Polius

Polius (en rus: Полюс, algunes voltes també transliterado com Polyus i académicamente com Poljus) era una nau espacial militar de la Unió Soviètica, també coneguda com Polus, 17F19DM o Escita-DM (en rus: Скиф-ДМ). Va ser un prototip de plataforma d'armes espacials soviètic, per a mantindre Estacions Espacials Militars en òrbita alta capaces de defendre's contra armes antisatélite, missils, ogives nuclears i atacar en un canó làser des de l'espai.

Història

Esta moderna arma espacial va ser construïda com una resposta soviètica al programa Iniciativa de Defensa Estratègica escomençat pel govern de Ronald Reagan que va fallar en la posada en òrbita, encara que se sospitava en Occident que no podia ser detectat en l'espai, pero va poder haver segut una resposta decisiva a la Guerra Freda.

Un artícul de Yuri Kornilov (Dissenyador en cap del Buró de Disseny Salyut) descriu que l'Estació Espacial Militar automàtica que també podia ser tripulada per cosmonautas com una Estació Espacial i es podia conectar en la nova nau espacial Progress, tenia modernes armes espacials experimentals en a on la realitat superava a la ficció: un canó làser, mines nuclears i recobriment Stealth (color negre), per a evitar detecció de radar i visual, capacitat per a llançar ogives nuclears des de l'espai sobre qualsevol ciutat del món en menys de 15 minuts. Esta sorprenent Estació Espacial Militar media 37 metros de llarc, 4.1 de diàmetro i pesava prop de 80 tonellades.

El primer i únic prototip de proves operatives va ser llançat el 15 de maig de 1987 en el eixida Energia i va anar el primer llançament d'esta potent eixida en càrregues laterals. En desconectar-se de l'Energia, Polyus va realisar un gir de 360° en lloc de 180°, per la qual cosa, en disparar els seus motors d'òrbita baixa va fallar i va caure a l'oceà Pacífic.

Parts del Proyecte de construcció en série del programa Polyus varen ser utilisades novament en alguns mòduls de la estació espacial MIR alguns anys despuix, aixina com en el nou mòdul de comando Zaryá, el més gran de la nova Estació Espacial Internacional.

Segons declaracions de Yuri Kornilov quan Mijaíl Gorbachov va aplegar a Baikonur a presenciar el llançament d'esta nova arma, es va preocupar de la reacció d'Estats Units d'escomençar a llançar noves armes a l'espai, en la temuda militarisació de l'espai en el disseny i desenroll en el futur de noves Estacions Espacials Militars més potents, grans i en òrbites cada volta més altes, i que en teoria, en esta nova carrera espacial militar, terminarien instalant estacions militars en l'òrbita de la Lluna per a atacar al país enemic i va ordenar que es prohibira la prova en òrbita d'atres naus en les capacitats militars de l'estació.

En Occident es pensava que Polyus era una espècie d'estació militar basat en el concepte d'un avió espacial per a bombardeig furtivo, gran, pesada, en forma tubular sense ales i superfícies de control que no són necessàries en l'òrbita alta, s'utilisen chicotets motors eixida de combustible líquit per a canviar la direcció de la nau en l'espai; a l'extrem inferior tenia un lent en el canó làser, en forma similar al Telescopi espacial Hubble pero en dos chicotets mòduls als costats en forma d'eixides auxiliars, que tenien varis sistemes de rastreig passiu, sensors de calor, mires làser i mires òptiques, per a detectar els missils ICBM enemics llançats des de terra i seguir la trayectòria de les ogives nuclears en l'òrbita baixa; després, establir la direcció, trayectòria i posició del blanc enemic, i disparar un arma de rajos làser des de l'espai a una òrbita superior a la trayectòria dels missils ICBM.

Quan el canó làser era activat s'encenien chicotets motors instalats en el costat opost de la nau, per a detindre l'efecte de reculada del dispare làser i mantindre la posició de la nau, lo que permet continuar atacant als objectius enemics en forma successiva i podria atacar des de darrere del sistema de defensa SDI contra els satèlits militars i de comunicacions de l'enemic, en estar posicionat en l'espai en una òrbita més alta per a combatre contra atres satèlits militars en òrbita més baixa, sistemes de defensa, missils ICBM, vehículs de transport de múltiples ogives nuclears, naus enemigues, avions espacials i atacar ciutats, bases militars i esquadres navals des de l'espai. Es va sugerir que la nau Polyus era el nou sistema de defensa al que Mijaíl Gorbachov havia fet referència, quan va dir que la Unió Soviètica respondria al sistema SDI en una "asimetria" moderna.

Dissenye

Llongitut: 37 m
Diàmetro: 4,10 m
Massa: 80 000 kg
Vehícul per a llançament: Eixida Energia
Orbita proposta: 280 km, inclinament 64°

Armes defensives

Comunicació possible en làser link, permetent silenci total per ràdio.
Generador de núvols de bari, per a confondre armes antisatélite.
Pintura negre mate per a camuflage, provable capacitat furtiva (stealth).
Radar i visió òptica, per a objectius lluntans i guiar les armes antisatélite.
Sensors de calor.

Armes ofensives

Mines nuclears.
Canó làser de diòxit de carbono.
Ogives nuclears.

Vore també

 Bizan
BOR-4
BOR-5
Carrera espacial
Dnepr-1
Energia (eixida)
Guerra Freda
Kliper
Mir (estació espacial)
OK-GLI
Progress
Spiral
Transbordador Burán
Transbordador espacial

Enllaços externs

Polyus. (anglés)
Polyus / Skif-DM. (anglés)
Polyus-Energia. 

• Archivat el 15 de agost de 2004 archivat en Wayback Machine.

Полезная нагрузка - КА "Полюс". (rus)