Fusil

Archiu:Schmidt-Rubin-3.jpg

Fusil

Vore també: Rifle

Un fusil (del francés: fusil) és un arma de fòc portàtil de canó llarc, que dispara belas de llarc alcanç. Creada en propòsits ofensius, és l'arma personal més utilisada en els eixèrcits des del final de el XVII. S'acostumava fixar-li una bayoneta para la lluita cos a cos. El nom de «fusil» s'origina en l'evolució del mosquete a l'ocupació del pedernal, abandonant la mecha. A mida que es disminuïx la llongitut dels fusils varien en la seua denominació, estant en segon lloc la «carabina». En Espanya també s'ampra la paraula «mosquetón» per a les armes de passador més curtes que el fusil, com mosquetón model Coruña. Esta accepció s'ha tornat correcta per l'us, encara que un mosquetón és en realitat un arma d'un sol tir i de canó pla, com els empleats, per eixemple, en les guerres napoleòniques.

Desenroll del fusil

Fusil de pedernal

També cridat «fusil de purna», inicialment el fusil era un arma pesada i molt imprecisa, en recarrega molt llenta, que es feya casi impossible en condicions ambientals desfavorables.

El mecanisme de dispar existent fins al primer terç de el XIX era la clau de pedernal, que en disparar produïa purnes que, en entrar en contacte en la pólvora a través de l'oït, transmetia aixina el fòc a la càrrega de pólvora per a impulsar la bala en l'interior del canó de l'arma.

Fusil de percussió i atres innovacions

Cap a 1830 es generalisen els fusils que disparen en el mecanisme de clau de percussió i s'escomencen a usar els fusils en rayado del ánima, pero modificacions en la composició i forma de la bala ya eren comunes a principis de el XIX.

La clau de percussió és un sistema de dispar que consistix en un martell-percutor que colpeja una cazoleta de coure (pistón) ajustada sobre la boca d'un tubo (denominat «fumeral») que comunica en l'interior de la part posterior del canó del fusil. L'esc ya venia dins de la cazoleta, encara que també hi havia mecanismes de cinta de paper en escs encapsulados en el seu interior que es desplaçaven sobre el tubo. El martell-percutor fa explotar a l'esc d'un colp i es llibera una flama pel fumeral, que causa l'ignició de la càrrega de pólvora comprimida en el canó i el dispar.

Este sistema de dispar és moltíssim més segur i eficaç que el del fusil de pedernal, inclús en condicions atmosfèriques adverses, i encara que no millora la cadència de dispar, oferix la seguritat de que el 90 % dels intents de dispar van a ser efectius. La càrrega de l'arma se seguix efectuant per la boca del canó, de manera que el soldat deu permanéixer de peu, expost al fòc enemic, mentres carrega la seua arma.

Primers materials adicionals en les bales

A principis de el XIX, les bales de plom es comencen a endurir aleándolas en antimoni o recobrint-les de coure per a evitar que la bala es desvie de la seua trayectòria habitual, per les deformacions provocades durant el dispar. També se'ls dona forma cilindrocónica per a favorir la rotació en ser disparada d'un canó en rayado de ánima.

Comença el rayado del ánima

La primera menció sobre l'us de estrías dins dels canons es troba en un edicte del Govern suís de 1563, que descriu unes armes toscas de poca utilitat en amprar bales d'arma curta o de canó de l'época, perque estes eren esfèriques. Això va fer rechazable l'us de les estrías durant sigles i es va donar preferència a l'us de canons plans.

El rayado del ánima consistix en gravar una série de estrías a lo llarc de la superfície interna del canó, que van girant en un determinat sentit, completant un gir de 360° al voltant de l'eix del canó cada certa distància.

Les estrías provoquen que la bala rote vàries voltes, i d'esta manera es manté estable la trayectòria durant l'alvanç en mantindre el seu eix paralel en la llínea de vol. Com a conseqüència aumenta l'alcanç i la punteria del fusil.

Els fusils i carabinas de ánima rayada es coneixeran genèricament a partir d'esta época pel terme anglosaxó de rifle.

Primers fusils de molt llarc alcanç

L'obtenció de #pólvora molt més potents i l'incorporació d'elements de punteria i alces per a disparar a diferents distàncies permeten que un bon tirador alcance fàcilment a un blanc enemic a més de 300 m de distància, i que la bala siga letal a més d'1 km.

