Smithsonita
La smithsonita és un carbonat de zinc anhidro, que cristaliza en el sistema romboèdric. És un mineral secundari, que sol trobar-se associat a la hidrozincita i a la hemimorfita, formades com a productes d'alteració de l'esfalerita, que és el principal mineral primari de zinc. Es coneix des de molt antic. Agrícola la va descriure en 1546 en el nom de lapis calaminaris, i d'ahí procedix el nom de calamina en el que li la coneix també.[1] No obstant, el nom de calamina es va utilisar indistintament per a tots els minerals secundaris de zinc, fins que James Smithson (1754-1829) va realisar un estudi sistemàtic d'estos materials, trobant dos que eren químicament distints, el carbonat i el silicat de zinc. François Sulpice Beudant va propondre en 1832 donar el nom de smithsonita al carbonat, precisament en honor de Smithson.[2]
Propietats físiques i químiques
[editar | editar còdic]Químicament pertany al grup de la calcita, formant una série de solució sòlida en la siderita , substituyendo gradualment el zinc per ferro, fins a una proporció Zn/Fe d'1/1,59. La varietat ferrosa de la smithsonita rep el nom de monheimita. Rara volta es troba en forma de cristals ben formats, normalment apareix en agregats botroidales en estructura interna radiada o com a masses alveolars. És efervescente en àcit clorhídric fret. Si és pura, la smithsonita és incolora o de color blanc, pero pot ser blau o vert (per la presència d'inclusions de minerals de coure, especialment auricalcita) violeta (manganeso o cobalt) marró (ferro) i groga (ferro i manganeso, o inclusions microscòpiques de greenockita).[3]
Formació i jaciments
[editar | editar còdic]Ambiente de formació
[editar | editar còdic]A sovint es troba com a mineral secundari en les zones d'oxidació dels depòsits miners de zinc, com un producte d'oxidació directa de l'esfalerita (sulfur de cinc).preferentment en els encaixats en roques carbonatadas. Pot també ser observat en depòsits sedimentarios.
Minerals associats
[editar | editar còdic]Sol trobar-se associada als següents minerals: willemita, piromorfita, mimetita, malaquita, hidrocincita, hemimorfita, cerusita, azurita, auricalcita o anglesita.[1]
Jaciments importants
[editar | editar còdic]Abunda en tots els continents, en una especial concentració en la zona limítrofa entre Bolívia, Chile i Argentina, a on es troba algunes de les mines més importants del món d'este mineral. També és important la seua explotació minera en Estats Units i en Huehuetenango (Guatemala).
Jaciments en Espanya
[editar | editar còdic]Molt abundant en la cordillera Cantàbrica, en general associat en esfalerita. Destacanlas mines d'Ándara, en Cillorigo ede Liébana, a on va ser en molts moments el principal mineral. En les mines de Reocín apareixia en la zona superficial. També es troba en Comillas, Mercadal, Pont Arce i la vall de Liébana (Comarca de Liébana) (Cantàbria). Menuts criaderos en Oyarzun, Orduña i Carranza (Viscaya), Amezqueta, Motrico, Cerain i Mutiloa (Guipúscoa), a on apareix associada a hemimorfita. Igualment en Ardaiz i Betelú (Navarra) o en Brañosera i Redó (Palència). En Ripar i Sant Joan d'Alcaraz (Albacete). En Linares de la Mora i en Valdelinares en les calcàrees cretácicas de Terol. Apareix en la Serra de Cartagena, en els municipis de Cartagena i de l'Unió (Múrcia). En Extremadura, en Santa Marta, Berlanga, Castuera i Azuaga (Badajoz). Igualment en Berja, Dalías i Veta de Gata (Almeria). En filons de Zn en forma cavernosa en El Valle dels Pedroches (Còrdova) i en Villalba del Alcor (Huelva). En Catalunya en Pontons (Barcelona) i en La Selva del Camp (Tarragona).[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Smithsonite. Mindat».
- ↑ Beudant, François Sulpice. Traité élémentaire de Minéralogie, Vol. 2, p. 354-357..
- ↑ Minerals, 2023, 13, 296.doi:10.3390/min13020296.
- ↑ Calvo Rebollar, Miguel (2012). Minerals i Mines d'Espanya. Vol. 5, Escola Tècnica Superior d'Ingeniers de Mines de Madrit. Fundació Gómez Pardo., p. 222-271.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Smithsonita» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.