Plaça de Maig
La plaça de Maig de la Ciutat de Buenos Aires en Argentina, també denominada des de 1996 Ciutat Autònoma de Buenos Aires, és la plaça que es troba front a la Casa Rosada, sèu del Poder Eixecutiu Nacional. Va ser creada en 1884, com a resultat de l'unió de les places de la Victòria i del Fort, en demolir-se una construcció anomenada Recova Vella, que les separava. Està ubicada en el lloc a on es va realisar la segona fundació de la Ciutat en 1580.
Es troba ubicada en el barri de Montserrat, en la Comuna 1 de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Més precisament, en el denominat microcentro porteño, rodejada pels carrers Hipólito Yrigoyen, Balcarce, Avinguda Rivadavia i Bolívar del barri de Monserrat. Naixen des del seu costat oest tres importants avingudes: President Juliol A. Roca, President Roque Sáenz Penya i Avinguda de Maig. En el seu entorn es troben varis dels principals monuments i punts d'interés: el Cabildo històric, la Casa Rosada (a on residix el Poder Eixecutiu de la Nació), la Catedral Metropolitana, l'edifici del Governe de la Ciutat de Buenos Aires, la casa central del Banc Nació i la casa central de l'Agència de Recaptació i Control Aduanero.
Baix del seu terreny, d'aproximadament dos hectàrees, alberga a les estacions de subte Plaça de Maig (llínea A), Catedral (llínea D) i Bolívar (llínea I) que junt en numeroses llínees de colectius, brinden un fàcil trasllat a tots els racons de la ciutat.
Caixa de resonància de les grans manifestacions populars del país, pot dir-se que, llevat la Declaració de l'Independència i les batalles que es varen lliurar per a conquistar-la, ha segut l'escenari de tots els acontenyiments transcendentals a nivell nacional.[1]
El 25 de maig de 1941 la Comissió Nacional de Museus i Monuments Històrics va encarregar a l'escultor argentí Manuel Félix Vilaboa, la realisació d'una placa de bronze sobre la vora del cantero a on es troba la Piràmide de Maig en una llegenda que sintetisa la seua història:
Història
[editar | editar còdic]Els seus orígens
[editar | editar còdic]Segons les Ordenances de Descobriment i Població que en 1573 Felipe II va promulgar establint com devien ser les ciutats, carrers i places americanes; el perímetro de la plaça Major devia ser rectangular en un llarc d'una volta i mija el seu ample. No obstant, quan l'11 de juny de 1580 Juan de Garay va fundar l'actual Buenos Aires, va destinar a plaça pública un quadrat de 140 varas de costat, cridant-la plaça Major o plaça Gran, que era la mitat de l'actual tamany de la plaça de Maig (2 ha), i ocupava la poma compresa entre els carrers que en l'actualitat es diuen avinguda Rivadavia, Hipólito Yrigoyen, Bolívar i Defensa.
| Any | Secció Oest | Secció Este |
|---|---|---|
| 1580 | Plaça Major
o Gran |
|
| 1583 | Solar del
Alvançat | |
| 1608 | Solar dels
Jesuïtes | |
| 1661 | Plaça d'Armes, del
Fort o del Mercat | |
| 1808 | Plaça de la
Victoria | |
| 1811 | Plaça 25 de Maig | |
| 1884 | Plaça de Maig | |
L'atra poma, és dir, la que formen els carrers Balcarce, Hipólito Yrigoyen, Rivadavia i Defensa, li la va donar en propietat a Juan Torres de Vora i Aragó qui jamai va edificar en ella, deixant-la en total abandó fins que en 1608 el procurador general va demanar que fora destinada a plaça. Pero en eixe any els pares jesuïtes, en el permís del governador Hernando Arias de Saavedra, es posesionaron de la partix nort i varen alçar una chicoteta capella i uns ranchos, orígens del temple de Sant Ignacio.
En 1617, novament a instàncies d'Arias de Saavedra, els jesuïtes varen obrir un colege i varen ampliar l'iglésia.
Dos anys despuix, el governador Juan Alonso de Vora i Zárate, hereu de l'Alvançat del Riu de l'Argent, Torres de Vora i Aragó, va fer alçar unes cases de vivendes front a la capella, quedant separades d'esta per un carreró. Pero qui les va construir no va rebre la paga estipulada per lo que va acusar al governador, qui en perdre el juí va tindre que arrematar el terreny que li pertanyia i vendre-ho en 1634 a don Pedro de Rojas i Acevedo, que la seua viuda la donó en 1645 als jesuïtes. En 1649 els hereus de Vora i Zárate varen cedir els seus drets als mateixos pares, en lo que estos varen vindre a quedar amos llegals de tota la poma.
