Observatori de París

El Observatori de París (nom original en francés: Observatoire de Paris) és un observatori astronòmic ubicat en París, França, que va nàixer d'un proyecte, sorgit en 1667, de crear un observatori equipat en bons instruments i que permetera elaborar mapes útils per a la navegació marítima. Apareix com a complement a la Acadèmia de les Ciències fundada en 1666.

Juga un paper molt important en la astronomia d'occident. És en ell a on varen nàixer cièncias com la geodèsia, la cartografia i la meteorologia.

L'Observatori de París està actualment ubicat en tres emplaçaments: París, Meudon i Nançay.

Història

Ya en 1665 baix la pressió de numerosos científics, i en particular d'Adrien Auzout, est escriu una carta a Luis XIV per a demanar-li la creació sense més dilacions d'una Companyia de les ciències i les arts.

És en 1666 quan Luis XIV i Jean-Baptiste Colbert funden la Acadèmia real de les ciències. En la seua primera sessió, el 22 de decembre de 1666, es decidix la creació de l'observatori real, que més vesprada es convertirà en l'actual observatori de París. Hauria de servir de lloc de reunió i experimentació per a tots els acadèmics. Pero en raó del seu alluntament del París d'aquell moment únicament els astrònoms ho utilisaven.

El 21 de juny de 1667 (dia del solstici d'estiu), els matemàtics de l'Acadèmia tracen en el terreny, en l'emplaçament actual de l'edifici, el meridiano i les atres llínees necessàries per a l'implantació exacta de l'edifici dissenyat pel arquitecte i mege Claude Perrault (el germà del qual Charles era secretari de Jean-Baptiste Colbert). La llínea central de l'Observatori definirà des de llavors el meridiano de París. Ya en 1669, Jean-Baptiste Colbert crida a Giovanni Cassini (1625-1712) per a dirigir l'Observatori i est mana efectuar modificacions en l'edifici.

L'emplaçament de Meudon es va habilitar en l'ubicació de l'antic palau de Meudon.

Dinastia dels Cassini

Sala meridiana, cridada Sala Cassini.

L'observatori va estar dirigit durant els seus 125 primers anys per la família Cassini :

Jean-Dominique Cassini, (Cassini I), de 1669 a 1712 li dona una ràpida expansió. Durant este periodo hi ha grans astrònoms com Huygens, Roëmer i uns atres que acodixen habitualment a l'Observatori. Jean Picard efectua en ell una mida del grau terrestre, fundant aixina la geodèsia.
Jacques Cassini (Cassini II), el seu fill, pren el relleu de 1712 a 1756. L'Observatori és llavors dirigit per l'Acadèmia de les Ciències, pero de fet el director té una gran independència.
César-François Cassini de Thury (Cassini III, també cridat Cassini de Thury), net del primer, ho dirigix de 1756 a 1784. És en este periodo quan es desenrollen els estudis de geodèsia i de cartografia. 
Jean-Dominique, comte de Cassini (Cassini IV), el bisnieto, que sofrix els assalts de la Revolució francesa i dirigix l'observatori des de 1784. És monàrquic i dimitix en 1793.

Tots els Cassini havien estat molt presents en l'Observatori, i inclús havien vixcut en ell.

Despuix de la Revolució

Despuix de la dimissió del Comte de Cassini, l'observatori resulta alguna cosa deixat de costat per la Revolució francesa en raó de les seues molt forts llaços en la monarquia. Inclús es realisa una inspecció dels llocs en certes demostracions de mà dura, pretenent trobar allí armes i víveres, alguna cosa que no es va trobar en les instalacions de l'Observatori. Els diners va a faltar en esta etapa.

En 1795, un decret integra a l'observatori en la Oficina de llongituts, la missió de les quals és el desenroll de l'astronomia. Els astrònoms Lalande, Jean-Dominique Cassini, Pierre-François-André Méchain i Jean-Baptiste Joseph Delambre pertanyen a la plantilla i perceben un salari.

