Psicologismo

El terme psicologismo és utilisat en un marcat caràcter reductivo del pensar filosòfic a una sola de les seues disciplines: la psicologia.

André Lalande, en el seu Vocabulaire technique et critique de la Philosophie, senyala que es denomina psicologismo a la «tendència a fer predominar el punt de vista sicològic sobre el punt de vista específic de qualsevol atre estudi (particularment de la teoria del coneiximent o de la llògica)».

El terme sorgix en el XIX de la mà de Johann Eduard Erdmann i un dels primers en utilisar-ho és Vincenzo Gioberti, que ho opon a ontologismo. Per a Gioberti, el psicologismo és el sistema que partix del sentit íntim para, en seguida, realisar i construir tot lo que el ser humà pot saber, en lo que lo inteligible es reduïx a lo sensible i l'ontologia a la psicologia, mentres que el ontologismo seguix el sentit invers (cfr. Introduzione allo studio della filosofia, II, Milà 1941, 62-63).

En el psicologismo no es podria entendre ni el coneiximent en absència d'un subjecte que ho observa ni els processos mentals que es despleguen davant la situació d'interacció entre l'observador i lo observat. El sentit subjectiu impondria llímits insuperables al potencial de conéixer la realitat última.

La noció de psicologismo posseïx un marcat caràcter polèmic; Lalande, en realisar la crítica del terme, senyala que, de la mateixa manera que molts atres noms anàlecs, el psicologismo «no s'ampra més que per a desaprovar o eliminar una actitut a la qual nos oponem»; encara que no sempre succeïx aixina, com indica Edmund Husserl, seguint el plantejament de Carl Stumpf, en la seua obra Investigacions llògiques (trad. J. Gaos, 2 ed. Madrit 1967, vol. 1, p. 82, nota 3). De totes maneres, com be senyala José Gaos, el psicologismo no és més que una variant o forma del positivisme; i són varietats del psicologismo les que realisen una reducció a la Psicologia de les ciències normatives de la Llògica, de la Teoria del coneiximent (Epistemologia) o de l'Ètica (cfr. J. Gaos, o. c. en bibl.).

Psicologistas

Com psicologista cal considerar principalment a l'empirista anglés David Hume, qui pretén reduir casi tot a psicologia, més encara, a mera "psicologia empírica", de manera que l'única realitat admissible per a ell és la sensible, reduint també tot coneiximent al mer coneiximent sensible; en eixa llínea s'havia mogut ya Locke. Aixina es pretén reduir a «Psicologia sensitiva» no només la llògica i la Teoria del coneiximent, sino la mateixa metafísica i l'ètica.

Despuix cal destacar com psicologista a John Stuart Mill, per a qui, segons arreplega Husserl, «la Llògica no és una ciència distinta de la psicologia i coordinada en esta. En quant ciència, és una part o branca de la psicologia que es distinguix d'esta com la part del tot i com l'art de la ciència.

La llògica deu els seus fonaments teoréticos íntegrament a la psicologia, i tanca en sí tant d'esta ciència com és necessari per a fundar les regles de l'art».

També cal destacar a Theodor Lipps, que fa derivar del fonament sicològic totes les demés disciplines. Per a Lipps, aixina ho comenta Husserl, «la psicologia, i més concretament la psicologia del coneiximent, serà per això la que suministre el fonament teorético per a la construcció d'un art llògic».

Crítica

El psicologismo ha segut durament criticat des dels seus començos. Ya Kant, en la Llògica, havia senyalat l'absurt d'identificar la llògica en la psicologia, o de considerar o supondre principis sicològics en la llògica. El text de Kant és utilisat pel mateix Husserl com a argument habitual dels antipsicologistas, subjecte a contraprueba pels partidaris del psicologismo.

Hermann Lotze, en la seua distinció entre el contingut empíric del pensament i la validea del mateix, intenta sobrepassar també les tesis del psicologismo pero mantenint grans contactes en les tesis kantianas.

Sense dubte alguna, la crítica més important al plantejament del psicologismo ve donada per la fenomenologia d'Edmund Husserl: principalment la crítica es desenrolla en les Investigacions llògiques, encara que també apareix en atres obres. Husserl es planteja el problema del psicologismo en examinar les relacions de la llògica en la psicologia:

«Hi ha una direcció, precisament la dominant en el nostre temps, que té pronta la resposta a les qüestions formulades i diu: els fonaments teoréticos essencials de la llògica residixen en la psicologia, a l'esfera de la qual pertanyen pel seu contingut teorético les proposicions que donen a la Llògica el seu sagell característic».

Husserl mostra cóm les tesis psicologistas presenten un gran buit que es troba en el nivell de coparticipació, en la fundamentación de la llògica i en el nivell del fonament essencial de la mateixa. Pero la crítica del psicologismo en Husserl és tant un reexamen de les postures psicologistas com les de les antipsicologistas, encara que, és cert, Husserl manté una certa afinitat en estes últimes:

«Em sembla inclús que la part més important de la veritat està del costat antipsicologista; només que els pensaments decisius no han segut exposts convenientment i estan enterbolits per moltes inexactitudes».