Fusil de cartuig

La següent gran innovació és l'aparició del cartuig, que conté en un únic element la bala, la càrrega de proyecció de la mateixa i l'esc o fulminant que inicia el dispar, que fins a llavors venien separats o envolts parcialment en el paper que s'amprava com a paraulota per a la càrrega. Els primers cartuchos apareixen sobre la década de 1840; solen ser d'envolta de cartó o tela encerada i a voltes no inclouen l'esc, que es coloca de forma similar a les armes de percussió tradicionals esgarrant-se el cartuig per la seua banda posterior en insertar el cartuig i tancar l'arma, com en la famosa carabina Sharps, una carabina àmpliament utilisada en la colonisació cap al oest en Estats Units. La càrrega de l'arma se simplifica i accelera al màxim en l'us del cartuig, encara que la majoria de les armes seguixen sent d'un sol tir.

Fusil de passador monotiro

En Europa apareix cap a la mitat de el XIX el primer fusil de passador, cridat d'esta forma pel mecanisme d'extracció de la baïna usada i recarrega per a un nou dispar, un cilindre metàlic en un eixint lateral semblat al passador dels antics panys, que permetia obrir l'arma per la part posterior del canó per a colocar el cartuig, armant al mateix temps el conjunt de moll i percutor que colpejarien la part posterior del cartuig, i tancar-la despuix per a efectuar el dispar. Les armes de cartuig es carreguen aixina per la part posterior del canó. D'esta forma es pot carregar l'arma en qualsevol posició, lo que permet al soldat posar-se a cobert durant el procés.

Durant la guerra de Secessió en Estats Units i partint de diversos prototips existents anteriorment, es desenrollen gran cantitat de fusils i carabinas capaços de disparar vàries voltes per mig de procediments mecànics accionados manualment, generalment palanques. Apareix en esta guerra el fusil Spencer. Els nous cartuchos són ya metàlics i impermeables i se solen almagasenar en tubos intercanviables o fixos en el cos de l'arma, en lo que naix aixina el primer carregador de forma tubular (tubo a lo llarc i per baix del canó), com el del fusil de palanca Winchester. Este fusil és emblemàtic en l'última part de la guerra i dona una gran ventaja a la cavalleria de l'Unió: un soldat pot disparar dotze voltes per minut en total seguritat front als tres dispars que pot fer un soldat d'infanteria armat en fusil de percussió. En la postguerra es terminarà de forjar la llegenda del Winchester 44.

Despuix de la guerra franc-prusiana de 1870-1871, tots els eixèrcits del món canvien els fusils de percussió per diversos sistemes de cartuig, generalment monotiro i en sistemes de palanca o passador.

Fusils actuals

Fusil de passador en carregador

Artícul principal → Fusil de passador.

En la década de 1830 (Fusil Dreyse) apareixen els primers fusils de passador en un carregador intern en forma de caixa metàlica, en un resort de moll en la part inferior i que es carreguen colocant els cartuchos en una cinta metàlica, formant lo que es diu un «pentine», obrint el tancament de l'arma i colocant i espentant el contingut del pentine en l'interior del carregador. Els fusils de passador en carregador fix més famosos són possiblement els alemans Mauser 98, de calibre 7,92 mm, 7,65 mm, etc.

El fusil de passador en carregador va ser l'arma personal més utilisada per l'infanteria en la primera mitat de el XX fins al final de la Segona Guerra Mundial. Posteriorment el fusil d'assalt li va substituir en l'us comú, pero encara se seguix utilisant en molta menor cantitat.

Per les seues característiques, s'usa en activitats que requerixquen gran precisió a llarga distància en el mínim número de balas com, per eixemple, la cacera i el tire de precisió.

Existixen hui fusils de fabricació actual, en calibres moderns, aixina com en calibres antics. La cadència de tir seguix sent d'uns 10-12 dispars per minut.

