Naguib Mahfuz

Naguib Mahfuz

Naguib Mahfuz (àrap نجيب محفوظ Nagīb Maḥfūẓ AFI: [næˈɡiːb mɑħˈfuːzˤ]; El Caire, 11 de decembre de 1911-El Caire, 30 d'agost de 2006) va ser un escritor, columnista, dramaturc i guioniste de cine egipcíac. En 1988 va rebre el Premi Nobel de Lliteratura.

Junt en el seu coterráneo Taha Hussein, es considera a Naguib com un dels exponents més importants del existencialisme àrap, i un dels primers escritors contemporàneus de la lliteratura àrap. Conegut per la seua narrativa, va ser guanyador del Premie Nobel de Lliteratura en 1988, sent aixina el primer escritor en llengua àrap en rebre dit guardó, i a la data el més reconegut d'esta llengua.

Va publicar en tota la seua vida al voltant de 34 noveles, més de 350 contes, varis guions de películes, diverses columnes periodístiques i cinc obres teatrals en una extensa carrera de 70 anys. Moltes de les seues obres (no específicament els seus guions) s'han convertit en películes egipcíaques i estrangeres.

Vida i obra

Infància i joventut

Naguib Mahfuz va nàixer en El Caire vell l'11 de decembre de 1911, en l'Egipte ocupat pels britànics, en la llar d'un funcionari del govern britànic. Nagib va créixer en el famós barri Al-Gamaliyya, una de les zones històriques més antigues de la capital, i era el menor de huit germans.

Va destacar des de la seua primerenca joventut en la lliteratura, i estant en edat escolar es va deixar fascinar per la filosofia, escrivint vàries artículs sobre el tema en revistes especialisades. Interessat en llengües estrangeres, sobretot l'anglés, Naguib es va propondre la tasca de traduir obres lliteràries al seu idioma natiu, sent L'antic Egipte la més popular de les obres que va traduir, en 1932.

Inicis lliteraris

Naguib es va dedicar a compondre obres de ficció i va publicar aproximadament 80 relats per a l'época en que va terminar la secundària, açò en 1934. Hereu de l'ofici del seu pare, va estar treballant en el Ministeri d'Assunts Religiosos d'Egipte entre 1939 i 1954. Des del seu càrrec Nagib va cultivar en més ímpetu les lletres, donant orige a obres inconclusas com La maldicció de Ra (1939), Radophis la cortesana (1943) i La batalla de Tebas (1944).

Després de terminada la Segona Guerra Mundial, Naguib es va convertir en un lliterat social i va alternar la seua producció lliterària en la producció d'adaptacions cinematogràfiques.

Primers èxits

Tan intensa llabor tindria les seues conseqüències i premis: Entre 1956 i 1957 la seua obra Trilogia d'El Caire (integrada per les noveles Entre dos Palaus, Palau del desig i La Azucarera) es posiciona com una obra exitosa durant una época de grans canvis socials i polítics que es varen donar en Egipte despuix del derrocament de la monarquia en 1952. El règim egipcíac li publica per entregues en un periòdic semioficial la novela que apareixeria com a llibre en Beirut en 1967: Fills del nostre barri. En l'actualitat dita obra està vetada en el seu país.

Estes noveles s'han analisat des de distintes perspectives llingüístic-lliteràries. L'especialista Hanan Saleh Hussein va dedicar un estudi permenorisat als recursos humorístics en la narrativa de Naguib Mahfuz i cóm es crea l'humor en la seua narrativa per mig de l'infracció de les màximes conversacionals, basant-se en les noveles de la Trilogia junt a Jan Aljalili i El Carreró dels Milacres.

Consagració

El seu major èxit lliterari vindria d'Europa: la concessió en 1988 del Premi Nobel de Lliteratura. Dit guardó propiciaria la seua fama mundial i ho elevaria a la consideració de «pare de la prosa àrap».

