Rebelió Maji Maji
La rebelió Maji Maji va ser una sublevació de pobles natius de l'actual Tanzània contra el govern colonial d'Alemània, ocorreguda entre els anys 1905 a 1907, per les carències i pobrea generades per la política colonial seguida per les autoritats del Àfrica Oriental Alemana d'exigir als llauradors prestar treball forçós en plantacions de cotó per a l'exportació a la metròpoli.
Antecedents
[editar | editar còdic]Quan es va iniciar el Repartiment d'Àfrica, despuix de la Conferència de Berlín, les principals potències d'Europa varen buscar crear possessions colonials en tot el territori africà, i el recent creat Imperi alemà no va ser una excepció. En 1885 una expedició militar alemana es va apoderar de Donar És Salaam, en la costa de Tanganica (actual Tanzània) reclamant el territori per a Alemània, i aplegant a un acort en Gran Bretanya per a fixar les respectives àrees d'influència d'abdós potències.
Alemània va aplegar relativament vesprada al Repartiment d'Àfrica, en comparació als primerencs alvanços imperialista de França o Gran Bretanya, pero en terminar el XIX Alemània ya posseïa un imperi colonial en territori africà: el Àfrica Oriental Alemana (que comprenia l'actual Tanzània, Ruanda, Burundi, i nort de Moçambic), Togoland (actual Togo i part de Ghana), Camerún, i l'Àfrica Alemana del Suroest (l'actual Namíbia); aixina i tot estos territoris es trobaven mútuament alluntats i estaven llunt de les grans rutes comercials que ya havien conquistat francesos i britànics.
El govern alemà caria de suficients tropes i funcionaris per a cobrir efectivament tot el territori del Àfrica Oriental Alemana, per la qual cosa es mantenia un sistema de fortines en tot l'interior del territori per a eixercir algun grau de control sobre els habitants natius. Com a conseqüència, l'efectiu domini alemà depenia de la colaboració dels caps de clanés i tribus, aixina com d'eventuals tàctiques violentes per a assegurar l'obediència de la població i exhibir el poder militar dels alemans.
El territori de l'Àfrica Oriental Alemana era de sols fèrtils per a cultius agrícoles pero pobre en matèries primeres d'alt preu i fàcil extracció (com a fustes fines i minerals), per la qual cosa Alemània va escomençar a recaptar tributs personals en 1898 i va recórrer als treballs forçats per a la construcció de camins i obres públiques. No obstant, en 1902 les autoritats colonials varen ordenar als habitants de llogarets i villorrios dedicar-se forçosament al cultiu de cotó de manera massiva i preferent en la finalitat d'obtindre dita matèria primera i destinar-la a l'exportació, buscant que esta colónia proporcionara a la metròpoli un producte agrícola lo prou lucratiu per a fer rendable al territori i justificar l'inversió de capitals alemans.
Per a cada llogaret les autoritats alemanes varen assignar una quota mínima de producció de cotó i els caps tribals varen ser encarregats de supervisar la producció i el compliment de les quotes. No obstant en esta orde va haver un element nou: els treballadors en la producció de cotó eren llauradors comunes que normalment estaven a càrrec dels seus propis cultius de subsistència, els qui varen ser obligats a deixar eixes tasques per a complir les órdens del govern colonial, pràcticament com a mà d'obra forçosa.
La política colonial alemana tenia efectes visibles en el teixit social de les comunitats natives: els llauradors varons devien absentar-se de les seues normals tasques agrícoles durant llarcs mesos per a dedicar-se únicament al cultiu del cotó en les granges establides a l'efecte pels alemans, i eren les dònes els qui devien afrontar les llabors del camp, aumentant la càrrega de treball i en ella les dificultats per a la subsistència. Quan a inicis de 1905 va ocórrer una severa sequia que va afectar a mils de llauradors tanzanos, el govern colonial es va negar a canviar les seues polítiques i no va permetre la tornada dels treballadors forçats al cultiu massiu d'aliments. L'explotació dels llauradors i l'indiferència de les autoritats cap a les necessitats causades per la sequia, varen causar que en juliol de 1905 esclatara un tumult contra el govern colonial.
