Prominència

Figura 1. Les fleches verticals mostren la prominència de tres picos en una illa. Una llínea horisontal punteada lliga cada pico, llevat el més alt, al punt més baix que cal passar per a pujar a un atre més alt que ell; les curvades, la relació de parentesc.

La prominència topogràfica de tres cims localisats en Maine, Estats Units, propenques al cim més alt, cridada Great Pond Mountain (cim pare dels tres cims de menor altura). Els triànguls rojos (▲) marquen els quatre cims. Les llínees del contorn de menor altura dels tres cims més baixes fins al cim pare estan resaltadadas en negre (—). Els punts verts (●), ubicats en les llínees de contorn de menor altura de cada cim, senyalen el punt mínim (també cridat collado) que marca el punt de partida de prominència per a cada cim. Els valors de prominència corresponents a cada cim són: Atkins Hill (430 − 310 = 120 ft), Cave Hill (570 − 530 = 40 ft) i Pixeu Mountain (671 − 530 = 141 ft).

La prominència d'una montanya, també denominada prominència topogràfica, altura de culminació, altura relativa, altura autònoma o factor primari, és una noció usada en orografia per a la classificació de les montanyes. Es definix com el desnivell mínim que cal descendir des del cim d'una montanya per a ascendir a una atra, qualsevol que siga, més alta. Quant més prominent siga una montanya més destacarà entre les que la rodegen, en independència de la seua altitut.

Totes les montanyes, llevat el mont Everest, tenen una montanya de major altitut que elles. I això supon que deu existir algun lloc tal que per a passar d'una montanya a una atra que siga més alta, es perga la menor altitut possible. Esta senzilla observació, que ya va ser estudiada pel físic escocés James Clerk Maxwell, li va dur a pensar en l'existència d'una relació inequívoca entre cada una dels cims de la superfície terrestre i un collado. L'aspecte més complex d'este anàlisis consistix en determinar quin és eixe collado que relaciona abdós montanyes.

Una manera de visualisar el concepte de prominència consistix en imaginar que s'inunda la terra fins al cim d'un pico en qüestió. Per damunt de l'aigua aguaitaran, com a illes, els cims que siguen més elevades que ella. Ara es comença a buidar l'aigua de modo que el seu nivell va descendint progressivament. En un moment donat s'observarà que s'ha obert una llengua de terra seca que unirà el pico en un atre que serà més alt que ell. La prominència ve donada per la diferència entre l'altitut de la montanya elegida i el nivell de l'aigua en eixe instant.

La prominència, de la mateixa manera que l'altitut, és un valor absolut per a una montanya, ya que únicament depén del punt més baix que unix una montanya en qualsevol atra més alta que ella.

El Denali, en Alaska, és un dels de major prominència del món (altitut: 6194 m, prominència: 6138 m.

Història

Encara que vist des de Mittenwald (Alemània), el Viererspitze (a l'izq.) és aparentment alt, té de fet una altura de culminació o prominència molt chicoteta, d'uns 10 m.

La noció de prominència va aparéixer per a distinguir els cims principals dels picos dels cims secundaris en les llistes exhaustives que varen començar a ser establides pels coleccionistes de picos (els «peakbaggers»).

A finals de el XIX i principis de el XX varen aparéixer les primeres llistes de cims per damunt de certa altitut. En 1891, el montanyenc escocés sir Hugh Munro va publicar la llista de 538 picos escocesos de més de 3000 peus (914,4 m), de les quals 283 podrien considerar-se montanyes separades (as may fairly be considered as separate mountains) que es diran per ell munros. En 1911, l'austríac Karl Blodig va reclamar haver ascendit a tots els picos dels Alps de més de 4000 m. En estos dos casos no hi havia un criteri explícit per a distinguir els «verdaders cims» d'aquelles que no estaven lo suficientment individualisades com per a estar en la llista.

El primer en introduir la noció de prominència (pero no la paraula) per a delimitar una llista va ser l'anglés John Rooke Corbett, membre fundador del culb alpí de Mánchester, qui va establir en la década de 1920 la llista de tossals en Escòcia d'entre 2500−3000 peus (entre 762 i 914,4 m), retenint solament aquelles en «una caiguda d'a lo manco 500 peus en tots els costats» ("a drop at least 500 feet on all sides"). Esta llista de corbetts no va ser publicada fins a 1952, despuix de la seua mort.

