Eixèrcit Rojo
El Eixèrcit Rojo d'Obrers i Llauradors (Plantilla:Cirílico: RKKA, acurtat en rus en freqüència a Красная армия: KA)[1] va ser la denominació oficial de l'eixèrcit i de la força aérea de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFS) i, despuix de 1922, de l'Unió Soviètica. L'Eixèrcit es va establir immediatament despuix de la Revolució d'Octubre de 1917. Els bolcheviques varen alçar un eixèrcit per a opondre's als militars de l'eixèrcit «blanc» que estaven alineats baix el contrarrevolucionario Moviment Blanco durant la guerra civil russa. A partir de febrer de 1946, l'Eixèrcit Rojo, junt en l'Armada Soviètica, encarnaria el principal component de les Forces Armades Soviètiques, prenent el nom oficial de «Eixèrcit Soviètic» fins a la dissolució de l'Unió Soviètica en decembre de 1991.
L'Eixèrcit Rojo és acreditat com la força decisiva en la victòria aliada davant les potències de l'Eix en el teatre europeu en la Segona Guerra Mundial. Durant les operacions del front oriental, l'Eixèrcit Rojo infligió un dany devastador en les forces de l'Alemània nazi, que va desplegar el 80-83 % de les seues forces (Heer i Waffen-SS) en este front, causant la majoria de baixes totals en comparació a atres països aliats i finalment capturant la capital alemana de Berlín despuix d'una batalla en la que varen perir doscentes mil persones aproximadament, entre civils i soldats d'abdós bandos.cita requerida
Història
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic]En setembre de 1917, Vladimir Lenin va escriure: «Només hi ha una manera d'impedir la restauració de la policia, i és crear una milícia popular i fusionar-la en l'eixèrcit (l'eixèrcit permanent serà reemplaçat per l'armament de tot el poble)».[2] En eixe moment, l'Eixèrcit Imperial Rus havia començat a derrocar-se. Aproximadament el 23% (uns 19 millons) de la població masculina del Imperi rus estava movilisada; no obstant, la majoria d'ells no estaven equipats en cap arma i tenien funcions de respal, com mantindre la llínees de comunicació i les àrees de base. El general zarista Nikolay Dukhonin va estimar que hi havia hagut 2 millons de desertors, 1,8 millons de morts, 5 millons de ferits i 2 millons de presoners. Va estimar que les tropes restants sumaven 10 millons.[3]
Creació com a necessitat
[editar | editar còdic]Quan la Revolució d'Octubre de 1917 va donar el poder als bolcheviques en vàries ciutats importants de Rússia, els seus líders com Lenin i Trotski varen mantindre com a soport armat del nou règim a la Guàrdia Roja, un conjunt de soldats i obrers armats liderats per suboficials que actuaven com a «braç armat del bolchevisme» pero sense estar efectivament organisats com un eixèrcit sino a penes com una milícia voluntària, sense jerarquia ni reglaments marcials. Ademés, la Guàrdia Roja estava basada en soldats de filiació comunista que precisament s'havien negat a obedir als seus oficials, per la qual cosa dit cos rebujava tot aguaitó de disciplina castrense i es trobava format per voluntaris enlistados per temps determinat.
Quan la reacció zarista i dretana va donar lloc a la guerra civil russa en 1918, la jerarquia bolchevique va vore la necessitat de substituir la Guàrdia Roja per una força militar permanent. El Consell de Comissaris del Poble va crear llavors l'Eixèrcit Rojo per mig d'un decret el 28 de giner de 1918, basant-se en un principi de la Guàrdia Roja, a la qual es va tractar de donar una organisació militar efectiva, creant rancs, departaments, i colocant-la baix disciplina marcial. El 23 de febrer de 1918 va marcar el dia del primer proyecte de la massa de l'Eixèrcit Rojo en Petrogrado i Moscou, i de la primera acció de combat contra l'ocupació del Eixèrcit Imperial Alemà.