Els llauradors rebels estaven concentrats majorment en el sur de Tanzània, una zona a on els fortines de tropes alemanes eren pocs en comparació a les més pròsperes regions del nort i de la costa del oceà Índic, i que no havia estat en contacte en els alemans sino des de 1890. De fet, la situació de la població nativa situada en la zona costera o en les regions septentrionals resultava molt manco difícil en comparació a la vixcuda en el sur. Els sublevats es varen refugiar en les creències màgiques per a expulsar als europeus i varen usar la màgia com un poder unificador entre les diverses tribus que varen recolzar el tumult. Un médium cridat Kinjikitile Ngwale va alegar estar baix la possessió d'un esperit màgic denominat Fongo i manifestat en forma de serp. Ngwale va prendre el nom de Bokero i va desenrollar una creència segons la qual la població nativa de Tanganica era cridada pels esperits per a eliminar als colonizadores. Segons posteriors registres d'antropòlecs alemans, Bokero va entregar als seus seguidors una mescla d'aigua, oli de ricino i llavors de dacseta mòltes que podria transformar les beles dels fusilés alemans en aigua. Confiant en els poders d'este líquit, Bokero i varis mils dels seus seguidors varen iniciar una rebelió anomenada pels alemans rebelió Maji Maji en tant la paraula "maji" en idioma suajili significa precisament "aigua".
El tumult
[editar | editar còdic]Els rebels estaven molt mal armats, contaven a penes en llanças, fleches i unes poques armas de fòc de curt alcanç. No obstant, eren molt numerosos, sumant varis mils de sublevats, i creïen ser immunes davant les bales dels alemans gràcies al líquit màgic entregat per Bokero. Els rebels varen marchar des dels seus llogarets duent tallos de dacseta nugats a la front, reunint-se per a atacar menuts llocs d'alvançada de les tropes alemanes i destruir sembrats de cotó. El 31 de juliol de 1905 una gran massa de rebels de la tribu matumbi varen atacar el llogaret de Samanga i varen destruir un lloc comercial alemà junt en la plantació local de cotó.
La reacció alemana va ser ràpida i Bokero va ser arrestat i aforcado per les autoritats colonials poc despuix, acusat de traïció, declarant que abans de perir que el aigua del tumult s'havia estés per tota la regió. El 14 d'agost de 1905 rebels de la tribu ngindo varen atacar un menut grup d'misionero alemans que viajaven cap al sur de Tanganica; tots els clercs varen ser morts en llances, entre ells el bisbe catòlic de Donar és Salaam.
Durant el més d'agost els rebels varen eixir dels tossals dels matumbi dirigint-se al nort i atacant guarnicions alemanes de major tamany. La vila de Ifakara va ser atacada el 16 d'agost, els sublevats varen destruir el menut fortín alemà i varen expulsar violentament als soldats supervivents, conseguint aixina via lliure cap a l'important fortificació de Mahenge, defesa pel tinent alemà Von Hasell en 60 soldats, uns centenars de guerrers tanzanos lleals i dos ametralladoras. Fins a llavors a l'alvanç rebel s'hi havia vist ajudat per la poca presència efectiva d'alemans en la zona, en tant les regions meridionals de Tanzània solament hi havia 458 soldats germans recolzats per 588 askaris.
En el combat de Mahenge, les dos columnes de rebels Maji Maji no varen coordinar els seus moviments, i la primera columna d'atac va ser rebujada a mil metros de distància en fòc d'ametralladora; aixina i tot els guerrers atacants varen lluitar per seguir alvançant durant casi un quarto d'hora fins que els va anar impossible mantindre la posició i es varen retirar. Igual sòrt va córrer la segona columna d'atac formada per prop de 1200 guerrers.