Les armes llargues usades per francotiradorés són els fusils de passador abans descrits, que només es mou per l'acció del tirador, tals com el FN-30 belga, el Mauser alemà, el Mannlicher-Carcano italià i similars. En el passador manual s'obté casi el 100 % d'aprofitament de gasos, com en el cas de la carabina Neuhausen suïssa, de 12 estrías i canó de ánima cònica, que té el màxim aprofitament de l'energia dels gasos: 97,83 %, en lo que s'incrementa l'alcanç (fins a 2 km en alça en el FN-30) i l'energia cinètica, al moment de l'impacte, com el .600 Nitro Express, és de 1800 lb per a caça major. Al no tindre peces mòvils, la precisió és notable a gran distància, com en el cas del .222 Swift i el 6,5 x 52 Mannlicher-Carcano usat en el magnicidio del president d'Estats Units John Fitzgerald Kennedy.

Fusil semiautomàtic

Artícul principal → Fusil semiautomàtic.

El fusil semiautomàtic es distinguix d'atres tipos diferents perque, al accionar el gatell, dispara únicament una sola bala i coloca automàticament en la seua recambra un atre cartuig, que serà disparat en apretar de nou el gatell. Són armes que disparen «tir a tir», recarregant-se automàticament en cada dispar, pero no tenen capacitat per a disparar raches; és dir, no tenen «selector de dispar». Estes armes, entre les quals es troben el fusil M1 Garand nortamericà, o el Gewehr 43 alemà, varen ser les predecessores de les automàtiques. Genèricament es definixen com a armes de passador mòvil; per això el nom tècnic d'este passador és «conjunt mòvil».

D'esta forma, i usant carregadors extraíbles, de canvi molt més ràpit i senzill que els carregadors tubulars o els clàssics pentines dels fusils de passador manual, un soldat pugues casi triplicar la cantitat de dispars per minut respecte a un oponent armat en un fusil de passador manual, independentment de que el carregador siga fix (pentines) o extraíble.

Existixen dos tipos diferents d'armes de passador mòvil:

Passador en percutor fix. Tenen el percutor fix al passador o conjunt mòvil, de manera que el passador, en abatre's cap a davant per efecte del resort recuperador, espente un cartuig del carregador cap a la recambra del canó i en tancar-se totalment percute el cartuig. Per efecte de l'espente del cartuig cap a arrere pels gasos, el cartuig espenta el passador cap a arrere, el qual en el seu camí fa l'expulsió de la baïna buida, per l'acció de l'ungla extractora i el top expulsor. En aplegar arrere, el passador és espentat novament cap a davant pel resort, iniciant-se un nou cicle de dispar, expulsió, recarrega i dispar. Si l'operador manté el gatell pressionat, el cicle és continu i es produïx el dispar continu o «racha».

Passador en percutor independent. Tenen el percutor en el passador pero no és fix. Quan es dispara també es mou el passador cap a arrere, pero l'espente del passador és per efecte d'una pren de gasos que es fa al final del canó. D'esta forma hi ha un major aprofitament dels gasos i una millor estabilitat que permet una millor precisió, aixina com parts de menys massa, lo que produïx un arma més llaugera. El passador és espentat igualment cap a arrere i cap a davant per al cicle de dispar, expulsió, recarrega i dispar, pero per la forma de pren de gasos en el canó s'obté un major número de dispars per minut.

Les armes automàtiques, que poden ser de passador obert o tancat (percutor fix o mòvil), són essencialment armes semiautomàtiques pero en selector de tir: una peça posa al passador en posició «flotant» o moviment lliure mentres l'operador manté el gatell o disparador pressionat, generant-se aixina l'anomenada «racha».

Història

Un dels primers fusils semiautomàtics en ser adoptat per Eixèrcit algun va ser el Fusil Mondragón, dissenyat pel general mexicà Manuel Mondragón i adoptat pel Eixèrcit mexicà en 1908 en la designació Fusil Porfirio Diaz Sistema Mondragón Model 1908. Eixe mateix any, el govern mexicà va firmar un contracte en la SIG per a la producció de 4000 fusils M1908 calibrats per al cartuig 7 x 57 Mauser. Pero per l'inestabilitat política d'aquell llavors i a l'inici de la Revolució mexicana, cap a 1910 solament s'havien suministrat 400 fusils dels 4000 ordenats. Per problemes en cartuchos de mala calitat i a l'alt cost de producció (160 francs suïssos per fusil), es va cancelar el contracte. El fusil Mondragón era accionado pels gasos del dispar, pero podia funcionar com un fusil de passador si es tancava la vàlvula montada en el tubo de gasos. Amprava dos models de bayoneta, una tipo gavinet i una atra tipo espátula, que tenia un brot per a tallar aram i un atre per a tallar fusta.