La creixent guerra civil contra l'Eixèrcit Blanco Imperial es va intensificar ràpidament en acabant de que Lenin dissolguera l'Assamblea Constituent de Rússia i firmara en març de 1918 el Tractat de Brest-Litovsk, que suponia la pau en l'Imperi alemà i l'austrohúngaro.
L'Eixèrcit Rojo va anar ideològicament orientat i adoctrinado des del primer dia, puix es va considerar essencial que la nova força militar estiguera identificada políticament en el règim bolchevique per a poder sustentar-ho en la realitat, llabor que va recaure en Trotski.
Aixina, el fundador en la pràctica de l'Eixèrcit Rojo va ser Trotski, designat «comissari del poble per a la Guerra» entre 1918 i 1924, qui va conseguir formar una força militar disciplinada partint d'una massa armada composta per voluntaris indisciplinados. Trotski va decidir que era indispensable proporcionar oficials al nou eixèrcit i per això va permetre que els ex oficials i suboficials del Eixèrcit Imperial Rus s'uniren, ya que resultava urgent contar en personal experimentat en el mando i coneixedor de tàctiques de combat. Les autoritats bolcheviques varen crear una comissió especial presidida per Lev Glezárov i esta havia reclutat per a l'Eixèrcit Rojo a uns 48 000 ex oficials (principalment de menor ranc), 10 300 personal de l'administració i 214 000 ex suboficials a mitan d'agost de 1920.
Molts d'estos individus ocupaven el càrrec de «especialiste militar» o de «assessors tècnics», especialment els ex oficials zarista d'alt ranc, la llealtat del qual al nou règim resultava dubtosa. Per a estos casos, Trotski no va dubtar en amenaçar als possibles dissidents en penes de presó o de mort en cas de descobrir enganys o mala fe, per ad açò es va instruir a la recent creada Checa en la finalitat d'amprar com a rehens als familiars d'estos «assessors».
Un atre alvanç important va ser l'unificació dels esforços militars de vàries ex organisacions bolcheviques en la formació d'un Consell Militar Revolucionari o Revvoensoviet, establit el 6 de setembre de 1918. Trotski va ser elegit president de dit consell, mentres que en virtut d'ell, el letó Jukums Vācietis, excoronel de l'eixèrcit Imperial, es va convertir en comandant en cap militar de la Rússia Soviètica. Trotski va tindre que fer grans esforços per a erradicar la «anarquia militar» dels primers mesos del caòtic Eixèrcit Rojo, adoptant el lema de «amenaces, organisació i represàlies», i tindre que recórrer als «esquadrons penals» per a castigar a desertors en alguns casos, en especial als revolucionaris ucranians. A fi de garantisar la llealtat dels exmilitares zarista, i d'obligar als distints elements del nou Eixèrcit Rojo a unir-se, varen ser introduïts els comissionats militars (despuix cridats «comissaris polítics»).
El primer periodo de la guerra civil va durar des de 1917 fins a la Revolució de Novembre de 1918 en Alemània. En primer lloc, a finals de novembre de 1917 el nou govern bolchevique va declarar que les terres tradicionals de cosacos ara passaven a ser administrades per l'Estat soviètic. Açò va provocar un tumult en la regió encapçalada pel general Alekséi Kaledín quan l'Eixèrcit de Voluntaris va començar a reunir respal. La firma del Tractat de Brest-Litovsk també va donar com a resultat directe intervenció aliada en la Federació de Rússia i l'armament de les forces militars opostes al govern bolchevique. Va haver també molts comandants alemans que varen oferir el seu respal contra els bolcheviques. La majoria dels combats en este primer periodo va ser esporàdica, en el que participarien grups menuts (incloent la Legió Checoslovaca, la Quinta Divisió de Fusileros de Polònia, i els Fusileros Letons en favor del bando bolchevique) en mig d'un decorregut i canviant escenari militar.
