Cabildo de Buenos Aires
En l'edifici cridat Cabildo de Buenos Aires va funcionar el Cabildo de la Ciutat de la Santíssima Trinitat i Port de La nostra Senyora del Bon Ayre, una institució que inicialment va ser un cabildo colonial fundat per Juan de Garay en 1580 durant la segona fundació de la ciutat de Buenos Aires i que després de la Revolució de Maig de 1810, que va derrocar al virrey espanyol Baltasar Hidalgo de Cisneros i va derivar en la guerra que va dur a l'independència de les Províncies Unides del Riu de l'Argent, es va transformar en una Junta de Govern que va funcionar fins a la seua dissolució en 1821 pel governador de Buenos Aires Martín Rodríguez.
També en l'edifici del Cabildo de Buenos Aires va funcionar la Real Audiència de Buenos Aires, el més alt tribunal d'apelació de segona instància en el territori, des de 6 d'abril de 1661 fins al 23 de giner de 1812, quan li la va reemplaçar per una Cámara. El 13 de setembre de 1810, la Primera Junta va crear la Biblioteca Pública de Buenos Aires, sent la seua primera ubicació, durant dos anys, l'edifici del Cabildo. Pero l'institució que va funcionar per més temps en eixe edifici va ser la Presó de Buenos Aires, des de 1608 fins a 1877, quan es varen transferir els seus presos a la desapareguda Penitenciaría Nacional del carrer Les Heras, quan va ser inaugurada.[1] Des de novembre de 1939 l'edifici funciona com a museu.[2]
En l'actualitat l'expressió cabildo de Buenos Aires s'utilisa per a referir-se a l'edifici que va albergar a l'ajuntament, el qual, en modificacions en la seua estructura, és hui el Museu Històric Nacional del Cabildo i de la Revolució de Maig.
L'edifici del cabildo es troba situat en la calle Bolívar n.º 65, en a on ocupa un solar assignat per a ell pel fundador de la ciutat, Juan de Garay, front a la plaça de Maig, el centre fundacional de la ciutat. Va ser declarat monument històric nacional en 1933 i va ser objecte de successives alteracions, fixant-se el seu aspecte actual en 1940.
Aspectes històrics de l'edifici
[editar | editar còdic]Quan Juan de Garay va fundar definitivament la ciutat de Buenos Aires en 1580, la humiltat de l'assentament era tal que no va ser construït un edifici per a instalar l'Ajuntament, sino que les seues reunions es realisaven en les cases dels veïns, tancant als presos en les cases dels mateixos cabildantes.
El governador Hernandarias primer va cedir una de les construccions del Fort per a que funcionara com Sala Capitular, i més vesprada va ordenar l'instalació d'un forn de teixixques per a l'obra de l'edifici propi per al Cabildo.
Primera construcció
[editar | editar còdic]El 3 de març de 1608, l'alcalde Manuel de Fredes va propondre la necessitat de construir un cabildo. Eixe 30 de juny, Hernandarias va comunicar que els treballs ya havien començat. El lot per al nou edifici ya havia segut assignat per Garay en 1580.
En realitat el solar, situat al front de la plaça Major, es trobava en contra de lo reglamentat per les Lleis d'Índies, que establien que el cabildo devia ubicar-se entre la plaça i el temple, junt a les Cases Reals i a l'Aduana, en un sector més lluntà.[3]
L'obra es va finançar per mig de nous imposts a les naus que entrabar i eixien del port de Buenos Aires.
La construcció de les dos humils sales (la Sala Capitular i la Presó) va estar a càrrec del alarife Juan Méndez, mentres que Hernando de la Cova va estar a càrrec de la tirantería, Pedro Ramírez de les portes i finestres, Hernando Álvarez del reboçat i blanqueig i uns teixir-vos brasileros de la techumbre.[3]
La seua construcció va finalisar cap a 1610, encara que al poc temps varen començar vàries remodelacions a la seua forma original que terminarien despuix de 200 anys.
En 1612 varen concloure les obres de les Cases del Cabildo, que incloïen un solar i locals que després es llogarien. Despuix de dos anys, i per la cantitat de presos estajats, el Cabildo va resultar chic i va tindre que ser destinat totalment a la seua funció de presó, en lo que les reunions d'autoritats es varen realisar en la casa del governador i posteriorment en el fort.
Degut a que durant varis anys no es va fer un manteniment de l'edifici, pronte li'l va vore en ruïnes. El primitiu Cabildo va començar a derrocar-se ya en 1632, en lo que es va mamprendre la construcció d'un nou, que recent va començar en 1635 i es va estendre durant més de cinc anys per la falta de fondos. En maig de 1682, les autoritats varen propondre la construcció d'un edifici de dos plantes, que contindria:
- Planta alta: Sala Capitular i Archiu.
