Guerra rus-japonesa

Guerra rus-japonesa

La guerra rus-japonesa (日露戦争 o Nichirosensō en japonés, Русско-японская война en rus) va ser una guerra entre l'Imperi rus i l'Imperi japonés per les seues ambicions imperials rivals en Manchuria i l'Imperi de Corea. Les principals batalles terrestres de la guerra es varen lliurar en la península de Liaodong i prop de Mukden, en el sur de Manchuria, i les batalles navals varen tindre lloc en el mar Groga i el mar del Japó.

Rússia havia seguit una política expansionista en Siberia i el Lluntà Oriente des del regnat d'Iván el Terrible en el XVI. Al final de la primera guerra sino-japonesa, el Tractat de Shimonoseki de 1895 li va concedir l'illa de Taiwan, aixina com el protectorat sobre Corea i la península de Liaodong a Japó abans de la Triple Intervenció, en la que Rússia, Alemània i França varen convéncer a Japó de renunciar a la seua reclamació. Els russos buscaven un port d'aigües càlides (que no es congelaren en hivern) en l'oceà Pacífic per a us de la seua Armada i per a comerç marítim. El port de Vladivostok solament podia funcionar durant l'estiu, pero Port Arthur (Imperi chinenc) seria capaç de mantindre's funcionant tot l'any. Japó temia que Rússia interferira en els seus plans d'establir una esfera d'influència en Àsia continental, especialment quan Rússia va construir el ferrocarril Transiberiano, va començar a fer incursions en Corea i va adquirir un contracte d'arrendament de la península de Liaodong i Port Arthur de China en 1898. Japó va firmar l'aliança anglo-japonesa en 1902 i va començar a oferir reconéixer el domini de Rússia en Manchuria a canvi del reconeiximent de Corea com a part de l'esfera d'influència de Japó. No obstant, açò va ser rebujat per Rússia.

En acabant de que les negociacions fracassaren, Japó va obrir hostilitats en un atac sorpresa contra la Flota russa del Pacífic en Port Arthur el 9 de febrer de 1904. Abdós bandos varen declarar la guerra i les tropes japoneses varen desembarcar en Corea, varen creuar el riu Yalu cap a Manchuria en maig i varen desembarcar més forces en la península de Liaodong. En agost, els japonesos varen sitiar Port Arthur, que finalment va caure en giner de 1905. En març de 1905, les tropes japoneses varen prendre Mukden, la capital de Manchuria, despuix de durs combats. La Flota russa del Bàltic, que havia navegat durant sèt mesos i 18 000 milles nàutiques (33 000 km) des de la mar Bàltica, en incident diplomàtic en Regne Unit inclós, va aplegar a la regió en maig i va ser interceptada i destruïda per la Flota Combinada Japonesa en la batalla de Tsushima. La guerra va concloure en el Tractat de Portsmouth, mediat pel president nortamericà Theodore Roosevelt.

El tractat reconeixia els interessos japonesos en Corea i otorgava a Japó l'arrendament de la península de Liaodong per part de Rússia, el control del Ferrocarril del Sur de Manchuria, construït per Rússia, i la mitat sur de l'illa de Sajalín (Karafuto). La victòria militar completa d'una nació asiàtica i no occidental sobre una potència europea i occidental va sorprendre als observadors internacionals i va transformar l'equilibri de poder global, en l'Imperi del Japó emergint com una gran potència i l'Imperi rus perdent prestigi entre les potències europees. El fet de que Rússia sofrira importants baixes i pèrdues per una causa que va resultar en una derrota militar va contribuir al malestar intern que va culminar en la Revolució russa de 1905, durant la qual l'autocracia zarista es va vore obligada a fer concessions.

Va haver innovació tecnològica en batalles terrestres i navals de la guerra rus-japonesa, com l'us per part dels japonesos de la radiotelefonia (en la mar) i del teléfon (en les batalles terrestres) per a coordinar les maniobres de les unitats de combat i l'us de barcos acorazars.

Els orígens de la guerra

Victoria japonesa llimitada per les potències occidentals

En els últims anys de el XIX i principis de el XX, varis països occidentals varen competir per influir, comerciar i dominar un territori en Àsia Oriental. Mentres, el Japó s'esforçava per assumir el paper de potència moderna.

La situació geogràfica de Japó ho va encorajar a enfocar-se en Corea i el nort de China, lo que chocava en els interessos expansionista russos. L'esforç japonés per ocupar Corea va conduir a la primera guerra sino-japonesa. La derrota chinenca per part del Japó va conduir al Tractat de Shimonoseki (del 17 d'abril de 1895), pel qual China renunciava a les seues reclamacions sobre Corea, cedint ademés Taiwan i Lüshunkou (a sovint cridat Port Arthur). No obstant, la pressió occidental (per part de Rússia, Alemània i França) va obligar al Japó a tornar Port Arthur i Manchuria a China (Triple Intervenció del 23 d'abril de 1895).

Establiment rus en la península de Liaodong

Rússia va aprofitar la desestabilisació de la zona i en 1896 es va firmar un acort en China per a l'us de Port Arthur com a base ubicada a l'extrem de la península de Liaodong, en Manchuria, aixina com el lliure accés rus a tots els ports chinencs. El 3 de juny, varen firmar un tractat d'aliança secret front a possibles agressions futures japoneses. El 16 de decembre de 1897, la flota del Pacífic va ocupar Port Arthur, supostament per a impedir que ho feren els britànics que, no obstant, no competien per llavors en els russos pel domini del port. L'ocupació del port va desbaratar la lliga entre russos i chinencs. La pren del port pels russos i de la baïa de Jiaozhou pels alemans va desencadenar una série de concessions a atres potències que va suscitar un moviment xenòfop que va culminar després en la rebelió bóxer de l'estiu de 1900. En març de 1898, els russos havien conseguit que els chinencs els arrendaren durant vinticinc anys la península de Kwantung —en l'extrem de la de Liaodong—, inclós Port Arthur. Est era un lloc estratègic per als russos, que ansiaven contar en un port lliure de gèls per a la seua flota d'extrem orient. L'acort comprenia aixina mateix el permís per a construir un ramal del ferrocarril transmanchuriano que recorreguera la península fins a Port Arthur (el ferrocarril del sur de manchuria).

