Francisco Javier

Francisco Javier

Francisco de Jasso i Azpilcueta (Javier, 7 d'abril de 1506–Illa de Sanchón, 3 de decembre de 1552), més conegut com Francisco Javier, va anar un religiós i misionero navarrés de la Companyia de Jesús, reconegut principalment per la seua llabor misionero en Àsia Oriental.

Francisco de Javier va ser un misionero jesuïta de primer orde, membre del grup fundacional de la Companyia de Jesús i estret colaborador del seu fundador, Ignacio de Loyola. Va destacar per les seues missions que es varen desenrollar en l'orient asiàtic i en Japó. Va rebre el sobrenom de Apòstol de les Índies, qui para això es calcula que va recórrer més de 120000 km (tres voltes la circumferència màxima o perímetro de la Terra).

Context històric

Batejat com Francisco (Francés, en romançada navarresa) de Jasso Azpilcueta Atondo i Aznárez de Sada, en 1506 en el Castell de Javier, en el Regne de Navarra. El seu pare don Juan de Jaso i Atondo, senyor d'Idocín, va ser president del Consell Real de Navarra despuix d'haver-se doctorat en Dret canònic en l'Universitat de Bolonya, per lo que sol trobar-se documentat com «el doctor Jasso». En 1483 va contraure matrimoni en donya María de Azpilcueta i Aznárez de Sada, filla dels senyors de Javier.

En 1512, en ocasió del pacte del regne de Navarra en França, es reinicia la conquista de Navarra per les tropes castellà-aragoneses al mando de Fadrique Álvarez de Toledo, duc d'Alba, per orde de Fernando el Catòlic, rei ya d'Aragó i Castella. S'ocupen gran part de les places del Regne de Navarra, contant en el respal dels descendents del noble beaumontés Luis de Beaumont, exiliats en Castella, els cridats beaumonteses i que s'havien enfrontat als agramonteses en un llarc conflicte civil que havia finalisat al començament de el XVI. Despuix de l'invasió parcial del Regne de Navarra per les tropes castellà-aragoneses en forta presència guipuscoana, es varen produir vàries contraofensives dels lleals als Albret, en este cas en gran respal francés, lluites que varen durar fins a 1530.

En 1516, fallit el pare en l'exili un any abans, els germans de Francisco participen en una infructuosa ofensiva en el llegítim Rei de Navarra Juan de Albret, per lo que la família de Francisco va ser desposseïda de les seues propietats i el castell desmochado per orde del Governador, el Moradura Cisneros.

En 1521, una invasió navarrés-francesa que penetraria fins a Logronyo (antic territori navarrés) permet als lleals a Juan de Albret recuperar fugazmente el control casi total del Regne, encara que dura poc temps, i varen perdre la part al sur dels Pirineus, Alta Navarra, en 1524 (en la caiguda de la plaça Navarresa de Fuenterrabía), mentres que la Baja Navarra, al nort dels Pirineus, es mantindria lleal a Juan de Albret en l'òrbita francesa.

En 1530, Carlos I llavors rei d'Espanya, abandona les seues aspiracions a ocupar el restant del Regne de Navarra que es mantindria com a regne independent, i finalment, a través de llaços matrimonials s'uniria en la Corona francesa en el títul de Reis de França i Navarra. La part surpirenaica de l'Alta Navarra, en la que es consuma la Corona d'Espanya (entés el vocablo d'acort a la usanza actual, açò és, sense incloure Portugal) mantindria les seues institucions, privilegis i denominació com a Regne fins a el XIX en que es transforma en una província foral. La part que va quedar en França, la Baja Navarra, conserva el seu estatus de Regne fins a l'abolició dels privilegis dels territoris de la monarquia francesa, despuix de la Revolució francesa a finals de el XVIII.

Francisco havia abraçat la carrera eclesiàstica i marcha en 1528 a París a l'Universitat de la Sorbona, a on coneix a Ignacio de Loyola, en qui fundarà més alvance la Companyia de Jesús. Encara que al principi no va sentir simpatia per Ignacio de Loyola, va terminar sent el seu millor amic i colaborador. Efectivament, es dona la circumstància de que en 1521, abans d'iniciar la seua vocació eclesiàstica, sant Ignacio, en eixe moment Íñigo de Loyola, havia combatut en les tropes guipuscoanes imperials contra les franceses del Duc de Foix (que recolzaven a Juan de Albret), en les que combatien, junt a atres navarresos, els germans de sant Francisco Javier, i en la que Ignacio va caure ferit en el lloc de Pamplona.