- Planta baixa: presó per a persones privilegiades, calabossos comuns per a hòmens i un atre per a dònes, quarto per a vigilància i habitacions per a juges i escribanos.
No obstant, el proyecte no va progressar, i la ciutat es va acontentar en mantindre el vell edifici, insuficient a mida que començava a créixer la població.
Segona construcció
[editar | editar còdic]En 1711 la Corona va autorisar a que es realisara una construcció més sòlida.
Despuix de rebujar en 1722 un proyecte de l'ingenier Dumenge Petrarca, per considerar-ho massa costós, el 23 de juliol de 1725 comença la construcció del nou edifici, segons plans dels arquitectes jesuïtes Giovanni Battista Primoli i Andrea Bianchi, castellanizado en la colónia com Andrés Blanqui. Inicialment la planta realisada per Primoli tenia forma d'una "o" constituïda per una suma d'habitacions, encara que a Blanqui li va tocar el disseny de la part més notòria: la frontera. Sent Blanqui d'orige lombardo, d'acort en els estudis portats a terme en el XX per Dalmasio Sobrón, l'arquitectura de la frontera està més relacionada en el barroc de Lombardía, en a on va tindre vigència una tradició manierista, que en el típic d'Espanya. Per una atra part, Blanqui estava més inspirat per tratadistas italians del XVI com Palladio, Serlio i Vignola; és per açò que, pese a ser un edifici prou auster, per al Cabildo porteño Blanqui va fer us del arc albertiano, pel qual es repren/reprén el motiu de l'arc triumfal romà, en la peculiaritat de que en el Cabildo se li utilisa superpost en dos plantes: en el centre de la galeria superior que dona al balcó i en el centre de la galeria inferior. Un atre element de la tradició lombarda són les pilastres toscanas pareades de modo que formen casetes entre elles (en la tradició italiana tals casetes servien per a ubicar escultures en ells, encara que en el Cabildo açò mai es va portar a terme), tals pilastres articulen decorativamente al mur de la frontera. Un atre element del barroc lombardo és el rebanc curva de la torre semblant a la del Santuari della Madonna dei Ghirli.
La construcció es va vore postergada en la partida dels arquitectes a la ciutat argentina de Còrdova en 1728, en a on es dedicarien a la prosecució de les obres de la Catedral de dita ciutat. Els treballs en el Cabildo porteño es varen reiniciar en 1731, a càrrec dels mestres albañil Miguel Acosta i Julián Preciós. En agost de 1731 es varen reiniciar les obres, que novament es varen suspendre en 1732 per falta de presupost. Aixina, l'edifici va ser entregat per al seu us cap a 1740.
En 1748, un conjunt de carpinteros i ferrers encapçalats per Diego Cardoso va dotar de portes i reixes al Cabildo, i davant la pobrea de l'Ajuntament, se'ls va aplegar a pagar pel seu treball en barres de chocolate. En octubre de 1763 va ser comprat en Càdis un rellonge per a instalar en la torre de l'edifici, que en els seus campanades es destacaria en la tranquila ciutat, fins que en 1770 el governador Bucarelli va ordenar que deixara de sonar.
En 1765, es va donar per terminada la torre del Cabildo, i en 1767 es va ampliar la presó cap als fondos del terreny, podent recent llavors separar a hòmens de dònes. En febrer de 1779 va ocórrer un succés casi fantàstic, quan en una tormenta la torre de l'edifici va ser alcançada per un raig (segons versions, est va tocar directament la frase "Casa de Justícia", borrant la sílaba Jus[4]), i els mecanismes del rellonge varen quedar sériament danyats. En 1783 es va conseguir finalisar la Capella i es varen agregar més calabossos, i en 1794 l'edifici va ser somés a una restauració general. El balcó concejil de ferro va ser agregat a fins del XVIII.