Durant els anys següents el lloc de director s'otorgarà sucesivemente a:

Lalande, de 1795 a 1800. baix la seua direcció l'observatori contribuïx a l'estandardización de les mides, el metro i el quilogram, el 10 de decembre de 1799). Els dos patrons de mida es conservaran en l'Observatori fins a 1889, data en que passen a la Oficina internacional de pesos i mides, en Sèvres.
Pierre Méchain de 1800 a 1804.
Jean-Baptiste Joseph Delambre de 1804 a 1822.

No obstant, cal destacar que durant este periodo la direcció de l'observatori va de la mà en la presidència (renovada anualment) de l'Oficina de llongituts i no concernix més que a la direcció administrativa, no a la científica, puix els astrònoms tenen autonomia en lo que concernix als objectius dels seus treballs. Alexis Bouvard va estar aixina, en calitat de tesorer de l'Oficina de llongituts, a càrrec de l'administració de l'Observatori des de 1808 fins a la seua mort en 1843. En abril de 1834, com a conseqüència de l'adopció d'un nou reglament de l'Oficina de llongituts respecte al servici de l'Observatori de París, François Arago és nomenat director de les observacions i encarregat de supervisar el treball regular de l'establiment, confiat a alumnes astrònoms.

Erro al crear miniatura:

Cúpula Arago.

François Arago desenrolla en l'observatori la polimetría i la fotometria i realisa allí el primer daguerrotipo del Sol. Durant este periodo Foucault introduïx el espill reflector en una capa d'argent per a facilitar l'observació solar sense sofrir danys.

Urbain Li Verrier ocupa el lloc de director de 1854 a 1870. Funda la meteorologia, i l'oficina de meteorologia és posteriorment desplaçada al Parc Montsouris. En estar molt propenca al règim del Segon imperi francés i també ser membre del Senat, conseguix estendre els poders del director de l'Observatori i igualment aumentar la paga dels astrònoms. Pero el seu caràcter autoritari crea tensions importants en el personal de l'observatori. Poc despuix de la dimissió colectiva dels 14 astrònoms, és rellevat del seu lloc.

Jules Janssen presenta un proyecte de restauració del castell de Meudon, obté els fondos necessaris (més d'un milló de francs de l'época) i funda allí l'Observatori d'Astronomia Física en 1876. Es construïx una gran cúpula, que alberga sempre instruments d'observació. L'Observatori de Meudon seguix sent un dels laboratoris de referència per a l'estudi del Sol.

El Almirant Mouchez, de 1878 a 1892 fins a la seua mort, dirigix a la seua volta l'Observatori. Decidix en 1887, la creació del Carte du Ciel, proyecte en que participen 180 observatoris a lo llarc del món. Renova els aparats i obri l'observatori al públic. També unifica el hora en França, d'acort en la del meridiano de París.

François-Félix Tisserand agarra la direcció de l'Observatori des de 1892 a 1896, fins a la seua mort. Tot elaborant el seu Tractat de mecànica celest, ell va seguir de molt prop les diferents obres en curs i velar el bon funcionament del material.

Despuix correspondrà a Maurice Lœwy encarregar-se de la direcció de l'Observatori, de 1897 a 1907, fins a la seua mort. Participa activament en l'elaboració del Mapa del cel.

Benjamin Baillaud assumix el lloc de director de 1908 a 1926. És iniciador de la creació de la Oficina internacional del hora. Participa activament en la renovació dels equips astronòmics francesos.

Erro al crear miniatura:

Gran cúpula damunt del castell de Meudon.

De 1927 a 1929, és Henri Deslandres qui s'encarrega de la direcció de l'observatori. Deslandres era el director del Observatori de Meudon. La vinculació d'este al de París li permet accedir al lloc de director. Deslandres volia transferir tots els equips astronòmics de París a Meudon, no conservant en la capital més que els aspectes administratius, un proyecte que mai serà posat en pràctica.