Ocupació russa de Manchuria

En el curs de la regirada dels bóxers de 1900, els russos varen ocupar Manchuria, pese a que partix del govern es va mostrar contrari a la mida, puix temia que l'acció terminara de agriar les relacions entre Rússia i China. L'ocupació, que es va verificar sense grans problemes per als russos, no va suscitar a penes protestes de les demés potències. Uns sesenta y cinco mil soldats russos varen participar en el aplastamiento de la rebelió, operació que va resultar onerosa per a la facenda russa. En principi, la pren del territori manchú devia ser temporal i les províncies devien tornar a China en quant el tumult quedara completament sofocada. El 8 d'abril de 1902 la cort chinenca va conseguir que Rússia es comprometera a evacuar Manchuria en els díhuit següents mesos, segons un pla de retirada en tres etapes que no va complir. Els russos es varen retirar de la partix sur de la província de Fengtian en octubre, pero en setembre de l'any següent varen tornar a apoderar-se de Mukden. En 1901, la Flota del Pacífic russa s'havia traslladat a Port Arthur des de Vladivostok, despuix del fi de les obres del ferrocarril del Sur de Manchuria.

Competència rus-nipona en Corea

Sobre Corea, Rússia i Japó havien alcançat un acort per a estendre la seua influència econòmica en el país en 1898 en igualtat de condicions. El pacte va favorir principalment a Japó, els bancs del qual i empreses es varen expandir molt més que els russos en la península. A principis de 1901, els japonesos es varen negar a mantindre la neutralitat en Corea, que haguera desbaratat la seua creixent influència en el país i impedit contrarrestar la russa en la lindante Manchuria. Personages propencs a la cort russa competien per l'obtenció de concessions comercials en Corea.

Lliga britànic-japonesa i tensió rus-nipona

Més alvance, en 1898, els russos varen impedir l'us de Port Arthur als mateixos chinencs, i es va escomençar a eixercir el control que el Japó havia desijat quatre anys arrere. Açò va ser un desafiu per a l'Imperi del Japó i va provocar la desaprovació del Regne Unit, que va vore el jagant rus com una amenaça a les seues possessions britàniques i el seu profitós comerç asiàtic.

El Regne Unit, en una hàbil maniobra diplomàtic-estratègica, va conseguir la cessió de Weihaiwei, un emplaçament portuari a sol quaranta quilómetros de Port Arthur, i d'esta manera es va buscar la neutralisació de les pretensions russes. No obstant, els russos varen unir este port en el Transiberiano per mig de la construcció d'una via de ferrocarril. Açò va fer pensar al Regne Unit que Rússia desijava consolidar-se militarment en la regió i li impelió a coligarse en Japó.

En 1902, el Regne Unit va firmar una aliança en Japó. El nou Govern del comte Hayashi Tadasu havia optat per pactar en els britànics davant l'impossibilitat de fer-ho en els russos, que varen rebujar la proposta japonesa de que conservaren Manchuria a canvi de reconéixer la possessió japonesa de Corea. El pacte admetia l'existència d'especials interessos polítics i econòmics nipons en Corea. Entre les clàusules de dit tractat, figurava la construcció d'unitats navals per a Japó, que es va posar de colp i repent en marcha, aixina com l'acceleració en l'entrega de les unitats ya encarregades. Immediatament es va aprovar un pla de rearmament naval de 200 000 tonellades, denominat «Esperanza i determinació»^{cita requerida} i es varen encarregar al Regne Unit sis acorazars, quatre travessies acorazar, dos travessies llaugeres, setze destructorés i dèu torpederos. Atres unitats varen ser encarregades a França i Itàlia i inclús a Alemània i a Estats Units. En Japó es va escomençar la construcció accelerada de dèu torpederos i huit destructors. Es va començar un programa d'adestrament del personal de l'Armada Imperial Japonesa, que va passar de 15 100 hòmens fins a incrementar-se en 40 800 mariners i oficials. En 1897 els japonesos havien duplicat el seu presupost militar i en 1903 havien creat una Armada moderna.

Japó va tractar per última volta d'alcançar un acort en Rússia en 1903, encara que en condicions més dures gràcies al respal britànic i nortamericà del que gojava; els russos novament es varen negar a permetre que els japonesos dispongueren al seu albir de Corea, pero varen creure poder evitar la guerra. En considerar que la penetració russa en Corea i Manchuria suponia un risc per a la seua seguritat nacional, Japó va exigir a Rússia que abandonara Manchuria, en compliment dels acorts de 1900. Rússia va dilatar les conversacions diplomàtiques durant dos anys i Japó, fart d'esperar en va una resposta, va trencar les relacions diplomàtiques el 6 de febrer de 1904.

El recent modernisat Eixèrcit Imperial Japonés es trobava més que preparat per a enfrontar-se a les forces que Rússia havia estacionat en Àsia a l'inici de la lluita, que representaven solament una chicoteta part de les tropes del sar. Es calcula que els russos varen movilisar durant el conflicte fins a dos millons de soldats, mentres que els efectius japonesos mai varen aplegar als noucents mil hòmens.

Començ de les hostilitats

La ruptura de relacions diplomàtiques en Japó no va preocupar al cap rus de Port Arthur, l'almirant Yevgueni Alekséyev, que no li la va comunicar a banda dels seus subordinats, pese a que se sabia que el país veí s'estava preparant per a la guerra. La base naval no va realisar preparatiu algun per a repelir un possible atac nipó, encara que el cap de la flota sí va dispondre als seus setze navío a les afores del port, per a evitar quedar tancat en ell si ho acometien els japonesos. La mateixa nit del 8 de febrer, els japonesos varen atacar la flota de Alekséyev.

Dos dies abans, el mateix que els japonesos varen anunciar la ruptura de relacions en Rússia, una gran flota japonesa al mando del vicealmirante Heihachiro Togo havia salpat de la base de Sasebo rumbo al mar Groga dividint-se en dos columnes: la principal, al mando del propi Togo, es va dirigir cap a Port Arthur, mentres que un destacament menor es va encaminar al port de Chemulpo (hui denominat Incheon). Sense previ avís ni declaració de guerra, la nit del 8 de febrer de 1904 la flota russa fondejada en Port Arthur va ser atacada per sorpresa. En el matí del 9 de febrer, Chemulpo va córrer la mateixa sòrt, lo que va donar començ a la guerra entre abdós països. L'averia dels barcos russos ancorats en Chemulpo va deixar expedito l'accés per mar a la propenca capital coreana.

