Paleobotánica

Paleobotánica

Archiu:Neuropteris flexuosa fossil plant (Mazon Creek Lagerstatte, Francis Creek Shale, Middle Pennsylvanian; coal mine dump pile near Essex, northern Illinois, caps block 0 ) (14910119354).jpg

Fòssil d'un fronde de la falaguera Neuropteris flexuosa (Carbonífero d'Estats Units)

Fòssil d'un full de Viburnum lesquereuxii parcialment menjada per insectes (Cretácico d'Estats Units)

Reconstrucció de la planta extinta Lagenostoma lomaxii, que va habitar en els boscs pantanosos del Carbonífero d'Europa i Amèrica del Nort

La paleobotánica (del grec paleo, antic i botanikos, de les herbes) és una disciplina i una ciència compartida per la botànica i la paleontologia que estudia els restants de vegetalés que varen viure en el temps passat. També contempla l'us dels restants per a la reconstrucció d'ambients antics i l'història de la vida. Inclou l'estudi dels fòssilés de les plantes terrestres, i els autótrofos marins com les algas.

Els fòssilés vegetals són restants d'individus que s'han conservat en les roques sedimentarias per un procés fisicoquímico denominat fossilisació. Per lo general solament es conserven les parts més dures, sent excepcional que es conserven també les parts més blanes, gràcies a açò és possible que apleguen fins a nosatres algunes de les parts indispensables a l'hora de classificar una planta, estes són: els fulls, part de les seues tallos, llavors i resina fòssil.

Degut a que la majoria dels fòssils de plantes es conserven en roques com a parts desarticulades, és freqüent trobar en el lloc una varietat de tipos de fulls, llavors, polen, fusta, etc. dispersos, lo que fa molt difícil el relacionar unes en unes atres, és per això que els paleobotánicos es basen en la morfologia i anatomia de plantes actuals per a completar el rompecabezas. Per una atra part, la classificació de cada element (raïl, talle, full, etc.) es realisa de manera independent, com si foren espècies distintes. Les categories —i per extensió els components de les mateixes— d'esta sistemàtica paralela basada en elements aïllats es denominen parataxones, per a diferenciar-les dels tàxons formals. Esta classificació parataxonómica es realisa d'acort a les regles de el ICBN (International Code of Botanical Nomenclature).

Esta disciplina nos permet deduir el clima del passat, la seua evolució i l'influència sobre atres organismes.

Tipos de fòssils vegetals

Des de la perspectiva de la tafonomía vegetal els restants travessen les tres etapes de la tafonomía clàssica: necrobiosis, bioestratinomía i fosildiagénesis, i depenent de cóm s'hagen preservat en el sediment una volta travessats tots els filtres tafonómicos, és possible diferenciar:

Impressions i compressió: este tipo de fossilisació es dona quan els vegetals s'imprimixen en el sediment deixant la seua chafada i el color del reste fòssil és idèntic al de la roca portadora. També es denominen improntes.

Mòles i contramoldes: succeïx quan les parts de les plantes en més volum s'enterren en el sediment. Si la matèria orgànica es destruïx quedarà un espai deixat pel tronc. Si este buit es reblix en sediment es forma el mòle i el sediment que ho rodeja constituïx el contramolde.

Permineralizaciones o mineralisació: es donen quan els teixits queden impregnats de mineralés com la sílice o el carbonat de calcio. Normalment s'impregnen les cèlulas després de la destrucció del seu contingut. També trobem fruts i llavors mineralizadas que són objecte d'estudi dins de la disciplina coneguda com paleocarpología.

Carbonización: en morir la planta o caure un restant de la mateixa en un ambient pantanoso o reductor, en un mig en poc oxigen, els hidrats de carbono que constituïxen la celulosa es descomponen llentament, desprenent metà i anhídrit carbónico. Esta forma de fossilisació té distintes etapes a través de periodos molt llarcs de temps, formant-se distints materials: turba, que és el carbó vegetal menys transformat, és una substància negruzca d'aspecte esponjoso, lignit, hulla, antracita, que és el carbó mineral que tots coneixem.

Ambar i copal: resina fòssil que pot contindre en el seu interior diversos elements de la flora o fauna del moment previ a la fossilisació.

Polen i esporas fòssils: cèlules sexuals estudiades per la paleopalinología.

Reconstrucció de plantes extintes

La reconstrucció de les plantes extintes, a partir dels seus restants preservats com a fòssils, és un dels objectius principals de la Paleobotánica. Per a açò, se servix de quatre métodos, que estan ordenats en grau decreixent d'confiabilidad.

1. Conexió orgànica: els òrguens estan units per un teixit, o conectats. És l'únic cas irrefutable, pero deu confirmar-se que no hi haja un error d'interpretació. Eixemple: les Progymnospermas varen ser reconstruïdes per la troballa de conexió orgànica entre la fronde Archaeopteris i el leño Callixylon.

1. Similitut morfològica: els òrguens estan dispersos, pero presenten característiques en comuna com a caràcters epidérmicos (glándulas, papiles), canals secretores, elements conductors. Eixemple: Lagenostoma lomaxii, que va ser reconstruïda utilisant com a referència les glándulas epidérmicas similars que apareixen en fulls i preóvulos.
2. Soporte per afinitat: en este cas, els òrguens estan dispersos, pero pels seus caràcters li'ls vincula a una mateixa família o orde.
3. Ocurrència mútua: els òrguens estan dispersos i són trobats en els mateixos estrats. La reconstrucció serà més confiable si apareixen en conjunt en freqüència, si tenen una similar abundància o escassea, i si l'associació a on apareixen és autòctona.