Jupetí antibalas

Jupetí antibalas

Un jupetí a prova de bales és una penyora protectora que absorbix l'impacte de beles disparades al tors i esquirlas provinents d'explosions. Els jupetins estan fets de vàries capes de fibres laminadas o de teixit sintètic i protegixen a la persona que ho usa de proyectils disparats per armes de fòc i de la metralla d'alguns artefactes explosius com granades de mà. Quan se li agreguen plaques metàliques o ceràmiques a un jupetí a prova de bales este també pot protegir a l'usuari de proyectils disparats per un fusil. En combinació en peces metàliques o capes de teixits sumament densos, el jupetí antibalas oferix a l'usuari certa protecció davant un atac en gavinet. Protegixen fins a cert punt, pero no són impenetrables per la gran varietat de calibres de les armes de fòc. Els jupetins a prova de bales són utilisats comunament per la policia, personal de seguritat privada i civils, mentres que els jupetins en components reforçats són duts en combat per soldats de vàries nacions, aixina com les unitats especials de policia.

Una armadura moderna pot combinar un jupetí a prova de bales en atres penyores protectores, com un caixco. Els jupetins a prova de bales per a policies i soldats també poden incloure proteccions inguinales, espalars, coll i defenses laterals.

En els jupetins a prova de bales s'usa regularment ceràmica o acer AR500

Un material bo per a placa balisticas és l'Acer Ar500 pero també el problema és que en impactar genera esquirlas molt perilloses per això la placa balistica deu tindre un recobriment especial com de goma.

Les de ceràmica són també bones pero tendixen a deformar-se més ràpit que les d'acer i solen deixar un impacte més significatiu en la persona.

Introducció

Els jupetins antibalas usen capes de fibra resistent per a capturar i deformar la bala, escampant la seua força sobre una gran superfície del jupetí. El jupetí absorbix l'energia del proyectil deformable, detenint-ho ans que perfore per complet el jupetí. Algunes capes poden ser penetrades pero, mentres la bala es deforma, l'energia és absorbida per una superfície cada volta major. Encara que el jupetí puga evitar la penetració de la bala, tant el jupetí i la persona que ho usa absorbixen l'energia del proyectil. Encara sense penetració, les bales de pistola modernes contenen suficient energia per a causar un trauma en la zona d'impacte. Les especificacions del jupetí inclouen la resistència de penetració i la cantitat d'energia que aplega al cos de la persona. Els jupetins antibalas oferixen una chicoteta protecció contra gavinets, fleches o bales no deformables; la força de l'impacte d'estos objectes es concentra en un àrea relativament menuda, per lo que pot penetrar les capes del jupetí. Els jupetins poden incloure capes de metal (com acer o titani), ceràmica o polietileno, que proveïxen protecció extra a les àrees vitals. Estes capes adicionals són efectives contra totes les pistolas i contra alguns fusiles. Estos agregats són comuns en els jupetins militars, ya que els jupetins normals no són eficaços contra la munició militar. Els guardiacárcelés solen usar jupetins especials dissenyats específicament contra gavinets i objectes esmolats, incorporant capes de teixits sintètics densos o teixits sintètics laminados i components metàlics.

Història

Edat Moderna

En el XV, les cultures mesoamericanas varen crear l'Ichcahuipilli, i els europeus el gambesón, abdós armadures varen ser desenrolls primerencs de jupetins antibalas. En 1538, Francesco Maria della Rovere va encarregar a Filippo Negroli crear un jupetí a prova de bales. En 1561, Maximiliano II va posar a prova la seua armadura contra un arma de fòc. D'igual forma, en 1590 Sir Henry Lee esperava que la seua armadura Greenwich anara a prova de bales, encara que la seua eficàcia era polèmica en eixos temps. A fins de 1500, el terme "a prova de bales" s'usava per a designar una armadura en la qual es podia observar la abolladura produïda per una bala, que demostrava la seua resistència davant la penetració de proyectils.

1800-1930

El primer jupetí antibalas llauger, Myeonje baegab, va ser inventat en Joseon, Coreja, en 1860 un temps despuix de la campanya francesa contra Corea. Heungseon Daewongun va ordenar la confecció de jupetins antibalas per l'increment d'amenaces de part dels eixèrcits occidentals. Kim Gi-Doo i Gang Yoon varen descobrir que el cotó podia protegir contra proyectils si era lo suficientment dens, dissenyant jupetins composts de 30 capes de cotó. Estos jupetins varen ser utilisats en batalla durant l'expedició dels Estats Units a Corea, quan l'Armada dels Estats Units va atacar l'illa de Ganghwa en 1871. L'Eixèrcit dels Estats Units va capturar un dels jupetins antibalas i ho va dur als Estats Units, a on va ser guardat en el Museu Smithsonian fins a 2007. El jupetí va ser tornat a Corea i està expost al públic.