.jpg){kind=link}
En la primavera de 1919, Anna Novikova es va matricular en l'escola militar de comandants d'infanteria en Moscou (despuix de graduar-se, es va convertir en la primera dòna comandant d'una unitat de combat en l'Eixèrcit Rojo). En 1920 va lluitar en un tren blindat.[4]
El segon periodo de la guerra civil va ser l'etapa clau, que va durar de giner a novembre de 1919. Al principi, l'Eixèrcit Blanco va tindre alvanços des del sur (Antón Denikin), l'est (Aleksandr Kolchak) i el noroest al mando de Nikolái Yudénich, a on varen tindre èxit, fent retrocedir el nou Eixèrcit Rojo en els tres fronts. Pero Trotski va reformar l'Eixèrcit Rojo i varen espentar a les forces de Kolchak (en juny) i als eixèrcits de Denikin i Yudénich (en octubre) cap a arrere. La lluita contra el poder de tots els eixèrcits blancs va ser desbaratada casi simultàneament a mitan de novembre, i en virtut de la cavalleria de Semión Budionni entrat en Rostov del Dò en giner de 1920. Entre 1919 i 1921, el per llavors flamant Eixèrcit Rojo també va participar en la guerra de Polònia, aplegant a la regió central del territori polac en 1920, pero sofrint una derrota en eixe lloc que va posar fi a la guerra. Despuix de la derrota de Piotr Wrangel en el sur del país, els comunistes havien guanyat despuix de quatre anys de lluita salvage i va establir l'Unió Soviètica en 1922.
Paralelament, entre 1918 i 1924, es va desenrollar en Ucrània una guerra contra l'Eixèrcit Negre format majoritàriament per anarquistes, que varen establir en la regió un sistema libertario que es coneix en el nom de Territori Lliure Ucranià o Revolució majnovista en la que el revolucionari ucranià Néstor Majnó va ser un dels seus màxims artífexs.
Es tractava d'un sistema basat en l'absència d'Estat, d'autogestió econòmica per mig d'assamblees obreres i llauradores que es federaven entre sí, en total autonomia del centralisme de Moscou. En esta guerra es calcula que l'Eixèrcit Rojo va fusilar a decenes mils de persones (algunes sifres senyalen que centenars de mills) i va causar l'exili d'atres centenars. La guerra en Ucrània va dur a la contradicció als dirigents anarquistes, els quals s'aliaven tant en l'Eixèrcit Rojo dels bolcheviques com en els kuláks i l'Eixèrcit Blanco dels antibolcheviques. Açò va fer que certs anarquistes russos defengueren la revolució bolchevique mentres que la majoria defenia les antigues tesis anarquistes.[5]
Periodo de entreguerras
[editar | editar còdic]
Despuix de la guerra, per a 1925, la caòtica economia soviètica havia motivat la reducció de l'Eixèrcit Rojo a una miqueta més de mig milló efectius, una dècima part del seu màxim tamany durant la guerra civil russa. No obstant, es va intentar crear reserves en la milícia en l'objectiu d'aumentar abruptament el tamany de l'Eixèrcit a 120 divisions si fora necessari.
Despuix de la mort de Lenin i en Trotski en l'exili, el govern soviètic va colaborar secretament en Alemània entre 1921 i 1933 per a temes de cooperació militar en el terreny d'armes i entrenament ya que el Tractat de Versalles havia prohibit a Alemània que desenrollara avionés, carros de combat, submarís i gasos venenosos. Alemània va poder d'esta manera entrenar eficientemente als seus efectius en cooperació en l'Unió Soviètica (el cridat Reichswehr negre) i va conseguir provar nou armament i tàctiques durant maniobres conjuntes en l'Eixèrcit Rojo, mentres que els soviètics es beneficiaven d'este intercanvi que per mig dels alemans els permetia accedir (encara que de forma llimitada) als conceptes militars d'Europa Occidental.
