Serra de Sant Pablo

Archiu:Vista de San Pablo desde la carretera de las Navillas.JPG

Serra de Sant Pablo

La Serra de Sant Pablo és una alliniació montanyosa pertanyent al sistema dels Montes de Toledo, situada al sur del municipi de Sant Pablo dels Montes, en la província de Toledo, en la comunitat autònoma de Castella-la Mancha, Espanya. S'estén aproximadament 18 km de llongitut en direcció este-oest i alcança un esgambi màxim de 6 km en el seu tram central. L'altitut varia entre els 908 metros en les zones més baixes i els 1.418 metros en el seu punt més elevat, el Pico Peñafiel, que és el tercer cim més alta de la província de Toledo.

Mig físic

El terreny d'esta serra està format principalment per roques paleozoicas, concretament dels periodos Cámbrico i Ordovícico, que són en la seua majoria pissarres, quarsita i granit, que afloren en distints punts segons la zona. En el pas del temps, els moviments de la corfa terrestre varen ser donant lloc a un relleu montanyós, — en un event conegut com orogènia varisca — en formes redonejades i cordales allargats, típics del sistema dels Montes de Toledo.

El relleu és molt irregular, en forts pendents, barrancs i valls estretes. Molts de les rieres que naixen en esta serra tenen un cabal molt variable a lo llarc de l'any: duen més aigua en autumne i primavera, i se sequen parcialment en estiu. Estes rieres desemboquen en dos grans conques fluvials: el Tajo i el Guadiana. Durant les pluges intenses, es formen grans escorrentías que han modelat el paisage en cárcavas, vaguadas i tallats.

Sobre el clima, es classifica com mediterràneu continentalizado — hivern en gelades freqüents, estiu sec i molt calorós, precipitacions anuals entre 450 i 550 mm concentrades en autumne — lo que produïx estiaje estiuenc en rieres i estrés hídric en la vegetació.

Jaciments de magnetita

Una de les particularitats geològiques més importants de la serra és la presència de magnetita, un mineral de ferro en fort capacitat magnètica. Este mineral apareix sobretot en la part oriental, a on el granit entra en contacte en atres roques més calcáreas. En estes zones es varen formar, fa millons d'anys, jaciments rics en magnetita d'orige natural, que hui en dia encara poden observar-se en forma de vetes obscures i lluentes.

Els depòsits de magnetita varen ser explotats en temps romans durant el II. En el XX es varen realisar chicotetes activitats mineres, hui ya abandonades. Encara es conserven restants de mines, escombreras i camins utilisats pels treballadors. Ademés, pel seu gran poder magnètic, estes formacions han segut objecte d'estudi per part del propenc Observatori Geofísico de Sant Pablo dels Monts. La magnetita s'ha convertit també en un atractiu per a els qui practiquen senderisme o geoturismo, ya que algunes rutes passen prop d'estos antics punts d'extracció.

Flora i fauna

La vegetació predominant està formada per encinares i alcornocales en les zones baixes, i rebollares o boscs de melojo en les zones altes. En les ales i terrenys oberts abunda el xara mediterrànea, en espècies com la jara pringosa, el romer, el tomello i la lavanda. També creixen ací espècies d'interés ecològic com el teixixc, l'acebo i, en zones humides, falagueres i verdets.

Sobre la fauna, la serra alberga mamífers com el cérvol, el javalí, el rabosot o la gineta. També s'han registrat albiraments del gat cerval ibèric en l'entorn més propenc. Entre les aus destaquen l'àguila imperial ibèrica, el muçol real i el buitre leonado, tots ells en presència estable en la zona.