La primera ocupació de protecció antibalas del com es té constància va tindre lloc en 1879, quan una banda de pròfucs australians dirigida per Ned Kelly va fabricar armadures a partir de ferralla. L'armadura cobria els seus torsos, gobanelles i cuixes, incloent un caixco. Els trages artesanals pesaven 44 kg (96 lliures), dificultant els moviments dels membres de la banda durant un bol policial en Glenrowan en 1880. La seua ocupació va resultar ser inútil, ya que els trages no protegien les cames.

A inicis dels anys 1880, el doctor George Emery Goodfellow d'Arizona va començar a fer investigacions en jupetins de seda semblats als gambesones medievals, que tenien entre 18 i 30 capes de tela per a protegir a l'usuari de les fleches. L'interés del doctor Goodfellow en jupetins antibalas de seda va aumentar després de conéixer varis casos en a on la tela de seda va aminorar l'impacte de bales en el cos de persones que varen ser atacades en armes de fòc.

El polac Casimir Zeglen es va basar en les troballes de Goodfellow per a desenrollar un jupetí antibalas fet de tela de seda a fins de el XIX, que podia detindre les bales relativament llentes disparades per pistoles que ampraven cartuchos en pólvora negra. Estos jupetins costaven 800 USD cada u en 1914, una chicoteta fortuna en aquell llavors. El 28 de juny de 1914, l'Archiduc Francisco Fernando, hereu del tro Austro-Hongarés, duya un jupetí antibalas de seda quan va ser atacat per un pistoler. Com el dispar li va impactar en el coll, el jupetí no ho va protegir. Un jupetí similar, fabricat per Jan Szczepanik en 1901, va salvar la vida d'Alfonso XIII quan un assessí li va disparar.

Durant la Primera Guerra Mundial, Estats Units va desenrollar varis tipos de blindage corporal, incloent el Brewster Body Shield en acer al cromo-níquel, el qual estava compost per un peto i un caixco que podien resistir les bales d'ametralladora Lewis (en una velocitat de 820 m/s, o 2700 peus/segon), pero pesava 18 kg (40 lliures) i dificultava el moviment del soldat. També es va dissenyar un jupetí compost per escamas d'acer sobrepostes i fixades a un forre de cuiro; est pesava 5 kg (11 lliures), anava pegat al cos i era considerat més confortable.

A finals de la década de 1920 i començos de la década de 1930, els pistolers de les bandes criminals que operaven en els Estats Units varen escomençar a usar jupetins antibalas menys costosos, fets de tela i farcidures de cotó. Estos primers jupetins podien absorbir l'impacte de bales de pistola tals com .22 Long Rifle, .25 ACP, .32 S&W, .32 S&W Llarc, .380 ACP i .45 ACP, que viagen a velocitats majors a 300 m/s (1000 peus/segon). Per a fer front a estos jupetins, els agents del FBI varen escomençar a amprar el nou i més potent cartuig .38 Super i més tart, el .357 Magnum.

Segona Guerra Mundial

Durant les primeres etapes de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units varen dissenyar armadures per als infanteristas, pero la majoria dels models eren massa pesats i llimitaven el moviment en combat, ademés de ser incompatibles en els pertrechos existents. Les forces armades varen derivar els seus esforços en desenrollar jaquetes flak per a les tripulacions de bombarders. Estes jaquetes estaven fetes de tela de nailon en plaques d'acer en el seu interior, i eren capaços de detindre les esquirlas dels proyectils antiaèreus; també podien detindre bales de baixa velocitat.

L'Eixèrcit Britànic, aixina com l'Eixèrcit Canadenc (la 2.ª Divisió Canadenca d'Infanteria), varen dotar als seus meges destacats en Europa nort-occidental en armadures. l'Eixèrcit Imperial Japonés va produir uns quants tipos d'armadures per a l'infanteria durant la Segona Guerra Mundial, pero no varen tindre una ocupació molt extensa. A mitan de 1944 es va reiniciar en els Estats Units el desenroll d'armadures. Varen ser produïts varis jupetins per a les forces armades nortamericanes, tals com el T34, el T39, el T62I1 i el M12.