Pero com els edificis, ademés de la seua llegea, obstruïen el camp de tir de la Fortalea que estava instalada a l'est, front a la costa del Riu de l'Argent, i impedien maniobrar a l'artilleria en cas d'atac, el governador don Alonso Mercat i Villacorta va resoldre comprar-els en 1661 la poma en qüestió i demolir les construccions existents. D'esta manera va quedar un nou terreny entre el Fort i la Plaça Major al que es va denominar Plaça d'Armes, i que era un simple buit o baldío. No obstant, les parets d'atobó de l'iglésia varen continuar allí i varen servir en 1680 per a que s'estajara un piquet de tropes anomenat de Sant Martín la finalitat del qual era actuar contra els natius pampes. A partir de 1695 vivia allí el fidel ejecutor que devia cuidar que els productes que es venien en la plaça tingueren el pes i preu que els corresponia. En 1717 també varen servir com a cochera de les autoritats eclesiàstiques i anys despuix també com a cochera de governadors i de virreyes. En 1800 l'estat de la construcció era deplorable i es va demolir recent en 1822, quedant un terreny sense un sol arbre, que era creuat per persones cavalls i carros i es convertia en un lodazal en les pluges.
La Recova i la Piràmide
[editar | editar còdic]En 1763, l'acabalat dò Francisco Álvarez Campana va propondre al llavors governador Pedro de Cevallos construir pel seu conte una recova[2] que dividira en dos mitats a la plaça i fora destinada a comerços i llocs per a la venda. Pero no va ser fins a 1803 que es varen començar els treballs, durant el govern del virrey del Pi. La tasca va ser encomanada al Mestre d'Obres Agustín Comte. Es va realisar en rajoles cuites que varen ser fabricats del mateix tamany per a tota l'obra, lo que va resultar ser una novetat ya que fins a eixe llavors no es tenia eixe conte. La formaven quaranta quartos les portes dels quals miraven la mitat cap a l'est i l'atra mitat cap a l'oest. Al principi constava de dos cossos separats per un carreró, cada u d'ells format per 11 arcs, pero en 1804 es varen unir per un gran arc central, obra de Segismundo i Zelada, al que es va donar en cridar-se dels Virreyes i que va trencar la monotonia del conjunt.[3] Va resultar llavors una construcció d'estil clasicista, d'orde dòric. En eixe lloc es va instalar la horca, que fins a eixe llavors es trobava front al fort. Ademés, en este mateix any, el virrey Rafael de Sobremonte va ordenar que els veïns a la Plaça Major alçaren arquerías front als seus edificis per a que unificaren les seues fronteres en l'estil de la del Cabildo i la Recova.[4]
D'esta manera la plaça va quedar dividida per esta construcció que s'estenia de nort a sur sobre la plaça del Fort, seguint la llínea de l'actual calle Defensa, des dels Alts d'Escalada fins al Teatre Coliseu (després Colón i hui dia Banc Nació). No tenia els servicis d'higiene elemental i en ella es varen instalar tot tipo de negocis, des de sabateria a roba passant per carn i verdures. El Cabildo cobrava per a sí el lloguer dels quartos. La divisió de la Plaça Major «la va canviar molt, reduint el camp visual, i la paret correguda en bancs de material, que va edificar Segismundo sobre la cella del fos de la fortalea, l'embellia, ocultant aquelles hondonades brutes i humides, a on els pilluelos i els soldats s'ocultaven a jugar als naïps».[5]
La secció oest front al Cabildo es va seguir denominant Plaça Gran o Major i, despuix de les invasions angleses, Plaça de la Victòria. La secció front al fort, a on actualment es troba la Casa de Govern o Rosada, va ser cridada Plaça del Fort, d'Armes, del Mercat i, en 1811, 25 de Maig. Es tractava d'un terreny sense arbres en el que s'estacionaven els carros que venien frutes, verdures, peixos i vés-les.
En 1805 el Cabildo va manar construir en l'arcada central del conjunt una aigüera que s'unia a una sendera de pedra fins al pont levadizo del Fort. Es va dispondre ademés que les carretas deixaren d'estacionar-se en la plaça.
El 25 de maig de 1811, com a part del programa de festejos per a commemorar el primer aniversari de la Revolució de Maig, es va resoldre erigir, en el centre de la Plaça de la Victòria, una construcció de rajoles, hueca, semblada a un obelisc, pero que a pesar de tindre dita forma en el temps es va conéixer en el nom de Piràmide de Maig.
En 1818 es va iniciar la construcció d'una atra recova sobre el carrer del Cabildo (en l'actualitat, Hipólito Yrigoyen), en lo que l'anterior va passar a cridar-se Recova Vella.
