Pecunia senar olet
Pecunia senar olet ("els diners no olora") és una locució llatina atribuïda al emperador romà Vespasiano (69–79 d. C.). Habitualment s'ampra per a donar a entendre que el valor dels diners no té que vore en la seua procedència.[1]
Història
[editar | editar còdic]
En l'Antiga Roma, era comuna que l'orina recollida en les latrinas públiques s'aprofitara en fins industrials. L'orina era molt apreciada pels curtidorés de pells, que l'usaven per a adobar les seues cuiro, aixina com pels lavanderos, que pel seu contingut en amoniaco l'ampraven per a netejar i blanquejar les togues de llana.
L'emperador Vespasiano (69–79 d. C.) va decidir impondre una taxa a l'orina que diàriament s'abocava en les latrines de Roma, i que era arreplegada en la Cloaca Màxima, la ret pública d'aigüeral. A partir de llavors, els artesans que la necessitaren en els seus negocis devien pagar el nou impost pel seu us.[1]
Segons arreplega el historiador romà Suetonio, quan el fill de Vespasiano, Tito, va recriminar al seu pare per la seua intenció de traure diners de les latrines, este li va donar a olorar una moneda d'or i preguntóle si li molestava la seua olor (sciscitans num odore offenderetur). En negar-ho Tito, Vespasiano va respondre: «I no obstant, procedix de l'orina» (Atqui ex Lotio est).[2]
En l'actualitat, la frase Pecunia senar olet s'utilisa per a senyalar en cinisme que els diners val lo que val, independentment de la noblea o vileza del seu orige. En alemà se seguix amprant esta frase clàssica, traduïda com Geld stinkt nicht.[3]
A raïl de tot això, el nom de Vespasiano s'associa encara hui a cert tipo d'urinaris públics d'orige francés, els vespasianos.
Lliteratura
[editar | editar còdic]La célebre sentència de Vespasiano apareix en el relat Sarrasine, de Balzac, en relació en la misteriosa procedència de la fortuna d'una família parisenc. Aixina mateix, és provable que Scott Fitzgerald aludira a ella en la seua novela El gran Gatsby, quan es referix als diners com "no olfatiu".
Senar olet també és el títul d'un llibre d'ensaigs de l'escritor espanyol Rafael Sánchez Ferlosio, a on reflexiona sobre les llums i les ombres del benefici econòmic: la globalisació, el mercat de treball, el màrqueting, la publicitat o la nova cultura de l'oci.
Arturo Pérez Reverte l'usa en boca del telegrafista Beaumont en "L'illa de la dòna dormida" per a indicar que no li importa si els diners que li pagaran procedix del bando republicà o nacional.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Aforisme llatins.» (Word). Archivat des d'el original, el 21 de juny de 2010. Consultat el 3 de decembre de 2012.
- ↑ Suetonio. «De Vita Caesarum VIII, 23, 3». Consultat el 3 de decembre de 2012.
- ↑ Just Fernández López. «Locucions llatines.». Hispanoteca. Consultat el 3 de decembre de 2012.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pecunia non olet» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.