l'Eixèrcit Rojo va utilisar varis tipos d'armadures, inclós el SN-42 (Stalynoi Nagrudnik, "peto d'acer" en rus, a on el número indica l'any en que va ser dissenyat). Tots ells varen ser provats, pero solament el SN-42 va ser produït. Est consistia en dos planches d'acer prensadas que protegien el pit i la baixa pancha. El peto tenia una gruixa de 2 mm i pesava 3,5 kg (7,7 lliures). Esta armadura era suministrada als SHISBr (ingeniers d'assalt) i els "Tankodesantniki" (tropes d'assalt que anaven sobre els tancs) d'algunes brigades de tancs. L'armadura SN protegia a l'usuari de les bales de 9 mm disparades per un subfusell MP40 a uns 50 metros, fent-ho útil en batalles urbanes, com la Batalla de Stalingrado. Pero el pes del SN ho feya poc pràctic per a ser amprat per l'infanteria en camp obert.

Els Estats Units varen desenrollar un jupetí de Doron, una làmina feta a pur de fibra de vidre comprimida en resines. Estos jupetins eren una combinació de telers de nailon que en el seu interior sostenien les plaques de fibra de vidre, i varen ser amprats per primera volta durant la Batalla de Okinawa en 1945. En batalla varen demostrar que podien detindre bales perdudes de relativa baixa velocitat, alguns calibres menuts de pistola i esquirlas de granades, encara que resultaven inútils en contra de bales d'alt calibre i velocitat disparades per fusils i ametralladores.

1950-1970

Durant la guerra de Corea varen ser produïts varis jupetins nous per a les forces armades nortamericanes, incloent el M-1951, que estava compost per segments de plàstic reforçat en plaques de fibres de vidre, intercalados en un jupetí de nailon. Estos jupetins representaven "una gran millora en lo que a pes respecta", a pesar de que oficialment es dia eren capaços de detindre bales de pistola Tokarev de 7,62 mm disparades a quemarropa, en la pràctica les plaques Doron podien detindre esquirlas i bales FMJ calibre .45acp, pero no bales de pistola d'alt poder i velocitat com les Tokarev i molt manco bales de fusil d'assalt. Desenrollats per Natick Laboratories i introduïts en 1967, els portaplacas T65-2 varen ser els primers jupetins dissenyats per a dur plaques ceràmiques dures, fent-los capaces de detindre bales de fusil calibre 7,62 mm. Estos "Chicken Plates" es varen fabricar en carbur de bor, carbur de silici o òxit d'alumini. Varen ser suministrats a les tripulacions d'aeronaus que volaven a baixa altitut, com l'UH-1 i el UC-123 durant la guerra de Vietnam.

En 1969 es va fundar la American Body Armor, que va començar a produir una combinació patentada de nailon acolchado en múltiples planches d'acer. Este tipo d'armadura va ser venut a les agències policials nortamericanes per Smith & Wesson baix la marca "Barrier Vest". El jupetí Barrier va ser el primer jupetí policial àmpliament utilisat durant operacions d'alt risc.

A mitan de la década de 1970, DuPont introduïx la fibra sintètica Kevlar, que era teixida i aplicada en capes. El Kevlar va ser immediatament inclós en un programa d'evaluació del National Institute of Justice, que buscava armadures llaugeres i de fàcil ocultamiento per a un grup de prova compost per agents de policia, al mateix temps que buscava determinar si era possible que ho usaren diàriament. Lester Shubin, un administrador de programes del NIJ, va conduir este estudi de factibilidad en unes quantes grans agències policials seleccionades, determinant que els jupetins de Kevlar podien ser utilisats diàriament pels policies, salvant aixina vides.

En 1975, Richard A. Armellino, fundador de American Body Armor, va promocionar un jupetí fet totalment de Kevlar cridat K-15, que estava compost per 15 capes de Kevlar i que incloïa una placa d'acer balístic "Shok Plate" de 5" x 8" situada verticalment sobre el cor, rebent el US Patent #3,971,072 per esta innovació. "Plaques de trauma" de similar tamany i ubicació encara s'ampren hui en els panels balístics frontals de la majoria dels jupetins ocultables, reduint el trauma per impacte i aumentant la protecció contra bales en el centre-massa de la zona cor/esternó.

En 1976, Richard Davis, fundador de Second Chance Body Armor, va dissenyar el primer jupetí fet totalment de Kevlar per esta empresa, el Model I. L'indústria dels jupetins antibalas llaugers i ocultables havia escomençat, i esta nova forma de protecció diària per al modern agent de policia va ser ràpidament adoptada. Per a mediats i fins dels 80, un promig d'1/3 a 1/2 dels agents de policia que patrullaven vestien diàriament jupetins ocultables. Per a 2006, havien segut documentades més de 2000 "#salvació" per l'ocupació de jupetins policials, validant l'èxit i l'eficàcia de les armadures llaugeres i ocultables com a peça estàndar de l'equip policial d'us diari.

