Naumaquia

La naumaquia (combat naval entre romans) d'Ulpiano Checa. Oli sobre llenç, 125,6 x 200,5 cm. Esta obra va ser presentada en la Societat Nacional de Belles arts de París, en 1894. Va obtindre la medalla d'or en l'Exposició Internacional d'Atlanta en 1895.

La paraula naumaquia (en llatí naumachia, del grec antic ναυμαχία/naumajía, lliteralment «combat naval») designava, en época romana, tant a l'espectàcul en el que es representava una batalla naval, com a la conca hidrogràfica o al lloc a on es portava a terme.

Les primeres naumaquias

La primera naumaquia coneguda va ser l'oferida per Juliol César al poble de Roma en el 46 a. C., durant la celebració de la seua cuádruple triumfo. Despuix de haver fet construir una piscina prop del Tíber, capaç d'albergar autèntiques birremes, trirremes i cuatrirremes, la representació va movilisar a dos mil combatents i quatre mil remeros, reclutats entre els presoners de guerra. En el 2 a. C., durant l'inauguració del temple de Mart Ultor, Augusto va oferir una naumaquia que va prendre com a model la celebrada per César. Com Augusto mateixa recorda en Res Gestæ (§ 23), va fer construir en la marge dreta del Tíber una piscina en la que es varen enfrontar 3.000 hòmens (sense contar els remeros), 30 navío dotats de espolón i numeroses unitats més menudes.

Claudio va organisar en el 52 d. C. una naumaquia en una vasta extensió natural d'aigua, el llac Fucino, per a inaugurar els treballs de drenage del mateix. Els lluitadors, uns 19 000 hòmens, eren en la seua majoria condenats a mort. Gràcies a Suetonio i a la seua obra Vides dels dotze césares (Claudio, XXI, 1214), sabem que els naumachiarii (els combatents en les naumaquias), varen saludar a l'emperador abans del combat en una frase que posteriorment es faria famosa: Morituri et salutant (‘Els que van a morir et saluden’). Encara que una tradició errònea haja fet considerar que esta era la fòrmula ritual en la que els gladiadorés es dirigien a l'emperador abans del combat, solament es té constància de la seua ocupació durant la celebració d'esta naumaquia.

Tácito nos oferix una descripció de l'espectàcul que allí va poder vore's:

Per la mateixa época, despuix de tallar el mont que hi ha entre el llac Fucino i el riu Liris, i a fin de que una obra tan colossal poguera ser visitada per les masses, s'organisa una batalla naval en el mateix llac, tal com en un atre temps havia fet Augusto en ocasió de la construcció d'un embassament a l'atre costat del Tíber, encara que en naus llaugeres i una tropa menys numerosa. Claudio va armar trirremes i cuatrirremes i també a dèneu mil hòmens; havia fet rodejar el perímetro del llac en basses per a que no quedara escapatoria alguna, pero això sí, delimitant un espai per a les maniobres dels rems, les arts dels pilots, els atacs de les naus i les demés accions pròpies del combat. En les basses s'havien apostat manípulos i esquadrons de les cohortes pretorianas i en la part davantera s'havien montat unes plataformes per a disparar des d'elles les catapultes i ballestes. El restant del llac ho ocupaven els mariners en naus cobertes. Una multitut innumerable va omplir les riberes, els tossals i les parts elevades dels monts, com si d'un teatre es tractara; uns procedien dels municipis pròxims i uns atres de la Ciutat mateixa, duts per la mera curiositat o per honrar al príncip. Este, vestit en un mant cridaner, i al seu costat Agripina, en una clámide dorada, varen ocupar la presidència. Es va barallar, a pesar de ser entre malfatans, en un esperit propi de valents guerrers i, despuix de moltes ferides, se'ls va perdonar la vida.

Tácito

Aixina que, les naumaquias eren espectàculs més sanguinosos encara que les lluites de gladiadores, que implicaven menys efectius, i en els que els combats no terminaven sistemàticament en la mort dels vençuts. Per a ser més exactes, el naiximent de les naumaquias està estretament lligat a l'aparició, llaugerament anterior, d'un atre espectàcul, el «combat de tropes», que enfrontava no a parelles de combatents, sino a dos menuts eixèrcits. També en este cas, els combatents eren a sovint condenats a mort sense cap entrenament específic, no autèntics gladiadores. Lo únic que va fer César, creador de la naumaquia, va ser traslladar el principi d'este espectàcul de batalles a un decorat naval.

No obstant, al contrari dels combats de tropes, les naumaquias tenien la particularitat de desenrollar temes històrics o pseudohistóricos. Aixina cada una de les flotes que s'enfrontaven encarnava a un poble famós pel seu poder marítim en la Grècia clàssica o en l'Orient helenístico: les flotes d'Egipte i Tir per a la naumaquia de César, Pèrsia i Atenes en la d'Augusto, navío de Sicília i Rodas en la de Claudio. Per una atra part, les naumaquias necessitaven de mijos considerables per a la seua realisació, superiors inclús als necessaris per a la celebració dels majors combats de tropes, per lo que els espectàculs de naumaquias es reservaven per a ocasions excepcionals, estretament lligades a les celebracions de l'emperador, les seues victòries i els seus monuments. El caràcter de l'espectàcul i de les seues batalles, preses de l'història del món grec, explica que ràpidament anaren designades en el terme genèric de naumaquia (el terme en llatí amprat per a designar una batalla naval era “navalia proelia”). Este terme és una transcripció fonètica de la paraula grega que designa una batalla naval (ναυμαχία / naumakhía). Posteriorment la mateixa paraula va passar a utilisar-se per a designar també les enormes piscines necessàries per a la celebració d'estos espectàculs.

