Pont Carlos

Pont Carlos

El pont de Carlos (Plantilla:Lang-cs) és el pont més vell de Praga i travessa el riu Moldava de la Ciutat Vella a la Ciutat Menuda. És el segon pont més antic existent en la República Checa.

La seua construcció va començar en 1357 en el vist i plau del rei Carlos IV i va ser finalisat en 1402. Ya que en eixe llavors constituïa l'única forma de creuar el riu, el pont de Carlos es va transformar en la via de comunicació més important entre la Ciutat Vella, el Castell de Praga i les zones adjacents fins a 1841. El pont va ser també una conexió important per al comerç entre l'Europa Oriental i l'Occidental.

Originalment esta via de comunicació es dia pont de Pedra (Kamenný most) o pont de Praga (Pražský most), pero du la seua denominació actual des de 1870.

El pont té una llongitut de 516 metros i l'esgambi és de casi 10 metros, a l'hora que es troba recolzat en 16 arcs. Està protegit per 3 torres distribuïdes entre les seues dos capçaleres, dos d'elles en Malá Strana i la restant en l'extrem ubicat en la Ciutat Vella. La torre localisada en la capçalera de la Ciutat Vella és considerada per molts com una de les obres més impressionants de l'arquitectura gòtica en el món. El pont està decorat per 30 estàtues situades a abdós costats del mateix, la major part de les quals són d'estil barroc i varen ser esculpidas al voltant del 1700.

Durant les nits, el pont de Carlos és un testic silenciós dels temps medievals. Pero durant el dia, la seua cara canvia completament i es transforma en un lloc molt transitat. Artistes i comerciants tracten de fer diners a costa de l'important fluix de turistes que tots els dies visiten el lloc.

Història

Construcció del pont

Archiu:Castillo de Praga y puente Carlos, Praga, República Checa, 2022-07-01, caps block 2 17-19 caps block 3 .jpg

Vista nocturna del pont de Carlos i castell de Praga.

La necessitat d'un nou pont va sorgir després de que el vell pont de Judith fora destruït per una inundació en 1342. Este pont d'estil romànic havia segut batejat en honor a l'esposa del rei Ladislao I.

Astrólogos i numerólogos varen determinar que Carlos IV devia assistir a la colocació de la pedra fonamental a les 5:31 hores del 9 de juliol de 1357. Este precís moment pot ser enunciat com 135797531 i conforma una seqüència capicúa de dígits impars ascendents i descendents, que es troba gravada en la torre de la Ciutat Vella. La construcció va ser supervisada per Peter Parler i dirigida per un "magister pontis", Jan Ottl.

El pont va ser construït en arenisca de Bohemio. Existix una llegenda segons la qual es varen utilisar ous per a enriquir el morter usat al moment de tendir els blocs, en l'objectiu de fer-ho més dur. A pesar de que açò no pot ser verificat directament, anàlisis recents han confirmat l'existència d'ingredients orgànics i inorgànics en el morter. La construcció del Pont de Carlos es va prolongar fins a principis de el XV. Per a sostindre econòmicament l'obra es cobraven peages, tasca que inicialment va estar a càrrec de l'orde religiosa dels Cavallers de la Creu en Estrela Roja i després de la municipalitat de la Ciutat Vella (fins a 1815).

Història fins a el XX

A lo llarc de la seua història, el pont de Carlos va ser testic de numerosos acontenyiments i va sofrir danys en vàries ocasions. En 1432, una inundació va destruir tres dels pilars. En 1496, el tercer arc (contant des del costat de la Ciutat Vella) es va desplomar després de que un dels pilars descendira per l'erosió en la part inferior. En esta ocasió, els treballs de reparació varen durar fins a 1506.

El pont de Carlos enjorn de matí, en el Castell de Praga al fondo.

Un any despuix de la batalla de la Montanya Blanca, despuix de l'eixecució dels 27 líders del tumult anti-Habsburgo el 21 de juny de 1621, els caps dels rebels varen ser expostes en el pont per a dissuadir als checs de noves rebelions. Cap a fins de la guerra dels Trenta Anys, en 1648, els suecs varen ocupar la ribera occidental del Moldava i en el seu intent d'alvançar cap a la Ciutat Vella, el combat més important es va lliurar sobre el pont, i la torre del costat de la Ciutat Vella va sofrir greus danys en un dels seus costats (el que mira cap al riu) i la major part dels ornaments gòtics varen deure ser retirats.

Durant el XVII i principis de el XVIII, el pont va adquirir l'apariència que té ara, en instalar-se una série d'estàtues barroques en els apartaderos sobre els pilars del mateix. En ocasió de la gran inundació ocorreguda en 1784, cinc pilars varen ser danyats considerablement i, si ben els arcs no es varen trencar, el trànsit pel pont va deure ser restringit durant un cert temps.