No obstant, un dels majors guanys de l'Eixèrcit Rojo en l'época es pot atribuir a les seues teories militars, tenint en conte que en ser una institució completament nova, l'Eixèrcit Rojo no se sentia obligat a seguir els esquemes i tradicions militars de la Rússia zarista. En les décades de 1920 i 1930, els oficials Mijaíl Tujachevski i Vladímir Triandafílov varen introduir el concepte de «batalla profunda». Es tractava d'una conseqüència directa de l'experiència en grans moviments de la cavalleria de formacions durant la guerra civil i la guerra polac-soviètica.
Mijaíl Tujachevski es percató que conseguir la victòria en una sola batalla decisiva era impossible considerant els tamanys dels eixèrcits moderns. El concepte de «batalla profunda» o «operacions profundes» implicava l'eixecució de múltiples maniobres ofensives, paraleles o successives, per varis cossos d'eixèrcit cuidadosadament coordinades, seguides per un ràpit i profunt alvanç cap a la retaguàrdia enemiga.
En este sentit, la teoria de «operacions profundes» diferix de l'habitual interpretació de la doctrina de Blitzkrieg o «guerra llampada». L'objectiu de la teoria soviètica era atacar simultànea i profundament les llínees defensives terrestres de l'enemic per a induir una falla catastròfica en el seu sistema defensiu que impedira reorganisar els seus defenses a temps. L'aparició de noves armes com els tancs i avions, i dels paracaigudistes varen convéncer als soviètics de que la tecnologia recent feya possible les «operacions profundes». D'esta manera, la teoria va ser impulsada pels alvanços tecnològics que oferien oportunitats per a una ràpida, eficient i decisiva victòria.
El desenroll simultàneu de l'aviació i el blindage varen ser els fonaments d'esta evolució doctrinaria en l'Eixèrcit Rojo. El mariscal Mijaíl Tujachevski va afirmar que estos aparats deurien ser «amprats contra objectius més allà de la gama d'infanteria, artilleria i atres armes. Per a conseguir el màxim efecte, els avions tàctics deuen ser amprats en massa, concentrats en el temps i l'espai, en contra dels objectius tàctics de la més alta importància». El paper de soport d'infanteria al que havien segut relegats els tancs en la Primera Guerra Mundial quedava en el passat. Els tancs eixercitarien ara tres funcions: encapçalar l'alvanç de l'infanteria, conduir operacions de curt alcanç en trencar el front, i perseguir i rodejar a l'enemic, formant part de grans unitats blindades en lloc de dispersar-se entre l'infanteria. Esta teoria va ser duta a imprenta en 1929, i després va aparéixer codificada i regulada baix el nom de Regulacions Provisionals de Camp de 1936.
La teoria de Batalla Profunda va ser acceptada per Stalin en la seua época, i en un de les seues plans quinquenal va determinar que partix de l'indústria soviètica es dedicaria al desenroll de l'indústria armamentística. Per a 1933, l'Unió Soviètica produïa 3000 tancs anuals. D'esta manera per a l'autumne de 1932, l'Eixèrcit Rojo tenia la primera gran unitat acorazar del món, un cos mecanisat. Est era un alvanç significatiu si es considera que Alemània no va formar la seua primera divisió Panzer fins a tres anys despuix. L'Eixèrcit Rojo també formaria grans unitats èlit de paracaigudistes.
Per a l'arribada del nazisme al poder en Alemània, l'Eixèrcit Rojo era un contrincant superior al seu recent renombrado rival, la Wehrmacht. No obstant, pronte el panorama va canviar. Alemània va escomençar a rearmar-se de nou, i Stalin va iniciar en 1937 la Gran Porga contra l'Eixèrcit.
