Qanat

Archiu:QanatFiraun.JPG

Qanat

Archiu:Insideqanat. CAPS 0

Túnel d'un qanat prop d'Isfahán (Iran)

Un «qanat» (del àrap قناة, qanāh: "canal") és una infraestructura d'ingenieria hidràulica per a la captació d'una capa d'aigua subterrànea, la seua succió cap a l'exterior i conducció per una o vàries galeries de drenage llaugerament inclinades i dotades de pous verticals d'accés i aireación. El final de la mina sol ser una cisterna, arca de registre o algun atre tipo d'exsurgencia. Per a les poblacions de les regions àrides o semiáridas, un «qanat» constituïx encara una font constant i estable d'aigua, independentment de l'estació, i permet, per eixemple, la irrigación de cultius agrícoles.

Esta tècnica va tindre el seu orige en Pèrsia en l'I mileni a. C., i es va estendre cap a l'est i l'oest, des del nort d'Àfrica (Marroc, Argèlia o Líbia), Orient Mig, Iran, i per Afganistan, fins a la Índia i China. Durant sigles les zones per a nous assentaments corresponien als llocs a on era possible la construcció de «qanats». En diferents noms pero similars tècniques, este recurs hidrogeológico s'ha desenrollat en atres zones del Mediterràneu com Sicília, i en la península ibèrica en eixemples interessants en ciutats com Madrit o Còrdova. Aixina mateix, en Hispanoamèrica es poden trobar restants de diversos tipos de «qanats» en Chile, Mèxic i Perú.

Descripció

Archiu:Qanat-3 es.svg

Cort travessera d'un qanat.

En primer lloc es cava un pou principal (o pou mare) sobre un tossal, fins a alcançar un aqüífer o similar font d'aigua subterrànea, la presència de la qual és reconeixible per la humitat de sol. Després es construïx un túnel casi horisontal des del peu del tossal fins a la font d'aigua. Deu posseir un llauger decliu, per a permetre el descens de l'aigua, per un costat, i el seu control i racionament, per l'atre. Quant més llarc és el qanat, menor deu ser el seu decliu.

Aparte del pou mare, es caven pous secundaris que unixen el túnel horisontal en la superfície. El seu objectiu és proveir ventilació per a la seua construcció i manteniment, aixina com via d'accés per als treballadors, i d'eixida per a la terra retirada.

L'aigua desemboca generalment en forma de cascada, i pot ser continguda per mig de represas i menuts estanys artificials. Des d'allí, canals de rec duen l'aigua cap a l'àrea cultivable.

Pel seu (per lo general) caràcter subterràneu, que prevé l'evaporament, el qanat és útil per a transportar l'aigua a llargues distàncies, de fins a 70 km. Alguns tipos de qanat que utilisen sangues profundes en lloc de túnels, només s'apliquen per a distàncies més curtes.

Història

Archiu:Turpan-karez-museo-d02.jpg

Karez prop de Turpan, Sinkiang, China.

Archiu:Foggara 01.jpg

Desaiguador d'una foggara

S'estima que el qanat va sorgir cap al 1000 a. C., provablement en l'antiga Pèrsia, encara que també s'ha senyalat que podria ser originari de la península d'Oman o del noreste de la replanell d'Iran. De tots modos, els perses, l'economia dels quals estava íntimament lligada al qanat, varen expandir la nova tecnologia junt en les seues conquistes, des dels oasis d'Egipte fins a Bactriana.

En la Ruta de la Seda el qanat va tirar raïls en Turpan (Turquestán Oriental), aplegant finalment a China. Baixe la dominació romana, es varen portar a terme amplis proyectes de construcció en Síria i Egipte; a la seua volta han segut trobats restants fins a en àrees més alluntades, com Lió o Luxemburc. La conquista musulmana va dur al qanat a Sicília, Andalusia i atres zones del mediterràneu d'a on va passar a la Amèrica Hispànica.

Actualment, i a pesar de l'existència de noves tècniques, seguix sent un important método de irrigación. En Iran, hi ha al voltant de 20.000 actius. El major i més antic, situat en la ciutat de Gonabad, proveïx aigua a 40.000 persones.

En Espanya, tant per a rec com per a consum es conserven restants importants i vestigis menors en Andalusia, Balears i Canàries, i municipis aïllats com Crevillente, Port Lumbreras, Fuentelapeña, ademés de la singular ret de viages d'aigua de Madrit.