En esclatar les hostilitats, el sar va nomenar cap de les unitats militars destinades en Manchuria al ministre de la guerra Alekséi Kuropatkin, que va aplegar a la regió en març. De colp i repent varen escomençar les desavenències entre ell i el virrey Alekséyev, que pretenia derrotar ràpidament als japonesos, mentres que Kuropatkin optava per una actitut més prudent que donava prioritat a l'aument de les forces disponibles abans de mamprendre qualsevol batalla transcendental.

Situació naval de Japó al començ de la guerra

Per a 1904, Japó ya contava en una série de bases llogístiques distribuïdes en el mar Groga i ademés en unitats navals de primera mà, a diferència de Rússia que tan sol tenia dos bases molt distants i estratègicament desubicadas: Port Arthur i Vladivostok, aixina com unitats navals ya antiquades. A finals d'eixe any, Japó contava en:

• Acorazar pre-dreadnought i dreadnought: Fuji, Shikishima, Kasuga, Nisshin, Asahi i Mikasa.
• Travessies acorazar: Asama, Izumo, Azuma, Yakumo, Iwate i el Tokiwa.
• Travessies protegides: Izumi, Naniwa, Chiyoda, Matsushina, Akitsushima, Yoshino, Suma, Takasago, Chitose, Tsushima, Niitaka, Kasagi, Hashidate, Itsukushima i Otowa.
• Travessies desprotegides: Tsukushi, Takao, Yaeyama, Tatsuta, Miyako i Chihaya.
• Destructors: Ikazuchi, Murakumo, Akatsuki, Shirakumo, Harusame i Asakaze.
• Barcos torpederos: Kotaka, Hayabusa i Chidori.
• Canoners: Banjo, Maya, Ōshima, Epsilon, Lota, Uji, Heien.

Un d'eixos acorazar, el Mikasa, era el més alvançat buc de guerra del seu tipo en el seu temps i havia segut entregat en 1902, directe des de les drassanes britàniques de Vickers Shipyard al Japó. El Chitose va ser entregat des de Sant Francisco (EE. UU.). Totes estes unitats estaven al mando de l'almirant Heihachirō Tōgō.

Situació naval de Rússia al començ de la guerra

Pel costat rus, la situació era prou diferent. En primer lloc, l'adestrament del Eixèrcit Imperial Rus era molt deficient i l'oficialitat era molt mediocre. Les unitats navals es dividien en tres flotes:

• La d'Extrem Oriente: concentrada en Port Arthur i una chicoteta divisió en Vladivostok, totes al mando del general Alekséi Kuropatkin.
• La del mar Bàltica
• La del Mar Negra

Les unitats russes que componien la flota d'Extrem Orient, al començ de la guerra eren:

• 7 acorazar: Petropávlosk, Pobieda, Poltava, Retvizan, Peresviet, Tsesarévich, Sebastópol

• 4 travessies acorazar: Bayán, Rossia, Gromobói, Rurik (estos tres últims, en Vladivostok)
• 7 travessies protegides: Askold, Bogatyr (en Vladivostock), Diana, Pallada, Nóvik, Varyag (en Chemulpo), Boyarin
• 25 cazatorpederos.

Les que formaven la del mar Bàltica:

• 5 acorazar en construcció: Kniaz Suvórov, Borodino, Imperator Aleksandr III, 'Oriol' i Slava
• 4 acorazar en servici: Sissoi Veliki, Navarin, Imperator Aleksándr II i Imperator Nikolái I
• 8 acorazar costers
• 6 travessies acorazar
• 9 travessies protegides
• 200 cazatorpederos i torpederos
• 14 canoners
• 12 submarins

Debilitat militar russa i plans de defensa

Per a fer front a un conflicte en Japó, els russos estaven obligats a adoptar al començ la defensiva. Front als cent mil soldats que els russos preveen podien enviar al continent els japonesos, ells contaven a finals de 1901 en a penes xixanta mil. Es calculava que els reforços de Siberia oriental tardarien entre cinc i sèt mesos en aplegar a Manchuria, per lo que l'aument de les forces disponibles en la regió depenia dels ferrocarrils, que devien traslladar en major celeritat les unitats, fonamentalment des d'Europa. A principis de 1904, no obstant, el tram oriental del transiberiano i el ferrocarril del Sur de Manchuria a penes admetien huit i sis combois diaris respectivament, mentres que cada cos d'eixèrcit requeria uns noranta per a entrar en acció.

Donada la debilitat de les forces de terra russes i la llentitut en la que es podien acrecer, la primera llínea de defensa russa la constituïa en realitat l'Esquadra del Pacífic, que havia descartat la possibilitat de desembarcs japonesos. La seua principal missió era precisament esta: evitar l'arribada de tropes japoneses a les costes manchúes i de Corea occidental. Els russos esperaven aixina obligar als japonesos a desembarcar en la costa oriental coreana, forçar-los a tindre que travessar la península per a alcançar les seues posicions de vanguarda al sur de Manchuria i poder al temps hostigar les seues llínees d'abastiment des de Vladivostok, en les quatre travessies apostats en este port.

Campanya de 1904

Atac a Port Arthur

L'objectiu japonés era Port Arthur (hui Lüshunkou, China), situat en la península de Liaotung, al sur de Manchuria, que estava sent fortificado —les obres no havien terminat quan va esclatar la guerra— per a convertir-ho en la major base naval russa en Extrem Orient. Els japonesos necessitaven controlar la mar per a enfrontar-se a una hipotètica guerra en el continent asiàtic, puix depenien del seu domini per a enviar tropes i pertrechos al continent. D'esta manera, el seu primer objectiu militar va ser neutralisar a la flota russa ancorada en Port Arthur. La nit del 8 de febrer, la flota japonesa, al mando de l'almirant Heihachiro Togo, va obrir fòc torpedeando sense previ avís als barcos russos en Port Arthur, danyant sériament dos acorazar i una travessia. Tres flotetes de torpederos varen acometre als bucs russos mentres que una atra atacaven el port de Dalian, xixanta quilómetros al nort de Port Arthur. Al matí següent, es varen recomençar els combats, varen seguir una série d'accions navals indecises, en les quals els japonesos varen ser incapaços d'atacar en èxit a la flota russa protegida pels canons terrestres de la baïa. Encara que els danys infligidos pels japonesos a l'esquadra russa varen ser mínims, varen bastar per a que els russos descartaren interferir en el desembarc japonés en Corea del dia 9. Per a principis d'abril, no obstant, els russos havien conseguit reparar els acorazar Retvizan i Zarévich, averiats en el primer atac de Togo, pese a no contar en instalacions adequades per a això.