Entre els arguments per a rebre el Nobel destaquen el reconeiximent a la seua trayectòria com a poeta, novelista i articulista. l'Acadèmia Sueca va reconéixer la valia de la seua obra «Trilogia d'El Caire», calificant-la com «una demostració de l'art àrap, el qual posseïx validea universal». És considerat per la crítica el major croniste de l'Egipte modern.

El guardonat escritor Mahfuz va publicar en més de mig sigle 50 noveles, entre les que destaquen Històries del nostre barri, Palau del desig i El lladre i els gossos.

Últims anys

La salut de l'escritor va escomençar a deteriorar-se despuix de ser atacat en 1994 per uns extremistes islàmics, els qui li infligieron una greu ferida en el coll en arma blanca en considerar la seua obra com una blasfèmia contra la religió musulmana. “Naguiz Mafuz va ser apunyalat. Alá proseguix la seua divina tasca”, aixina ho va resumir genialmente Saramago en l'entrada del dia 14 d'octubre en els seus “Quaderns de Lanzarote” .

En març de 1995, Mohamed Nafi Mustafá i Mohamed Al Mahlaui, presunts autors materials de l'atentat, varen ser aforcats en una presó d'El Caire.

Esta agressió li va deixar greus seqüeles que varen minar la seua salut provocant-li danys en la vista i els oïts, aixina com la paràlisis del braç dret, lo que li va impedir seguir escrivint en normalitat. A pesar d'això, despuix de sometre's a un llarc procés de fisioteràpia, Mahfuz va conseguir escriure una série de relats molt breus, a l'estil dels haikus japonesos, alguns dels quals han segut publicats en la revista egipcíaca Misfildunia (La mitat del món) baix el títul de "Somis de convalescència".

En 1996 va ser catalogat per grups radicals islàmics com «hereje» i sentenciat a mort. Des de llavors es va mantindre pràcticament reclós en la seua llar, en eixides esporàdiques i baix protecció policial. No obstant, Mahfuz va mantindre, dins de les seues possibilitats, una vida lliterària activa, participant en reunions en centres lliteraris d'El Caire i publicant cada dijous una columna en forma d'entrevista en el semanari Al-Ahram Weekly en la que solia abordar assunts d'actualitat política i social.

Mort

El 19 de juliol de 2006, a l'edat de 94 anys, va ingressar en un hospital d'El Caire per a aplicar-li cinc punts de sutura en el cap, despuix de resultar lesionat en entropeçar en una estora en la seua casa. Posteriorment va presentar vàries complicacions respiratòries per lo que va precisar l'assistència d'un respirador artificial. El 23 d'agost va ser operat de nou durant dos hores i mija per una úlcera de còlon que va començar a sagnar. Va permanéixer en l'hospital fins al seu decés el 30 d'agost de 2006. Mentrestant la seua família negava l'informació emesa per televisió de que es trobara en Estats Units per a tractar-se d'una dolència anterior.

Llegat

Des de 1996 i anualment, s'otorga cada 11 de decembre, efeméride del naiximent del lliterat, la Medalla Naguib Mahfuz de Lliteratura. És un certamen de lliteratura àrap a la millor novela contemporànea escrita en esta llengua, que no dispon de traducció a l'anglés. El llibre guanyador és traduït a l'anglés i publicat per la American University in Cairo Press.

En l'any 2011 va ser excepcional per al certamen per la revolució egipcíaca. El campus de l'Universitat Americana d'El Caire es va vore afectat operativamente i en lloc de la presentació de l'adjudicació, l'institució va donar el premi a "la creativitat revolucionària del poble egipcíac durant l'alçament popular que es va iniciar el 25 de giner de 2011."

Premis

L'autor va ser acreedor del Premi Nobel de lliteratura en 1988. En 1972 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Egipcíaques i en això el més alt honor patrio: el Collar de la República. En 1995 el director mexicà Jorge Fons, va dur al cine la seua obra El carreró dels milacres, encara que ambientada en Mèxic, la qual va rebre el Premie Goya. Va ser candidat al Premie Príncip d'Astúries en 2000.