Biografia

Francisco de Javier va nàixer en el castell de Javier ubicat en lo que en l'actualitat és la localitat de Javier, Navarra, nort d'Espanya, el 7 d'abril de 1506 en el sí d'una família noble. El seu pare, Juan de Jasso, era President del Real Consell del Rei de Navarra Juan III de Albret. La seua mare va ser María de Azpilcueta que pertanyia a una noble família de la que formava part Martín de Azpilcueta, el cridat doctor navarrus. Era el menor de cinc germans: Magdalena, Ana, Miguel, Juan i ell mateixa.

La seua chiquea va estar marcada pels fets històrics que varen dur a la conquista del regne de Navarra per part del regne de Castella, ya que la seua família va estar molt involucrada en la defensa de l'independència de la primera. La seua casa natal va ser lloc de trobada dels partidaris dels Albret i va sofrir el resquit de la pèrdua. Els seus germans, membres de l'eixèrcit de Juan III, varen ser encarcerats per això. Estes circumstàncies varen poder ser la causa de la determinació de Francisco per l'estudi religiós.

Estudis en París

En 1524 Francisco Javier té presa la determinació d'anar a estudiar a París, a la Sorbona. Abans havia cursat estudis en diferents ciutats navarreses, i els va ultimar en Pamplona.

En setembre de 1528 es va anar a estudiar a París, a on va conéixer al que seria el seu millor amic, Íñigo de Loyola, posteriorment sant Ignacio de Loyola, qui mai li va deixar solament en els moments difícils en París i sempre li va ajudar, com, per eixemple, quan Francisco va sofrir problemes econòmics.

Va ser allí a on en atres cinc companyers es constituïx lo que seria l'embrió de la Companyia de Jesús. El 15 d'agost de 1534, una volta finalisats els estudis, juren vots de caritat i castitat, al mateix temps que prometen viajar a Terra Santa, en la Cripta del Martiri de Montmartre. Francisco es queda en París atres dos anys més estudiant Teologia, despuix de participar en els Eixercicis espirituals junt a Ignacio de Loyola.

En 1537 es reunix en Ignacio de Loyola per a viajar a Itàlia. En Roma visiten al Papa Paulo III per a demanar-li la seua bendició abans de mamprendre el viage a Terra Santa, viage que no s'anava a poder realisar per haver entrat Venècia en guerra en l'Imperi otomà. Apleguen a Venècia i és ordenat sacerdot el 24 de juny. Durant la seua estància en Venècia, mentres esperaven el barco per a anar a Terra Santa, es dedica junt als seus companyers a predicar per les afores. Davant la tardança del viage, tornen a Roma i s'oferixen al Papa per a ser enviats a qualsevol atre costat. D'allí partix cap a Lisboa en 1540, a on començarà l'etapa més important de la seua vida: la de misionero. El viage a Portugal es va deure a la solicitut de l'embaixador portugués en Roma, Pedro de Mascarenhas, que va demanar en nom de Juan III de Portugal a Ignacio de Loyola alguns hòmens seus per a enviar-los a les Índies Orientals. Per a eixe viage, Francisco va ser nomenat pel papa llegat seu en les terres de la Mar Rojo, del Golf Pèrsic i d'Oceania, a un i un atre costat del Ganges.

Els seus viages misionero

El viage a Lisboa va ser per terra i va parar en Azpeitia (Guipúscoa) per a entregar cartes d'Ignacio de Loyola a la seua família. En Lisboa varen estar un temps, fins que Francisco va ser designat per a ser l'enviat a les Índies. En eixe temps no varen deixar de predicar el evangelio als pobres de la ciutat.

El 7 d'abril de 1541, dia que complia 35 anys, ix l'expedició i aplega el 22 de setembre a Moçambic. Allí es queda fins a febrer de l'any següent. En eixa estància ajuda en l'hospital i percep la realitat del tracte que es dona als negres, la qual cosa li du a tindre els primers enfrontaments.

Despuix d'efectuar escales en Melinde i Socotora, aplega a Goa (ciutat que després seria capital de la Índia Portuguesa) el 6 de maig de 1542. Prepara un text divulgatiu basat en el catecisme de Juan Fancs i comença a predicar la doctrina catòlica per la ciutat, al mateix temps que vares agarrar a moribunts, visita a presos i socorre a pobres.

Per a conseguir un acostament més intens, es dedica a deprendre la llengua del país. Despuix de rebujar el lloc de director del seminari de Sant Pablo, s'embarca en octubre de 1542 per a les illes de la Pesquería, en la costa de Goa, a on va permanéixer més d'un any.