Desembarc japonés en Chemulpo

La matinada del 9 de febrer, les travessies japoneses varen escoltar a un comboi en dos mil cinccents soldats fins a Chemulpo. El comboi japonés destacat a este port va atacar als dos bucs russos allí fondejats en la batalla de Chemulpo. La travessia Variag i la cañonera Koreets varen optar per afonar-se abans que rendir-se als japonesos. Despuix de la seua fàcil victòria, va desembarcar el primer contingent de soldats destinats a l'invasió de Corea.

Bloqueig de Port Arthur

Japó va començar un llarc sege de la base, que va impedir a la flota russa torbar els desembarcs japonesos en Corea i Manchuria. El 13 d'abril, els russos varen perdre el buc insígnia de la flota, el Petropavlovsk, que es va afonar en pocs minuts despuix de chocar en una mina mentres refugia l'enfrontament en l'esquadra nipona; en el naufragi varen perir siscents hòmens, entre ells el cap de la flota, l'almirant Makárov. En morir Makárov, l'iniciativa en la mar la varen mantindre casi tot el restant de la lluita els japonesos. En dominar la mar, els japonesos podien traslladar tropes a voluntat, desembarcar-les allà a on els pluguiera i abastir-les gràcies a la flota.

A partir de l'accident del Petropavlovsk, els dos bandos varen començar a colocar mines en els principals ports i fondeaderos del mar Groga. A mitan de maig, varen anar els japonesos els que varen perdre varis bucs a causa de les mines i les colisions: els acorazar Hatsuse i Yoshima i la travessia Yoshino. Els tres intents de Togo de bloquejar la rada de Port Arthur per mig de l'afonament de barcos en la boca del port varen fracassar. El 19 d'abril, el sar va crear la 2.ª Esquadra del Pacífic, que devia marchar des de la base naval de Kronstadt, prop de San Petersburgo, fins a Port Arthur. Este acte obligava a conservar el sitiat port asiàtic en mans russes. La nova esquadra va partir cap al seu destí en octubre.

A mitan de juny, l'esquadra de travessies apostada en Vladivostok va afonar tres transports japonesos que duyen mil cent hòmens i armament pesat al sege de Port Arthur. Pese a això, els japonesos seguien dominant la mar, lo que els permetia enviar noves forces al teatre d'operacions en el continent. El pla japonés consistia en amprar els eixèrcits 1.º, 2.º i 4.º contra el centre a on els russos estaven reunint les seues forces (Liaoyang) i el 3.º contra Port Arthur.

En agost, part de la flota russa va intentar escapar de Port Arthur en direcció a Vladivostok, pero va ser interceptada i obligada a retornar a port en la batalla de la Mar Groga, a on finalment es va desmontar el material i la seua flota es va destinar a colaborar en la defensa del port; els barcos varen ser afonats llentament per l'artilleria japonesa.

Batalla del riu Yalu

Despuix de l'acció de Chemulpo noves tropes japoneses varen desembarcar en Coreja, en veloç alvanç varen prendre Seül i varen ocupar ràpidament el restant de la península. El ORD Eixèrcit del general Kuroki Tamemoto, format per dos divisions a les que més tart se li va afegir una tercera en Pionyang, va alvançar cap al nort, a la frontera en China. Per a finals d'abril, Kuroki contava en cuarenta y dos mil soldats a vora del riu Yalu, frontera natural entre Corea i Manchuria, a on es trobaven les posicions russes. Estes les defenia el Destacament Oriental del general Zasúlich, compost per dèneu mil soldats. Les disensiones entre Kuropatkin, que desijava que Zasúlich es retirara cap al nort en quant haguera averiguat el tamany de l'eixèrcit japonés sense deixar de torbar l'alvanç enemic i Alekséyev, que propugnava resistir en la llínea del Yalu, varen fer que Zasúlich rebera órdens contradictòries.

En contrapunt a l'estratègia japonesa de conseguir victòries ràpides per a controlar Manchuria, l'estratègia russa es va enfocar en accions defensives destinades a guanyar temps per a que els reforços aplegaren via Ferrocarril Transiberiano.

L'1 de maig va esclatar la batalla del riu Yalu, en la qual les tropes japoneses, despuix de creuar el riu sense oposició, varen prendre per assalt les posicions russes. El choc havia segut cuidadosadament preparat pels japonesos, que varen sorprendre a les unitats enemigues per mig d'una série d'atac fingits en diversos punts del riu. Va ser la primera batalla terrestre de la guerra. Despuix de la victòria, les tropes japoneses varen procedir a desembarcar en varis punts de la costa manchú, lo que va obligar als russos a retrocedir a Port Arthur. El 2.º Eixèrcit nipó va desembarcar xixanta quilómetros al nort de Dalián, en el coll de la península de Liaodong, mentres que el 4.º ho va fer a l'est i es va unir a l'1.º, que alvançava en direcció noroest des del Yalu. El 26 de maig, el 2.º Eixèrcit del general Oku Yasukata va assaltar la llínea fortificada russa erigida a vinticinc quilómetros al nort de Dalián en la cridada batalla de Nanshan, que tallava el camí cap al sur i contava en tres mil soldats. Pese a repelir varis encarniçats assalts japonesos, el coronel al mando de la llínea no va obtindre els reforços que va solicitar a la retaguàrdia i va tindre que cedir finalment la posició. Despuix de conquistar Nanshan, els japonesos es varen apropiar també de Dalián. Varen obtindre aixina un port en la península i varen poder tallar les comunicacions entre Port Arthur i Mukden, a a on s'havia traslladat el 5 de maig Alekséyev per orde del sar. Els alvanços, no obstant, els varen costar als nipons gran número de baixes: en la pren de la llínea de Nanshan havien perdut cinc de les seues trenta mil soldats.

