que les raons motivacionals poden enganyar a l'agent. Aixina, tindre hipertensió arterial solament pot ser una raó normativa per a Jane si realment té hipertensió arterial. Pero la delícia de la coca pot ser una raó motivacional inclús si la coca no està deliciosa en absolut. En este cas, la motivació es basa en una creència falsa. Pero idealment, les raons motivacionals i les raons normatives coincidixen: l'agent està motivat per fets que determinen lo que deu fer.

Un tema estretament relacionat concernix a la relació entre lo que creem que devem fer, les anomenades deure-creències (ought-beliefs), i lo que estem motivats a fer o realment pretenem fer. El filòsof John Broome sosté que esta relació està en el núcleu de la racionalitat enkrática: "La racionalitat requerix de tu que, si crees que deus fer F, llavors tens l'intenció de fer F". Pensa que el procés de raonament és responsable d'alinear les nostres intencions en nostres deure-creències. Els requisits de la racionalitat no sempre es complixen, lo que resulta en casos d'irracionalitat. Es diu que una persona sofrix de akrasia o debilitat de la voluntat si no conseguix satisfer el requisit enkrático, és dir, si fa alguna cosa diferent de lo que creu que deu fer. Un autor que creu que deu treballar en el seu nou llibre, pero acaba veent televisió és un eixemple d'un cas de akrasia. La acedia és un fenomen estretament relacionat en el que l'agent creu que hi ha alguna cosa important per fer, pero carix de qualsevol motivació per a eixecutar esta acció per l'apatia.

La motivació en el treball

Motivació de treball «és un conjunt de forces energètiques que s'originen tant dins com més allà de ser un individu, per a iniciar un comportament relacionat en el treball i per a determinar la seua forma, direcció, intensitat i rendiment».

Mentres que la motivació a sovint pot utilisar-se com una ferramenta per a ajudar a predir el comportament, varia considerablement entre els individus i a sovint deu combinar-se en la capacitat i els factors ambientals per a influir realment en rendiment i comportament. Per la funció de motivació en que influïxen en el rendiment i comportament laboral, és clau per a les organisacions a comprendre i estructurar l'ambient de treball per a fomentar comportaments productius i desalentar a aquells que són improductius.

La motivació en els colaboradors d'una companyia és de vital importància degut a que ells donaran tot de sí en pro d'un objectiu personal o organizacional.

La motivació laboral es dona per mig de la relació de recompenses i rendiment; ya que este tipo d'incentius els dona mèrit o reconeiximent a llabors assignades. Alguns predictores de la motivació laboral són:

• informació personal (edat, genere, nivell educatiu, salut i inclús aspectes familiars).
• inteligència emocional i la calitat de les seues relacions interpersonals.
• cultura i situacions socials en les que es troben.
• les necessitats sicològiques

Un personal altament motivat li aporta ideas creatives i innovadores a la companyia que potser podran generar-li èxit al grup de treball en l'organisació.

Variables motivacionals

Documentades per primera volta per I. Duffy en 1930, es definixen les variables motivacionals com la dual índole energètica i direccional en freqüència unides en una sola.

Es distinguixen tres categories, que són les següents:

• Variables energètiques: La seua funció consistix en activar la conducta.

• Variables direccionals: Regulen i orienten l'activitat.

• Variables mixtes (o vectorials): Inclouen simultàneament les dos anteriors, creen un doble efecte d'intensitat i direcció sobre la conducta.

Causes de la motivació

Els motius poden agrupar-se en diverses categories:

• Motius racionals i els emocionals.
• Egocèntrics o #altruïste.
• Els motius poden ser també d'atracció o de rebuig, segons moguen a fer alguna cosa en favor dels demés o a deixar de fer alguna cosa que s'està realisant o que podria fer-se.

La programació neurolingüística sosté pel contrari que no existix una manera de motivar al personal de tota una empresa, sino que els objectius deuen ser ajustats a cada grup o persona d'acort en les seues característiques.

L'importància de la motivació

La motivació és de suma importància, pero és important saber que nos aporta diàriament en les nostres vides i com és que nos ajuda a millorar en tot aspecte. Alguns dels factors més importants, són:

-Autoestima: la motivació nos ajuda a millorar les nostres autoestima, ademés de que és essencial per a tindre una vida feliç en a on tingam metes i pugam complir-les. De lo contrari, sense esta, es pot aplegar a caure en accions de risc com el consum de substàncies.

Creativitat: nos impulsa a millorar i nos permet millorar en eixe i varis aspectes. Nos deixa ser creatius en com anem a alcançar eixes metes.

Curiositat: nos permet intrigarnos molt més en les coses que nos donen curiositat i nos permeten la satisfacció al moment de conseguir els nostres objectius.[1]

Desmotivación

Un terme opost a motivació és desmotivación, generalment definit com un sentiment de desesperança davant els obstàculs o com un estat d'oix i pèrdua d'entusiasme, disposició o energia.

Encara que la desmotivación pot vore's com una conseqüència normal en les persones quan es veuen bloquejats o llimitats els seus anhels per diverses causes, té conseqüències que deuen previndre-se.

Per al Renny Yagosessky, Ph.D en Psicologia, conferencista i escritor, la desmotivación és un estat interior llimitador i complex, caracterisat per la presència de pensaments limitantes i sensació de desanimació, que s'origina com a conseqüència de la generalisació d'experiències negatives, pròpies o alienes, i una autopercepción d'incapacitat per a generar els resultats desijats.

Des del seu punt de vista, la desmotivación pot resultar clarament nociva si es convertix en una tendència recurrent o estable, puix tendix a afectar la salut, a llimitar la capacitat de vinculació i a desfavorir la productivitat por cuanto afecta la confiança en un mateixa, el fluix de la creativitat, la capacitat de prendre riscs i la força de voluntat.

La desmotivación pot manifestar-se de distintes maneres i en distints nivells d'intensitat. Els casos més complexos o severs ocorren quan esta falta de motivació s'estén a diverses àrees de la vida, com el treball, les relacions personals, o atres àmbits. En estes circumstàncies, és comuna que el problema tinga dos causes principals.

Per un costat, la desmotivación pot originar-se en un ambient poc estimulant, en el que no existixen raons importants que impulsen a la persona a actuar. En atres casos, pot estar relacionada en la presència d'un trastorn depressiu que es manifesta, entre atres aspectes, per mig d'una sensació persistent de falta de motivació, la qual en realitat reunix varis síntomes. Quan es tracta d'una depressió diagnosticada, esta absència d'iniciativa o desmotivación intensa es denomina abulia, i en freqüència apareix acompanyada d'atres fenomens que també dificulten l'aparició de la motivació. Un eixemple d'això és la anhedonia, que consistix en l'incapacitat d'experimentar plaure; sense la sensació de plaure, resulta més difícil movilisar-se per a alcançar un objectiu determinat.

Enllaços externs

Motivació en Viquidites. Plantilla:RAER