Paroico
'___protected_title_0___' és el terme que, en el periodo helenístico i romà, va reemplaçar a la paraula meteco per a indicar els residents estrangers de la polis.[1] Paroico és la transliteración del grec πάροικοι, que significa veïns (en singular πάροικος, ___protected_title_6___), terme la chafada del qual també es troba en l'etimologia de la paraula parròquia. En Àsia Menor, les mateixes figures varen ser designades en el terme catoico (κᾰᾰᾰοικοι; singular: κᾰᾰτοικος).[1]
Posteriorment, en el context del sistema de pronoia vigent dins del Imperi bizantí, el terme paroico va passar a designar als cridats llauradors depenents a els qui, sense propietat de la terra, l'Estat, o un senyor, per mig de l'arrendament, va encomanar la tramitació de la seua propietat a canvi de beneficis, imposts i servicis.
Característiques
[editar | editar còdic]Originalment, en el IV, el terme significava solament un empleat que proporcionava mà d'obra. Posteriorment va identificar als llauradors de les terres de propietat directa de l'Estat (Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 468: attempt to index field 'scripts' (a boolean value)., demosiakoi paroikoi) o els de els territoris cedits per l'Estat a un senyor (en griego: πάροικοι). Este últim sistema, segons el qual la terra es confiava en administració temporal a poderosos a canvi dels servicis rebuts, es denominava pronoia i tenia una duració definida, generalment vitalícia, sense possibilitat d'alienació del dret o transmissió als hereus[2] (a lo manco fins a 1079).[3] En la situació jurídica sancionada per la pronoia, els paroicos devien pagar imposts als pronoiarios i ya no a l'estat. La condició dels llauradors era essencialment similar en abdós casos: la dependència d'un particular podia ser una condició millor o pijor, depenent de les condicions individuals del senyor.[2] Per tant, també podrien existir diferències similars entre llauradors depenents de diferents senyors.[2]
Els paroicos es varen dividir en vàries categories (zeugaratoi, voidatoi, aktèmônes o pèzoi) segons la seua riquea i, per lo tant, la càrrega fiscal que podien soportar.[3]
Diferències en els siervo
[editar | editar còdic]Este sistema a voltes es compara en el feudalisme de l'Edat Mija, encara que hi ha diferències òbvies: el senyor adoptiu actua en relació en el fort sistema de sobirania estatal del Imperi bizantí, davant el qual el diferent estatus jurídic, no obstant, actua com un contrapeso, de tipo contractual, en el que es basen les relacions entre sobirà i vassall del feudalisme occidental. La relació entre paroicos i custodios poderosos també és diferent, no comparable a la servitut, carix, en particular, del jurament de llealtat. Ademés, l'estatus dels paroicos, a lo manco fins a 1079, no era hereditari.[3]
Funció dels paroicos en l'eixèrcit bizantí
[editar | editar còdic]La pronoia va tindre un desenroll particular baixe la dinastia dels Comnenos, quan l'institució va adquirir un caràcter militar que obligava al cesionario de les terres a pagar en 'servici personal al eixèrcit bizantí.[2] Este sistema de reclutament es va vore agravat pel reclutament de tropes mercenàries estrangeres, contribuint a garantisar la columna vertebral del poder militar bizantino.[2] A sovint es creu que el senyor, ademés de les obligacions personals, estava obligat a garantisar el reclutament d'un cert número de soldats, depenent del valor dels bens rebuts.[2] Georg Ostrogorsky, per eixemple, va deduir que es requeria que els paroicos seguiren al seu senyor (potser inclús baixe órdens directes, en una espècie de «eixèrcit privat») en campanyes militars en les que es requeria que servira a favor de l'imperi.[4] En funció d'esta obligació, es mitigaria la càrrega fiscal sobre els paroicos.[4][5] No obstant, abdós deduccions, basades en documentació indirecta, podrien tindre una base dèbil.[5] Açò podria deixar lloc a el hipòtesis d'una classificació genèrica de paroicos en l'infanteria imperial, desconectada de l'obligació del senyor de garantisar la conscripció dels seus llauradors depenents.[5]
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Guillou (1974). La civilisation byzantine (en fr), Arthaud. ISBN 978-2700300208.
- Bartusis, Mark C. (1997). The Clapix Byzantine Army: Arms and Society, 1204-1453 (en en), University of Pennsylvania Press. ISBN 978-0-8122-1620-2.
- Postan, M. M. (1966). The Cambridge Economic History of Europe from the Decline of the Roman Empire (en en), Cambridge University Press. ISBN 0-521-04505-3.
- Ostrogorsky, Georg (2005). Storia dell'impere bizantino (en it), Einaudi. ISBN 978-88-06-17362-3.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paroico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.