Batalla de Et-li-ssu

Els reforços que aplegaven als russos de les regions militars del Priamur i del TransBaikal es varen dispondre en tres grups: el Destacament Oriental, que devia bloquejar l'alvanç de l'eixèrcit de Kuroki pels tossals manchúes; el Destacament Meridional, acuartelado al sur de Liaoyang, en la delta del riu Liao; i una reserva que permaneixia en Liaoyang. El sar va ordenar a Kuropatkin que el Destacament Meridional alvançara cap al sur, detinguera la marcha del general Oku a lo llarc del ferrocarril Port Arthur-Liaoyang, ho derrotara i alçara el sege de Port Arthur. Açò va dur al següent choc d'importància entre russos i japonesos, la Batalla de Et-li-Ssu, lliurada entre el 14 i el 16 de juny i que va supondre una nova derrota per als russos. Per a evitar quedar rodejat per una divisió japonesa, l'I Cos d'Eixèrcit Siberiano va tindre que retirar-se de les seues posicions a cent trentacinc quilómetros al nort del seu objectiu el dia 16.

Despuix de la nova derrota russa, els japonesos varen nomenar a Oyama Iwao general en cap dels quatre eixèrcits destinats en Manchuria. En la primera batalla lliurada en acabant de que assumira el mando, disputada el 24 de juliol, el 2.º Eixèrcit nipó va tornar a batre als russos, lo que va aplanar l'alvanç del 4.º Eixèrcit, que també es dirigia cap a Liaoyang.

Batalla de la Mar Groga

Artícul principal → Batalla de la mar Groga.

Per la mort de l'almirant Stepán Makárov durant el sege de Port Arthur, l'almirant Wilgelm Vitgeft va ser nomenat cap de l'Esquadra del Pacífic. La seua proposta de mantindre la flota fondejada fins a rebre l'esperat reforç de la Flota Europea, contribuint en artilleria i hòmens a la defensa de la plaça, va ser rebujada per San Petersburgo: se li va ordenar realisar una eixida per a unir-se als bucs ancorats en Vladivostok, confiant que la força resultant poguera enfrontar-se a Togo.

A les 6:15 del 10 d'agost de 1904, en el seu ensenya en l'acorazar Tsesarévich els russos varen salpar del port rumbo a Vladivostok. Sobre les 12:15, abdós flotes varen tindre contacte visual quan es trobaven a uns catorze quilómetros de distància una de l'atra: immediatament, va començar el duel artillero, el disputat a la major distància de tota l'història fins a eixe moment. A les 18:30, un impacte sobre el pont del buc insígnia de Vitgeft ho va matar a l'instant.

En el timó atollat i el seu almirant mort en acció, el Tsesarévich va abandonar la llínea de batalla i va retornar a Port Arthur, acció que va causar confusió entre la seua flota. Togo va intentar arrematar a l'acorazar rus, pero la valerosa intervenció de l'acorazar Retvizan, que interponent-se va atraure el fòc, va permetre la retirada. El resultat de l'enfrontament no va ser decisiu per a cap bando; no va haver afonaments, l'armada russa no va poder alcançar Vladivostok, pero els japonesos no varen conseguir evitar la tornada al port sense greus pèrdues. No obstant, la retirada russa i el posterior afonament de dos de les tres travessies destinats en Vladivostok —el tercer va quedar greument averiat— el 14 del més al sur de Corea varen donar el domini total de la mar als japonesos.

Batalla de Ulsan

L'esquadra russa en Vladivostok s'havia enterat de l'ocurrència de la Batalla de la mar Groga en funestas conseqüències per a les armes russes, en açò i l'orde d'anar a donar batalla es fa el salpe cap al sur. L'esquadra japonesa al mando de l'almirant Kamimura Hikonojō tornava de la seua expedició a la mar groga, les dos esquadres es varen creuar sense vore's, al alba inicie la batalla, inicia a les 5:20 AM, A les 06:17 AM la distància és de 9000 metros i els russos seguien intentant alluntar-se de l'esquadra japonesa. Kamimura va maniobrar intentant tallar la llínea, quan l'Izumo va rebre un impacte directe que va destruir la seua torreta de proa, i l'Azuma es va distanciar. Es va produir un moment de cessació en la batalla mentres que els japonesos tornaven a prendre la seua formació, a uns 8500 metros quan es va reiniciar el fòc, novament sobre el Rurik. En pocs minuts va encaixar dos proyectils baix la llínea de flotació i un d'ells li va destrossar el timó. A les 06:40 AM el Rurik es trobava aïllat, i un nou impacte ho va deixar ingovernable, en la seua popa pràcticament sumergida i descrivint círculs. Encara que els seus canons no deixaven de disparar. Iessen va maniobrar de nou a les 06:43 AM intentat distraure el fòc enemic, una maniobra valenta, encara que inútil veent l'estat en que es trobava en travessia, puix varen acostar a les esquadres a menys de 5000 metros. A les 08:20 AM Kamimura va rebre el reforç de les travessies (Naniwa i Takachia), Iessen va decidir llavors que ya no era possible continuar la lluita, senyalant al Rurik que posava rumbo a Vladivostock en les seues dos travessies restants. A les 10:00 AM les travessies japoneses perseguidors varen informar que les seues reserves de municions estaven molt baixes despuix de casi 5 hores de combat, mentres que els bucs russos no aminorar la seua marcha. Kamimura va decidir abandonar la persecució. A les 10:50 AM el Rurik es va afonar, dels 805 hòmens de la seua dotació 625 varen ser arreplegats pels japonesos.

Batalla de Liaoyang

Mentres tres eixèrcits japonesos convergien en Liaoyang, els russos es aprestaron a repelir el seu assalt en tres llínees de fortificacions que rodejaven la ciutat. Els russos gojaven de ventaja numèrica —eren 158000 front als 125000 que s'acostaven a la ciutat— i pretenien desgastar a l'enemic en les diverses llínees de defensa abans de mamprendre la contraofensiva. Els primers chocs varen favorir als russos i els japonesos es varen retirar de la primera llínea de defenses el 22 d'agost. En lloc d'acometre a l'enemic que es replegava, els russos es varen retirar a la seua volta a la segona llínea defensiva, sense aprofitar la passagera ventaja i varen permetre que els nipons recomençaren l'assalt i començaren a rodejar les seues posicions pel nort, sense amprar les seues reserves per a impedir-ho. L'assalt es va recomençar el 25 d'agost i l'1 de setembre els japonesos varen quebrar audaç encara que temeràriament la segona llínea de defenses russes, sense sofrir contraatac algun pese a estar en una posició vulnerable. Despuix de perdre part de la tercera llínea de defenses mentres preparava un assalt de flanc, Kuropatkin va tractar en va de recobrar-la el 2 i 3 de setembre. La nit del dia 3, despuix de fracassar l'operació, va ordenar la retirada, lo que va donar la victòria als japonesos. Les copioses baixes —23000 front a les 16000 dels russos— i lo encarniçat dels combats varen impedir, no obstant, que els japonesos pogueren perseguir als russos.

