Royal Botanic Gardens, Kew
El Real Jardí Botànic de Kew (en anglés Royal Botanic Gardens, Kew), cridat comunament Jardins de Kew (Kew Gardens), és un extens jardí botànic en hivernàculs, de 120 hectàreas de superfície, que es troba entre Richmond upon Thames i Kew, en el suroest de Londres, Anglaterra. El seu director ara és el professor Stephen D. Hooper. Té 700 empleats i el seu presupost en 2006 va ser de 44 000 000 de lliures esterlines.
Història
[editar | editar còdic]El Real Jardí Botànic de Kew té el seu orige en dos propietats distintes: els Richmond Gardens que pertanyien a la Corona, i els Kew Gardens, que estaven en mans de particulars. Abdós se situaven al nort de l'actual municipi de Richmond upon Thames.
De l'Edat Mija als Estuardo (sigles XIV-XVII)
[editar | editar còdic]
Des d'el XIV, els monarques anglesos havien mostrat predilecció per Richmond (llavors cridat Sheen). Eduardo III va morir en 1377 en el seu palau de Sheen, Enrique IV (1399-1413) va ordenar més tarde la seua destrucció i Enrique V (1413-1422) la seua restauració. El primer monarca Tudor, Enrique VII (1485-1509), va residir en freqüència en el palau, fins que este va ardir. El rei va ordenar reconstruir-ho en estil Tudor i va rebatejar Sheen en el nom de "Richmond". En Enrique VIII (1509-1547), el palau de Richmond va perdre rellevància front al recent adquirit palau d'Hampton Court. María I (1553-1558) i Isabel I (1558-1603) ho varen usar habitualment donada la seua rodalia a Londres i en el palau va morir esta última en 1603.[1]
En l'arribada al tro anglés de Jacobo I (1603-1625) i la casa d'Estuardo, Richmond va tornar a perdre rellevància com a casa de camp front al nou palau de Theobalds adquirit pel monarca. Richmond va passar llavors a ser propietat del príncip de Gals (futur Carlos I), este, sent ya rei, va crear en Richmond un important vedat de caça, el Richmond Park situat al sur i tancat per un mur perimetral. Despuix dels danys sofrits durant la Guerra Civil (1642-1651) i la Mancomunidad (1649-1660), el palau de Richmond va ser decaent llentament, sent derribat durant al segona mitat d'el XVII.[2] Despuix de la seua desaparició, la propietat real va quedar dividida en dos grans espais verts, el Old Deer Park al nort i el Richmond Park al sur.
El periodo georgiano (XVIII)
[editar | editar còdic]La desaparició del palau de Richmond no va supondre el fi de l'interés regio en la propietat, si be durant el regnat de Jorge I (1714-1727) es va preferir Hampton Court. En 1718, el príncip de Gals, futur Jorge II (1727-1760), i la seua esposa la princesa Carolina es varen instalar en estiu en la casa de camp del duc d'Ormond en el Old Deer Park. La casa es va rebatejar Richmond Lodge i els jardins Richmond Gardens en honor al vell palau. Carolina, reina consorte des de 1727, va realisar importants transformacions en els jardins, inspirant-se en els de la seua infància en Charlottenburg i Herrenhausen i en un objectiu clar: "ajudar a la naturalea, no diluir-la en creacions artístiques". A tal efecte va contar en l'ajuda de Charles Bridgeman, qui, ademés dels models alemans de Carolina, també va aportar les tendències presents en els jardins anglesos de l'época: fonts italianes, perspectives franceses i la topiaria holandesa. Aixina mateix, l'arquitecte William Kent va edificar varis caprichos, com una lleteria, una ermita, el Pabelló de la Reina o la cova de Merlín, una casa rústica decorada en figures a tamany real.[3]
Despuix de la primerenca mort de la reina Carolina en 1737, Jorge II i el seu tall varen seguir freqüentant elloc, pero solament els dissabtes d'estiu per a almorzar i passejar.[4]
Paralament, en 1731, el príncip de Gals, Federico d'Hanover, desijós d'alluntar-se dels seus pares, va llogar a la família Capell una propietat en Kew que constava d'uns afamados jardins i de la cridada Kew House, que provablement datava del regnat d'Isabel I. William Kent va ser cridat a ampliar i a redecorar la mansió, que va vore substituïda la seua frontera de rajoles per una atra enfoscada de blanc, i per ells va passar a cridar-se White House. La nova casa va ser inaugurada en 1736 pel príncip Federico i la seua nova esposa la princesa Augusta, i al jardí es varen afegir plantes exòtiques i elaborades escultures mitològiques.[5]
