Primera secessio plebis
La '___protected_title_0___' del 494 a. C. va ser un acontenyiment en el història política i social de l'antiga Roma entre el 495 i el 493 a. C., que va implicar una disputa entre la classe dirigent patricia i la classe baixa plebea, i va ser una de les ___protected_title_1___,(lit. en llatí: ___protected_title_3___) antiga part d'un conflicte polític més ampli conegut com el conflicte de les órdens,[1] durant el periodo inicial de la República romana. Alguns conten tals secessions com entre les primeres folgas de l'història,[2][3] o com una forma primerenca de folga general.[4]
La secessió va ser inicialment provocada pel descontent sobre la càrrega del deute de la classe plebea més pobra. El fet de que els governants patricios, inclosos els cònsuls i, particularment, el senat, no s'ocuparen d'eixes queixes i, posteriorment, la negativa rotunda del senat a acceptar les reformes del deute, va fer que la qüestió es convertira en una preocupació més generalisada sobre els drets de la plebe. Com a resultat, els plebeus es varen separar i varen partir cap al propenc Monte Sacre.[5]
Finalment, es va negociar una reconciliació i es va donar representació política als plebeus per mig de la creació del càrrec del tribuno de la plebe (tribunus plebis).
Antecedents
[editar | editar còdic]L'últim rei de Roma havia segut expulsat en el 509 a. C. i la República Romana havia segut establida. En lloc dels reis, la ciutat-estat estava governada per dos cónsules, elegits anualment i en funcions durant dotze mesos. Atres institucions de govern incloïen el senat i vàries assamblees del poble.
En esta época, els cònsuls eren elegits entre els patricios, que eren la classe alta de Roma. Aixina mateix, el senat estava compost únicament per patricios. Els cònsuls i el senat eixercien junts les funcions eixecutives i la majoria de les funcions llegislatives en Roma.
Els patricios, per lo tant, posseïen la majoria dels poders polítics en Roma, i també eren generalment més rics. Els plebeus, per un atre costat, eren la majoria de la població i també la majoria dels soldats del eixèrcit romà.
Preludi
[editar | editar còdic]
En el 495 a. C., poc despuix de l'important victòria romana sobre els llatins en la batalla del Llac Regilo, havien aplegat a Roma rumors de l'amenaça de guerra dels volscos. Va ser manat un eixèrcit romà baix el cònsul Publio Servilio Prisco Estructo i després va retornar de les terres volscas, aparentment evitant la guerra sense derramar sanc.[6]
En retornar l'eixèrcit de la guerra, el poble de Roma va començar a queixar-se dels terrors als que estaven somesos pels deutes. Els deutors, es queixaven, eren encarcerats i colpejats per certs prestamistes. El historiador romà Tito Livio registra que un exoficial de l'eixèrcit, alvançat en anys, es va llançar al fòrum. Les seues robes estaven brutes, el seu cos pàlit i prim, i duya també una llarga barba i pèl que li donaven una impressió de locada. La gent ho va reconéixer, i varen recordar els honors que havia conseguit en la batalla, i ell va mostrar les seues cicatrius de batalla. Després els va contar cóm havia aplegat a tal estat: que mentres servia en la guerra contra els sabinos l'enemic havia devastat les seues propietats rurals, cremat la seua casa, saquejat les seues possessions i furtat el seu ganado. Ademés, se li havia imputat un impost, i havia demanat diners prestats per a pagar-ho, pero per l'usura s'hi havia vist obligat a abandonar la granja del seu yayo, després la del seu pare, i més vesprada, una atra propietat final. Quan no va poder pagar més, els acreedors ho varen dur a presó i ho varen amenaçar de mort. Llavors va mostrar les marques de la tralla en la seua esquena.[7] La gent estava indignada i el rebombori es va estendre per tota Roma. Els deutors de tota la ciutat es varen afanyar a eixir als carrers i imploraron protecció al poble, i una gran multitut es va reunir en el fòrum.[7]
Els cònsuls Servilio i Api Claudio Sabino varen assistir al fòrum, i el poble va exigir que es convocara al senat. No obstant, molts senadors es varen negar a assistir per temor a que anaren molt pocs per a aplegar a una decisió. El poble va sospitar que les seues demandes estaven sent bloquejades, i la violència estava tan prop d'esclatar que els senadors es varen sentir obligats a actuar, i finalment es varen reunir en la casa del senat. No obstant, el senat va seguir colpejat per l'indecisió. Un dels cònsuls, Appio, pel seu dur temperament, va demanar que l'alçament fora sofocat per l'autoritat dels cònsuls. L'atre cònsul, Servilio, que tenia una disposició més moderada, va demanar que s'otorgara alguna concessió al poble per a convéncer-ho per a retirar-se del fòrum.[7]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Tito Livio (25 de setembre de 2006). The History of Rome, Hackett Publishing, p. 122. ISBN 978-1-60384-058-3.
- ↑ Jeremy Young The General Strike
- ↑ Roman Empire. (2009). en Student's Encyclopædia. Accés 30 d'agost de 2009, en Britannica Student Encyclopædia [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Mont L. Pearson Perils of Empire:The Roman Republic and the American Republic
- ↑ (1854) Origines Kalendariæ Italicæ: Nundinal Calendars of Ancient Italy, Nundinal Calendar of Romulus, Calendar of Numa Pompilius, Calendar of Thedecemvirs, Irregular Roman Calendar, and Julian Correction. Tables of the Roman Calendar, from U.C. 4 of Varro B.C. 750 to U.C. 1108 A.D. 355, University Press, p. 190.
- ↑ Livio, II.22
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Livio, II.23
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Tito Livio, Història de Roma des de la seua fundació. Obra completa. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1428-8.
- Bunbury, Edward Hurber (1854). Aurunci.
- Münzer, Friedrich (1920). Römische Adelsparteien und Adelsfamilien, Stuttgart.
- Digestum complet en llatí, edició de 1836.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primera secessio plebis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.