En 1856 Prilidiano Pueyrredón remozó la Piràmide, en aquell llavors situada en el mig de la Plaça de la Victòria, revestint-la en rajoles i argamasa i colocant-li una estàtua de la Llibertat en el seu àpiç. També, en la mateixa plaça, va instalar assents, pavimentó, va formar jardins i va plantar trescents paraisos (melia azedarach) en filera. Al seu entorn, una cadena que anava de poste en poste solament permetia el pas dels peatons per uns molinetes habilitats a tal efecte, resguardant-se aixina l'integritat de la passejada dels animals solts i del pas dels vehículs. Este nou model per a la Plaça de la Victòria, que la transformava en un espai vert d'espargiment i distracció i deixava per a l'història el seu us comercial, va anar immediatament imitat en les demés places de la ciutat. El 25 de maig es va allumenar en gas el Cabildo, la Catedral, la Municipalitat, la Recova i el Fort.
En els dos anys següents es empedró en pedra importada de Brasil la vereda en tot el seu contorn i front a la catedral. Ademés, es varen colocar els primers bancs o poyitos de rajola. Al poc temps, a demanat de la població, es varen agregar uns atres de marbre blanc.
Durant l'época de Juan Manuel de Roses el país travessava séries dificultats econòmiques, motiu pel qual es varen traure a venda pública vàries propietats de l'Estat, entre les que es trobava la Recova Vella. Es va efectuar una subasta el 27 d'octubre de 1835 i la millor oferta la va fer don Manuel Murrieta, pero no va ser acceptada. Llavors es va resoldre vendre-la particularment, i el 29 de setembre de 1836 la va comprar dò Tomás d'Anchorena. Va permanéixer en poder d'eixa família fins a 1883. En enguany l'intendent Torcuato d'Alvear va solicitar a l'arquitecte Juan Antonio Buschiazzo el seu derrocament com a part de vàries modificacions que es varen efectuar a la plaça en l'idea de convertir-la en un lloc més apte per a les necessitats de la població i de la seua importància, tant política com a social. Va ser llavors expropiada per la Municipalitat i demolida per orde de l'intendent Torcuato d'Alvear en 1884. Es varen utilisar setcents obrers que varen realisar la tasca en nou dies. Anys més tarde la família Anchorena va guanyar un juí pel qual la Municipalitat va deure compensar-la en una alta sifra de diners.
Va ser aixina com a partir del 17 de maig de 1884 les dos places varen quedar unides baix la denominació única de Plaça de Maig. Es va alçar llavors el empedrado de la calle Defensa en la secció que creuava la plaça i es varen llevar els rieles del tramvia, que en aquell llavors era a cavall. En 1890 dita carrer va quedar definitivament incorporada a la passejada.
En 1870 es va nomenar una comissió integrada pel general Bartolomé Mitre, don Enrique Martínez i don Manuel José Guerrico, encarregada d'erigir un Monument ecuestre al General Manuel Belgrano. Esta comissió va encomanar a l'escultor francés Albert-Ernest Carrier-Belleuse l'eixecució de l'estàtua del prócer, qui a la seua volta va confiar a Manuel de Santa Coloma la realisació del cavall. Este escultor va ser el primer argentí en nàixer en una delegació diplomàtica nacional en l'estranger i l'escultura del cavall es va convertir en el primer monument realisat per un escultor argentí. El monument va ser inaugurat per Dumenge Faustino Sarmiento el 24 de setembre de 1873. Irònicament Sarmiento havia senyalat anys abans al tio de l'escultor, Martín de Santa Coloma, a Urquiza, per a que ho degollara en Casers.
L'estàtua ecuestre representa a un cavall more en lloc d'un criollo puix a pesar de la seua nacionalitat Coloma mai va estar en l'Argentina i no coneixia este últim tipo de cavalls. Fins a 1886 es trobava en el centre de la Plaça 25 de Maig mirant a l'oest, pero despuix d'eixe any li la va traslladar front a la recentment construïda Casa de Govern, que va substituir al Fort, i li la va orientar cap al nort.