Stalin ya havia mostrat desconfiança de diversos oficials de l'Eixèrcit Rojo durant la guerra polac-soviètica de 1919, culpant-los públicament de derrotes en el front durant dita lluita, sent els casos més clars els de Tujachevski i Yegórov, inclusivament el primer d'ells havia censurat les decisions militars del neófito Stalin en les campanyes contra els polacs. El fet de que Tujachevski haguera servit com a oficial baixe el mando de Trotski en el passat va ser aprofitat per Kliment Voroshílov, general més propenc a Stalin, per a aumentar el recel del dictador cap a antics oficials zarista.
El 27 de març de 1937, Tujachevski i varis companyers seus varen ser arrestats. Despuix d'un juí secret, Tujachevski i atres huit alts oficials varen ser eixecutats. La porga dels militars no es va detindre allí, sino que entre 1937 i 1941, uns 30 000 oficials de l'Eixèrcit Rojo varen ser eixecutats o enviats a presó. L'Eixèrcit Rojo va perdre d'esta manera a tres mariscals, onze Comissaris de Defensa, tots els Comandants de Districte, els Comandants i els caps d'Estat de l'Armada i la Força Aérea, catorze caps d'Eixèrcit, xixanta comandants de Cossos, 136 generals de divisió, 221 generals de brigada, i la mitat dels coronels. Atres dèu mil oficials varen ser donats de baixa en deshonor. No obstant, en iniciar la guerra en Alemània, i despuix de les severes derrotes soviètiques en els primers mesos de l'Operació Barbarroja, es va iniciar un procés de rehabilitació que va beneficiar al 15% dels oficials afectats per la Gran Porga, reconeixent-se implícitament el talent militar de tals oficials. Un d'ells, el general Konstantín Rokossovski, va ser tret del Gulag i nomenat de colp i repent Comandant en la Regió Militar de Kiev.
No obstant, la Gran Porga també va servir per a que jóvens oficials es destacaren prematurament ocupant càrrecs en important mando de tropes als que en condicions normals no podien aspirar. Encara que la gran majoria va demostrar gran inexperiencia en iniciar-se la guerra contra Alemània, tres d'ells, Aleksandr Vasilevski, Alekséi Antónov i Matvéi Zajárov demostrarien estar aptes per mèrit propi.
Una atra greu conseqüència de la Gran Porga va ser que les idees de Tujachevski, fins a llavors estudiades en les acadèmies militars soviètiques, varen quedar repudiades oficialment. Molts llibres seus varen ser trets de circulació i destruïts, mentres que les tàctiques bèliques allí descrites varen deixar de ser aplicades o analisades en prohibir-se el seu estudi, tornant l'estratègia de les tropes soviètiques als antics esquemes heretats de la guerra civil russa.
Per a l'1 de juny de 1938, l'Eixèrcit Rojo va alcançar la sifra del milló i mig d'efectius. No obstant, l'Eixèrcit Rojo estava llunt de ser un «producte acabat». La majoria dels tancs era de blindage llauger, un error que seria explotat pels alemans en el futur. Ademés, l'absència d'aparats de ràdio eficaces en els tancs dificultava les complexes maniobres ofensives en les operacions de guerra, i la falta d'experiència dels pilots en vehículs significava que els tancs tenien una vida útil més curta de lo usual.
L'Eixèrcit Rojo va enviar vàries unitats blindades a Espanya per a barallar en el bando republicà de la guerra civil espanyola. La guerra va servir per a demostrar el deficient blindage dels tancs i la pèssima coordinació de les forces. També es varen enviar assessors militars soviètics a Espanya per a auxiliar al Eixèrcit Popular de la República. Estos assessors varen poder estudiar sobre el terreny les tàctiques militars d'abdós bandos i establir algunes útils conclusions, pero els postulats resultants varen sofrir un anàlisis més polític que tècnic una volta que els assessors varen retornar a l'Unió Soviètica, despuix de la caiguda en desgràcia de Tujachevski. Els criteris polítics resultants de la Gran Porga varen predominar sobre les conclusions tècniques a les quals havien arribat en Espanya els assessors soviètics.