Obra

• La primera etapa comprén des del començ de la carrera lliterària de Mahfuz fins a 1944. Durant esta etapa, l'autor publica fonamentalment noveles històriques ambientades en l'Egipte faraònic, aixina com artículs filosòfics i lliteraris.

• La segona fase s'estén des de 1945, en la publicació de la novela Jan al-Jalili (خان الخليلي), fins a 1957. Abandonant el tema històric, l'autor se centra en la realitat contemporànea. Són noveles en noms de carrers i barris d'El Caire i presenten als habitants de la ciutat, des de les classes més populars fins a la menuda burguesia. L'obra més destacada d'esta época és El carreró dels milacres (زقق المدق), publicada en 1947.

Són estes noveles les que varen consagrar al seu autor com el millor noveliste àrap. La tercera etapa acabarà en la Trilogia d'El Caire integrada pels títuls Entre dos Palaus (بين القصرين), Palau del desig (قصر الشوق) i La Azucarera (السكرية), publicats entre 1956 i 1957.

Fills del nostre barri (أولاد حرتنا), encara que va ser publicada en 1959, anuncia ya la tercera fase en la producció de Mahfuz. La novela està també ambientada en El Caire encara que fòra de la «Pentalogía realista» ya que és molt més espiritual i religiosa.

• La tercera fase comprén des de 1961 fins a 1967. Esta etapa s'obri en El lladre i els gossos (اللص والكلاب). En esta lliteratura, la Revolució va perdent progressivament les seues metes i els héroes novelescos es convertixen en antihéroes solitaris i incomprendidos.

• La quarta etapa és la corrent de l'absurt i comprén des de 1968 fins a 1972. en esta etapa només escriurà contes surrealistes i onírics. La narració desapareixerà per a donar pas al diàlec com a mig de comunicació. En esta etapa els personages expressen l'ambient de pessimisme general que es viu despuix de la gran derrota àrap de 1967 front a Israel. Una obra d'esta etapa és La taverna del gat negre (خمارة القط الأسود).

• Des de 1972 fins a 1998 Naguib Mahfuz entrarà en una cridada quinta etapa en la que les seues obres seran frut de l'utilisació de totes les corrents lliteràries que havia experimentat fins al moment.

Temes i estil

La majoria de les primeres obres de Mahfuz es varen desenrollar en El Caire. Abath Al-Aqdar (Burla dels destins, 1939), Rhadopis (1943) i Kifah Tibah (La lluita de Tebas, 1944) varen ser noveles històriques escrites com a part d'un proyecte més gran de 30 noveles sense complir. Inspirat per Walter Scott (1771-1832), Mahfuz va planejar cobrir tota la història d'Egipte en una série de llibres. No obstant, despuix del tercer volum, el seu interés es va centrar en els escenaris i problemes actuals, aixina com en l'impacte sicològic del canvi social en la gent comuna.

La prosa de Mahfuz es caracterisa per l'expressió contundent de les seues idees. Les seues obres escrites cobrixen una àmplia gama de temes, inclosos els controvertits i tabú com el socialisme, la homosexualitat i Deu. En Egipte estava prohibit escriure sobre algunes d'estes temàtiques.

Les obres de Mahfuz a sovint tracten sobre el desenroll d'Egipte durant el sigle XX i combinen influències intelectuals i culturals d'Orient i Occident. La seua pròpia exposició a la lliteratura estrangera va començar en la seua joventut en el consum entusiasta d'històries de detectius occidentals, clàssics russos i escritors modernistes com Marcel Proust, Franz Kafka i James Joyce. Les històries de Mahfuz casi sempre es desenrollen en els barris urbans densament poblats d'El Caire, a on els seus personages, generalment gent comuna, tracten de fer front a la modernisació de la societat i les tentacions dels valors occidentals.