Sege i caiguda de Port Arthur

A finals de juliol, el general Nogi contava ya en huitanta mil soldats per a abordar la conquista de Port Arthur, del que els japonesos desijaven apoderar-se abans de l'arribada de la 2.ª Esquadra del Pacífic. Pese a conéixer el terreny, puix havia conquistat la plaça als chinencs en 1894, Nogi va posar en pràctica una tàctica que va transformar la conquista en una carniceria. El 19 d'agost va ordenar el primer assalt, el primer de varis atac frontals, que varen costar gran número de baixes als japonesos. El 24 d'agost, va concloure el primer i infructuós assalt a la plaça forta, que va costar setze mil baixes als japonesos. Durant el següent més, de calma, els dos bandos varen reforçar les seues posicions i i aprestaron a disputar el següent assalt. Est va començar en un bombardeig de les posicions russes el 19 de setembre. Nogi va perdre atres sèt mil cinccents soldats tractant en va d'apoderar-se del principal tossal del teatre d'operacions, que dominava el port. Per a rendir la plaça, els japonesos varen reunir 476 peces d'artilleria, entre les que es contaven 18 grans obuses que llançaven proyectils de 550 lliures. El tercer i penúltim assalt nipó va tindre lloc entre el 26 i el 30 d'octubre i novament els va costar abundants baixes. No va bastar per a arrebatar-los als russos l'estratègic tossal que dominava Port Arthur. L'últim assalt al port es va verificar entre el 26 de novembre i el 6 de decembre. Per mig d'una série de bombardejos i assalts d'infanteria, els nipons varen conseguir per fi apoderar-se del tossal 203, encara que a costa d'atres dèu mil baixes. La primera semana de decembre els japonesos varen conseguir destruir l'esquadra russa, que participava en la defensa; açò va supondre un carpiment notable de la posició russa i va conduir finalment a la capitulació de Port Arthur el 2 de giner de 1905. La conquista els havia costat als japonesos 64000 baixes.

Els intents per socórrer a la ciutat des del continent també varen fracassar, i despuix de la batalla de Liaoyang (24 d'agost-5 de setembre de 1904), els russos es varen retirar a Shenyang.

Batalla del riu Sha-ho

A finals de 1905, Kuropatkin gojava per fi de clara ventaja numèrica front a l'enemic. El transiberiano li havia permés reunir nou cossos d'eixèrcit en trescents mil soldats en total. Despuix d'arreplegar la collita i quan encara no havia començat el cruíssim hivern manchú, Kuropatkin va alvançar en el seu eixèrcit cap a Liaoyang en l'objectiu d'embossar a Oyama a principis d'octubre. Despuix d'obligar als russos a retrocedir fins a les vores del Sha-ho el 9 del més, els japonesos varen lliurar en l'enemic la batalla del riu Sha-ho fins al dia 17. L'encarniçat choc va acabar en la retirada de Kuropatkin, que va retornar a Mukden. Les pèrdues varen ser copioses en els dos bandos: els russos varen sofrir cuarenta y uno mil; els japonesos, vint mil. Com a conseqüència de la derrota, Kuroppatkin va canviar l'estructura de les seues forces, creant tres eixèrcits.

Campanya de 1905

Com a reacció a la pèrdua de Port Arthur, Kuropatkin va tractar d'alvançar cap al sur i atacar lo que creïa era el centre de les forces de Oyama en Sandepu.

Batalla de Sandepu

Entre el 25 i 29 de giner, el Segon Eixèrcit rus, al mando del general Oskar Gripenberg, va atacar el flanc esquerre japonés prop de la ciutat de Sandepu actual Shenyang . L'acció va sorprendre a l'eixèrcit nipó, que va estar a punt de ser vençut. No obstant, sense el respal d'atres unitats russes, l'atac es va estancar; el general Alekséi Kuropatkin va ordenar a Gripenberg detindre's. El fallanc envestiment els va costar als russos dotze mil baixes més, i va suscitar el contraatac japonés que va devindre en la batalla de Mukden.

Hostigados pels japonesos, els russos varen començar a retrocedir, pero, en lloc d'atrincherar-se, varen mamprendre una complexa maniobra de traspàs de forces del flanc occidental a l'oriental. Al mateix temps, els japonesos varen crear un nou eixèrcit, el 5.º, per a participar junt al 3.º aplegat del sur en la maniobra envolvente de les forces de Kuropatkin.

Batalla de Mukden

La batalla de Mukden va començar el 17 de febrer de 1905 en l'atac simultàneu de quatre eixèrcits japonesos a les llínees russes, en constant retirada. En els dies següents, les forces japoneses, manades pel príncip Oyama Iwao, varen assaltar els dos flancs de les forces russes atrincherades al voltant de Mukden, a lo llarc d'un front de 80 km. Cada bando contava en uns 270 000 hòmens respalats per centenars de peces d'artilleria. Al començ els russos varen resistir en denuedo, i els japonesos a penes varen conseguir alvançar.

L'1 de març, Kuropatkin es percató de que l'eixèrcit de Nogi començava a rodejar les seues posicions per l'oest i, per a evitar que les cercara, va tractar repetida pero infructuosament de detindre-ho fins al 13 del més. El ORD Eixèrcit de Nogi, pese a tot, va seguir alvançant, i al mateix temps el flanc esquerre rus va començar també a cedir a l'ímpetu nipó.

Aixina, despuix de tres semanes de durs combats i noranta mil baixes, les posicions russes varen començar a cedir. Veent que estaven a punt de ser cercats, el general Kuropatkin va decidir abandonar el camp, desplaçant-se el nort de Mukden. Per la pressió japonesa, la retirada pronte es va tornar en desbandada de part de les unitats. Els restants es varen retirar cap a Harbin i es varen apostar en Xipingkai. Els russos varen perdre noranta mil soldats, i els japonesos, setanta mil. Encara que la batalla de Mukden va ser una derrota important per als russos i va anar el choc terrestre més decisiu de la guerra, la victòria final encara depenia de l'Armada. Novament els japonesos havien obtingut una costosa victòria sobre els russos, pero no havien conseguit destruir per complet les seues forces. El nou descalabro li va costar a Kuropatkin el mando de les forces russes, que va passar al general Nikolái Linévich.