També en 1870 es varen emplaçar en la Plaça de la Victòria, a l'est i oest de la Piràmide, dos fonts que havien segut adquirides un parell d'anys abans i que encara existixen pero ya no en la plaça sino en l'intersecció de les avingudes 9 de Juliol i Còrdova. Degut a que el país caria d'afamados escultors i als alts costs de marbres i bronzes originals, el govern havia optat per adquirir rèpliques, i les dos fundició artístiques que varen oferir menor preu varen ser les de Du Vall D´Osne i de Sauvageau. Com el fundador de la primera havia rebut la medalla d'or en l'Exposició Universal de París en 1867, varen terminar decidint-se per ella.[6]
La base del complex escultòric de cada font es troba integrada per dos figures masculines (un jove i un vell) assentades, coneguts tradicionalment com Neptunos, i, intercalades, dos figures femenines, també assentades, denominades Náyades. Des de la base s'eleva una columna artística que sosté un plat ornamentado en delfins, separats per resetas vertederas. En la prolongació de la columna es troba una ronda infantil, en la que es recolza un atre plat (de menor tamany que l'anterior). En la part superior es troba un abocador decorat en caps de peixos. L'estil correspon al Renaixença italiana, en un joc de plats dobles, la columna com a eix central i la ronda de figures de menor tamany, elements captats de la Font de Venus de la Vila La Petraiea, modelada per El Tríbolo.[6]
Una de les fonts va ser ubicada prop de la Recova, i l'atra en les rodalies del Cabildo. Es trobaven protegides per reixes assentades en un disseny octogonal, colocant-se un farol en cada àngul. Estes varen ser rebudes en crítiques entre atres raons perque en carir-se d'aigua corrent les mateixes permaneixien seques, servint solament d'adorn. Un actor còmic de l'época cridat Carbonelli solia burlar-se al respecte repetint:
Posteriorment varen ser retirades, primer la que estava prop del Cabildo i anys més vesprada, despuix d'haver segut traslladada més a l'oest dins de la mateixa plaça, l'atra. Colocades separadament en distints llocs de la ciutat varen ser instalades finalment en la mencionada intersecció de 9 de juliol i Còrdova.[6]
En 1882 es va propondre reemplaçar els paraisos plantats per Pueyrredón per palmeres. Va haver moltes discussions sobre este canvi, el Concejo Deliberante de la Municipalitat (orgue llegislatiu d'aquell llavors) es va opondre al mateix. Dumenge Faustino Sarmiento, que quan va governar les havia fet plantar en el per ell creat parc de Palermo, va ser un dels que varen defendre la mida proposta per l'Intendent Alvear i finalment la tongada es va concretar en palmeres dutes de Riu de Janeiro.
En 1889 se li va elevar el seu nivell vorejant-la en tres escalons de pedra i es va tancar la calle Defensa que la travessava per a formar un gran óval en l'idea de colocar en ell un Monument a l'Independència.
El 9 de juliol de 1894 es varen inaugurar l'Avinguda de Maig i la remodelació realisada per l'ingenier Carlos Thays a la plaça. El paisagiste va tornar a igualar el nivell del terreny de la plaça en el dels carrers que la circundaban. Ademés la va modificar donant-li un disseny en creu, de manera que la prolongació virtual de la calle Defensa feya de travessia i la continuació de l'Avinguda de Maig feya de transepto. Thays va fer transplantar algunes de les palmeres duent-les al Parc 3 de Febrer i a la seua volta va fer dur d'est alguns arbres bananes (Platanus × acerifolia). També va renovar els canteros, plaques i reixes.[1] Per a este llavors ya s'havia inaugurat l'allumenat elèctric. La nova Avinguda de Maig unix des de llavors a la plaça homònima en la Plaça del Congrés; i integren junt en les seues afores lo que és denominat el eix cívic o històric de la ciutat. D'esta manera la Casa Rosada, sèu del poder eixecutiu, i el Congrés Nacional, sèu del llegislatiu, queden en els extrems de l'artèria i són visibles des de la plaça. En el dia inaugural el foc del acorazar Almirant Brown va presidir el festeig en la Plaça de Maig, les fonts del qual es varen transformar en pagodes chinescas.[7][8]
En 1895 s'instala en ella la llum elèctrica.[9]
La Plaça de Maig en el XX
[editar | editar còdic]En 1904 es varen agregar a la plaça estanques circulares en allumenament i en 1906 es va proyectar per al Centenari de la Revolució de Maig un monument en el centre de la plaça, en l'idea de que continguera a la Piràmide de Maig.
En efecte, cap a 1883 l'intendent Torcuato d'Alvear havia tingut la ferma idea de demolir la Piràmide per a reemplaçar-la per un monument commemoratiu que fora "més digne", pero a l'any següent el Concejo Deliberante havia accedit en la condició de que dit monument continguera a la piràmide, sense danyar-la. La intendencia havia conseguit luego que el Congrés Nacional considerara a l'obra d'interés nacional i invitara a les províncies junt en la Capital Federal a promoure una subscripció popular per a costejar-ho. L'idea no va prosperar, pero en 1899 l'intendent Adolfo Bullrich va tornar a insistir en l'idea i en traslladar la Piràmide de Maig, que encara es trobava en el mig de lo que havia segut la Plaça Victoria, al centre de la plaça, a on ara hi havia un espai lliure, resultat d'haver retirat les fonts mencionades anteriorment. No obstant, una volta més tot va quedar en res fins que en 1906 la Comissió Nacional del Centenari va decidir obrir un concurs per a l'eixecució del monument.
Tres anys despuix el jurat de dit concurs va decidir un empat en el primer lloc per als esbossos Pro-Pàtria et Libertate, de l'arquitecte Moretti i l'escultor Luigi Brizzolara, i Sol, de l'arquitecte d´Huicque i escultor Lagae. Es va firmar el contracte en Moretti i Brizzolara pero va resultar que el proyecte era més car de lo previst i encara que es va decidir realisar l'obra en materials menys costosos l'abofegada cundió puix aixina i tot l'obra resultava molt cara.