En juliol de 1939 es va formar una Comissió de l'Eixèrcit Rojo per a discutir la raó dels fallos militars soviètics en Espanya. Esta Comissió estava formada majoritàriament per veterans de la Primera Guerra Mundial, com Budionni, Timoshenko, i Kulik, tots propencs a Stalin, mentres que els simpatisants de l'idea de Batalles Profundes varen ser exclosos de la mateixa. Coneixent lo succeït en Tujachevski i els seus partidaris durant la Gran Porga, no va ser sorpresa que la Comissió decidira relegar als tancs al seu paper de respal a l'infanteria que tenien vint anys abans, i que el 15 de juny de 1940 s'aboliren els Cossos de Tancs.
Operacions
[editar | editar còdic]La doctrina de Operacions Profundes es va expressar oficialment per primera volta com un concepte en l'Eixèrcit Rojo en els Reglaments sobre el terreny de 1929, pero finalment només va ser codificat per l'eixèrcit en el Reglament Provisional sobre el terreny de 1936. No obstant, la Gran Porga va eliminar molts dels principals oficials de l'Eixèrcit Rojo (incloent a Tujachevski), i el concepte va ser abandonat.
A l'inici de la Segona Guerra Mundial, l'Eixèrcit Rojo va llançar l'invasió soviètica de Polònia el 17 de setembre de 1939, a on les forces soviètiques es varen apoderar de gran part de l'est de Polònia en una semana, sense trobar una resistència apreciable en vista de que casi tot l'eixèrcit polac es trobava combatent simultàneament l'invasió alemana per l'oest que la Wehrmacht havia escomençat l'1 de setembre. La relativa facilitat de la campanya polaca no va permetre una evaluació de les estratègies i tàctiques de l'Eixèrcit Rojo, pero això canviaria quan l'Unió Soviètica va invadir Finlàndia en decembre de 1939, iniciant la Guerra d'Hivern.
La Guerra d'Hivern va concloure en març de 1940 en un complet triumfo soviètic, el qual es va sustentar casi exclusivament en l'aplastant superioritat numèrica de l'Eixèrcit Rojo. No obstant, Stalin va poder apreciar durant el conflicte que era urgent i convenient contar de nou en alguns dels oficials víctimes de la Gran Porga, en tant les severes pèrdues soviètiques d'hòmens i material (aproximadament una baixa finlandesa per cinc soviètiques) resultaven desproporcionadas considerant que l'eixèrcit finés era vint voltes més chicotet que l'Eixèrcit Rojo, la qual cosa es va deure a una série de decisions tàctiques errades i a l'incompetència de molts oficials jóvens recentment ascendits per a reemplaçar als porgats. Hitler va observar que el mal eixercite soviètic contra Finlàndia assegurava a la Wehrmacht un èxit senzill en cas d'atacar l'Unió Soviètica, pero Stalin va traure conclusions de la campanya finlandesa per a evitar que tals errors es repetiren en l'Eixèrcit Rojo.
Una atra operació poc coneguda de l'Eixèrcit Rojo va ser la lluita en la frontera siberiana contra els japonesos, en 1938 i 1939, a on el general Gueorgui Zhúkov va conseguir en agost de 1939 derrotar decisivament a les forces japoneses (estacionades en Manchuria) en la Batalla de Jaljin Gol. Esta batalla va detindre l'amenaça d'una penetració militar nipona en territori soviètic i, sobretot, va conseguir que els mandos militars de Japó descartaren l'idea de llançar una ofensiva contra l'Unió Soviètica usant Manchuria com a base. Tal triumfo es va obtindre usant en gran partix les tàctiques de movilitat i preeminència dels tancs que havia preconisat Mijaíl Tujachevski, pero Zhúkov va evitar tota censura al respecte per la transcendència del seu triumfo.
