Officina monetalis

Les officina monetalis, en la Roma Antiga, eren els tallers a on es realisaven les tasques de producció de moneda dins de la ceca, com es deduïx de les gravacions de monedes des del regnat de Filipo II de Macedònia (244-249).

l'acunyament de monedes va ser una tasca artesanal que va constituir en sí mateixa un dels majors guanys de l'Antiguetat. Durant el neolític, els excedents de les activitats eren objecte de trueque. Este trueque permetia l'intercanvi de bens, pero devia haver una certa coincidència entre les dos parts, en funció de lo que era superfluo per a un o lo necessari per a un atre. Era per tant, essencial, establir una unitat de mida i valor que fora acceptada comunament i que facilitara el pagament, aixina com el atesoramiento i la riquea, sorgint llavors els diners dins de les ciutats i estats.

En funció de lo descrit anteriorment i, per lo general, corresponia als estats i reis, sent privilegi d'estos, les tasques d'acunyament de moneda (sense perjuí de que existiren particulars que en algun moment determinat pogueren accedir a dit privilegi).

La ceca de la Roma republicana es trobava en el Capitolio, en les proximitats del temple de Juno Moneta. Encara que també es varen donar variants com les cecas itinerants de campanya o aquelles que es movien en la cort imperial.

L'única ceca de la que es té constància que es construïra per a este fi, és la que es troba en la Regio Tertia, baixe l'actual iglésia de Sant Clemente, prop del Coliseu. De planta rectangular (65 x 30m), contindria unes vint tabernae (establiments comercials que s'òbrin cap al carrer) i una segona planta en els tallers per a deprendre els oficis, aixina com per a archius. El testimoni més antic d'esta ceca s'arrepleguen en inscripcions trobades en l'any 1556, realisades pels oficials monetae caesaris nostri i dedicades a Apolo Augustus, Fortuna Augusta i Hercules Augustus.

Sobre els metals i la seua gestió

Corresponia als estats o a les entitats de poder, la gestió, el control i la propietat del metal que s'usava per a falcar moneda. Estos aspectes es traduïen a la seua volta, en el control de l'activitat minera. En el cas de Roma, Hispania constituïa el productor de metals més important del món. Plinio el Vell senyala que proporcionava or, argent, plom, coure i ferro. marc

Era el Senat el que controlava l'erari, com es deduïx d'abreviatures en denarios republicans que fan referència al argentum publicum, diners en possessió de l'estat romà que es guardava en el aerarium, que en orige, va deure situar-se en el temple de Saturn, depòsit de metals preciosos i de moneda.

No hi havia constància de la calitat de l'aleació en els acunyament. Plinio indicava que la pedra de toc revelava la proporció d'or, argent o coure d'un metal fins a l'escrúpul. Els metals nobles com l'or o l'argent, són difícils de trobar en la naturalea en estat pur, devent obtindre's per copelaació (fundició del metal en una copela, de cendres i calç), procés que permet separar el metal noble dels menys nobles i conseguir una purea del 99%.

Una volta obtingut el metal, els cospeles (discs metàlics sobre els que es realisa el acuñamiento), es fabricaven per mig de mòles que podien ser monovalvos, construïts sobre pedra o argila (Plinio parla de pedres silíceas refractarias al fòc per a fondre monedes), o en alveolos, en els que s'abocava el metal fos. Encara que també es podien conseguir cospeles abocant el metal fos en una superfície plana, o a través d'una barra metàlica.

Sobre els treballadors i la direcció dels tallers

La majoria de l'informació que posseïm sobre les persones que participaven en les tasques d'acunyament de moneda, prové tant de les fonts lliteràries antigues, com d'inscripcions i les pròpies monedes. Els cuestorés varen ser els superiors dels moneders, els tresviri aere argento auro flando feriundo, magistrats monetales que es varen encarregar de controlar l'acunyament de moneda a lo manco fins a época d'Augusto. En época de Juliol César, de tres varen passar a quatre i en Augusto varen tornar a ser tres. En época de Trajano, al front de la ceca se situaven individus de l'orde ecuestre, els procurator monetae, que manaven sobre varis praepositi. Com a ajudants d'estos procurator monetae, es contava en un optio et exactor auri argenti et aeris, que podia ser assistit per un tercer optio Es coneix una inscripció de temps de Constantino a on s'arreplega la jerarquia procurator-praepositi-officinatores. Tots ells controlarien als artesans.

Del restant de treballadors o artesans, les referències que tenim seguixen sent a través d'inscripcions. Aixina, tenim als Officinatores, personal principal relatiu al procés de gravació; signatores (acuñadores, gravadors); scalptores (obridors de cunye); malleatores i suppostores (martilleadores que es turnaban); aequatores (relacionats en el pes dels cospeles); nummularii (relacionats en els problemes concernents en el contingut del metal); els flaturaii (relacionats en el treball del metal per a fabricar els flanes o cospeles), que no apareixen en inscripcions d'época de Trajano, per lo que es pensa que treballarien aparte. Junt a tots ells, treballarien els mediastini, esclaus per a qualsevol treball, dirigits pel praepositus mediastinorum.

Bibliografia

• Crawford, M.H. (1974). Roman Republican Coinage, Cambridge
• Gozalbes, Manuel i Ripollés, Pere Pau. “La fabricació de la moeda en l'Antiguetat”, en Actes de el XI Congrés Nacional de Numismàtica, Saragossa 2002.
• Sellwood, D. (1963) “Some experiments in Greek minting technique”, NC
• Ripollés, Pere Pau (1994-1995) “La moneda en els inicis de la romanización: tallers i artesans”, Arse 28-29, pp. 199-215.
• Beltrán, Antonio (1983) “La Moneda, una Introducció a l'Estudi de la Numismàtica” Madrit.