La naumaquia, l'edifici

La naumaquia de César, la localisació exacta de la qual en Roma és encara objecte de hipòtesis, va anar sense dubte un simple fos excavat en la ribera del Tíber.

La naumaquia d'Augusto, no obstant, és més coneguda: en Res Gestæ (23), el propi Augusto indica que la piscina media 1800 x 1200 peus romans (aproximadament 533 x 355 m). Per Plinio (Història natural, 16, 200) sabem que en el centre d'estes piscines, molt provablement de forma rectangular, existia una illa unida a la vora per un pont. És molt provable que este fòra el lloc reservat per als espectadors més importants.

Tenint en conte les mides d'esta piscina i les dimensions d'un trirreme (al voltant de 35 x 4,90 m), la trentena de navío utilisats no podria maniobrar en l'aigua. Per una atra part, considerant que la tripulació d'un trirreme romà estava composta per uns 170 remeros i entre 50 i 60 soldats embarcats, un ràpit càlcul permet concloure que per a alcançar la sifra de 3000 hòmens, els navío de la naumaquia d'Augusto varen tindre que dur embarcats prou més combatents que una verdadera flota. L'espectàcul estaria llavors més en la presència dels barcos en l'immensa piscina i en el combat cos a cos entre les tropes que no en les maniobres de les embarcacions.

No va anar aixina en la naumaquia de Claudio. Les dos flotes que es varen enfrontar estaven compostes cada una per 50 embarcacions, lo que correspon al número d'unitats que formaven les flotes militars en base en Miseno i Rávena durant l'Alt Imperi. Per una atra part, gràcies a la gran extensió del llac Fucin, del que només es va utilisar una part, clarament delimitada per a l'ocasió, els navío varen poder realisar vàries maniobres d'aproximació i envestida. La naumaquia de Claudio va reproduir en detall un autèntic combat naval.

Segons Frontino (De aquis urbis Romæ, 11, 1-2 : opus naumachiæ), les necessitats d'aigua de la naumaquia d'Augusto i dels jardins veïns del Trans Tiberim va ser la principal raó de la construcció de l'Aqua Alsietina: una gran conducció descoberta que recorria les pendents de Janículo sobre el monasteri de Sant Cosimato. Est supon el principal testimoni arqueològic sobre la localisació de la naumaquia, de l'aqüeducte i del bosc dels Césares. Existixen vàries hipòtesis concurrents sobre la localisació exacta del monument: la més recent ho ubica entre la Via Aurelia al nort i l'iglésia de Sant Francesco a Ripa al sur, en el llaç del Tíber. El viaducte de l'época republicana descobert en la Via Aurelia, prop de Sant Crisogono, podria llavors haver servit de canal de buidat de la piscina.

La vida de la naumaquia augusta va ser relativament curta: va ser rodejada i en part reemplaçada des del regnat d'Augusto (Suetonio, Augusto, 43, 1) pel nemus Cæsarum (Bosc sagrat dels Césares), més vesprada rebatejat com a «Bosc de Cayo i Lucio» (Dión Casio, 66, 25, 3). Esta vasta zona va ser provablement ocupada per construccions des de finals de el I.

Vore també

• Amfiteatre
• Circ romà

Bibliografia

En espanyol:

• Roldán Hervás, José Manuel: Naumaquia, el major espectàcul de Roma, L'Aventura de l'Història, ISSN 1579-427X, N.º. 40, 2002, pags. 64-67.
• Gómez, Hilario: Història Universal, Traducció de l'alemà de l'obra Orell Füssli, Weltgeschichte, depòsit llegal B 351.-1960, N.º registre 5250-59, 1960, pag. 157.

En anglés:

• Coleman, K. M. : Launching into history : aquatic displays in the Early Empire, Journal of Roman Studies 83, 1993, 48-74.
• Richardson, L. : A New Topographical Dictionary of Ancient Rome, B altimore-Londres, 1992, 265-266, 292.
• Haselberger (dir.), L.: Mapping Augustan Rome, Journal of Roman Archaeology Supplementary Séries 50, Portsmouth (Rhode Island), 2002, 179.
• Taylor, R. : Torrent or trickle ? The Aqua Alsietina, the Naumachia Augusti, and the Transtiberim, American Journal of Archaeology 101, 1997, 465-492.

En francés:

• Golvin, J.-Cl.: L'amphithéâtre romain. Essai sur la théorisation de sa forme et de ses fonctions, París, 1988, 50-51, 59-61.
• Golvin, J.-Cl., i Landes, Ch. : Amphithéâtres et gladiateurs, París, 1990, 96.
• Liberati, A. M., s. v. Naumachia Augusti, en Steinby, E. (ed.), Lexicon topographicum urbis Romae, III, 1996, 337.

En italià:

• Coarelli, F.: Aedes Fortis Fortunae, Naumachia Augusti, Castra Ravennatium : la Via Campana Portuensis i alcuni edifici nella Pianta Marmorea Severiana, Ostraka 1, 1992, 39-54.
• Cordischi, L.: Note in margine vaig donar topografia romana : « Codeta, minor Codeta » i « Naumachia Caesaris », Bullettino della Commissione Acheologica comunale vaig donar Roma, 1999, 100, 53-62.