La Gran Guerra Pàtria (Segona Guerra Mundial)
[editar | editar còdic]
El 22 de juny de 1941, per mig de l'Operació Barbarroja, l'Alemània nazi va atacar a la URSS donant començ la cridada «Gran Guerra Pàtria». En l'Eixèrcit Rojo varen participar no solament totes les ètnia de la URSS sino també voluntaris d'entre estrangers o immigrants, inclús espanyols.
Durant la guerra l'indústria bèlica es va desenrollar enormement davant l'urgent pressió militar causada per l'invasió de la Wehrmacht. L'Eixèrcit Rojo va ser dotat de nova artilleria, canons antiaèreus, distints tipos de carros de combat, canons antitanque i avions de caça molt efectius: els Mig, els Yak, els Lávochkin, els Petliakov i el Ilyushin Shturmovik 2. Els lanzacohetes cridats familiarmente Katiusha o el «orgue de Stalin» varen ser armes de gran poder destructiu. Es va enfortir també l'Armada.
Gran part de l'indústria de armament soviètica es trobava establida en el sector dels Montes Urales, la qual cosa en part la va salvar de la destrucció generada per la Wehrmacht conforme alvançava per la RSS de Bielorússia i la RSS d'Ucrània. Inclusivament davant l'alvanç alemà els soviètics varen procedir a un trasllat massiu de les indústries cap a les zones orientals més segures, a varis mils de quilómetros de la seua sèu original. Va influir també en el nou impuls bèlic el suministrament de llicències i plans de construcció realisat per Estats Units en virtut de la Llei de Préstam i Arrendament de 1941, que va permetre als ingeniers de l'Eixèrcit Roig accés a tecnologia militar nortamericana, sobretot per a equips de transport terrestre i aéreu.
El comandant en cap de les tropes soviètiques durant la lluita era el propi Stalin i per baix d'ell, com a Comissari per a la Defensa, Semión Timoshenko, considerat un dels millors estrategues de l'història militar soviètica. L'Estat Major va estar a càrrec de Georgui Zhúkov, qui havia iniciat la seua carrera en l'Eixèrcit zarista i lideraria vàries victòries contra l'Alemània nazi. Les decisions tàctiques i estratègiques quedaven exclusivament en mans dels militars professionals, sent que davant tals problemes concrets Stalin (a diferència d'Hitler) llançava proyectes genèrics pero evitava impondre les seues idees davant els oficials purament tècnics de l'Eixèrcit. Es va mantindre el poder dels comissaris polítics dins de l'estructura d'oficials pero es va reduir la seua influència en la presa de decisions estrictament tàctiques; aixina mateix la necessitat de contar en personal calificat en el maneig d'armas cada volta més sofisticades va influir en la major professionalisació dels oficials i en el sorgiment d'un major número de suboficials i tècnics especialisats.
La Segona Guerra Mundial va significar per a l'Eixèrcit Rojo un enorme triumfo bèlic i també una gran pèrdua de vides humanes. Al començ del conflicte la tropa de terra sumava 4 826 907 hòmens –més 74 945 de l'Armada Soviètica i del personal civil encarregat de proporcionar suministraments als soldats–, sifra que aumentaria constantment en la movilisació de 29 564 900 d'hòmens durant tota la guerra.[6] Estos sofririen un total de 8 668 400 baixes mortals.[7] Els russos representaven vintiun millons de les tropes i els ucranians cinc, bielorusos, kazakhs i uzbekos un milló cada u. Russos i ucranians varen pagar en més vides la victòria, cinc millons i casi un i mig respectivament.[8] En comparació, l'Imperi rus va movilisar en la Primera Guerra Mundial dotze millons de combatents, sofrint 1 700 000 morts, 4 950 000 ferits i 2 500 000 presoners entre les seues tropes.[9] Els soviètics es varen mantindre en reculada constant durant els anys 1941 i 1942, quan l'iniciativa ofensiva va correspondre a la Wehrmacht i quan els caps militars de l'Eixèrcit Rojo encara insistien en mantindre les tàctiques estàtiques pròpies de la Primera Guerra Mundial en conformidad con l'ortodòxia de Stalin.