Kew es va convertir en la cort estiuenca dels príncips de Gals i en una alternativa a la cort real de Jorge II en la veïna Richmond Lodge. Despuix de l'inesperada mort de Federico en 1751, la princesa viuda Augusta va seguir llogant Kew.[6] A partir de llavors, va realisar grans transformacions i embellecimientos en els jardins seguint els consells del seu confident lord Bute; va ser este últim qui va sugerir encarregar al, encara desconegut, arquitecte William Chambers el disseny de varis caprichos. En l'ascens de Jorge III al tro, es va mantindre la preeminència de Richmond-Kew com a principal residència estiuenca de la família real, a on podia viure de forma senzilla i familiar llunt del ceremonial de la talle de St. James. En un principi, el monarca i la seua esposa la reina Carlota es varen instalar en la Richmond Lodge, pero com la casa resultava chicoteta es varen mudar a la White House, encara llogada als Capell. Quan esta també va quedar chicoteta, la veïna Dutch House, que ya havien usat la reina Carolina i la princesa Augusta, també va ser llogada per a servir de "guarderia real". Més vesprada es destinaria a residència de jove príncip de Gals, futur Jorge IV.[7]
Els sigles XIX-XX
[editar | editar còdic]
El rei Jorge III va enriquir els jardins, ajudat pel bon fer de William Aiton i de sir Joseph Banks. L'antic caserón de Kew va ser demolit en 1802. La "Dutch House" ("Casa Holandesa") adjunta va ser adquirida per Jorge III en 1781 com a guarderia per als infants reals. És una estructura de simples rajolas nuets, actualment coneguda com "The Kew Palace" ("Palau de Kew"). En 1840 els jardins varen canviar el seu estatus a jardí botànic nacional. baix el nou director de Kew, William Hooker, els jardins es varen ampliar a 30 ha, i els llocs de passejada, o arboretum, fins a 109 ha, i més vesprada varen seguir aumentant fins a les actuals 120 ha.
"La Casa de la Palmera" (The Palm House) va ser construïda per l'arquitecte Decimus Burton i el fundidor Richard Turner entre 1841 i 1849, sent la primera gran estructura de ferro fos que es va edificar en Anglaterra. "La Casa Templada" (The Temperate house), que és el doble de gran, li va seguir més vesprada en el XIX. És actualment la major estructura victoriana de ferro i cristal que existix. Kew va ser elloc a on es va fer l'encertat intent, en el XIX, de propagar el cultiu dels arbres del caucho fora de Suramérica. En 1987 es va inaugurar el tercer major hivernàcul, l'hivernàcul Princess of Wals (inaugurat per la princesa Diana en commemoració de la relació que va tindre la seua antecessora Augusta en Kew),[8] que comprén 10 zones climàtiques diferents. En juliol de 2003, es varen incloure en la llista de llocs Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.[9]
Els jardins de Kew en l'actualitat
[editar | editar còdic]
Els jardins de Kew són un centre punter en l'investigació botànica, un lloc d'entrenament per als jardiners professionals i un lloc atractiu per als visitants. Els jardins estan distribuïts de manera informal, en unes zones més elaborades. Hi ha grans hivernàculs, un herbario i una biblioteca. Kew és un lloc molt important com a generador de llavors; és un dels més importants bancs de llavors del món. Esta institució coopera en el Herbario de l'Universitat d'Harvard i en l'Herbario Nacional d'Austràlia, en la base de senyes del IPNI, que genera una font d'informació autorisada sobre la nomenclatura de les plantes.
A pesar de les desfavorables condicions de desenroll per a les plantes (contaminació atmosfèrica de Londres, terrenys secs i poca pluja), este jardí seguix albergant una de les coleccions de plantes britàniques més completes i amenes de ser visitades. En un intent de regenerar les coleccions fòra d'estes condicions desfavorables, Kew ha creat dos estacions exteriors, una en Wakehurst Plau en Sussex i una atra (adjunta en la "Comissió Forestal") Bedgebury Pinetum en Kent, esta última especialisada en el desenroll de coníferas. Hi ha una tarifa d'entrada especial per als infants. Les estacions de tren i del metro de Londres més pròximes són Kew Gardens station (District Line i London Overground).
Estàtues
[editar | editar còdic]
Pròxim a "La Casa de la Palmera" es troba una fila de dèu estàtuas d'animals en escuts heràldics. Estes estàtues es diuen "Els Animals de la Reina" (The Queen's Beasts) i representen elinaje de la reina Isabel II. Estan llaurades en pedra de Portland, i són rèpliques d'originals fets per James Woodford per a la coronació de la reina en 1953. Els animals són: el lleó d'Anglaterra; l'aixeta del rei Eduardo III; el falcó de la Casa de Plantagenet; el bou negre de Clarence; elleó blanc de Mortimer; l'eale de Beaufort; el llebrer de Richmond; el dragó de Gals; l'unicorn d'Escòcia; i el cavall blanc d'Hannover.