El nortamericà John Pedersen crea un proyecte en 1917 per a desenrollar un fusil semiautomàtic, que incloïa l'us d'un cartuig de menor calibre que el nortamericà estàndar, el .30-06 Springfield, per a millor control de l'arma en disparar-se. El seu proyecte va ser rebujat pels estats majors de les Forces Armades nortamericanes, que no volien l'adopció de cartuchos menys potents al final de la Primera Guerra Mundial.

En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial apareixen els primers fusils semiautomàtics.

Els eixèrcits nortamericà i alemà varen ser les únics que varen usar des del principi de la Segona Guerra Mundial les úniques armes automàtiques de la lluita en grans cantitats: el subfusell Thompson calibre 11,43 mm (.45) i el subfusell MP40, ademés del M1 Garand, que s'utilisaria després en la guerra de Corea. Des d'inicis de la Segona Guerra Mundial, els soviètics varen fabricar i varen amprar el fusil semiautomàtic Tokarev SVT-40 i en finalisar la mateixa, la carabina semiautomàtica Simonov SKS, empleada pels països del Bloc de l'Est i les guerrilles comunistes de tot lo món fins a la década de 1960.

Fusil d'assalt

Artícul principal → Fusil d'assalt.

El fusil d'assalt és actualment l'arma més comuna de l'infanteria i es caracterisa per tindre un mecanisme «selector de fòc» que li permet disparar en «modo semiautomàtic» (para major precisió a major distància) o disparar en «modo automàtic» (para major número de bales en menor temps durant un combat a curta distància, en la desventaja de disminuir la seua punteria).

Es consideren «autèntics» fusils d'assalt aquells que usen un cartuig de menor potencia que els habituals en la Segona Guerra Mundial (o siga, menors de l'actual 7,62 x 51 OTAN). Aquells que utilisen cartuchos més potents no es consideren «autèntics» fusils d'assalt per la seua falta de control en fòc automàtic. Als fusils de calibre 7,62 mm, com el FN FAL, se'ls considera ametralladores en els EE. UU.

La distància efectiva de combat d'un fusil d'assalt és d'uns 200 m, considerant-se 100 m la distància òptima.

Per al cartuig 7,62 x 51 OTAN, es definixen les següents distàncies:

• Distància normal d'ocupació: 400 m. Aquella a la que un tirador experimentat té una provabilitat d'1/3 de fer blanc, i és l'usada per a iniciar el combat entre infanteria.

• Alcanç màxim eficaç: 800 m. Aquella a la que si casualment es fa blanc, encara no sent letal, provoca ferides que causen baixa, i determina zones de prohibició o interdicció, per mig de l'ocupació de raches, als moviments enemics.

• Alcanç màxim: 3000 m. La major distància que pot recórrer el proyectil abans de detindre's per sí mateix i sense alcançar blanc algun.

Deu entendre's que per a cada calibre i càrrega de proyecció distintes, la distància normal d'ocupació, l'alcanç màxim eficaç i l'alcanç màxim varien, sent les ací referides les corresponents a l'estandardisat cartuig 7,62 x 51 OTAN.

Història

El primer fusil d'assalt creat va ser l'italià Cei-Rigotti en la década de 1890, que amprava el cartuig 6,5 x 52 Mannlicher-Carcano i funcionava en un mecanisme de gasos com els actuals, pero mai va entrar en servici militar.

Avtomat Fiódorova

Artícul principal → Avtomat Fiódorova.

El primer fusil d'assalt que va entrar en servici militar va ser el Avtomat Fiódorova (fusil automàtic Fiódorov, en rus) en 1916. Va ser creat per l'ingenier rus Vladímir Fiódorov per a servir durant la Primera Guerra Mundial i es considera el millor fusil d'eixa guerra.

El Fiódorova almagasenava 25 cartuchos en un carregador curve extraíble. El seu culata era similar a la que posseïen els fusils de l'época, pero incorporava un pistolete situat davant del carregador per a facilitar el control del fusil durant el dispar en modo automàtic. Utilisava el cartuig japonés 6,5 x 50 Arisaka, per la poca reculada que produïa en ser disparat i a la seua disponibilitat gràcies a les captures efectuades durant la guerra rus-japonesa, aixina com a la compra de fusils Tipo 38 per a amprar-los en la Primera Guerra Mundial.