Despuix dels successos de la Revolució de Maig, dels quals el Cabildo va ser epicentre, este organisme va ser dissolt en 1821, i a partir de l'any següent varen començar a funcionar en l'edifici furs civils.[5]
Durant les següents décades el Cabildo es va mantindre sense majors modificacions, i inclús el seu rellonge va començar a sofrir recurrents averies per la seua antiguetat, en temps de Juan Manuel de Roses, al punt de que un croniste francés va comentar burlonamente, en 1850, que el governador va terminar ordenant als relojeros de la ciutat que ajustaren els seus cronómetros al rellonge del Cabildo, sense importar l'hora que donara.[6] En 1860, este rellonge va ser reemplaçat per un adquirit en la casa anglesa Thwaites & Reed, mentres que el vell rellonge espanyol va ser traslladat a l'iglésia de Balvanera, a on tornaria a ser substituït per un atre, i no se sap més d'ell.[7]
Torre del Cabildo
[editar | editar còdic]La torre, element característic en els ajuntaments medievals, es va incorporar definitivament en 1765, encara que després va sofrir dràstiques modificacions. En 1879, va alvançar el proyecte per a instalar en l'antic edifici la Cambra Civil, ya que el Poder Judicial no posseïa encara un edifici propi. L'arquitecte Pedro Benoit va dissenyar una reforma integral: va elevar la torre dèu metros i va colocar una cúpula azulejada en aires nòrdics, el sostre va perdre els seus tradicionals teixixques i els balcons varen ser vestits en balaustrades, l'arcada principal emmarcada per columnates i tota la frontera va rebre un tractament italianizante.
Els gusts per la moda europea feyen que l'arquitectura colonial fora vista com a pobra i insípida, i aixina el Cabildo va anar senzillament disfrassat, perdent proporcionalitat i autenticitat: la desgarbada torre no tenia res que vore en estil en les arquerías colonials ni en les balaustrades.[7] No obstant, solament duraria aixina prop d'una década.
Derrocament i reconstrucció
[editar | editar còdic]En 1889, per l'obertura de l'avinguda de Maig, l'ingenier Juan Antonio Buschiazzo va tindre que demolir un costat del Cabildo, en lo que varen desaparéixer els tres arcs del costat nort. Es va aprofitar l'oportunitat per a demolir la torre construïda per Benoit, puix el seu excessiu pes posava en perill l'estabilitat de la construcció. D'esta manera l'edifici va perdre la seua simetria frontal, fins que en agost de 1931, sent president de facto José Félix Uriburu, es varen demolir els atres tres arcs del costat sur per a harmonisar a l'edifici en la diagonal Juliol A. Roca, a pesar de les protestes generalisades.[3][7]
En motiu d'este derrocament l'Intendent José Guerrico va afirmar que s'havia donat "un pas cap al total derrocament del vetusto edifici que deurà desaparéixer quant abans puix aixina ho reclama el progrés de la ciutat" i va solicitar al poder eixecutiu nacional que li entregara l'edifici a la ciutat. Pero la campanya dels diaris en contra del proyecte de demolir-ho, encapçalada per La Nació, va dur a una movilisació pública que va terminar per tirar arrere el proyecte. En les seues pàgines d'agost de 1932 el periòdic manifestava que "cap interés pot justificar la destrucció de la relíquia històrica més apreciada pels argentins" i senyalava "l'afany excessiu de la opulencia material". Llavors, el 19 de maig de 1933, es va produir la sanció a la llei n.° 11 688 (gràcies a un proyecte de Carlos Alberto Pueyrredón), que va dispondre la restauració de la Sala de Reunions del Govern Patrio. A partir de llavors i a lo llarc d'eixa década del 30 es varen presentar molt diversos proyectes per a conservar el monument històric o donar-li una major grandiosidad.[3]
El 28 d'abril de 1938 el Poder Eixecutiu nacional va crear la Comissió Nacional de Monuments, de Llocs i de Bens Històrics, que a la veta d'un any es va instalar en el Cabildo com a sèu permanent. Esta comissió va encomanar a l'arquitecte Mario Buschiazzo la restauració de la Sala Capitular i les dependències de la planta alta. Per a conseguir açò, Buschiazzo es va basar en plans del proyecte de Benoit, i va conseguir restaurar les sales en novembre de 1939, junt en el primer pis. Per a la restauració del restant de l'edifici va buscar rescatar els elements originals, la majoria dels quals es trobaven en el depòsit municipal. El principal problema ho va constituir la frontera posterior, puix no es guardava documentació de la mateixa, de manera que es va optar per fer-la similar a la davantera. La torre es va reconstruir en formigó armat per a poder diferenciar les parts noves de les antigues, i es va reduir sobre el tamany que tenia en l'época de la colónia, ya que d'haver-ho conservat haguera quedat desproporcionada en el menor tamany d'a penes cinc arcs que tenia ara el Cabildo.[3]
La restauració total va ser inaugurada l'11 d'octubre de 1940 i encara que l'obra també va tindre algunes crítiques, va ser la primera restauració d'un Monument Històric Nacional realisada en l'Argentina que va buscar recuperar-la científicament.[3]
L'obra va incloure la creació d'una plaça darrere de l'edifici, que va estar ocupada per venedors ambulants de llibres antics, pero en 1960, en l'arribada del sesquicentenario de la Revolució de Maig, li'ls va expulsar en l'idea de crear una casa similar als Alts de Riglós (un edifici colonial que existia en el lot veí al Cabildo) i modelar un pati colonial que "oferira una visió d'antany en el mateix centre del Buenos Aires modern".[3]
Ademés, un sector del mur perimetral sobre el cantó del carrer Yrigoyen va ser modificat per a la construcció d'una boca d'accés a l'estació Bolívar del subte, inaugurada en 1966.