Evangeliza als indis Paravas i recorre les ciutats de Tuticorrín, Trichendur, Manapar i Combuture. Va trobar l'oposició dels brahmanes, que habitaven les pagodes de la regió.

Va deprendre tamil i va traduir a eixa llengua partix dels texts cristians i una plática sobre el cel i l'infern.

En novembre de 1543 es troba en els seus companyers Micer Paulo i Mansilla en Goa i s'entrevista en el bisbe de la ciutat, Juan de Alburquerque, per a demanar-li misionero. El bisbe destina a 6 sacerdots per a eixa llabor. En els nous colaboradors es torna a la Pesquería. En el viage escriu vàries cartes als seus companyers de Roma, en una d'elles diu:

molts cristians es deixen de fer en estes parts, per no haver persones que s'ocupen en la evangelización. Moltes voltes em mouen pensaments d'anar a eixes Universitats donant veus com a home que té perdut el juí, i principalment a l'Universitat de París, dient en la Sorbona als que tenen més lletres que voluntat, per a dispondre's a fructificar en elles; ¡quantes ànimes deixen d'anar a la glòria i van a l'infern per negligència d'ells! És tanta la multitut dels que es convertixen a la fe de Crist en estes parts, en esta terra a on vaig, que moltes voltes em sembla tindre cansats els braços de batejar, i no poder parlar de tantes voltes de dir Credo i manaments en la seua llengua d'ells i les atres oracions.

Establix en la costa d'Pesquería de Perles un sistema d'assignació de territoris a un responsable, el qual devia mantindre-li informat del devindre de la missió. Una volta que ha organisat eixe territori, part cap a Manapar i el districte sur. Permaneix un més en els makuas, a on batejarà a més de 10 000 persones.

Durant 1544 realisa més de vint viages de evangelización. Davant les notícies de l'eixecució de cristians en Ceilan, Francisco retorna a Goa i parla en el governador per a acompanyar a les tropes que s'anaven a enviar per a castigar les accions contra els cristians que el rei Jafnapatán havia fet. Per diferents causes, dita acció mai es va portar a terme.

En 1545 part a les illes Molucas en companyia de Juan Eiro, i aplega a Malaca poc despuix. Durant tres mesos Francisco Javier deprendrà un mínim l'idioma i es familiariza en la cultura local; també traduirà, en ajuda de gents enteses, la part bàsica dels texts de la doctrina catòlica. Eixe mateix any escriu al rei de Portugal sobre les injustícies i vexacions que els imponen els propis oficials de La vostra Majestad.

Ix cap a les Illes de Amborio i Ternate en giner de 1546, despuix de preparar les Instruccions per als catequistas de la Companyia de Jesús. Aplega al seu destí a la veta de més i mig. Recorre diferents illes de la regió i en Baranula (Ceran), segons conta la tradició, un carranc li torna el crucifix que havia perdut durant una tempestat.

En juny aplega a Ternate, ric centre comercial d'espècies i última possessió portuguesa i permaneix en ella tres mesos. D'allí ix a les illes del Moro, a on passa atres tres mesos. De les illes del Moro mamprén viage de regrés a Cochín, a on aplegaria el 13 de giner de 1548.

Despuix de realisar llabors de reordenació i supervisió de les missions establides en Índia i Molucas, a on se sent decepcionat en la deterioració sofrida, tal i com demostra en les seues cartes, part per a Japó, junt als seus companyers Cosme de Torres i Juan Fernández i el traductor Anjirō, el Dumenge de Ramos de 1549. Aplega a terres nipones el 15 d'agost. Desembarquen en Kagoshima, llavors capital del regne Sur del Japó. Va permanéixer en esta ciutat durant un any i en terres japoneses durant dos anys i tres mesos. En la colaboració del seu companyer Pablo de Santa Fe evangelizó per terres nipones i va fer que es traduïra l'obra Declaració dels artículs de la Fe, que es va deprendre de memòria i solia recitar en els cantons. Per a respondre a les preguntes que els transeünts realisaven es valia d'un intérpret. Davant el fracàs de la missió, va pensar en citar-se en el rei de la zona en l'esperança de que si este es convertia al catolicisme, el poble també ho faria. En 1550 es dirigix al nort en esta intenció. Funda una chicoteta colectivitat cristiana en Hirado. Aplega a Yamaguchi, després a Sakai i, finalment a Meaco, a on intenta, sense conseguir-ho, ser rebut pel emperador.

Es trasllada a Yamaguchi de nou i obté del príncip la garantia de respecte als converso al cristianisme. Davant eixa perspectiva realisa, junt en els seus dos companyers, una intensa llabor de predicació que dona el seu frut en la creació d'una chicoteta comunitat catòlica. Molts dels convertits són samuráis. L'oposició del clero local, els bonzes, va anar sempre fort.