Este fusil va participar en la Revolució russa i va ser adoptat en menudes cantitats pel Eixèrcit Rojo despuix de la Revolució. No obstant, només es varen fabricar unes 10 000 unitats i va ser retirat del servici per la seua impopularitat entre els militars, a causa de la seua fragilitat i menor potència de la seua munició comparada en la cartuchería estàndar que s'amprava en els fusils de passador del restant d'Europa.

El desenroll i l'aplicació d'un fusil d'assalt es va portar a terme en Alemània abans de la Segona Guerra Mundial.

StG44

Artícul principal → Sturmgewehr 44.

El famós fusil d'assalt StG44 va ser el primer en compartir les característiques i accessoris dels actuals. Va tindre varis noms, pero es referixen al mateix.

Despuix de la Primera Guerra Mundial, el tractat de Versalles imponia moltes llimitacions armamentísticas a Alemània. Entre elles prohibia la dotació de subfusellés al seu minúscul eixèrcit, la qual cosa va obligar als responsables militars a conseguir noves armes que estigueren al marge d'estes llimitacions.

Durant la década de 1920 i sobretot en la de 1930, en Alemània es varen investigar cartuchos de menor calibre que tindrien la ventaja d'abastir de major cantitat de munició a cada soldat.

Des de 1938 l'Estat Major de l'Eixèrcit Alemà va ordenar el desenroll d'un fusil en les característiques d'un subfusell, i es va concedir un contracte a C. G. Haenel per a desenrollar una «carabina ametralladora» (Maschinenkarabiner, en alemà, abreviat MKb). L'encàrrec va recaure en el seu ingenier cap, res menys que Hugo Schmeisser, creador dels subfusiles alemans MP.

La primera guerra llampada va ser realisada pels alemans en 1939 para conquistar Polònia. Militars i tècnics alemans varen fer investigacions posteriors, que varen concloure en la necessitat de perfeccionar el fusil comú d'infanteria per a millorar el rendiment en este tipo de combat. El nou fusil deuria ser:

• Més llauger.
• En dispars automàtics d'alcanç letal superior a 50 m.
• En màxim alcanç letal fins a 400 m.
• En capacitat de disparar en modo semiautomàtic i automàtic des d'una posició fixa o movent-se.
• I municions que ademés de menor calibre anaren menys potents, per a que els dispars automàtics foren controlables.

En 1942 apareix el cartuig 7,92 x 33 Kurz (curt) i Haenel es va basar en est per a crear les seues primeres MKb denominades MKb42 H, i Walther va crear atres dos MKb diferents denominades MKb42 W. Entre els prototips de Walther i Haenel hi havia notables diferències entre els mecanismes de dispar. L'alt mando alemà va verificar les bones prestacions dels MKb, pero Adolf Hitler va ordenar la clausura del proyecte MKb, justificant-se en raons llogístiques i productives, pero va ordenar que s'incrementara la producció dels subfusellés (MP; Maschinenpistole, en alemà).

Per a continuar el proyecte, es va rebatejar en el nom de MP42, per a fer-li creure a Hitler que es desenrollaria un nou subfusell. El proyecte de Haenel era el més viable i va ser somés a una série de modificacions abans de fabricar-los. El nou prototip es va cridar MP43. Els MP43 varen ser provats en combat per primera volta en el front rus prop de Cholm, a finals de 1942, en excelents resultats. El primer demanat va ser entregat a l'eixèrcit alemà en 1943.

Despuix de rebre's el primer demanat, Hitler va ordenar una investigació per desobedir-se les seues órdens i, posteriorment la va cancelar, sorprés dels informes que confirmaven les ventages del MP43 en el camp de batalla, per lo que va ordenar la producció massiva en detriment dels subfusellés.

En 1944 l'infanteria alemana va adoptar el MP43 com a arma comuna, rebatejada com MP44, i posteriorment per Hitler en el nom de StG44 (Sturmgewehr 1944, en alemà). Sturmgewehr significa «fusil d'assalt» en castellà i d'ahí prové el nom d'este tipo de fusils. El número total d'unitats fabricades fins a la seua última producció va ser d'unes 650.000 en finalisar la Segona Guerra Mundial.