Despuix de molts anys de gestió l'idea i el proyecte es varen diluir; i solament el mencionat trasllat de la piràmide es va portar a terme. Este es va realisar recent en 1912: primer se li varen retirar les estàtues de marbre que tenia al seu entorn (que es varen colocar en la plaça Sant Francisco, a cent metros de la Piràmide, per a retornar al monument en febrer de 2017) i per mig de dos rieles sustentats en pilars de mamposteria li la va desplaçar 63,17 m, fins al centre de la Plaça de Maig.
Un any despuix per baix de la plaça va començar a circular el subterràneu o metro i va quedar inaugurada l'estació Plaça de Maig en una eixida sobre el costat sur.
En octubre de 1921, estant a càrrec la Direcció de Passejades de l'ingenier Eugenio Carrasco, es varen substituir els subcentros circulares que equidistaban de la Piràmide per partèrres de broderie rectangulars des dels quals (i óval per mig de) es irradiaban quatre senderes cap a Balcarce i Bolívar respectivament, en lloc dels dos que estaven abans.[1]
Si ben no es va realisar, el fet de que en 1925 s'haja sugerit la realisació de dos passages de ciment sobre el centre de la plaça per a que els peatons pogueren creuar-li sense embarrarse per les pluges, nos dona una idea dels inconvenients que els tolls barrosos generaven en aquella época.[1]
En 1929 es va ampliar la calçada i es va dispondre la construcció de vereda de cinc metros d'ample. Per a facilitar la caminada dels peatons i com a element estètic se li varen realisar senderes de mosaics calcáreos blancs (de 20x20 cm) vorejats de rajola de màquina. Es va reblir en balastro roig l'espai entre els canteros i les cordoneres i es varen ubicar en els cantons fanals de cinc llums i de dos en els perímetros. Les obres es varen inaugurar el 25 de maig d'eixe any.[1]
El 9 de juny de 1942 va ser Declarada Lloc Històric per Decret n.º 122.096.
En 1977 va tindre lloc una atra modificació d'importància al parquizarla en motius de broderie francesa, en abundància de flors. Aixina varen quedar instalats jardins que varen ocupar tres mil metros quadrats i camins de sis metros d'ample en huitcents metros quadrats de vereda. També es varen canviar els taulells blancs per atres de marró clar. Es varen instalar quatre fonts que posseïxen un sistema electrònic de jocs d'aigua rodejant a la Piràmide. Per últim es va instalar un sistema de rec per aspersión.
El 10 de març de 2005 la Llegislatura de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires va sancionar la llei 1653 que va declarar Lloc Històric a l'àrea que rodeja a la Piràmide de Maig, espai en el qual es varen pintar en blanc les representacions dels mocadors que les Mares de Plaça de Maig utilisen nugats al voltant dels seus caps per a identificar-se i demanar justícia pels seus fills desapareguts.
En decembre de 2012 l'Universitat de Buenos Aires va premiar un curt de 15 minuts realisat pels integrants del Proyecte Memòria Visual de Buenos Aires, dirigit pels arquitectes Graciela Raponi i Alberto Boselli, denominat Plaça de Maig, 200 anys que és un recorregut audiovisual per l'evolució històrica del solar de la plaça. El curt havia segut va ser premiat en el Festival de video i cine científic (CINECINE) 2011.[10]
El 29 de maig de 2018, despuix de sis mesos d'obra i una inversió de $ 44 millons, es va realisar una renovació que va consistir en recuperar part de la traça original de fins del XIX i eixamplar-la guanyant dos carrils vehiculares a cada costat, tant d'Hipólito Yrigoyen com de Rivadavia. D'esta manera la superfície va passar de ser de 19 343 m² a 23 665 m². També es varen restaurar les quatre fonts i es varen tornar a pintar els mocadors blancs, símbol de les Mares de Plaça de Maig, es va renovar l'allumenament en tecnologia LED i es varen instalar reflectores blancs en el Cabildo i en la Piràmide de Maig. Els taulells rosats es varen canviar per noves de color blanc. L'obra va incloure també retirar les tanques metàliques policials que des del 2001, en forma improvisada, dividien la plaça en dos, obligant a descendir al carrer per a poder anar d'oest a est de la plaça. Es va colocar en canvi unes reixes que creuen transversalmente la plaça, lo que va provocar rebuig d'alguns sectors. Davant esta reacció, des del ministeri, varen explicar que esta incorporació facilitava el fluix del trànsit i que els "portones van a estar oberts sempre, llevat alguna situació particular".[11] No obstant, finalment les reixes que dividien la plaça varen ser retirades, el 9 de decembre de 2019, un dia abans del traspàs del mando presidencial, de Maurici Macri a Alberto Fernández, a demanat d'este últim a l'intendent Horacio Rodríguez Larreta.[12][13]