Vore també: Història del catolicisme en Japó

En setembre de 1551 li crida el príncip de Bungo, que li permet predicar en eixes illes. Un més despuix i deixant alguns converso, Francisco Javier es torna a l'Índia alertat per les notícies que li apleguen. El viage de regrés es realisa en la nao Santa Creu que capitaneaba Diego de Pereira, qui li dona l'idea d'organisar una embaixada a China en nom del rei de Portugal per a entaular negociacions de pau. Quan aplega a Malaca s'entera de que l'Índia ha segut nomenada província jesuítica independent de Portugal i que ell és el seu provincial.

El 24 de giner de 1552 aplega a Cochín i el 18 de febrer a Goa. Despuix de solucionar alguns problemes de les missions i preparar el viage a China, partix rumbo a eixe país el 14 d'abril. Li acompanyen en l'aventura el sacerdot Gago, el germà Álvaro de Ferreira, Antonio de Santa Fe (que era d'orige chinenc) i un criat indi cridat Cristóbal, i es varen embarcar en la Santa Cruz capitaneada per Pereira.

Quan apleguen a Malaca tenen problemes en el Capità de Mars, Álvaro de Ataide, que retarda el viage per dos mesos i impedix que Pereira seguixca al mando de la nao. Varen aplegar a l'illa Shangchuan a finals d'agost de 1552, moguts, segons pareix, per les afirmacions dels japonesos, que no valoraven res que no haguera arraïlat abans en China, i en l'idea de evangelizar en China per a que açò influïra després en Japó. Esta illa era el lloc de trobada entre els mercaders chinencs i portuguesos.

Mort i sepultura

Permaneixen a l'espera de l'arribada d'un barco chinenc que deu introduir-los, clandestinament, en el continent. Francisco Javier estava en una barraca acompanyat del seu fidel amic d'orige chinenc Antonio de Santa Fe. Pero per les condicions de pobrea i el gèlit vent fret que assotava l'illa, Francisco es va emmalaltir de pulmonía, que li va causar febra, per lo que deliraba dient: "Mare de Deu, tingues misericòrdia de mi", "Jesús, Fill de David, tingues misericòrdia de mi". Antonio ho va cuidar eixa nit del divendres i en amanecer del dissabte "es va dormir en el Senyor". El 3 de decembre de 1552, mor Francisco Javier quan contava 46 anys d'edat.

Uns portuguesos del barco Santa Creu varen ajudar a Antonio a introduir el cos en una caixa de fusta, agregant calç a l'ataüt, i ho varen enterrar. Despuix de tres mesos ho desenterraron per a traslladar-ho a Malaca, i en revisar el cos varen vore que estava fresc, com si estiguera viu. Ho varen ficar en una caixa millor, li varen untar alquitrà i li'l varen dur. En Malaca ho varen rebre en entusiasme i a la seua arribada va cessar la gran mortandad que hi havia. Un malalt ho va besar i va quedar curat. Per això el seu cos és conduït a Goa (capital de la excolonia portuguesa), a on a petició d'ell mateixa volia ser enterrat, i aplega en la primavera de 1554 en mig d'una gran rebuda. Eixa ciutat resguarda el cos incorrupto de Sant Francisco Javier en la Basílica del Bon Jesús de Goa, el mateix que és expost al públic cada 10 anys en una urna de cristal i argent en la seua pròpia base, convertint a Goa en un lloc de pelegrinage de devots de l'Índia independentment de la seua religió, a on despuix de caminar fins a dèu dies per a aplegar al lloc, esperen fins a sèt hores per a vore el sant, acollint fins a 3 millons de devots en 44 dies.

Políglota

Les llengües parlades i escrites per Francisco de Javier seguix sent objecte d'investigació encara que no cap el menor dubte de que varen ser moltes i necessàries tant per a realisar els seus estudis en París, com para la seua formació en Itàlia i estància en Portugal, sense oblidar l'inicialment rebuda en la seua llar. Respecte a les llengües orientals es té notícia de que va predicar, a lo manco, en tamil, malayo, japonés.

Coneixia el llatí, ya que era l'idioma amprat en els estudis universitaris eclesiàstics. No cap dubte de que el francés, ya que va viure onze anys en París i tres d'ells dedicat a ensenyar filosofia. És molt possible, encara que no hi ha evidència d'això, que abans d'aplegar a París ya dominara este idioma ya que en la cort de Navarra, en la Casa de Albret regnant, hauria segut també una llengua habitual junt al occità. De la seua estància en Itàlia durant tres anys, se sap que va predicar i va eixercir ministeris espirituals. Per lo que concernix al portugués, ho va practicar a partir de la seua arribada a Portugal en 1540 i en les seues possessions en Àsia en les que va eixercir el apostolado: bona part de les seues cartes estan escrites en este idioma.