Despuix de les gravíssimes derrotes dels primers 18 mesos de guerra, Stalin va permetre que l'estratègia soviètica tornara als esquemes revolucionaris de Tujachevski i aixina detindre eficaçment a la blitzkrieg alemana per a després sostindre exitosamente una ofensiva que no es detindria sino fins al riu Elba en 1945. Les tropes soviètiques varen obtindre una decisiva victòria, primer en la batalla de Moscou, lo que va supondre el fracàs final de l'operació barbarroja, i posteriorment en la batalla de Stalingrado (hui Volgogrado) i després varen fer retrocedir als alemans fins a Berlín, despuix de la batalla de Kursk (1943), la major de tipo terrestre de l'història, en la qual varen intervindre més de dos millons de soldats.
L'Eixèrcit Rojo va desenrollar el paper principal en la derrota militar del Tercer Reich, en tant les seues forces varen eixecutar les principals operacions ofensives i defensives de la lluita a lo llarc del Front Oriental en poc més de 2000 km d'extensió, involucrant centenars de mils de soldats a lo llarc de dit espai; de fet els soldats soviètics varen lliurar les batalles estadísticament més sanguinoses de la guerra contra la Wehrmacht. Durant la guerra dos terços de les forces armades de l'Eix europeu varen ser nugats en el Front Oriental, junt en un 80 % del total de les seues baixes mortals.
L'Eixèrcit Rojo va ser el primer en conseguir ingressar en Berlín i els seus soldats varen terminar clavant simbòlicament la bandera roja sobre l'edifici del Reichstag (parlament), aixina mateix varen determinar el suïcidi d'Adolf Hitler en cercar definitivament el seu búnker en la capital alemana. Finalment els generals nazis, varen firmar la rendició incondicional oficial de l'Alemània nazi, en la Segona Guerra Mundial davant els generals soviètics de l'Eixèrcit Rojo.
Armament
[editar | editar còdic]Veterans
[editar | editar còdic]En els Estats de l'ex URSS existixen numeroses organisacions de veterans, per la seua major part territorialmente centralisades. El major event anual és la celebració del 9 de maig, el Dia de la Victòria de l'Unió Soviètica sobre l'Alemània nazi. I en el restant del continent se celebra el 8 de maig com Dia de la Victòria en Europa per part dels Aliats.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Zaloga, Steve (2011). «L'Eixèrcit Rojo en 1941», L'Eixèrcit Rojo, RBA Coleccionables, p. 3. OCLC 796317452. ISBN 978-84-473-7405-2.
- ↑ «Collected Works».Marx 2 Mao.24
- 55–91.
- ↑ «The Ret Army».Marxists FR.
- ↑ В. Новоселов. "Всю жизнь..." // газета "Правда" от 21 января 1986
- ↑ El militant
- ↑ Hill, Alexander (2008). The Great Patriotic War of the Soviet Union, 1941-45: A Documentary Reader. Routledge, pp. 330, nota 15. En anglés. ISBN 9781135765262.
- ↑ Marble, Sanders (2012). Scraping the Barrel: The Military Use of Sub-Standard Manpower. Fordham Univ Press, pp. 163. En anglés. ISBN 9780823239771.
- ↑ Marble, 2012: 163-164
- ↑ Conlin, Joseph R. (2003). The American Past: A Survey of American History. Thomson/Wadsworth, pp. 555. ISBN 9780534621360.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Glantz, David M. (2017). Choque de titanes: La victòria de l'Eixèrcit Rojo sobre Hitler (en espanyol), Desperta Ferro. ISBN 978-84-945187-8-2.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ejército Rojo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.