Els accessoris utilisats per algunes unitats per al StG44 varen ser la mira telescòpica, el silenciador i inclús un primigeni visor infrarrojo per a combat nocturn i fins a un inusual canó curvat cridat Krummlauf (en el seu respectiu sistema de punteria periscópico) per a disparar des dels cantons o l'interior d'un tanc sense expondre's. Una variant del MP43, cridada MP43/1, va ser la primera que permetia colocar diferents tipos de bocachas lanzagranadas.

FG42: Els alemans també varen desenrollar un atre fusil d'assalt basat en el MP42: el FG 42, que va ser dissenyat per a protegir als paracaigudistes durant el seu descens i usat per primera volta en combat en 1943, durant el rescat de Mussolini en el Gran Sasso.

Fusils d'assalt despuix de la Segona Guerra Mundial

Despuix de la Segona Guerra Mundial es varen fer atres models de fusils assalte, basats en el StG44: AK-47, CETME, FN FAL i M14. De tots estos, els tres últims no posseïxen les mateixes característiques ventajoses del AK-47, necessitant un manteniment moderat i freqüent. Si s'embruten en terra o es mullen, es bloquegen. Ademés, estos fusils són més cars de fabricar. La ventaja d'estos fusils occidentals és que posseïxen major precisió i alcanç. El HK G3 prové d'una actualisació del CETME, consistent en reemplaçar peces de fusta (culata i guardamano) per peces de plàstic.

Tots eixos fusils són potents, per l'us del cartuig 7,62 x 51 OTAN, pero són més difícils de controlar en modo automàtic que l'AK-47 (7,62 x 39). Per això els anglesos preferien usar-los en modo semiautomàtic.

AK-47

Artícul principal → AK-47.

El AK-47 (Avtomat Kalashnikova 1947, en rus) és un fusil d'assalt creat per Mijail Kalashnikov en 1944, encara que va escomençar a treballar en la creació d'est en plena ofensiva soviètica en l'any 1941, mentres ell era sargent d'una unitat de tancs. En 1947 ho va perfeccionar fins al model actual, sent en 1949 quan l'URSS li va comprar la Palesa d'inventor/creador, passant a ser esta de Domini Públic Soviètic (Propietat del Poble), adoptant-la com a Arma Reglamentària, en concret fusil oficial del Eixèrcit Rojo en eixe mateix any (1949).

El AK-47 està fet d'acer i fusta, usa carregadors d'alumini i plàstic (per lo que és molt llauger de pes) i és molt resistent davant situacions de combat adverses. Per eixemple, s'ha comprovat que seguix disparant encara que estiga oxidado, brut, esclafat per un camió o sumergit baix l'aigua. Usa el cartuig 7,62 x 39 i el seu carregador estàndar és de 30 cartuchos.

Existixen moltes variants, com l'AKM, el AKS (versió més curta) i l'AK-74 (versió de menor calibre)

És el primer fusil d'assalt que es va utilisar àmpliament en el món. Actualment ho usen eixèrcits de 55 països. És rendable i fiable, perque és econòmic de fabricar, requerix un manteniment mínim i és poc freqüent que s'estropege. Té una cadència de 600 dispars/minut, a una distància mija de 400 m i utilisa dos tipos de carregadors: curvos, de 30 a 90 cartuchos; i tambors, de 60 a 100 cartuchos.

M16

Artícul principal → Fusil M16.

El M16 és el primer que usa un cartuig adequat per a un fusil d'assalt, el 5,56 x 45 OTAN, que a pesar de ser menys potent que aquells que disparen el 7,62 x 51 OTAN, és més fàcil de controlar que estos i també és més perillós de prop.

A curta distància, el cartuig 5,56 x 45 OTAN causa ferides internes en el cos humà difícilment curables. Pot penetrar caixcos i jupetins antibalas a majors distàncies (fins als 200 m en models tipo OTAN) i per les seues menors dimensions, un combatent pot dur més cartuchos. Un combatent en cinc carregadors (quatre en els portacargadores del correaje i un en l'arma) de vint cartuchos de 7,62 x 51 OTAN carrega en el mateix pes i en el mateix espai que un atre en cinc carregadors de trenta cartuchos de 5,56 x 45 OTAN, lo que significa que este últim en el mateix espai i pes dispon d'un 50 % més de munició. A partir dels 200 m ya va perdent sensiblement letalidad i capacitat de perforació, encara que en teoria una bala perduda encara pot ser letal a més de 1000 m. Lo cert és que, de mija, a més d'uns 200 sol provocar ferits, lo que logísticamente és més perjudicial per a un eixèrcit.