Ernest Esclangon es fa càrrec de la direcció de 1927 a 1944. En particular estarà en l'orige de la creació del horari parlat en 1932. Per a garantisar la continuïtat del Servici horari, mentres França està invadida per Alemània, Esclangon i un a banda del personal ixen cap a Bordeus. És Armand Lambert qui pren al seu càrrec la direcció interina de l'observatori. Despuix del armistici l'observatori conserva una activitat més o menys normal. Sent judeu, Lambert continua a pesar de tot a càrrec de les seues funcions. És detingut en 1943 i enviat a Auschwitz, d'a on mai va retornar.

Al final de la Segona Guerra Mundial el lloc de director s'atribuïx a André-Louis Danjon, qui ho eixercirà fins a 1963. Abans de tindre el lloc de director Danjon gojava ya d'una reputació molt sòlida. És gràcies a esta com conseguix estendre enormement els mijos de l'Observatori, sobretot sobre personal. Participa també activament en el desenroll d'equipaments, com la cambra electrònica. A causa de l'aument del número de científics en l'Observatori, farà construir varis edificis més i llimitarà l'altura i l'allumenament dels edificis situats entorn a l'Observatori, de manera que es conserve una certa calitat de visió. En 1953 el observatori de Nançay queda vinculat a l'Observatori de París. Este víncul permet portar a terme numerosos descobriments sobre la corona solar i Júpiter.

Época contemporànea

Implantat en les tres sèus de París, Meudon i Nançay, l'Observatori de París és un gran establiment depenent del Ministeri de l'Ensenyança Superior i l'Investigació de França. És el major pol nacional d'investigació astronòmica i actualment està presidit per Daniel Egret.

Les investigacions portades a terme en l'Observatori de París cobrixen tots els camps de l'astronomia i l'astrofísica contemporànees, en estudiar:

El Sol i les seues relacions en la Terra
Els planetas i els sistemes planetaris
La formació de les estreles
El mig interestelar
La formació i l'evolució de les galàxias
Les astropartículas
La cosmologia
La metrologia de l'espai i del temps
El història i la filosofia de les ciències

Els investigadors i ingeniers de l'Observatori realisen instruments d'observació per als telescopis en superfície o en les sondes espacials, organisen campanyes d'observació, posen en marcha el tractament i anàlisis de senyes d'observació, elaboren bases de senyes o realisen simulacions numèriques que permeten modelizar els fenomens astrofísics i fer a partir d'ells interpretació teòrica.

L'Observatori de París acull a una escola doctoral i activitats de formació de professors. Desenrolla un campus digital.

Llista dels antics directors

Giovanni Cassini (1671-1712)
Jacques Cassini (1712-1756)
César-François Cassini de Thury (1756-1784)
Jean-Dominique, comte de Cassini (1784-1793)
...
Joseph Jérôme Lefrançais de Lalande (1795-1800)
Pierre Méchain (1800-1804)
Jean-Baptiste Joseph Delambre (1804-1822)
Alexis Bouvard (1822-1843)
François Arago (1843-1853)
Urbain Li Verrier (1854-1870)
Charles-Eugène Delaunay (1870-1873)
Urbain Li Verrier (1873-1877)
Amédée Mouchez (1878-1892)
Félix Tisserand (1892-1896)
Maurice Loewy (1896-1907) 
Benjamin Baillaud (1908-1926)
Henri-Alexandre Deslandres (1926-1929)
Ernest Esclangon (1929-1944)
André-Louis Danjon (1945-1963)
Jean-François Denisse (1963-1967)
Jean Delhaye (1967-1971)
Raymond Michard (1971-1976)
Jacques Boulon (1976-1981)
Pierre Charvin (1981-1991)
Michel Combes (1991-1999)
Pierre Couturier (1999-2003)
Daniel Egret (2003-)

Bibliografia

Jean-René Roy, L'Astronomie et són histoire. ISBN 2-225-77781-0
D. Aubin, "The fading star of the Paris Observatory in the nineteenth century: astronomers' urban culture of circulation and observation", Osiris, vol. 18, 2003, pàgines 79-100.

Enllaços externs

(en francés) Pàgina oficial de l'Observatori de París
(en francés) Fotografies de l'Observatori de Meudon
[enllaç trencat] en Gallica, la biblioteca digital de la BnF
Biblioteca digital de l'Observatori de París