L'obra central de l'autor en la década de 1950 va ser la Trilogia d'El Caire, que va completar abans de la Revolució de juliol. Les noveles es titulaven en els noms de Entre dos palaus, Palau del desig i La Azucarera. Mahfuz ambienta l'història en les parts d'El Caire a on va créixer. Les noveles descriuen la vida del patriarca el-Sayyed Ahmed Abdel Gawad i la seua família durant tres generacions, des de la Primera Guerra Mundial fins a la década de 1950, quan el rei Faruq I va ser derrocat. Mahfuz va deixar d'escriure durant alguns anys despuix de terminar la trilogia.

Decepcionat pel règim de Nasser, que havia derrocat la monarquia en 1952, va començar a publicar de nou en 1959, ara abocant prolíficamente noveles, contes, periodisme, memòries, ensajos i guions. Va afirmar en una entrevista de 1998 que "durant molt temps va sentir que Nasser era un dels líders polítics més importants de l'història moderna. Solament vaig començar a apreciar-ho completament en acabant de que va nacionalisar el Canal de Suez". La seua no ficció, inclós el seu periodisme, ensajos i els seus escrits sobre lliteratura i filosofia, es varen publicar en quatre volums a partir de 2016.

Influència política

La majoria dels escrits de Mahfuz tracten principalment de política, un fet que va reconéixer: "En tots els meus escrits, trobaràs política. Pots trobar una història que ignora l'amor o qualsevol atre tema, pero no la política; és l'eix mateix del nostre pensament".

Va abraçar el nacionalisme egipcíac en moltes de les seues obres i va expressar les seues simpaties pel partit Wafd de l'era posterior a la Guerra Mundial. També es va sentir atret pels ideals socialistes i democràtics al principi de la seua joventut. L'influència dels ideals socialistes es reflectix fortament en els seus dos primeres noveles, Al-Khalili i El Caire Nou, aixina com en moltes de les seues obres posteriors. Paralelament a la seua simpatia pel socialisme i la democràcia estava la seua antipatia cap al extremisme islàmic.

En la seua joventut, Mahfuz havia conegut personalment a Sayyid Qutb quan este mostrava un major interés per la crítica lliterària que pel fonamentalisme islàmic; Qutb més tart es va convertir en una influència significativa en la Germandat Musulmana. A mitan de la década de 1940, Qutb va ser un dels primers crítics en reconéixer el talent de Mahfuz, i en la década de 1960, prop del final de la vida de Qutb, Mahfuz inclús ho va visitar en l'hospital. Pero més tart, en la novela semiautobiográfica Espills, Mahfuz va dibuixar un retrat negatiu de Qutb. Estava desilusionat en la revolució de 1952 i en la derrota d'Egipte en la Guerra dels Sis Dies de 1967. Havia recolzat els principis de la revolució, pero es va desencantar i va dir que les pràctiques no estaven a l'altura dels ideals originals. Els escrits de Mahfuz varen influir en una nova generació d'advocats egipcíacs, inclosos Nabil Mounir i Reda Aslan.

