Motor FIRE

Motor FIRE és la denominació comercial d'una família de motors de combustió interna de quatre temps de quatre cilindres en llínea, arbre de levas al cap en eix de distribució vertical de 8 o 16 vàlvules, disposició transversal i de tracció davantera, produïts per Fiat Group des de 1985. Es fabriquen en diferents emplaçaments en tot lo món, escomençant en Itàlia en la planta de Térmoli el 30 de març de 1985.

La denominació FIRE, per les seues sigles en anglés "Fully Integrated Robotized Engine", vol dir que la seua fabricació està totalment integrada per robots, és dir, fabricació robotizada, lo que permet un ensamblage més precís, utilisant alta tecnologia i reduint aixina el marge d'error i/o defectes.

Des de 2009, alguns motors FIRE es comercialisen en tecnologia MultiAir, com en la variant 1.4 del Alfa Romeo Mit, a on este nou sistema de control de les vàlvules d'admissió va fer el seu debut.^{cita requerida}

Història

Archiu:Motor fire 2.JPG

Motor en un Fiat Un/Mille fabricat en Brasil

Fiat Auto va començar a desenrollar i dissenyar el nou motor FIRE, en el seu centre tècnic de Torí en 1983. Durant el transcurs del mateix, contaria també en la colaboració del dissenyador Rodolfo Bonetto.

Est reemplaçaria a lo llarc del temps als exitosos motors Fiat de menuda, mija i alta cilindrada de la Gama 100, desenrollats per Aurelio Lampredi i Dante Giacosa, els quals es varen comercialisar des de finals dels anys 1960 i fins a ben entrat el XXI década de 2012.

El "Fire" seria comercialisat per primera volta en 1985 a bordo del Autobianchi Y10. El proyecte era revolucionari, ya que baix la llògica de l'integració, es va conseguir un número de components notablement baix, el resultat dels quals és una reducció de pes i major facilitat de construcció. Este motor de gasolina redunda en múltiples beneficis des de la seua concepció i disseny; ya que és més fiable que la gama de motors anteriors que li precedixen, veent-se beneficiat tambien, per un menor cost de produccion; per ser desenrollat per a ser fabricat únicament per robots, disponent ademas d'un rendiment superior en un menor consum. La reducció del consum també es va obtindre per mig d'una "combustió pobra", és dir, en una mescla en excés d'aire en relació en el combustible.

El primer FIRE de , mantenia la mateixa potència de , que el seu antecessor de , pero ademés millora tant el parell màxim, el consume de combustible i la sonoritat.

L'adopció d'un arbre de levas en cap, l'encés electrònic "Breakerless" o Digiplex Marelli junt a un carburador Weber de diàmetro 32TLF semielectrónico, va reduir dràsticament el manteniment.

La seua primera aparició en el mercat es va produir de forma exclusiva en el model Autobianchi Y10, despuix en el Fiat Un 45S i, per últim, en el Lancia Y10 qui renombró al primer. Posteriorment en 1986, va aparéixer la versió de que va ser montada en el Fiat Colla.

El de aparegut en 1989, és mecánicamente més elaborat i té característiques que es presten al desenroll d'un aument significatiu de potència mantenint una relació de compressió baixa.

En 1993, per a satisfer la normativa europea sobre emissions Euro I, les versions en carburador varen ser reemplaçades per versions d'injecció monopunto (SPI) o injecció multipunto (MPI).

En 1997, va aplegar una nova evolució de baixa cilindrada, també cridats SuperFIRE, sobre la base de la versió de , dotant-ho d'un doble arbre de levas al cap i quatre vàlvules per cilindre i injecció electrònica multipunto. Fent aparició per volta primera en el Lancia I seguit pel Fiat Punt MK-1., Fiat Bravo I i Fiat Brava i, a continuació, despuix en el Fiat Punt MK-2.

En 2004 i, novament per a poder complir unes normatives anti-contaminació cada volta més severes, en un futur es va evolucionar este mateix, aumentant-ho fins als . Estos varen rebre una nova denominació anomenada "Fire-Starjet". Desenrollen una potència de i la seua principal novetat radica en la cámara de la part alta dels cilindres, dotant-se-li als mateixos d'un nou sistema electrònic de sensorés de detonació i junt a uns nous colectors de policloruro de vinil (PVC) d'admissió, aixina com també ho són els de escape, els quals són redissenyats per al reaprovechamiento de gasos d'estos últims. Una part dels mateixos són reintroducidos per mig d'un sistema totalment nou en este tipo de cilindrades. Est va fer la seua aparició en el Fiat Punt MK-2; de segona generació; redisseny i, a posteriori, en el Fiat Gran Punt, Fiat Punt Evo, Alfa Romeo Mit, Lancia Musa i restant de models del grup Fiat.