L'1 de juny de 2018, a penes tres dies després del mencionat apany, una marcha que es va manifestar en contra de demanar un préstam al FMI en protesta per un vet presidencial a la baixa de tarifes, va destruir gran part de lo fet, i varen deure invertir-se més de 4 000 000 millons de pesos per a recuperar, reemplaçar i posar en valor novament la Plaça de Maig.[14][15]
Descripció actual
[editar | editar còdic]| Característiques
de la Plaça de Maig |
Erro al crear miniatura: |
| Forma: | Aproximadament la d'un rectàngul, pero en els seus costats menors (calles Bolívar i Balcarce) en forma de semicírcul |
| Superfície: | Any 2018: 23 665 m² |
| Obres d'art: | Piràmide de Maig (Cañete 1811- Pueyrredón i Dubourdieu 1856)
Monument ecuestre al General Manuel Belgrano (Carriére Belleuse i Santa Coloma 1873) |
| Infraestructura i equipament: | Allumenament, bancs, 4 fonts d'aigua, 2 rellonges a energia solar, màstil en la bandera argentina. |
| Espècies arbòrees: | 8 Palmeras Fénix i atres Washingtonianas, Jacarandás, Ceibo, Platanus × acerifolia, Olivera, entre unes atres. |
| Atres característiques: | Boca d'entrada a l'estació de subte Plaça de Maig. |
| Image de Plaça de Maig en Google Maps | |
La plaça hui en dia
[editar | editar còdic]Les escenes més comunes en un dia de semana en la plaça, quan no hi ha manifestacions, són la dels oficinistes, que solen treballar en la seua majoria en els bancs i institucions públiques de la zona, anant i venint agitadament contrastant en els distendidos turistes que es trauen fotos i en aquells que gogen unes hores d'oci tirats en l'herba prenent sol. Entre ells es mesclen els escolars d'uniforme o devantal que en contingents guiats pels docents visiten els històrics edificis, els venedors d'adorns en els colors patrios celest i blanc; i els jubilats i chiquets donant de menjar a les colomas, que compartixen també l'espai en les oronetes.
- Espècies arbòrees
- Les més cridaneres són les huit palmeres Phoenix canariensis de més de vint metros d'altura, talle recte i gros, distribuïdes d'est a oest en dos rencs de quatre. També es destaquen els bananes (Platanus × acerifolia), de gran talla i àmplia i globosa copa. El seu fullage cau en autumne i és cridanera la seua corfa groc verdosa que es desprén en plaques de color gris acer. També entre uns atres hi ha un ceibo (Erythrina crista-galli), la flor roja del qual va ser declarada Flor Nacional d'Argentina i alguns jacarandás, arbre de gran porte, que florix tant en primavera com en els dies més càlits de l'estiu en flors blava violàcees en arracades. El 29 de març de 2000 (jubileu) la llavors moradura Mario Bergoglio (després papa Francisco) va encapçalar un acte de pau entre els pobles en el qual va ser plantat un arbre d'olivera front a la Catedral com a «compromís de les diverses religions d'educar per a la pau». L'olivera i les palmeres canàries formen part del registre d'arbres notables i històrics de la Direcció general d'Espais Verts i Arborat de la Ciutat i les Comunas junt a atres eixemplars de protecció especial.[16]
- Obres d'art
- Són dos: la Piràmide de Maig (Cañete 1811, Prilidiano Pueyrredón i Joseph Dubourdieu, 1856), que s'empina en els seus díhuit metros d'altura en el centre de la plaça, rodejada sobre el terreny de plaques commemoratives i una sola de bronze sobre ella, en la paret este, que solament menciona dos noms: Felipe Pereyra de Lucena i Manuel Artigas. Estos varen ser els dos primers oficials que varen perdre la vida en els camps de batalla lluitant per l'independència argentina. També es destaca el Monument ecuestre al General Manuel Belgrano (Albert-Ernest Carrier-Belleuse i Manuel de Santa Coloma 1873), que ho mostra alçant el pabelló nacional per ell creat i montat a cavall. Junt al monument hi ha un gran màstil en la bandera argentina que en la seua base té dos plaques de bronze que diuen:
El "Memorial de les Pedres"
La denominada "Marcha de les Pedres" va sorgir en agost de 2021 com una iniciativa ciutadana autoconvocada en la Plaça de Maig, en ple context de la pandèmia de COVID-19. La proposta, difosa inicialment en rets socials, consistia en depositar una pedra per cada fallit front a la Casa Rosada. El gest simple i material, va funcionar no només com una forma de duel colectiu abans l'impossibilitat de despedides tradicionals, sino com un reclam polític davant l'escàndal de les festes d'Oliveres i les restriccions del Distanciament Social, Preventiu i Obligatori.[17]
L'intervenció condensó tant el dolor íntim de les pèrdues com una llectura social i crítica del context, inscrivint-se en la tradició històrica de la plaça com a escenari de memòria i reclam ciutadà. [18]
- Uns atres
Per últim la plaça conta en dos rellonges níquel cadmi (en el lloc a on desemboquen les calles Defensa i reconquista) alimentats per bateria solar el conte de la qual està a càrrec de la Direcció general de Manteniment d'Edificis Públics i Mobiliari Urbà. També hi ha bancs, i quatre fonts d'aigua.