Obres de l'autor traduïdes a l'espanyol

• La Maldicció de Ra (1939) (Keops i la gran piràmide), Trilogia egipcíaca 1, novela històrica
• Rhadopis (1943) (Una cortesana de l'Antic Egipte) Trilogia egipcíaca 2, novela històrica.
• La batalla de Tebas (1944) (Egipte contra els hicsos), Trilogia egipcíaca 3, novela històrica.
• El Caire Nou (1945), novela.
• El carreró dels milacres (1947), novela.
• L'espillisme (1948), novela.
• Principi i fi (1949), novela.
• Entre dos Palaus (1956), Trilogia d'El Caire 1, novela.
• Palau del desig (1957), Trilogia d'El Caire 2, novela.
• La Azucarera (1957), Trilogia d'El Caire 3, novela.
• Fills del nostre barri (1959), novela.
• El lladre i els gossos (1961), novela.
• Les guales i l'autumne (1962), novela.
• L'absència (1964), novela.
• El menic (1965), novela curta.
• Velades de l'Nilo (1966), novela.
• L'esposa desijada, novela.
• Ecos d'Egipte. Passages d'una vida, memòries.
• Festejos de boda. novela.
• Les nits de les mil i una nits, novela.
• Espills, novela.
• Miramar, novela
• Jan Aljalili, novela.
• Café Karnak, novela curta.
• El café de Qushtumar, novela.
• Amor baix la pluja, novela.
• Charrades de matí i vesprada, novela.
• La sendera, Martínez Roca. novela.
• Veus d'un atre món, contes històrics
• Despuix de la celosía, novela.
• Diàlecs de la vespradeta, novela
• El sèptim cel, contes.
• La epopeya dels harafish, novela.
• Històries del nostre barri (1975), contes.
• Akhenatón: el rei hereje (1985), novela històrica.
• El dia en que varen assessinar al líder (1985), novela
• El viage del fill de Fatuma (1996), novela.
• La taverna del gat negre, contes.
• Demà de roses, contes.

Obres no traduïdes

• Davant el tro (1983), novela
• L'amor al peu de les piràmides, contes
• He vist en el meu somi, contes
• L'organisació secreta, contes
• Satán avisa, contes

Bibliografia en espanyol sobre Mahfuz

• Nadine Gordimer, "El diàlec a la vespradeta", prefacio a Ecos d'Egipte, Barcelona, Martínez Roca, 1997.
• Nuria Nuin i Mª Luisa Prieto, "Introducció" a Espills, Madrit, Càtedra, 1999, pp. 7-120.
• Marcelino Villegas, La narrativa de Naguib Mahfuz: ensaig de #síntesis, Alacant, Universitat d'Alacant, 1991. ISBN 84-7908-013-2
• Mª Dolores López Enamorat, Anàlisis de la temporalitat en la Trilogia de Nayib Mahfuz, Sevilla, Alfar-Ixbilia, 1998. ISBN 84-7898-136-5
• Mª Dolores López Enamorat, L'Egipte contemporàneu de Nayib Mahfuz: l'història en la Trilogia, Sevilla, Alfar-Ixbilia, 1999. ISBN 84-7898-159-

Influència en la filmografia egipcíaca

Una de les facetes fonamentals de l'obra de Mahfuz és la variada relació en el cine egipcíac a lo llarc d'un quarto de sigle. De fet, Mahfuz és, a pesar de no tractar-se d'un cineaste en sentit estricte, un dels grans artífexs indirectes de la renaixença de la cinematografia egipcíaca en els anys cinquanta i xixanta, en l'estil poc cultivat fins a llavors del realisme social. El precedent és la coneguda La voluntat (1939), de Kamal Selim, autèntic gir en la trayectòria del cine egipcíac per a la descripció realista de la vida en els barris populars d'El Caire. No obstant, l'herència d'este no aplegaria sino a mig determini, ya que des dels Estudis Misr o Gizah alguns realisadors com Fatin Abdel Wahab, Ahmed Badrakhan o Henry Barakat varen continuar inundant el mercat interior (i, de fet, el de tot lo món àrap) en películes de ficció, desenrollant un cine inspirat en el que es feya en Hollywood. L'irrupció de Salah Abu Seif, Youssef Chahine i Tewfiq Saleh en el panorama dels anys cinquanta va modificar significativament la filmografia, i va dotar el seu país d'un cine madur i rigorós, sobretot compromés socialment, i pròxim a una realitat tradicionalment negada en la pantalla.