Gràcies a eixes coleccions de les seues cartes es pot afirmar que era «el castellà [...] la llengua en la que estava més familiarizado, tant oralment com per escrit». Respecte a us del vascuence, i quin dels seus dialectes haguera segut, és un assunt complex de determinar per ser una llengua ágrafa. Francisco Javier va viure fins a les 19 anys en el castell de Javier, que pertanyia a la família materna dels Aznárez de Sada feya uns 250 anys; en esta zona la llengua present era el romançada navarresa o, inclús el navarrés-aragonés, encara que no faltarien veïns de les valls pirenaiques que parlaven variants vascuences com el roncalés, salacenco o aezcoano.

La branca dels Azpilcueta, encara que oriunda de Baztán, també duyen generacions assentades en la Navarresa mija (Martín de Azpilcueta com a eixemple més señero) i molt implicada en la vida de govern del regne de Navarra. Encara que casi en total seguritat sí es pot afirmar que Arnaldo Pérez de Jaso, yayo patern de Javier procedent de Ultrapuertos (també cridada en molts escrits "Terra de Vascs") fora vascohablante, el seu assentament en Pamplona a on va crear a la seua família du a considerar siquiera si Juan de Jaso tinguera tal domini. De la seua mare, natural de Atondo, no hi ha motius per a afirmar el seu us i domini tampoc. En tot, encara que fòra a nivell oral, cal considerar que algun nivell de comprensió va tindre pero no hi ha constància d'això.

Verd Conradi considera que sant Ignacio, naixcut en Guipúscoa, pel seu orige era «densament vascohablante per no lindar en zones d'atres llengües», per este motiu caldria sospesar quin seria el seu domini del castellà, mentres que en Francisco Javier succeiria lo contrari.Verd Conradi et al., 2018, p. 76 Koldo Mitxelena afirmava que «el bilingüisme, per lo manco, va tindre que estar sempre prou difòs en tot el país» encara que, llunt de ser un fenomen horisontal o territorial, era més be vertical o social. És factible, per això, que entre els Oñaz i Loyola el castellà també fora una llengua present en el dia a dia tanto más cuanto que formaven part dels Parents Majors en freqüents i estrets vínculs en atres territoris de la Corona de Castella.

La qüestió del vascuence / vasc

Sense dubte, que va poder conéixer el vascuence oralment. Actualment, el debat seguix obert. Hi ha opinions que consideren "inqüestionable" el fet. Pero, en el XVI seguia sent una llengua ágrafa i ningú dels afirmantes aclarix quin de les huit variants segons la classificació de 1869 de Louis-Lucien Bonaparte, va poder amprar la família del sant: ¿el baix navarrés? ¿el baztanés? ¿els dos?. Que partix dels antepassats anaren vascohablantes no es infiere que els nets també ho anaren. Ni llavors ni ara cap tal llògica sistemàticament aplicada. I si s'aplica, una atra part dels seus antepassats no ho era.

Sobre el valiós aporte de José Aguerre en 1957 en la traducció de l'artícul que Georg Schurhammer havia escrit en 1929 («Die Muttersprache dones hl. Franz Xaver» traduït com «La llengua materna de Sant Francisco Javier») contextualizar que Aguerre fa la seua aportació en un moment en que Schurhammer, recent publicat el seu primer volum (de quatre) sobre la vida del sant estava sent rebatut pel també jesuïta i historiador navarrés Ricardo García Villoslada. El navarrés, resenyant la publicació d'eixe primer volum en 1955, despuix d'alabar i encomiar generosament l'ingent llabor de l'historiador alemà, no dubta en tildar a Schurhammer d'un «vasquismo que desdibuixa el genuí navarrismo de Javier». Schruhammer replica a García Villoslada exponent arguments de proximitat tant geogràfica (es parlava prop, «en totes les valls dels Pirineus») com a familiar (alguns antepassats).