La situació a finals de l'hivern de 1905 era complexa per als dos bandos: els russos havien segut derrotats de nou i pronte varen sofrir gresques suscitades per l'agitació de la revolució, pero encara contaven en forces considerables i la 2.ª Esquadra del Pacífic esta a punt d'aplegar a Àsia oriental; els japonesos, per la seua banda, havien vençut en els principals combats, pero cada volta estaven més agotats i no havien conseguit doblegar a l'enemic pese a les repetides victòries.

Batalla de Tsushima

Artícul principal → Batalla de Tsushima.

L'acorazar rus Osliabia, el primer acorazar afonat en la batalla

Mentrestant, en octubre de 1904 Rússia va enviar una nova flota a Extrem Orient en unitats pertanyents a les seues flotes del Bàltica i de la Mar Negra, al mando del vicealmirante Zinovi Rozhéstvenski. La seua llarga travessia cap a Àsia —un viage de vintinou mil quilómetros— es va realisar vorejant el veta de Bona Esperança, travessant el Mediterràneu per Gibraltar i pel Bósforo: els seus punts de reunió varen ser Madagascar i Saigon.

El 21 d'octubre de 1904, mentres navegava en aigües britàniques (el Regne Unit estava coligado en Japó, pero es va mantindre neutral en esta guerra), la cridada 2.ª Esquadra del Pacífic va suscitar l'incident de Dogger Bank en disparar sobre pots peixquers als que els russos varen confondre en llanches torpederas.

La caiguda de Port Arthur en giner de 1905 li va permetre a Togo tornar a Japó i remozar per complet la seua flota, en previsió de l'arribada de la nova esquadra enemiga. Quan Rozhéstvenski es trobava en Madagascar, li va aplegar la notícia de la pèrdua de Port Arthur i de la derrota de Mukden, dos victòries que li havien otorgat als japonesos el control de casi tota la regió i obligaven al vicealmirante rus a dirigir-se a Vladivostok. Els seus barcos estaven cada volta més necessitats de reparacions i les seues tripulacions no podien competir en les veteranes de Togo. L'esquadra de Rozhéstvenski, composta de dèneu acorazar i destructors, nou torpederos i alguns barcos menors, va seguir pese a tot el seu rumbo cap a Àsia, a on li esperava la de Togo, formada per vintissís acorazar i destructors, vintiun torpederos, ademés de les naus auxiliars.

El viage es va demorar tant que l'almirant Togo va fer plans per a interceptar la flota del Bàltic ans que poguera recalar en Vladivostok. Les esquadres es varen trobar en la batalla de Tsushima, en l'estret del mateix nom entre Coreja i Japó, el 27 de maig de 1905. Durant la batalla, que va durar fins al 29 de maig, la flota japonesa, numèricament inferior en acorazar, pero més moderna i en major velocitat i alcanç de fòc, va bombardejar a la flota russa sense pietat, destruint o capturant les seues 11 acorazar (7 destruïts: Kniaz Suvórov, Osliabia, Imperator Aleksandr III, Borodino, Navarin, Almirant Ushakov, Sissoi Veliki; i 4 capturats: Oriol, Imperator Nikolái I, General-Almirant Apraksin i Almirant Seniavin), ademés d'atres 14 bucs afonats (travessies, destructors... com el Almirant Najímov, el Vladímir Monómaco, o el Dmitri Donskói, entre uns atres).

La flota japonesa va sofrir solament danys llaugers, sobretot en l'acorazar Mikasa, que era el buc insígnia nipó. La flota japonesa contava entre uns atres en dos travessies acorazar de Classe Giuseppe Garibaldi comprats a Argentina: el Mariano Moreno (renombrado Nisshin) i el Bernardino Rivadavia (renombrado Kasuga), aixina com una travessia comprada a Chile: el Esmeralda (rebatejat Izumi). Per al migdia del dia 28 la derrota russa era palmaria: els russos havien perdut trentacinc bucs i dotze mil hòmens (la mitat, presoners) front als tres torpederos i setcents mariners perduts pels japonesos.

El gran descalabro naval rus, unit a les anteriors derrotes i a la greu situació política deguda a la revolució, varen obligar al sar a buscar la pau.

Batalla de Sajalín

Artícul principal → Invasió japonesa de Sajalín.

Solicitat per mandos japonesos des de començos de 1905 i no permés per les autoritats fins a l'oferiment de mediació per part de Roosevelt, les forces japoneses varen posar en marcha l'operació Karafuto, una invasió planejada de l'illa de Sajalín portada a terme entre el 7 i el 31 de juliol, aplegant a prendre la totalitat de l'illa.

Conclusió i conseqüències de la guerra

Tractat de Portsmouth

Artícul principal → Tractat de Portsmouth (1905).

El mando rus en Extrem Oriente, format per l'almirant Yevgeni Alekséyev i el general Alekséi Kuropatkin, era incompetent i les seues tropes, insuficients. Els reforços aplegaven des de la Rússia europea en el ferrocarril Transiberiano de via única, molt llent i interromput a l'altura del llac Baikal. Estes i atres raons, com l'atac per sorpresa del Japó, varen implicar que la guerra resultara en una sorprenent victòria japonesa, lo que va convertir a Japó en una potència mundial a tindre en conte.

Rússia es va vore obligada a negociar. El resultat va ser la humiliació d'una nació occidental. Es va concloure un armistici entre els dos Governs: encara que els russos es trobaven molt debilitats per la Revolució de 1905, les finances japoneses estan totalment agotades i l'Imperi nipó ya no disponia dels mijos per a destruir completament al gros de les tropes russes d'Extrem Orient. Es va organisar puix una conferència de pau en Portsmouth (EE. UU.) en agost, gràcies a la mediació del president nortamericà Theodore Roosevelt. Les negociacions varen concloure en la firma del Tractat de Portsmouth el 5 de setembre de 1905. Les clàusules contenien les següents estipulacions: reconeiximent, per part de Rússia, de la preeminència dels interessos del Japó en Coreja; cessió al vencedor el seu arrendament de la península de Liaodong, la seua base de Port Arthur, el ferrocarril meridional de Manchuria i la mitat sur de l'illa de Sajalín. Abdós països, de comú acort, es varen comprometre a restituir Manchuria a China. A pesar de l'insistència del Japó, no es va prevore cap indemnisació.