L'invalidea del psicologismo és fonamentalment la mateixa que la del relativisme. Els errors del psicologismo apareixen clars des de dos ànguls: des de les seues conseqüències i des dels seus prejuïns.

Per les seues Conseqüències, el psicologismo es mostra com empirisme. Partint Husserl de la consideració de la psicologia com una ciència de fets, i, per tant, de pensar que les seues lleis no posseiran exactitut, sino que «només són generalisacions de l'experiència, molt valioses sense dubte, pero vagues», aplega a la conseqüència de que, en fer dependre la llògica de la psicologia, no faríem més que fer de la llògica un repertori de generalitats empíriques sense l'exactitut pròpia dels principis llògics. Per un atre costat, seguix comentant Husserl, en tindre que basar-nos en l'inducció, en «això no es demostra la validea de la llei, sino solament la provabilitat més o menys alta d'esta validea».

D'igual manera, i esta és una tercera conseqüència empirista del psicologismo, diu Husserl: «Si el coneiximent de les lleis llògiques tinguera la seua font en els fets sicològics... posseirien necessàriament un contingut sicològic en un doble sentit: serien lleis per als fets psíquics i supondrien o implicarien l'existència d'estos fets. Pero açò és fals. Cap llei llògica implica un matter of fact, ni tan sols l'existència de representacions, o de juïns, o d'atres fenomens del coneiximent. Cap llei llògica és... una llei per als fets de la vida psíquica, ni per a les representacions, ni per als juïns, ni per a cap atra vivència psíquica».

Per les seues conseqüències, el psicologismo es presenta també, seguix senyalant Husserl, com un relativisme escèptic o antropologismo, ya que «tota teoria que considera les lleis llògiques pures com a lleis empíric-sicològiques a la manera dels empirista o que les reduïx d'un modo més o menys mític a certes 'formes primordials' o funcions de l'enteniment 'humà', a la consciència en general, a la constitució psicofísica del ser humà, al intellectus ipse, que, com a facultat innata, precedix al pensament real i a tota experiència, etc., és eo ipso relativista»; en lo que inicia una dura crítica al antropologismo de la llògica de Sigwart, a B. Erdward.

Respecte dels Prejuïns dels que partix el psicologismo, Husserl senyala en concret tres:

Al primer d'ells, que considera la necessitat de fonamentar les lleis del coneiximent en la psicologia del coneiximent, Husserl opon la necessitat de distinguir entre «normes llògiques pures» i «regles tècniques d'un art de pensar específicament humà», consignant a continuació el fet de que les lleis llògiques es referixen a continguts ideals.

Davant el segon prejuí, que consistix en pensar que el contingut de la llògica (representacions, juïns, etc.) són fenomens psíquics, Husserl senyala que «la diferència entre el punt de vista sicològic... i el punt de vista objectiu i ideal no és secundària i merament subjectiva; determina la distinció de ciències essencialment distintes».

Al tercer prejuí, que expressa la consideració d'una reducció de la llògica a una psicologia de l'evidència, Husserl s'opon afirmant que «l'empirisme desconeix la relació entre la veritat i la evidència, com desconeix en general la relació entre lo ideal i lo real en el pensament. L'evidència no és un sentiment accessori, que s'adherixca a certs juïns d'un modo accidental o en subjecció a certes lleis naturals. No és un caràcter psíquic... l'evidència no és una atra cosa que la vivència de la veritat».

Vore també

• Reduccionismo
• Cientificismo
• Pragmatisme
• Intuicionismo
• Intelectualisme

Bibliografia

• J. Gaos, Introducció la fenomenologia, seguida de la crítica del psicologismo en Husserl, Mèxic 1960;
• A. Millán Puelles, Fonaments de Filosofia, 8 ed. Madrit 1972, 71-89, 461-489;
• Jesús Padilla Gálvez, Estat de coses. Reconstrucció de la polèmica sobre el Sachverhalt, Valéncia 2019, 59-66;
• H. Pfeil, Der Psychologismus im englischen Empirismus, Paderborn 1934;
• W. SCHUPPE, Psychologismus und Normcharakter, «Archiv für systematische Philosophie» VII (1901) 1-22;
• Wolfgang Stegmüller, Corrents fonamentals de la filosofia actual, Buenos Aires 1967;
• G. del Vecchio, Materialisme i psicologismo storico, 2 ed. Roma 1953;
• J. de Vries, Pensar i ser, 4 ed. Madrit 1963.
• A. Wagner de Reyna, La refutació del psicologismo per Husserl, «Rev. de la Univ. Catòlica del Perú» XII,1;