En 2007, en la presentació del nou Fiat Bravo (2007), es va introduir el FIRE de en sobrealimentació, que va anar posteriorment montat en atres vehículs del grup, especialment en el Fiat Gran Punt i Abarth 500 TC 2008.^{cita requerida}

Alvanços tecnològics incorporats

Archiu:Fiat Fire engine.jpg

Versió 1.4 L en exhibició en Japó en 2009

Esta nova tecnologia conseguix aumentar els registres de potència, parell motor i relació de compressió, reduint el pes del conjunt utilisant materials nous més llaugers. Les bielas d'acer forjat elaborades d'una única peça i després partides per mig de la seua marcació per làser, reduïxen el desgast en cojinetes i en els respals del cigonyal.

l'acer C70 és l'elegit en lloc del ferro fos, sent aixina prop d'un 40% més llaugeres que les fabricades en els materials tradicionals. Són quebrades en els punts determinats, creant-se aixina rugosidades diferents en cada una de les unitats produïdes. D'esta manera, cada biela i el seu subconjunt encaixen a la perfecció, sense haver marge d'error, per a conformar el bloc motor. També equipa taqués (empujadores de vàlvules) d'accionament hidràulic, els quals reduïxen dràsticament el manteniment, disminuint entre atres coses, el control de llum de vàlvules.

L'ingrés de la mescla al motor s'efectua per un "colector d'admissió elaborat en plàstic" (PVC) de baixa rugosidad en el seu interior, la qual cosa reduïx el rozamiento i aumenta l'homogeneïtat de la mescla aumentant la seua velocitat, lo que terminarà favorint l'omplit del cilindre. A la seua volta, els ductos d'admissió són del tipo llarc favorint aixina el parell a baix règim.

Ampra el sistema "cross flow", lo que vol dir que l'escape i l'admissió estan en punts oposts sobre el cilindre, generant d'esta manera, per un costat, el buidat més eficient i ràpit del cilindre redundant en un omplit dels cilindres més uniforme i veloç, derivant en millors registres de prestacions. Es dividix en tres seccions ben diferenciades durant el seu disseny i desenroll.

Resultant dividides en una culata d'alumini a on s'ubica l'arbre de levas i les vàlvules, el bloc de cilindres de fundició de ferro i un tercer "sub-block" realisat en alumini, a on està el cigonyal i la bomba d'oli tancat pel cárter del mateix en la part inferior.

Deduint-se en tot això i, significant que tot el bloc motor està conformat per dos blocs, més un auxiliar. Este últim i fonamental soport a on es troben les bancadas del cigonyal realisades en acer sinterizado, reduïxen dràsticament les vibracions i sorolls del motor fins a en un 60%. També s'obté aixina una òptima lubricación de totes les zones crítiques, a través de tot el circuit i en tots les parts internes del motor; allargant la seua fiabilitat i longevitat.

Segons la versió de el FIRE i del vehícul que ho equipe, podria tindre doble arbre de levas en versions d'1.2 L i 1.4 L de 16 vàlvules; i l'accionament de l'accelerador pot ser electrònic del tipo "Drive by Wire". Esta tecnologia permet que la central d'injecció, controle l'obertura de la palometa en el colector d'admissió en funció de factors, tals com a posició del pedal de l'accelerador i del pedal d'embrague, generant una major suavitat de marcha.

És de destacar el sistema de "injecció electrònica" fet sobre la base de tecnologia híbrida o semi "multiplexado", reduint aixina el tamany i la cantitat de peces mòvils en la mateixa, redundant en menor provabilitat d'error i/o falles. Esta injecció incorpora a la seua volta el "encés electrònic digital", el qual passa a estar integrat a la mateixa podent adequar l'alvanç o reculada de l'encés a cada circumstància de marcha. L'injecció electrònica pansa a ser del tipo "indirecta, seqüencial i multipunto". Produïda per Bosch en Alemània, es denomina "Bosch Motronic H4 7.3" per a el FIRE de 16 vàlvules; i per al restant de les motorisacions en huit vàlvules, és la "Magneti Marelli MPI IAW 4AFB".

En les versions de 16 vàlvules, el comando de les mateixes es realisa per mig de doble arbre de levas (DOHC) ubicat en la tapa de cilindres o culata, el qual a la seua volta està comandado per una polea en un extrem i, en l'atre, la correja dentada de mando de la distribució solament comanda l'arbre de levas que opera les vàlvules d'escape. D'esta forma, en l'eliminació de la segona polea, l'àngul que es conseguix entre les vàlvules es reduïx a 21 graus, la qual cosa es traduïx en una cámara més compacta. Incorpora un sistema hidràulic anti trencament, el qual fa que si s'aplegara a deteriorar totalment la correja, evitaria que els peus de les vàlvules aplegaren a tocar en el cap del pistón del cilindre en aplegar este al punt mort superior i evitant aixina, el malograr tot el motor i també una reparació molt important i costosa econòmicament.^{cita requerida}