Poc despuix la tribu Ngoni, que havia abraçat el islamisme i era una remanente de la Confederació Ngandwe (derrotada pels zulúes en 1818), es va unir a la rebelió en 5000 hòmens. Tenint notícia d'això, tropes alemanes reforçades varen eixir de Mahenge cap al campament dels ngoni i ho varen atacar el 21 d'octubre de 1905. Els ngoni varen ser derrotats ràpidament, i segons els oficials alemans presents, varen tirar els seus recipients contenint el líquit màgic proporcionat per Bokero, cridant que dita mescla era un frau. El governador de la colónia, el comte Gustav Adolf von Götzen, havia solicitat a inicis de setembre que la metròpoli li enviara reforços en el determini més breu possible, els quals varen ser prontamente despachats. Des d'Alemània dos travessies de combat, en 1000 soldats d'infanteria de marina, varen ser enviats a l'Àfrica Oriental Alemana; també es varen enviar reforços d'atres colónies germanes, inclusivament de la Nova Guinea Alemana (situada a l'atre extrem del Oceà Índic). Quan a fins del més octubre varen aplegar tots els reforços, Götzen va planificar la seua ofensiva en el sur.
Tres columnes de tropes alemanes, incloent forces colonials, metropolitanes, i askaris, es varen dirigir al sur de Tanganica, i al seu pas varen destruir completament els llogarets que recolzaven als rebels, varen incendiar cultius i atres fonts d'alimentació usades pels sublevats, rebujant atacs dels guerrers Maji Maji en us massiu de fusilés i ametralladores, en una autèntica tàctica de terra cremada. A inicis de 1906 els rebels de la tribu Bena varen causar greus baixes a una columna alemana que creuava el riu Rufuji, en el suroest de Tanzània, pero este aïllat triumfo no va millorar la situació dels sublevats, al punt que la campanya bèlica alemana va conseguir reconquistar tot el suroest de la colónia en abril de 1906.
La rebelió va persistir en la regió sudoriental i allí el combat es va transformar en una feroç lluita de guerrilles, la qual va dur en si una considerable hambruna. Una columna dirigida pel tinent Gustav von Blumenthal, un atre oficial alemà, i 46 askaris, va anar contínuament atacada a inicis de maig de 1906 quan marchava de Mahenge cap a Songea. Les tres columnes de les forces alemanes liderades pel major Johannes, el tinent von Blumenthal i el tinent von Lindeiner es varen reunir en Kitanda; des d'eixe punt la columna de von Blumenthal va marchar a lo llarc del riu Luwegu continuant la campanya en direcció este-oest.
Des de fins de 1905 el capità Wangenheim, uns dels caps militars germans en la colónia, va aconsellar al governador Von Götzen recórrer a la hambruna organisada com a método per a sofocar la rebelió, alegant en una carta que "només el fam i la necessitat poden guanyar-nos una total sumissió. Les accions militars per sí soles seran més o menys una gota en l'oceà." Això explicava que les columnes alemanes dedicaren tants esforços a destruir cultius que anaren aprovechables pels rebels tanzanos, expulsar a la població de les seues llars i els seus camps, aixina com destruir llogarets i donar mort a tot el ganado que fora possible, seguint la política de terra cremada que conseguia la seua finalitat principal: no sol desmoralizar als sublevats sino crear una hambruna que feya insostenible proseguir el tumult com va succeir en efecte.
Els llauradors del sur de Tanzània varen començar ràpidament a sofrir els efectes de la hambruna generalisada, i en fugir de les seues terres en un incert destí els fugitius generaven una major càrrega sobre les forces rebels, que ya contaven en molt pocs aliments per a sí mateixes. Recent en agost de 1907 varen ser eliminats els últims rebels i els alemans varen donar per conclosa la seua campanya.
En total, es calcula que varen morir 23 alemans (entre soldats i misionero), 389 askaris africans de la Schutztruppe (casi tots ells natius de la costa o del nort de la colónia), i entre 75,000 a 300,000 rebels (tant en combats com per efectes de la fam). No obstant, reformes administratives varen modificar la situació dels llauradors supervivents, varen eliminar el sistema de treball forçós per cotó i varen millorar les condicions de vida de la població, en la finalitat d'evitar una repetició del tumult. Poc abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, el Àfrica Oriental Alemana resultava ser una colónia molt millor administrada, i les autoritats alemanes varen mantindre la llealtat de la població nativa en la seua lluita contra les tropes britàniques.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebelión Maji Maji» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.