Psicoacústica
La psicoacústica és una branca de la psicofísica que estudia la relació existent entre les característiques físiques d'un estímul sonor, i la resposta de caràcter sicològic que el mateix provoca en un subjecte.
És una disciplina essencialment empírica. Les seues conclusions s'obtenen a partir de l'anàlisis estadístic dels resultats d'experiments que busquen medir la resposta subjectiva de subjectes a estímuls de propietats físiques quantificades.
Antecedents
[editar | editar còdic]Escoltar no és merament un fenomen mecànic de la propagació d'ona, sino és també un acontenyiment sensorial i perceptivo; és dir quan una persona escolta algun sò, est aplega al oït com una ona acústica mecànica que viaja a través de l'aire, pero dins de l'oït humà es transforma en impulsos elèctrics neurològics. Estos polsos nerviosos despuix viagen al cervell a on són percebuts. Per lo tant en molts problemes d'acústica, per eixemple el processament d'àudio, és desventajoso considerar els mecanismes de l'ambient solament. Cal considerar per tant també el fet de que l'oït i el cervell estan implicats en l'experiència d'escolta d'una persona.
l'oït intern, per eixemple processa significativament la senyal per a convertir les formes d'ones en estímuls nerviosos, aixina que certes diferències de forma d'ona poden aplegar a ser imperceptibles.[1] Les tècniques de compressió de senyes, com un MP3, fan us d'este método.[2] Ademés, l'oït té una resposta no llineal a diferents intensitat de sò; esta resposta no llineal es diu sonoritat. Les rets telefòniques i els sistemes reductors de soroll en àudio usen este sistema, comprimint mostres de les senyes abans de la transmissió i després expandint-les per a l'aparat de llectura.[3] Un atre efecte de la resposta no llineal de l'oït és que les freqüències d'estos sons són més baixes i produïxen un sò fantasma o intermodulació producte d'una distorsió.[4]
Llímits de percepció
[editar | editar còdic]
L'oït humà normalment escolta sons entre 20 Hz (0.02 kHz) i 20,000 Hz (20 kHz). El llímit màxim tendix a decréixer en l'edat; la majoria dels adults no poden escoltar més de 16 kHz. La freqüència més baixa que han identificat en un to musical és de 12 Hz en condicions ideals de laboratori.[5] Els tons que estan entre 4 i 16 Hz poden ser percebuts físicament pel sentit del tacte del cos.
La resolució de freqüència de l'oït és 3.6 Hz dins de l'octava de 1000–2000 Hz. És dir, canvis en el to més grans que 3.6 Hz poden ser percebuts en entorns clínics.[5] No obstant, les diferències de to més chicotetes poden ser percebudes per atres mijos. Per eixemple, l'interferència de dos tons pot ser escoltada a voltes com una variació repetitiva en el volum del to. Este efecte de variació de fase sobre el sò es coneix com interferència.
L'escala de semitonos usada en la notació musical occidental no és una escala de freqüència llineal sino logarítmica. Atres escales s'han obtingut directament a partir d'experiments sobre la percepció de l'oït humà, tals com l'escala Escala Mel i Escala Bark (estes s'utilisen en l'estudi de la percepció, pero generalment no en la composició musical), i estes són aproximadament logarítmiques en la freqüència en l'extrem de la freqüència més alta, pero casi llineal en l'extrem de la freqüència més baixa.
El ranc d'intensitat dels sons audibles és ampli. Els tímpans de l'oït humà són sensibles a les variacions en la pressió del sò, i poden detectar els canvis de pressió tan chicotets com alguns micropascales a més de 1 bar. Per esta raó, el nivell de pressió del sò es medix també de manera logarítmica, en totes les pressions referenciadas a 20 µPa (or 1.97385×10−10 atm). Per tant, el llímit inferior de audibilitat es definix com 0 dB, pero el llímit superior no està tan clarament definit. El llímit superior és més una qüestió del llímit a on l'oït serà danyat físicament o en el potencial de causar dany auditiu permanent.
Una exploració més rigorosa dels llímits inferiors de audibilitat determina que el llindar mínim en el que un sò no s'escolta és depenent de la freqüència. En medir esta intensitat mínima per a provar tons de diverses freqüències, un llindar absolut depén de la freqüència absoluta d'oïment (ATH)curva que es pot derivar. Per lo general, l'oït mostra un pico de sensibilitat (és dir, la seua ATH més baix) entre 1-5 kHz, encara que els canvis de llindar en l'edat, en oïts més desgastats mostra disminució de la sensibilitat per damunt dels 2 kHz.[6]
El ATH és el nivell més baix de les ecualizacions sonores. L'ecualizaació sonora indica el nivell de pressió sonora (dB SPL), en el ranc de freqüències audibles, que són percebuts com d'igual sonoritat. L'ecualizaació sonora es va medir per primera volta per Fletcher i Munson en els Laboratoris Bell en 1933 en l'us de tons purs reproduïts a través d'auriculars, i les senyes que arrepleguen són cridats curves de Fletcher-Munson. Degut a que el volum subjectiu era difícil de medir, les curves de Fletcher-Munson varen ser qüestionades per molts atres temes.
Robinson i Dadson varen millorar el procés en 1956 per a obtindre un nou conjunt de curves d'igual sonoritat d'una font de sò frontal medit en una Cámara anecoica. Les curves de Robinson-Dadson varen ser normalisades en ISO 226 en 1986. En 2003, ISO 226 es va revisar com ecualizaació sonora a partir de senyes arreplegades de 12 estudis internacionals.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Música|20px|Vore el portal sobre Música]] Portal:Música. Contingut relacionat en Música.
- Ilusió auditiva
- Sonoritat
- Processament de llenguage
- Efectes del soroll en la salut
- To
- Psicolinguística
- Timbre
Referències
[editar | editar còdic]Notes
- ↑ Christopher J. Plack (2005). The Sense of Hearing, Routledge. ISBN 0-8058-4884-3.
- ↑ Lars Ahlzen, Clarence Song (2003). The Sound Blaster Live! Book, No Starch Press. ISBN 1-886411-73-5.
- ↑ Rudolf F. Graf (1999). Modern dictionary of electronics, Newnes. ISBN 0-7506-9866-7.
- ↑ Jack Katz, Robert F. Burkard, and Larry Medwetsky (2002). Handbook of Clinical Audiology, Lippincott Williams & Wilkins. ISBN 0-683-30765-7.
- ↑ 5,0 5,1 (1967) Music, Physics and Engineering, Dover Publications, pp. 248–251. ISBN 0-486-21769-8.
- ↑ (2006) Psychoacoustics: Facts and Models, Springer, pp. 21–22. ISBN 978-3-540-23159-2.
Fonts
- E. Larsen and R.M. Aarts (2004), Àudio Bandwidth extensió. Application of Psychoacoustics, Signal Processing and Loudspeaker Design., J. Wiley.
- Larsen E., Aarts R.M.J. Àudio Eng. Soc..50(3)
- 147–164.
- Oo#i T., Kawai N., Nishina E., Fonda M., Yagi R., Nakamura S., Morimoto M., Maekawa T., Yonekura Y., Shibasaki H.Brain Research.1073
- 339–347.doi:10.1016/j.brainres.2005.12.096.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Psicoacústica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.