En el costat sur descolla l'eixida de l'estació de subterràneu Plaça de Maig de la llínea "A".
L'entorn
[editar | editar còdic]| Costat Este | ||||
| Costat Nort | Costat Sur | |||
SIDE (ex AFI) |
Casa Rosada |
Palau de Facenda | ||
Banc de la Nació Argentina |
PLAÇA de MAIG |
ARCA (ex AFIP) | ||
Catedral Metropolitana |
Zona de bancs | |||
Av. Roque Sáenz Penya |
Palau Municipal de la Ciutat de Buenos Aires |
Avinguda de Maig |
Cabildo de Buenos Aires |
Av. Juliol A. Roca |
| Costat Oest | ||||
Alguns dels més importants edificis en les afores de la plaça són:
- Casa Rosada: sèu del Poder Eixecutiu de la Nació Argentina des de 1862. Allí va existir antigament el Fort de Buenos Aires (Real Fortalea de Don Juan Baltasar d'Àustria), que va ser demolit parcialment en 1853 i en forma total en 1882. La frontera es caracterisa pel seu particular color rosat, el gran arc central d'accés (obra de l'arquitecte Francisco Tamburini) i per la falta de simetria com a conseqüència del derrocament parcial de l'ala sur en 1938.
- La Catedral Metropolitana: s'ubica en el cantó de Rivadavia i Sant Martín, en el solar a on en 1593 Juan de Garay instalara l'Iglésia Major. Des de llavors va sofrir moltes modificacions, l'última important en 1862. És un dels edificis més cridaners per la seua gran frontera que va ser realisada per Catelin i Benoit, la decoració de la seua frontón va ser realisada entre 1860 i 1863 per Joseph Dubourdieu i presenta dotze columnes que simbolisen als dotze apòstols i un bajorrelieve que representa a la trobada de Jacob en el seu fill José en Egipte. Si ben el seu front és d'estil neoclàssic en el seu interior té l'aspecte d'una iglésia colonial espanyola. Entrant a ella, pot accedir-se al mausoleu de marbre que alberga el sepulcro del general José de Sant Martín.
- Cabildo de Buenos Aires: durant sigles va ser la màxima autoritat de la ciutat. Proyectat per l'arquitecte jesuïta Andrés Blanqui en 1725, part de la seua frontera va ser demolida per a l'ampliació de l'Avinguda de Maig i la Diagonal Sur, llevant-li sis dels seus onze arcs. Lo que va quedar d'ell va ser reconstruït totalment per l'arquitecte Mario Buschiazzo en 1940, per a donar-li una fisonomia similar a la que tenia en 1810. Algunes habitacions del Cabildo varen ser utilisades durant un temps com a calabossos, i poden observar-se des del pati de l'edifici.
- Palau de Govern de la Ciutat de Buenos Aires: sèu del Poder Eixecutiu de la Ciutat de Buenos Aires fins a 2015. Va ser construït entre 1891 i 1902, en base en un proyecte de l'arquitecte Juan Antonio Buschiazzo, combinant elements de l'arquitectura francesa, italiana i alemana.
- Edifici de l'Agència de Recaptació i Control Aduanero (ARCA): Proyectat pels arquitectes Fitte i Morelli com Banc Hipotecari Nacional en 1942, va ser construït en el solar que ocupara la casa d'Antonio González Balcarce i part de l'antic Congrés de la Nació Argentina que sesionara allí entre 1864 i 1905. d'este antic edifici es conserven solament la sala de sessions, que permetia la presència de 800 espectadors, el vestíbul d'entrada i part del mobiliari. També es troba en el seu interior la biblioteca de l'Acadèmia Nacional de l'Història, que es troba en el lloc a on es trobava la mencionada casa de Balcarce.
- Banc de la Nació Argentina: l'edifici dissenyat per Alejandro Bustillo és la sèu central de l'institució. Entre 1857 i 1888 va funcionar en este lloc el primer Teatre Colón, mentres que l'actual edifici va ser construït en dos etapes entre 1940 i 1955. El recint està cobert en una volta que és de les majors del món, ya que les seues dimensions són de 50 metros de diàmetro per 36 d'altura.
