Anar al contingut

Psilosis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hera escrit com HERAS en un ánfora en coll del final del sigle VI a. C.
Hera escrit com HRA en un cálix àtic, 490–480 a. C.

La psilosis és el canvi fonètic pel que el grec antic va perdre la consonant /h/ durant l'antiguetat. El terme prové del grec ψίλωσις psilosis ("suavisat, adelgazamiento")[1] a propòsit del nom del esperit suau (ψιλή psilē&#;), el signe que marca l'absència de /h/ inicial en una paraula. Els dialectes que han perdut /h/ es denominen psilóticos.

El fenomen llingüístic és comparable a la pèrdua de /h/ en el llatí tardà o en alguns dialectes de l'anglés modern.

Història

[editar | editar còdic]

La pèrdua de /h/ va ocórrer en diferents moments en diferents dialectes del grec. Els dialectes jónicos orientals, el dialecte eòlic de Lesbos, aixina com els dialectes dòrics de Creta i Elis, ya eren psilóticos al començ del seu registre escrit.[2] En el grec àtic, va haver una àmplia variació en el parla popular durant el periodo clàssic,[3] pero en el llenguage estàndar formal es va mantindre la /h/. Esta variació va continuar en el koine helenístico.[4] Els gramàtics alejandrinos que varen codificar l'ortografia grega durant els sigles II i I a. C. i que, entre atres coses, varen introduir els signes d'esperit asprós i suau, encara usaven la distinció entre paraules en i sense /h/ inicial, pero evidentment escrivien en un moment en que molts parlants ya no dominaven esta distinció de forma nativa. En el periodo romà tardà i bizantino primerenc, /h/ s'havia perdut en totes les varietats de l'idioma.[5]

Ortografia

[editar | editar còdic]

Eta i heta

[editar | editar còdic]

La pèrdua de / h / es reflectix en el desenroll del alfabet grec pel canvi en la funció de la lletra eta (Η), que primer va servir com a signe consonàntic per a /h/ ("heta") pero després, en els dialectes psilóticos, es va reutilisar com el signe de la vocal llarga /ɛː/.

Esperit asprós i suau

[editar | editar còdic]

En el sistema politónico d'ortografia que va començar a usar-se en el periodo helenístico del grec antic, el sò /h/ original, a on solia ocórrer, està representat per un diacrític, l'esperit asprós. Este signe també s'usa convencionalment en analogia en l'us àtic quan es traduïxen texts del dialecte jónico, que ya era psilótico quan es varen escriure els texts. Per als texts eòlics, no obstant, la convenció és marcar totes les paraules com no aspirades.[6]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Plantilla:LSJ.
  2. Woodard, Roger D. (2008). «Greek dialects», The ancient languages of Europe, Cambridge: Cambridge University Press, p. 58.
  3. Teodorsson, Sven T. (1974). The phonemic system of the Attic dialect 400–340 BC, Gotenburg. Also: Teodorsson, Sven T. (1978). The phonology of Attic in the Hellenistic period, Gotenburg.
  4. Teodorsson, Sven T. (1977). The phonology of Ptolemaic Koine, Gotenburg.
  5. Horrocks, Geoffrey. Greek: A history of the language and its speakers, London: Longman, p. 171.
  6. Colvin, Stephen (2007). A historical Greek reader: Mycenaean to the Koiné, Oxford: Oxford University Press., p. 27.


Referències

[editar | editar còdic]