Pagoda
[editar | editar còdic]
En el surest dels jardins de Kew es troba la Gran Pagoda, erigida en l'any 1762, a partir d'un disseny imitant l'arquitectura China del periodo Tang. El més baix dels 10 nivells octogonals té 15 metros (49 peus) de diàmetro. L'altura de tota l'estructura, des de la base fins al punt més alt és de 50 metros (163 peus). Cada planta de la Pagoda està arrematada en una teulada eixint, a la manera chinenca, cobertes en plaques de ferro bruñido de diferents colors, i a lo llarc de cada una de les plantes es troba una galeria tancada, en un passera. Fins al mig d'el XIX, tots els ànguls de la teulada estaven adornats en uns enormes dragons, huitanta en total, coberts en una espècie de cristal fi de varis colors. Els murs de l'edifici són de rajoles resistents. L'escala es troba en el centre de l'edifici.
Museus i galeria
[editar | editar còdic]Prop de la "Palm House" hi ha un edifici conegut com "Museum n.º 1" que va ser realisat per Decimus Burton i obert al públic en 1857. La seua intenció era la de mostrar com la humanitat depén de les plantes, i inclou les coleccions de Kew que mostren els derivats de plantes utilisats en objectes d'útils de la vida diària inclou, ferramentes, robes, ornaments, aliments, i medicaments. L'edifici va ser remodelat en 1998. Les dos plantes superiors són ara un centre educatiu i la planta baixa presenta l'exposició "Plants+People" (Plantes+Gent), que nos mostra la varietat de plantes a lo llarc del món i els modos diversos que la gent fa us d'elles. La "Galeria Marianne North" el propòsit inicial del qual quan es va construir en 1880 era el d'albergar les pintures de Marianne North, qui va viajar per Norteamérica, Suramérica i numeroses parts d'Àsia pintant plantes. Hi ha unes 832 pintures.
Com a resultat del festival de Japó de 2001, Kew va adquirir una casa de fusta japonesa cridada minka. Estava originalment en el 1900 en un suburbi d'Okazaki. Obrers redactors reensamblaron l'estructura i constructors britànics que havien treballat en el Globe Theatre varen afegir els panels de fanc del mur.
Activitats
[editar | editar còdic]El Real Jardí Botànic de Kew és membre del Unió Internacional de Jardins Botànics per a la Conservació (BGCI), presentant treballs per a l'Agenda Internacional per a la Conservació en els Jardins Botànics. El proyecte Planstastic: És una zona del jardí a on hi ha bolets jagants i coses per a jugar. En Wakehurst, es troba el Proyecte de Banc de Llavors del Mileni, el proyecte de conservació més ambiciós del món, establit fermament; en la Loder Valley Nature Reserve que comprén tres tipos importants d'hàbitat local; arborat, praderias i chapull; i la Francis Rose Reserve, que és provablement la primera reserva de naturalea dedicada als verdets, hepàtiques, líquenes i falagueras (criptógamas) en Europa. El Real Jardí Botànic de Kew, a través del Proyecte de Banc de Llavors del Mileni, coordina l'ENSCONET.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 2-5
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 5-7
- ↑ Desmond, 2007, pp. 3-16
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 8-9
- ↑ Desmond, 2007, pp. 17-24
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 11-15
- ↑ Moncrieff, 1908, pp. 27-29
- ↑ archive. org/web/20140220031111/http://www. kew. org/heritage/people/augusta. html
- ↑ «unesco. org/es/list/1084 Royal Botanic Gardens, Kew». UNESCO Culture Sector. Consultat el 26 de març de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Desmond, Ray (2007). org/details/historyofroyalbo0000desm The history of the Royal Botanic Gardens Kew (en anglés), Kew Publishing.
- Moncrieff, Ascott Robert Hope (1908). org/details/kewgardens00monciala Kew Gardens (en anglés), Adam and Charles Black.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Kew Gardens.- kew. org Web oficial del Real Jardí Botànic de Kew
- archive. org/web/20060220142027/http://www. explore-kew-gardens. net/ Explore Kew Gardens
- bbc. co. uk/gardening/tv_and_radio/yearatkew_index. shtml Documental de la BBC titulat "A Year at Kew" sobre el Real Jardí Botànic de Kew
- IPNI. org The International Plant Names Index
- archive. org/web/20070528090503/http://www. kew. org/msbp/ Millennium Seed Bank Project
- archive. org/web/20091112014519/http://www. muyinteresante. es/kew/index. html Multimèdia: 250 aniversari dels Jardins Botànics Kew
- archive. org/web/20140225165728/http://booty. org. uk/booty. weather/climate/2000_on. htm Informació sobre el récort de Kew de temperatura en el Regne Unit
- Este artícul conté una traducció derivada de «Real Jardín Botánico de Kew» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.