En 1930, Günter Oskar Dyhrenfurth (1886-1975), alpiniste, geólogo i geógrafo suís d'orige germà, despuix d'ascendir el pico Jongsong (7462 m, el pico més alt jamai escalat en eixe moment, va començar a enumerar picos de més de 7000 m, distinguint entre montanyes independents, picos majors i picos menors basant-se en la «profunditat del collado». Estes llistes varen ser publicades en el periòdic Berge der Welt en colaboració en el suec-suís Anders Bolinder (1924-1987), alpiniste, croniste alpí i recopilador de llistes de montanyes i ascensos, especialment en el Himalaya i el Karakoram. (Les publicacions de Bolinder varen aparéixer en Die Alpen, Berge der Welt, Alpinismus [Els Alps, montanyes del Món, Alpinisme] i atres revistes i llibres especialisats.. Des de 1982 també va treballar en el croniste de montanya alemà Eberhard Jurgalski (n. 1952), qui ha continuat parts importants de l'obra de Bolinder des de la seua mort en 1987.

En 1938 Kenneth Mason va publicar Karakoram Nomenclature, una colecció de montanyes i cims, que a penes distinguia entre picos principals i sub-picos. El geógrafo polac Jerzy Wala també va crear llistes de sèt mils de les llistes del Karakoram i seismiles del Hindukush. La posterior publicació de «Classification of the Himalayas», de H. Adams Carter, en AAJ Vol. 27/Issue 59, pàgines 109-141, llamentablement tampoc cap a distinció entre montanyes i crestes, i inclús hi havia algunes en la llista per error.

La noció de «cadira [de montar] relativa» va ser introduïda per Klaus Hormann en 1965. El concepte va ser en seguida refinat i ampliat.

La qüestió també va sorgir en els Estats Units, per a enumerar els «catorcemiles» (fourteener), és dir, els picos de més de 14 000 peus (4267,4 m) de Colorat. En febrer de 1968, William Greus va propondre en Trail and Timberline, el bolletí del Colorat Mountain Club, com a criteri per a que un cim anara distinta, el que estiguera separada d'un cim més alt per un pas inferior d'a lo manco 300 peus (saddledrop). Eixa regla, que va fer possible trobar casi la llista clàssica, va anar despuix globalement acceptada, encara a pesar de que la llista més comuna dels 54 «catorcemiles» inclou el pique North Marroon i pico La Dent, que no complixen en eixe criteri.

El terme anglés «prominence» (prominència) va ser falcat en 1981 pel nortamericà Stephen Fry, i ho va utilisar per primera volta en 1987 en un artícul en el que es definien les montanyes ultramayores (ultramajors mountains, més de 5000 peus de prominència), les montanyes principals (major mountains, més de 1000 peus), les montanyes subprincipales (submajor mountains, entre 600−1000 peus) i les montanyes menors (minor mountains, entre 250−600 peus), en criteris adicionals sobre lo abrupte de les cares. Atres geógrafos aficionats tenien atres térmens abans i despuix: «height-difference» [altura-diferencia], «re-height» [re-altura], «Re-ascent» [re-ascens], «vertical rise» [pujada vertical], «independence» [independència], «primary factor» [factor primari] i uns atres), pero la paraula llatina per a "sobreixent" provablement siga la més adequada.

En 1992, Alan Dawson va establir una llista de tots els picos de Gran Bretanya de més de 150 m de prominència (independentment de la seua altitut), que varen començar a ser cridats marilyns.

En 1994, l'Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme (o UIAA, per Union Internationale dones Associations d'Alpinisme) va establir una llista «oficial» de 82 picos alpins de més de 4000 m, tenint en conte com a «criteri topogràfic» una prominència de 30 m, definida promediando els picos tangentes, i també perque representava la llongitut de la corda en l'alpinisme clàssic (l'aïllament topogràfic també es podia tindre en conte). No obstant, també es varen considerar atres criteris, morfològics i alpinísticos, i certs cims que complien el criteri topogràfic, com el Grand Gendarme del Weisshorn o la Nez del Liskamm no es varen incloure en la llista, a diferència del mont Blanc de Courmayeur i el Grand Pilier d'Angle que tenen solament 10 m de prominència.

L'escocés John Biggar va descobrir per sí solament totes les prominència dels 6000 m suramericans. En Escandinavia, Petter Bjørstad ha establit moltes prominència. En 2003, l'eslovena Vasja Kavcic va aportar les prominència més importants de la seua terra natal. Jurgalski ha treballat especialment en Alta Àsia i els Alps, pero també en els Alts Tatras i en coproducció en el croniste i coneixedor de montanya vasc, Xavier Eguskitza ha descobert numeroses prominència dels Pirineus i en tota la península ibèrica. Lisiecki de Pary també ha calculat moltes prominència ibèriques.

Punt mínim

Es coneix com a punt mínim (key col en anglés) al punt més baix pel que cal passar per a anar d'un cim a qualsevol atra més alta que ella.

Este lloc sol ser normalment un collado, pero pot ser un parage de naturalea ben distinta, com una planura, un barranc o la superfície del mar.

Vore també

• Altitut
• Rellevància (orografia)
• Pico ultraprominente
• Eminència
• Collado de montanya
• Aïllament topogràfic