Financerament, el resultat per a Japó va ser catastròfic: pese a les repetides victòries militars, havia invertit casi tot el seu presupost en sufragar la guerra, no havia rebut compensació pecuniaria alguna de Rússia en la pau i no contava en finançació externa.

L'insurrecció de 1905

Artícul principal → Revolució Russa de 1905.

El descontent popular en Rússia es va dirigir contra el règim zarista, culpat de la greu derrota; este descontent va ser factor clau per a que esclatara la Revolució de 1905 que va impondre al sar Nicolás II la creació de la Duma Imperial de Rússia. La guerra va terminar gràcies a la mediació dels EE. UU.

Influències sicològiques

La derrota de Rússia va ser rebuda en commoció en Occident, especialment a través d'Àsia.^{cita requerida} Que un país no occidental poguera derrotar en un conflicte bèlic a una gran potència va resultar particularment inspirador per a varis moviments independentistes anticoloniales al voltant del món. Esta guerra ha segut cridada el «fi del mit de l'home blanc».^{cita requerida} Front al racisme de l'época, supostament per primera volta, una nació blanca va ser vençuda per una atra raça.^{cita requerida} Despuix d'esta guerra, l'Imperi nipó va adquirir, gràcies al seu Armada Imperial, un prestigi nacional i internacional en lo naval i militar que va durar fins a la Segona Guerra Mundial.

Durant la lluita, l'eixèrcit japonés va tractar be als civils i presoners de guerra, sense la brutalitat i atrocitats que varen mostrar durant la Segona Guerra Mundial. Els historiadors japonesos pensen que esta guerra va ser un punt decisiu per al Japó i una clau per a entendre per qué varen fallar militar i políticament.^{cita requerida}

Llista de les batalles de la guerra i els seus resultats

1904

• Batalla de Port Arthur, 8 de febrer: batalla naval, de resultat indeterminat.
• Batalla de Chemulpo, 9 de febrer: batalla naval, en victòria japonesa.
• Batalla del Riu Yalu, 30 d'abril a l'1 de maig: victòria japonesa.
• Batalla de Nanshan, 25 al 26 de maig: victòria japonesa.
• Batalla de Et-li-Ssu, 14 al 15 de juny: victòria japonesa.
• Batalla del Pas Motien, 17 de juliol: victòria japonesa.
• Batalla de Tashihchiao, 24 de juliol: victòria japonesa.
• Batalla de Hsimucheng, 31 de juliol: victòria japonesa.
• Batalla de la Mar Groga, 10 d'agost: victòria japonesa.
• Batallal de Ulsan, 14 d'agost: victòria japonesa.
• Sitie de Port Arthur, 19 d'agost al 2 de giner: victòria japonesa.
• Batalla de Liaoyang, 25 d'agost al 3 de setembre: indeterminat, en retirada russa.
• Batalla del Riu Sha-ho, 5 al 17 d'octubre: indeterminat, en retirada russa.

1905

• Batalla de Sandepu, 26 al 27 de giner: indeterminat.
• Batalla de Mukden, 21 de febrer al 10 de març: victòria japonesa.
• Batalla naval de Tsushima, 27 al 28 de maig: victòria japonesa.
• Operació Karafuto, 7 al 31 de juliol: victòria japonesa.

Vore també

• Guerra soviètic-japonesa

Bibliografia

• Corbett, Sir Julian. Maritime Operations In The Russo-Japanese War 1904–1905. (1994) Originalment classificat i en dos volums, ISBN 1-55750-129-7.
• Hough, Richard A. The Fleet That Had To Die. Ballantine Books. (1960).
• Jentschura, Hansgeorg; Dieter Jung, Peter Mickel. Warships of the Imperial Japanese Navy, 1869–1945. United States Naval Institute, Annapolis, Maryland, 1977. Originalment publicat en alemà com Die Japanischen Kreigschiffe 1869–1945 en 1970, traduït a l'anglés per David Brown i Antony Preston. ISBN 0-87021-893-X.
• Jukes, Geoffry. The Russo-Japanese War 1904–1905. Osprey Essential Histories. (2002). ISBN 978-1-84176-446-7.
• Kowner, Rotem (2006). Historical Dictionary of the Russo-Japanese War. Scarecrow. ISBN 0-8108-4927-5.
• Matsumura Masayoshi, Ian Ruxton (trans.), Baron Kaneko and the Russo-Japanese War (1904–05), Lulu Press 2009 ISBN 978-0-557-11751-2.
• Morris, Edmund (2002). Theodore Rex, Books.Gooble.com. Nova York: Random House. 10-ISBN 0-8129-6600-7; 13-ISBN 978-0-8129-6600-8.
• Novikov-Priboy, Aleksei. Tsushima. (Relat d'un marí a bordo de l'acorazar Orel que va ser capturat en Tsushima). Londres: George Allen & Unwin Ltd. (1936).
• Nish, Ian Hill. (1985). The Origins of the Russo-Japanese War. London: Longman. 10-ISBN 0-582-49114-2; 13-ISBN 978-0-582-49114-4.
• Okamoto, Shumpei (1970). The Japanese Oligarchy and the Russo-Japanese War. Columbia University Press.
• Pleshakov, Constantine. The Tsar's Last Armada: The Epic Voyage to the Battle of Tsushima. ISBN 0-465-05792-6 (2002).
• Saaler, Sven und Inaba Chiharu (Hg.). Der Russisch-Japanische Krieg 1904/05 im Spiegel deutscher Bilderbogen, Deutsches Institut für Japanstudien Tòquio, (2005).
• Seager, Robert. Alfred Thayer Mahan: The Man And His Letters. (1977) ISBN 0-87021-359-8.
• Semenov, Vladimir, Capt. The Battle of Tsushima. I. P. Dutton & Co. (1912).
• Semenov, Vladimir, Capt. Rasplata (The Reckoning). John Murray, (1910).
• Tomitch, V. M. Warships of the Imperial Russian Navy. Volum 1, Battleships. (1968).
• Warner, Denis & Peggy. The Tide at Sunrise, A History of the Russo-Japanese War 1904–1905. (1975). ISBN 0-7146-5256-3.
• Ministeri d'Assunts Exteriors del Japó (1904). Correspondència relativa a les negociacions entre Japó i Rússia (1903–1904), presentada a la Dieta Imperial en març de 1904. Tòquio.

Enllaços externs

• La guerra de Rússia contra Japó en el portal Planeta Sedna