Propulsió nuclear marina

Mapa de països operadors de submarins, en vert operadors de submarins convencionals i en taronja països en submarins nuclears.

La propulsió nuclear marina o propulsió nuclear naval és un tipo de propulsió utilisada en barcos mercants o bucs de guerra equipats en un reactor nuclear.

Bucs militars

Archiu:Caps block 0 Nimitz ( caps block 1 ) with California ( caps block 2 ) and South Carolina ( caps block 3 ) c1976.jpg

En els Estats Units, les travessies de propulsió nuclear estan retirats, pero els portaavions de propulsió nuclear estan actius.

Els treballs sobre la propulsió nuclear marina es varen iniciar en els anys 1940, i el primer reactor de proves va escomençar a funcionar en Estats Units en 1953. El primer submarí propulsado per energia nuclear va ser l'USS Nautilus, botat en 1955.

Açò va marcar la transició dels submarins, des de les naus submarines llentes als bucs de guerra capaces de mantindre una velocitat de 20-25 nucs (37-46 km/h) sumergits durant semanes. El submarí havia alcançat la seua plenitut.

El Nautilus va conduir al desenroll paralel de més submarins de la classe Skate, propulsados per un únic reactor, i un portaavions, el Enterprise, propulsado per reactors en 1960. Una travessia, el Long Beach, li va seguir en 1961 i estava propulsado per dos reactors.

En 1962 l'Armada dels Estats Units tenia 26 submarins nuclears operatius i 30 en construcció, suponent una revolució.

La tecnologia estava compartida en el Regne Unit, mentres que els desenrolls de França, l'Unió Soviètica i la China es portaven a terme separadament.

Archiu:Sierra class caps block 7 .jpg

Submarí d'atac rus de propulsió nuclear de classe Tipo Serra II.

Despuix de les naus de la classe Skate, varen seguir nous desenrolls dels reactors i en els Estats Units unes séries úniques de dissenys estandardisats varen ser construïts tant per Westinghouse Electric Corporation com per General Electric, en un reactor propulsando cada embarcació. Rolls Royce va construir unitats similars per als submarins de la Royal Navy i posteriorment va desenrollar el disseny del PWR-2.

Els submarins nuclears més grans del món són els russos de classe Typhoon, de 26.500 tonellades.

Existixen varis portaavions motorisats en reactors nuclears. l'Armada dels Estats Units dispon de 10 portaavions de classe Nimitz, en propulsió nuclear, cada u té dos reactors nuclears A4W. La Marina de França té en operació el portaavions Charres de Gaulle (R 91) que té dos reactors nuclears Areva K15 (150 MW_t c/o).

Bucs civils

Buc experimental de propulsió nuclear NS Savannah, construït com a prototip per al transport de passagers i mercaderies en 1962. Va prestar servici fins a 1971 sent desmantellat en 1972.

El desenroll de barcos mercants nuclears va escomençar en els anys 50, pero no ha tingut èxit comercial. El NS Savannah, construït en Estats Units, va ser botat en 1962 i retirat huit anys despuix. Va ser un èxit tècnic, pero no va anar econòmicament viable. El barco de càrrega i instalació d'investigació Otto Hahn de construcció alemana, va recórrer 650.000 milles nàutiques en 126 viages en 10 anys sense cap classe de problemes tècnics. No obstant, va demostrar ser massa car en el seu funcionament i va ser transformat a diésel.

El japonés Mutsu va ser el tercer barco civil. Es va vore envolt en problemes tècnics i polítics i va supondre un fracàs embarazoso.

Estos tres barcos utilisaven reactors en combustible d'urani de baix enriquiment.

Buc rus de propulsió nuclear "50 let Pobedy" (50 aniversari de la Victòria).

En contraposició, la propulsió nuclear ha demostrat ser factible, tant tècnica com econòmicament, per als rompehielos soviètics en l'Àrtic. Els nivells de potència necessaris per a un rompehielos, aixina com les dificultats de recarrega de combustible que es donen este tipo de barcos, comparats en els atres tipos de propulsió, són factors determinants. El rompehielos Lenin va ser el primer barco de superfície mundial propulsado per energia nuclear, i va permanéixer en servici durant 30 anys, encara que en renovació dels reactors en 1970. Això va conduir a la construcció de la série de grans rompehielos, de la classe Arktika , botats a partir de 1975. Estes naus tenen dos reactors i s'utilisen en les profundes aigües de l'Àrtic. El Arktika va ser el primer barco de superfície en aplegar al Pol Nort. Per al seu us en aigües poc profundes, com les dels estuaris i rius, s'han construït en Finlàndia rompehielos de quilla més plana, de la classe Taymyr en un reactor fabricat en Rússia. Estan construïts per a respondre als nivells de seguritat internacionals per a naus nuclears.