Per a Verd Conradi, en 2018, són dèbils estos raonaments posat que el bot generacional i geogràfic és notable. Ademés qüestiona l'argumentat "punt de vista" del sant en el que s'escuda l'autor alemà per a fer valdre les seues tesis. Més encara, Verd Conradi expon varis fets que qüestionen eixe "punt de vista": considera que a pesar de la llealtat de Juan de Jaso cap a la corona navarresa, «tenia una filla en la cort castellana com a dama d'Isabel la Catòlica i va acceptar pronte a Fernando el Catòlic com a rei de Navarra». En el cas de la mare, María de Azpilcueta, com a senyora de Javier, també va proclamar la seua fidelitat al rei Catòlic (que havia naixcut en el palau de la seua família en Sos). Esteban de Zuasti, primer carnal de Javier i que havia convixcut en ell en Javier, va acodir a lluitar contra els comuneros per orde de Carlos V.

Milacres atribuïts

Com és preceptiu en tot procés de #beatificació i santificació d'una persona, en el cas de Francisco de Javier s'arrepleguen numerosos casos de prodigis relatats en els processos i bula de canonisació ademés de vides i #hagiografia, obres devocionales, novenes, etc. Totes elles han servit de font, a la seua volta, per a l'iconografia aplicada a les obres artístiques dedicades a la seua vida. És precisament necessari el coneiximent d'estos relats per a realisar una adequada llectura i interpretació de tals obres, és dir, conéixer l'iconografia «que intenta llegir correctament la representació mateixa i propondre la seua explicació adequada». Alguns dels seus milacres en vida:

• Expulsió dels tigres de Sancián.
• Resurrecció de l'enterrat en Comorín.
• Dò de llengües.
• El carranc i el crucifix perdut en l'mar.

Canonisació, patronazgo i festivitats

Va ser canonizado pel papa Gregorio XV el 12 de març de 1622 junt a sant Ignacio de Loyola, santa Teresa de Jesús, sant Isidro Labrador i sant Felipe Neri.

Ha segut nomenat patró de varis llocs i obres:

• En 1748 el papa Benedicto XIV ho nomena patró d'Orient, totes les terres a l'est de la veta de Bona Esperança.
• En 1904 el papa Pío X ho designa patró de l'Obra de la Propagació de la Fe.
• En 1927 el papa Pío XI li nomena Patró Universal de les Missions junt a santa Teresita del Chiquet Jesús.
• En 1952 el papa Pío XII ho proclama patró del turisme.
• És també patró de la Branca Caminantes dins del Moviment Scout catòlic.

És copatrón de Navarra junt en Sant Fermín d'Amiens. La seua festivitat se celebra el 3 de decembre, en coincidència en el dia de la seua mort. En els primers dies de març, se celebra anualment un massiu pelegrinage en el seu recort fins al Castell de Javier, conegudes com Javieradas.

En la seua àmplia obra hagiogràfica, Georg Schurhammer va aplegar a elaborar «una llarga relació d'institucions, ciutats, regnes i països que tenien com a patró al sant navarrés»:

Nacions i territoris	Diòcesis	Ciutats i viles
Austràlia, Canadà, Índia Portuguesa, Regne de Navarra, Regne de Nàpols, Cantón de Lucerna i província de Nova Viscaya (ara Filipines) en el Virreinato de Nova Espanya (ara Mèxic).	Amalfi, Eichstätt i Sevilla.	Ajaccio (1672), Aleixandria (1676), Amalfi (1630), Ancona (1648), Aquila (1657), Ascoli Piceno (1677), Avellino (1630), Baïa (1686), Bari (1622), Baçaim (1631), Bastia (1665), Càdis (1706), Campochiaro (1656), Capaccio (1630), Cavriana (1634), Casacalenda (1728), Castellammare vaig donar Stabbia (1661), Chieti, Città vaig donar Castello, Civitavecchia, Cremona (1670), Eichstätt (1704), Fermo (1689), Foligno, Forli (1634), Gaillac (1697), Gènova (1684), Glatz (1680), Goa (1640), Graz, Graupen, Guatemala (1648), Fita (1722), Kottâr, Lungro, Lucerna (1654), Macau (1622), Macerata (1656), Manar (1624), Manila (1653), Malaca, Massaguano, Mesina (1630), Mèxic (1660), Milà, Mindelheim (1659), Mòdena, Mondoví (1658), Montepeloso –Irsina– (1729), Nàpols (1656), Niça (1631), Nola (1656), Novara, Oberburg –Gorne Grad–, Ofen (1767), Pamplona (1624), Parma (1657), Piacenza (1669), Perugia (1630), Ponta Prima (1658), Potamo (1652), Pobla dels Àngels (1665), Port de Santa María (1680), Ragusa (1667), Recanati (1675), Regio de Calàbria (1631), Sant Miguel (Azores) (1633), Sant Rem (1649), Sant´Agata dei Goti (1630), Sarno (1629), Savona (1687), Scurcola Marsicana, Setúbal, Sorrento, Sulmona (1699), Taverna (1672), Torí (1667), Trani (1656) i Trieste (1667).