- L'edifici Victoria, d'11 pisos, en Yrigoyen i Defensa, va anar originalment ocupat pel Banc Ganader, després per l'Hotel Maig i des de llavors fins a l'actualitat pel Banc Riu devingut després en Banc Santander. Es va construir entre 1960 i 1962.[1]
- Junt al Victoria, la companyia de segurs Ancora va alçar l'edifici homònim, de 7 pisos, d'estil academicista francés.[1]
- La Franco-Argentina va alçar un edifici imponent entre 1945 i 1947, també sobre Yrigoyen.[1]
- La residència Cresol, en el cantó de Bolívar i Yrigoyen, és més baixa que els demés edificis de la seua quadra, i seguix l'academicisme dels petit hotels. La seua estructura és metàlica i en la seua planta baixa es troba des de la década de 1990 el café "antic de la Victoria".[1]
Vandalisme
[editar | editar còdic]Com a conseqüència de les marches, actes i protestes, que en la plaça es realisen, solen produir-se vandalisme, fonamentalment sobre la Piràmide de Maig, lo que ha obligat, en 2011 a la Ciutat de Buenos Aires a tindre un presupost especial per més per a reparar les destrosses, que en eixe any va ser de 100 000 pesos.[19]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 (1995) La Plaça de Maig, escenari de la vida argentina, Colecció quaderns de l'Àguila, Fundació Banc de Boston.
- ↑ Argentinisme que significa "soportal", amprat en el sentit d'espai cobert en la frontera d'una casa o comerç.
- ↑ AGN. Pla II-2-38, índex Furlong 407. Datat 1802 i firmat per Agustín Comte
- ↑ Diego M. Zigiotto (2008). Les mil i una curiositats de Buenos Aires, Grup Norma.
- ↑ Antonio Pillat. La Recova Vella. En Maig, la seua filosofia, els seus fets, els seus hòmens. Buenos Aires, H. Concejo Deliberante, 1960, pp. 11 i 112."
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Oscar Félix Haedo (1978). Les fonts porteñas. Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires.
- ↑ Buenos Aires, Avinguda de Maig, (2002), d'Elisa Radovanovic, pág 72
- ↑ Sonia Berjman (2009). Carlos Thays. Un jardiner francés en Buenos Aires., Embaixada de França en l'Argentina.
- ↑ Plaça de Maig, la plaça de l'orige, per Sonia Berjman, en "Buenos Aires Absent", Revista Llocs, edició especial d'abril de 2019.
- ↑ La UBA premia a un curt sobre la Plaça de Maig, per Juan Dècima Diari Clarín, 17/12/2012]
- ↑ Varen reobrir hui la Plaça de Maig als veïns, per Valeria Musse Diari La Nació, 29 de maig de 2018.
- ↑ Despuix del demanat d'Alberto i el ok de Larreta, varen traure les tanques que dividien la Plaça de Maig A24. com, 9 de decembre de 2019.
- ↑ Es varen alçar les reixes de Plaça de Maig i va començar el debat Perfil. com, 9/12/2019.
- ↑ Aixina va quedar la Plaça de Maig despuix de la Marcha Federal Infobae, 1 de juny de 2018.
- ↑ El govern porteño va informar que costarà més de 4 millons de pesos arreglar la Plaça de Maig, despuix de la Marcha Federal Diari La Nació, 2 de juny de 2018
- ↑ «Plaça de Maig: una recorreguda pels arbres del lloc a on va nàixer la nostra història» (en és-és). infobae. Consultat el 2022-05-28.
- ↑ «“Marcha de les pedres”: emotius actes en Plaça de Maig i en Oliveres en memòria dels morts pel COVID-19 en Argentina» (en és-ar). infobae. Consultat el 2026-04-19.
- ↑ «Commovedores imàgens de la “Marcha de les pedres” un homenage i duel colectiu per les víctimes del coronavirus» (en és). Clarín. Consultat el 2026-04-19.
- ↑ Un mal que costa més de $12 millons per any. Diari Clarín. 01/08/2011
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1995) La Plaça de Maig, escenari de la vida argentina, Colecció quaderns de l'Àguila, Fundació Banc de Boston.
- Crònica Històrica Argentina, Tom I, (1968) Ed. CODEX.
- Revista Geogràfica Americana, Tom XXIX n.º 174 (1948). Buenos Aires.
- Silvia Sigal (2006). La Plaça de Maig, una crònica. Ed. sigle veintiuno editors.
- Graciela Favelukes. La plaça, articulador urbà (Buenos Aires, 1810-1870) (1994). Institut d'art americà i investigacions estètiques.
- Rossi Belgrano, Mariana i Alejandro (2019). 1820 - 1920 Centenari Belgraniano. Associació Belgraniana de la Ciutat de Buenos Aires. ISBN 978-987-86-0986-7.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plaza de Mayo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.