Colaboracions

En Youssef Chahine

L'importància real Mahfuz per al cine egipcíac radica, no obstant, en la seua colaboració en Youssef Chahine i Salah Abu Seif. Per al primer, va escriure el guion de tres películes, molt diferents entre sí, que no són lo millor de l'autor, pero són significatives des del punt de vista del desenroll del modern cine egipcíac, i constituïxen testics de l'actitut dels seus artistes i intelectuals davant l'història recent del país. La primera de dites colaboracions va ser Jamila (1958), una exaltació del procés d'independència algerí per mig de la figura de la resistent Jamila Bouhired. Representa un cert esperit progressiste que seria característic del cine àrap dels anys xixanta (en bona part, per efecte de la mateixa revolució algerina).

La segona colaboració en Chahine és una película històrica, Saladino, el victoriós (1963), una recreació dels ardits del gran caudillo àrap, aixina com una tentativa de reescriure l'història de les creuades des del punt de vista oriental. La perspectiva va canviar completament en L'elecció (1970), una película realisada despuix de la derrota de 1967, en la que Mahfuz i Chahine oferixen una paràbola prou críptica sobre el "ambigu paper dels intelectuals en la societat egipcíaca".

En Salah Abu Seif

Mahfuz va colaborar en Salah Abu Seif en una decena de films. Naixcuts abdós en els barris populars d'El Caire (Mahfuz en Gamal; Abu Seif en Bulaq), pràcticament de la mateixa edat (el noveliste és tres anys major que el cineaste), simpatisants l'u i l'atre de l'esquerra egipcíaca (Mahfuz, llavors socialista; Abu Seif, del Partit Comuniste), varen començar en 1948 en Les aventures de Antar i Abla (un film impersonal sobre els amors llegendaris d'un esclau i la filla d'un senyor a Aràbia preislámica, que va tindre, no obstant, un gran èxit). Mahfuz acabava d'abandonar el seu cicle de noveles faraòniques per a iniciar-se en la lliteratura realista, com Abu Seif (un montador experimentat que havia rebut una formació adicional en Itàlia en plena febra neorrealista), que contava slo en dos películes en el seu historial (una d'estes una nova versió de El pont de Waterloo, de Mervyn LeRoy). Abdós es trobaven en un periodo de maduració.

Despuix d'esta primera experiència cinematogràfica de Mahfuz, les següents entregues del tàndem varen ser Aplegarà el teu dia (1952), una adaptació cairota de Thérèse Raquin, d'Émile Zola (al que Abu Seif tornaria a recórrer, ya sense Mahfuz, en 1960 en L'esplendor de l'amor) i Ralla i Sakina (1953), inspirat en el cas real de dos assessines de dames riques en l'Aleixandria dels anys vint. Despuix d'este aprenentage, la colaboració passarà a donar els seus millors fruts, i varen anar els màxims exponents del realisme dels anys cinquanta, clara influència de Mahfuz, en títuls com El mònstruo (1954), una història ambientada en els baixos fondos d'un llogaret de l'Nilo durant l'ocupació britànica.

Predecessor: Joseph Brodsky

Premie Nobel de Lliteratura 1988

Successor: Camilo José Cela

Bibliografia

• Somekh, Sasson (1973). The Changing Rhythm: A Study of Najib Mahfuz's Novels, Leiden: Brill.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Naguib Mahfuz.
• "En la mort de Naguib Mahfuz", per Mahmud Darwix (traducció de Llum Gómez García)
• "Naguib Mahfuz i el desenroll del cine egipcíac", per Alberto Elena
• "Dos esquemes de temps realiste en l'obra de Naguib Mahfuz", per Mª Dolores López Enamorat
• "El valor universal de llegir a Mahfuz", per Mª Dolores López Enamorat
• "Naguib Mahfuz: Del realisme al simbolisme", per Mercés de l'Amo
• Notícia de l'òbit en Terra Espanya, presa el 29 d'agost de 2006.
• “Escritors egipcíacs” كتاب مصريون - Fills de Mahfuz en la revista Baïbars