El M16 era diferent a atres models contemporàneus de la seua época, pel seu disseny i major llaugerea; estava fet de polímero, aleacions i alumini.

L'empresa Colt va vendre les primeres unitats a la Força Aérea en 1962, denominades AR-15, i posteriorment eixe mateix any a l'eixèrcit nortamericà. El Pentágono renombró al fusil com M16.

Anteriorment es pensava que el M16 era un arma ineficaç, perque en els primers mesos de la guerra de Vietnam varen morir molts soldats nortamericans, ya que el seu M16 es travava en ple combat i caïen víctimes dels vietnamites.

L'ineficàcia es va deure a que els soldats no li donaven manteniment adequat als seus fusils, perque els varen fer creure que necessitava el mínim, i moltes voltes cap. Ademés, el clima va empijorar el seu funcionament. També era ineficaç perque utilisava un cartuig 5,56 x 45 OTAN en fulminant corroent i pólvora que obstruïa l'arma. Atres defectes eren la falta d'un extractor de bales i un carregador poc resistent i propens a deformar-se.

Es va redissenyar el fusil i es varen corregir els seus problemes. Ademés es va proveir a les tropes en equips de neteja apropiats. La nova versió del fusil es nomenaria M16A1.

Actualment s'usen vàries versions de M16: Els M16A2 i M4A1 (una versió més curta, en un canó més curt -15" front a 20" de l'estàndart- i culata telescòpica) i els M16A3 i M16A4, entre unes atres. El "A2" és alguna cosa més robust que el "A1", el seu canó va ser dissenyat per a disparar el nova i més precís cartuig 5,56 x 45 OTAN (SS109), conseguint una gran millora en l'alcanç. Les mires també han segut canviades per a aprofitar l'alcanç. Encara que el proyecte original incloïa un canó pesat per a aumentar més encara la precisió, es va descartar per problemes per a compatibilisar el fusil en el anclaje del lanzagranadas, reservant-se per a les versions d'francotirador. La culata és més ergonòmica. El "A2" va ser adoptat durant la década de 1980 per l'eixèrcit nortamericà. Els M16A3 I A4 són versions de el "A2" especialment llestes per a admetre complements, com mires de visió nocturna i uns atres.

Models de fusils d'assalt moderns

Actualment la tendència és disminuir encara més la reculada del dispar dels cartuchos que usen els fusils automàtics, sense perdre letalidad i/o massa potència. S'ha comprovat que la majoria dels combats tenen lloc a una distància inferior a 200 m, de manera que els cartuchos potents de gran calibre no són molt eficients per a les curtes distàncies recentment mencionades.

l'OTAN ha permés la substitució de fusils calibre 7,62 mm pels de 5,56 mm, en la mitat de pes, lo que permet al soldat transportar el doble de munició i disparar en modo de racha de forma més precisa en tindre menys pólvora, pert potència a favor del tirador. La seua capacitat de penetració es manté a la distància operativa, encara que es pert estabilitat i precisió a més de 300 m.

Per a atacar blancs a més de 300 m, s'ampren fusiles d'francotirador o ametralladores que disparen el 7,62 x 51 OTAN. Últimament s'ha generalisat entre els francotirador l'ocupació de fusils de gran calibre, com de 12,7 mm (.50 BMG), la missió del qual és destruir en bales antiblindaje vehículs blindats llaugers i instalacions enemigues fins a 1000 m de distància.

També s'han generalisat els fusils en més peces fetes de polímeros, que els proporcionen major llaugerea, aixina com els fusils d'assalt en colimadorés, generalment d'1,5x auments, per a incrementar la punteria del combatent.

Vore també

• Fusil semiautomàtic
• Fusil de combat
• Fusil d'assalt
• Fusil d'francotirador
• Fusil anticarro
• Granada de fusil
• Carabina
• Mosquete
• Mosquete estriado
• Subfusell

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fusil.
• Evolució del sistema de dispar fins al sistema de percussió
• Fusils de pedernal