L'escala original que descendia des del pont cap a l'Illa Kampa va ser reemplaçada per una nova en 1844. A l'any següent, una nova inundació va amenaçar l'integritat del pont, encara que finalment no es varen registrar danys de consideració. Durant els dies de la Revolució de 1848, el pont va escapar ilés als cañonazos, si ben algunes de les estàtues varen ser danyades. En 1866, es varen instalar les llums d'estil seudogótico (inicialment a gas, encara que més vesprada serien reemplaçades per elèctriques) en la balaustrada del pont. En els anys 1870 el primer servici regular de transport públic (autobús) va començar a funcionar sobre el pont, el qual seria substituït temps despuix per un tramvia tirat per cavalls. També va ser en 1870 quan el pont va rebre la seua denominació actual de Pont de Carlos. Entre 1874 i 1883, les torres varen ser someses a una reconstrucció minuciosa.

Entre el 2 i el 5 de setembre de 1890, una atra inundació de proporcions catastròfiques va afectar a Praga i va causar importants danys al Pont de Carlos. Centenars d'embarcacions, troncs i atres materials flotants, provinents d'aigües dalt, varen escomençar a formar una barrera a mida que s'apilaven contra el pont. Com a conseqüència de la pressió eixercida, tres dels arcs del pont varen ser derribats i dos dels seus pilars es desmoronaron a causa de l'erosió generada per l'aigua. Junt en el quint pilar, dos de les estàtues esculpidas per Ferdinand Brokoff (les de San Ignacio de Loyola i Francisco Javier) també varen caure al riu. Els treballs de recuperació varen demandar dos anys (el pont va ser reobert el 19 de novembre de 1892) i varen costar 665 000 corones.

Des de el XX fins a l'actualitat

Erro al crear miniatura:

El pont de Carlos, vist des de la Torre en l'extrem de la Ciutat Vella.

A principis de el XX, el tràfic a través del pont de Carlos va aumentar en forma pronunciada. El 15 de maig de 1905 va ser l'últim dia en que va circular el tramvia tirat per cavalls, sent reemplaçat per un elèctric que funcionaria fins a 1908, i per autobusos a partir d'eixe any. En finalisar la Segona Guerra Mundial, es va construir una barricada en l'entrada al pont situada baix la torre de la Ciutat Vella.

Entre 1965 i 1978, es varen portar a terme importants obres de manteniment en el pont, gràcies a la colaboració de vàries entitats científiques i culturals. Es reaseguró l'estabilitat dels pilars, es varen reemplaçar tots els blocs de pedra que estaven danyats, es va llevar la capa asfàltica que recobria el pont i es va prohibir tot tipo de trànsit en excepció del pedestre. Des de la finalisació d'estes obres, el cost de les quals va rondar els 50 millons de corones, solament es pot accedir al pont a peu.

En els anys 1990, varen sorgir crítiques a les obres de manteniment i reconstrucció que s'havien realisat, junt en propostes per a que es tornaren a efectuar tasques de remodelació. A principis de el XXI, la major part dels experts estava d'acort en que les últimes obres realisades no havien estat exentes d'errors, pero qüestionaven la necessitat de tornar a interferir en el pont. No obstant, despuix de les desastroses inundacions de 2002 (que en sí mateixes solament varen ocasionar danys menors al pont), es va decidir realisar treballs de reparació i estabilisació en dos dels pilars (l'octau i el nové) situats en el costat de Malá Strana. Es tracta dels únics pilars que no havien segut reparats després de les inundacions en els anys 1890. Les citades inundacions de 2002 han incrementat el número de persones que senyalaven la necessitat d'una refacción més minuciosa i, cap a 2005, es considerava que la reparació dels dos pilars representava la primera etapa d'un pla d'obres estés, que inclouria, entre atres coses, l'implementació d'un sistema protector de hidroaislación. Totes les obres es portaran a terme gradualment, sense necessitat de tancar al pont al públic.

Estàtues en el pont

Archiu:Prague 07-2016 Charles Bridge John of Nepomuk statue img1.jpg

Estàtua de Sant Joan Nepomuceno.

Les 30 estàtues que es troben a lo llarc del pont de Carlos, en la seua major part d'estil barroc, formen una combinació d'estils única, junt en el gòtic que preval en el pont pròpiament dit. La major part de les escultures varen ser realisades entre 1683 i 1714, i representen a varis sants i sants patrons venerats en eixa época. Entre els artistes que varen decorar el pont en les seues obres figuraven els més prominents de Bohemio: Matthias Braun, Jan Brokoff i els seus fills Michael Brokoff i Ferdinand Brokoff, entre uns atres.

Entre les escultures més notables, es conten les de Santa Lutgarda, el Crucifix i el Calvari i la de Sant Joan Nepomuceno, de qui, ademés de la seua estàtua, existix una placa mostrant el lloc des del qual va ser llançat al riu. També és coneguda l'estàtua del cavaller Bruncvík, a pesar de que no es troba en cap dels dos rencs principals a abdós costats del pont.

A partir de 1965, totes les estàtues varen ser reemplaçant-se en rèpliques, sent exhibides les obres originals en el Museu Nacional.

Vore també

• Llista d'estàtues en el Pont de Carlos, per a una descripció més detallada de cada una de les escultures en el pont.

Enllaços externs

• Webcam en el Pont de Carlos

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pont Carlos.