Comissió de Museus
[editar | editar còdic]Sobre el pati atrasser del Cabildo, el prestigiós arquitecte Alejandro Bustillo va dissenyar en 1960 la sèu de la Comissió Nacional de Monuments, de Llocs i de Bens Històrics, l'organisme nacional a càrrec de l'administració i manteniment dels museus i monuments històrics de l'Argentina. Abans de la restauració de 1940, eixe espai estava ocupat per diverses oficines i ambients agregats a l'antic edifici del Cabildo quan li l'havia transformat en sèu de la Cambra Civil en 1879. Totes estes construccions anexes varen ser demolides i es va obrir al públic el nou Pati del Cabildo, incloent un passage peatonal semi-públic que conecta l'avinguda de Maig en el carrer Yrigoyen, i en el qual funciona hui en dia un café.
La Comissió Nacional de Museus és una construcció de dos plantes, que respecta el sobri estil colonial vernàcul i té entrada per avinguda de Maig 556. Allí es troben les oficines de la Comissió i es venen al públic els llibres i gacetillas que la mateixa edita, en temàtica històrica i arquitectònica.
Museu Nacional del Cabildo
[editar | editar còdic]En l'interior del Cabildo es troba el Museu Nacional del Cabildo i la Revolució de Maig, a on s'exhibixen quadros, retrats, peces i joyes del XVIII, l'arca fiscal de Cabals, l'imprenta que anara instalada pel virrey Vértiz en la Casa de Chiquets Expósitos i la làmina d'Oruro obsequiada al Cabildo en ocasió de la victòria de 1807 front als anglesos (invasions angleses).
En el pati pot observar-se un aljibe d'estil barroc americà, de 1835, que pertanyia a la casa a on va nàixer i va morir Manuel Belgrano (que estava en l'actual avinguda Belgrano 430, abans cridada Sant Dumenge), polític, militar i creador de la Bandera Argentina i un atre, d'estil neoclàssic, la placa del qual afirma que va pertànyer al solar de Veneçola 1070, que des de 1855 va pertànyer a Donya Mercedes López d'Osornio de Chaves (germana d'Agustina López d'Osornio, que va ser la mare de Roses; i padrina de Juan Manuel de Roses) i que va ser donado al Cabildo el 24 de decembre de 1940.[9]
Vore també
[editar | editar còdic]- Cabildo de Buenos Aires (institució)
- Cabildo colonial
- Real Audiència de Buenos Aires
- Cabildo de Còrdova
- Cabildo de Montevideo
- Revolució de Maig
- Cabildo de Santa Fe
- Cabildo de Bota
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «El Cabildo, la primera presó - Servici Penitenciari Federal». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2015. Consultat el 1 d'octubre de 2015.
- ↑ «Història del Museu Nacional del Cabildo i la Revolució de Maig». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2015. Consultat el 1 d'octubre de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 (1995) La Plaça de Maig, escenari de la vida argentina, Colecció quaderns de l'Àguila, Fundació Banc de Boston.
- ↑ Obligat, Pastor; Tradicions de Buenos Aires 1711-1861. Impr. del Congrés, Buenos Aires, 1896. (p.12)
- ↑ L'edifici del Cabildo i les seues reformes Blog "Coronats de glòria"
- ↑ http://www.tyhturismo.com/data/noticias/colaboraciones/bruzera/argentina/cabildo.htm El Cabildo de Buenos Aires per Carlos Horacio Bruzera
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Editors de la revista(2010).Ciència Hui.20(116)
- ↑ (1882) Trofeus de la reconquista de la Ciutat de Buenos Aires en l'Any 1806, Buenos Aires: Litografia, Imprenta i Encuadernación de Guillermo Kraft.
- ↑ Els Aljibes del Cabildo, per Mónica Rubio [1] archivat en Wayback Machine. Barriada. com. ar, consultat el 12/10/2015
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Sant Martino de Dromi, María Laura (1996). El Cabildo, Buenos Aires: Ciutat Argentina. ISBN ISBN 950-9385-82-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cabildo de Buenos Aires» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.