El copatronazgo de Navarra: javieristas vs. ferministas

Quan s'afirma que sant Fermín i sant Francisco Javier són copatronos de Navarra és convenient aclarir que esta situació es va resoldre salomónica per intervenció del papa Alejandro VII en un moment (1657) en que la disputa entre partidaris d'uns i uns atres alcançava cotes violentes despuix de tres décades de confrontació entre veïns i, inclús, institucions del Regne de Navarra. Els «javieristas» contaven en el respal de la Diputació del Regne i de la Companyia de Jesús; els «ferministas», per la seua banda, contaven en el respal de l'Ajuntament de Pamplona i del Cabildo de la Catedral de Pamplona.Resumidamente l'evolució dels fets seria aixina:

• 25 d'octubre de 1619: #Beatificació de Francisco de Javier pel papa Paulo V.
• 25 de febrer de 1621: Les Corts de Navarra supliquen la mediació de Felipe III d'Espanya, V de Navarra, per a que solicitara del Vaticà «resar al beato pare Francisco de Xavier, com s'ha concedit al de Portugal». Responent el papa favorablement.
• 6 de novembre de 1621: Dissoltes les Corts, la Diputació contínua la tasca enviant al papa una carta d'agraïment a l'hora que manifesta el seu desig de que fora nomenat patró «en tot el Reyno». A diferència d'ara a on només hi ha una, llavors hi havia localitats navarreses dins de les diòcesis de Calahorra, Saragossa i Tarazona.
• 12 de març de 1622: Santificació de Francisco de Javier pel papa Gregorio XV. Automàticament, seguint el mandat encomanat per les Corts de 1621, la Diputació del Regne ho declara i jura com a patró de Navarra deixant pendent la ratificació a les següents Corts (celebrades en 1624).

• 2 d'agost de 1622: En l'iglésia de Jesús i María (llavors propietat de la Companyia de Jesús, ara convertida en alberc municipal de peregrins), se celebra en total solemnitat una missa en l'assistència del bisbe i el cabildo catedralicio junt a la Diputació en ple en maceros, i una representació de ciutadans notables. L'abad de Leire, Antonio de Peralta, en nom de tot el Regne, «va jurar solemnement a Sant Francisco Javier com a advocat i patró de Navarra».
• 11 de juliol de 1624: Reunides les Corts de Navarra, tracten l'assunt «d'haver de recebir per Patró al Sant Francisco Xabier».
• 11 d'agost de 1624: En la Catedral de Pamplona «es varen juntar els Tres Braços en la sala de la Preciosa» i en les seues maza per davant, en forma de Reyno, varen ratificar el jurament que havia fet la Diputació.
• 3 de decembre de 1624: Se celebra per primera volta oficialment la festivitat de sant Francisco Javier.
• 1643: La Diputació publica un bando declarant a sant Francisco Javier únic patró del Regne. De colp i repent el Regiment [Ajuntament] de Pamplona reacciona incoant un pleit davant el tribunal eclesiàstic defenent que tal patronat li corresponia a sant Fermín.
• 1648: Es dicta sentència confirmant la resolució de la Diputació. Els regidors pamploneses, no conformes en la sentència, apelen davant la Cúria Romana.
• 1652: Tant el virrey de Navarra, Diego López Pacheco i Portugal, duc d'Escalona, com el comte de Santesteban, Diego Antonio de Croy i Peralta, davant l'escalada de la confrontació, intervenen i s'oferixen com a mediadors.
• 1656: Despuix d'un acort salomónico consensuat «abdós sants quedaven declarats oficialment copatronos del Regne.
• 14 d'abril de 1657: El papa Alejandro VII, per mig d'un breu, confirma i ratifica solemnement l'acort de l'any anterior declarant a abdós «patroni aeque principals».

Iconografia i obra

Com a figura representativa «de primer orde en l'història de la Companyia de Jesús» representant «l'ideal de jove misionero que ho deixa tot per seguir a Crist i anunciar-ho pel món» es deriven els principals tipos iconográficos en els que se li representa: «predicant, peregrinando, catequizando i batejant».

Són moltes les obres que han reflectit al Apòstol de les Índies en pintura i escultura. Célebres artistes com Juan de Taula, Vicente Berdusán, Zurbarán, Murillo, Rubens, Van Dyck, Luca Giordano, André Reinoso, Gregorio Fernández, Salvador Carmona, Goya, Sorolla o Eduardo Carretero, han immortalisat en els seus pinzells al Sant de Javier. Uns atres, prou menys reconeguts, no obstant, han firmat composicions d'una enorme divulgació per tot lo món com és el cas del germà jesuïta Martín Corones Pueyo autor d'una composició que, sense dubte, serà la més coneguda de tota la seua obra per eixa difusió.