1990-#present

Les armadures blanes de Kevlar tenen les seues llimitacions, perque si "esquirlas grans o bales d'alta velocitat impacten el jupetí, l'energia d'estos pot causar un sever trauma per impacte" en àrees vitals específiques. El Ranger Body Armor va ser desenrollat per a les Forces Armades nortamericanes en 1991. A pesar de ser la segona armadura militar nortamericana moderna capaç de detindre bales de fusil i al mateix temps ser lo suficientment llaugera per als infants en combat, encara tenia defectes: "És més pesada que l'armadura antiesquirlas PASGT (Personal Armor System for Ground Troops; sistema d'armadura personal per a tropes terrestres, en anglés) empleada per l'infanteria regular i... no posseïx el mateix grau de protecció balística al voltant del coll i muscles". El format del Ranger Body Armor (i armadures més recents suministrades a les unitats especials nortamericanes) resalten el dilema entre protecció i movilitat que les modernes armadures deuen fer front en cada unitat de les forces armades.

Les més recents armadures suministrades a un gran número de tropes nortamericanes inclouen el Interceptor Body Armor, el Improved Outer Vest de l'Eixèrcit nortamericà i el més alvançat Modular Tactical Vest del Cos de Marines. Tots estos sistemes estan dissenyats en el jupetí com a protecció contra esquirlas i bales de pistola. Plaques de ceràmica dura, com el Small Arms Protective Insert amprades en el Interceptor Body Armor, protegixen òrguens vitals d'amenaces majors. Estes amenaces són les bales de fusil d'alta velocitat i antiblindaje. Jupetins similars han segut adoptats per eixèrcits moderns de tot lo món.

Des de la década de 1970, diverses fibres noves i métodos de construcció per a teixits antibalas han segut desenrollats paralelament en el Kevlar hilado, tals com el Dyneema de DSM, els GoldFlex i Spectra de Honeywell, el Twaron de Teijin Twaron, el Dragó Skin de Pinnacle Armor i el Zylon de Toyobo (estiga últim ara controversial, ya que nous estudis demostren que es degrada ràpidament, deixant als usuaris en menor protecció que l'esperada). Estos nous textils són publicitados com més llaugers, prims i resistents que el Kevlar, encara que són molt més costosos. Les Forces Armades nortamericanes han desenrollat armadures per als gossos de treball que ajuden als soldats d'infanteria en combat. Segons l'entrenador canino Marí de Primera Michael Thomas, els "nous jupetins són una millora" dels anteriors, que solament protegien contra gavinetades. Els nous jupetins també protegixen contra bales.

En l'introducció de la tecnologia Dyneema Force Multiplicador en 2013, la companyia holandesa DSM va donar un gran pas alvance en el desenroll de teles d'alt rendiment per a jupetins antibalas. Els materials fabricats en la tecnologia Dyneema Force Multiplicador com Dyneema SB-115 i Dyneema SB-117 permeten als fabricants de jupetins reduir el pes del mateix en un 25%. Actualment, la majoria dels fabricants usen la tecnologia Dyneema Force Multiplier per a oferir els productes més llaugers.

Estàndart NIJ

La norma establida pel NIJ és àmpliament coneguda i acceptada per les agències policials de tot lo món. Per lo tant, l'estàndart NIJ proporciona el nivell de rendiment per a la majoria dels jupetins antibalas. L'estàndart NIJ especifica quins són els requisits mínims per a blindage que han segut provats baixos els seus protocols de rendiment, i evalua i classifica els diferents tipos de jupetins d'acort en els nivells d'amenaça.

Protecció contra explosions

Artícul principal → Vaig dur antiexplosivos.

Les brigades antiexplosivos usen grans armadures dissenyades per a la protecció contra molts dels efectes d'un artefacte explosiu de tamany moderat, com les bombes empleades en els atentats terroristes. Estes armadures són bàsicament un caixco complet, que a la seua volta cobrix la cara i coll, cert grau de protecció en els genitals i una armadura molt resistent en el tors. També conté protecció per a la columna, en cas que l'explosió faça volar a l'artificier. La visibilitat i movilitat de la persona que usa estos trages és molt reduïda, aixina com el temps que poden treballar en l'artefacte explosiu.

Vore també

• Camisa de força
• Jaqueta flak

Enllaços externs

• Artícul: "How Body Armor Works" (anglés)