Francisco Javier es va convertir a partir de el XVI en un ideal com a misionero en terra pagana. Açò ha donat lloc a una molt abundant obra que tracta de la seua figura. Obra de tot tipo, especialment epistolar, en considerar-ho com a eixemple pels membres de la Companyia de Jesús. Va ser Javier qui va crear el primer seminari de Goa i qui va impulsar les vocacions al sacerdoci dels indígenes, al mateix temps que proponia la catequización directa i la traducció dels texts llitúrgics a les llengües locals.

L'obra escrita de Francisco Javier se centra en la correspondència que va mantindre en els seus companyers i responsables de evangelización. També hi ha menuts escrits catequísticos coneguts, com el chicotet catecisme (1542), el gran catecisme (1546) i les Instruccions per als catequistas de la Companyia de Jesús (1545).

• Pintures de l'iglésia de Sant Sulpicio de París (França)
• 
  «Milacre de Sant Francisco Javier, resurrecció d'un mort en Coulan (Índia)».
• 
  «Transposició del cos de Sant Francisco Javier a Goa (Índia portugueses), milacres es fan sobre el seu pas».
• 
  Sostre de la capella de Sant Francisco Javier.

Vore també

• Crucifix del Carranc
• El diví impacient.
• Iglésia de Sant Francisco Javier

Bibliografia

• Príncip de Viana.18(67)

451–462.ISSN 0032-8472.Consultat el 2025-11-30.

• V, Xabier (2006). «La vida d'un sant contada a través dels sigles», Govern de Navarra (ed.). Sant Francisco Javier en les arts, Pamplona: Fundació Caixa Navarresa, pp. 50-73. ISBN 84-96506-11-8.
• V, Francisco (1931). Documents Històrics del Castell de Javier i els seus mayorazgos, Pamplona: Imprenta de Higinio Corones.
• V, Ricardo (2006). Govern de Navarra. Departament de Cultura i Turisme (ed.). Sant Francisco Javier Patró de Navarra: festa, religiositat i iconografia, Pamplona: Institució Príncip de Viana. ISBN 9788423528981.
• (2006) Sant Francisco Javier en les arts: el poder de l'image. Castell de Javier, abril - setembre de 2006, Caixa d'Aforros de Navarra. ISBN 978-84-96506-11-4.
• Crida sigle XXI.(65)

91–96.ISSN 1696-1161.Consultat el 2025-11-30.

• V, Luis Javier (2006). Els senyors de Javier. Un linaje entorn a un sant, Pamplona: Govern de Navarra. ISBN 978-84-235-2871-4.
• Crida sigle XXI.(65)

86–90.ISSN 1696-1161.Consultat el 2025-11-30.

• Plantilla:Cita libroapellido-editor='''V'''

• V, José María (1967). Sant Francisco Javier, Pamplona: Diputació Foral de Navarresa. ISBN 978-84-235-0287-5.
• V, José María (1970). Francés de Xavier, Pamplona: Institució Príncip de Viana - Editorial Aranzadi.
• V, Georg (1973). Francis Xavier. His life, his claves (en en), Roma: The Jesuit Historical Institute.
• Congrés Internacional "Els móns de Javier": Pamplona, 8 a 11 de novembre de 2006, 2008, ISBN 978-84-235-3079-3, págs. 327-342.Govern de Navarresa.

327–342.Consultat el 2025-12-01.

• Archive teològic granadí.(81)

71–146.ISSN 2695-4397.Consultat el 2025-11-30.

Enllaços externs

• [[Archiu:{{#switch:Sants|20px|Vore el portal sobre Sants]] Portal:Sants. Contingut relacionat en Sant.
• [[Archiu:{{#switch:Navarra|20px|Vore el portal sobre Navarra]] Portal:Navarra. Contingut relacionat en Navarra.

Biografia de Sant Francisco Javier en Santoral catòlic d'www.divinavoluntad.net www.sanfranciscojavier.com Vida i món de Sant Francisco Javier «La Javierada»

La chafada universal de Francisco de Javier (Exposició itinerant) Francisco de les Índies Crònica periodística sobre el cult a les seues relíquies en la ciutat de Panjim, Goa (Índia), publicada en el semanari Brecha d'Uruguay.

Tota la seua vida Vocacions Jesuïtes Devocionario catòlic "Sant Francisco Javier" Institució Javeriana