Suharto

Archiu:President Suharto, 1993.jpg

Suharto

Haji Mohammad Soeharto o Suharto (Yogyakarta, 8 de juny de 1921-Jakarta, 27 de giner de 2008) va ser un militar i dictador indonesi. Va ser el segon president d'Indonèsia, càrrec que va ocupar durant 31 anys, des del derrocament de Sukarno en 1967 fins al seu renúncia en 1998. El seu llegat encara es debat en el país i en l'estranger.

Suharto va nàixer en un chicotet poble, Kemusuk, prop de la ciutat de Yogyakarta, durant l'era colonial holandesa. Va créixer en condicions humils, i els seus pares musulmans javaneses es varen divorciar poc despuix del seu naiximent, resultant en Suharto vivint en pares adoptius durant gran part de la seua infància. Durant l'ocupació japonesa d'Indonèsia, Suharto va servir en les forces de seguritat indonèsies organisades pels japonesos. Durant la lluita per l'independència d'Indonèsia es va unir al recent format eixèrcit indonesi. Suharto va ascendir al ranc de major general despuix de l'independència d'Indonèsia. Un intent de colp d'Estat el 30 de setembre de 1965, supostament respalat pel Partit Comuniste d'Indonèsia, va ser contrarrestat per les tropes dirigides per Suharto. Posteriorment, l'eixèrcit va dirigir una porga anticomunista, que l'Agència Central d'Inteligència dels Estats Units va recolzar inicialment i posteriorment va descriure com «un dels pijors assessinats en massa del sigle XX». Suharto li va arrebatar el poder al president fundador d'Indonèsia, Sukarno, va ser nomenat president interí en 1967 i elegit president a l'any següent. Després va montar una campanya social coneguda com De-Sukarnoisación per a reduir l'influència de l'expresident. El respal a la presidència de Suharto va ser sòlit a les décades dels setanta i huitanta. En la década de 1990, l'autoritarisme i la corrupció generalisada del seu govern varen ser una font de descontent i, després de la crisis financera asiàtica de 1997-98 que va dur disturbis en morts producte de la seua repressió, va renunciar en maig de 1998. Suharto va morir en 2008 i va rebre un funeral d'Estat.

Baixe la seua administració de «Nou Orde», Suharto va construir un govern fort, centralisat i dominat pels militars. La capacitat de mantindre l'estabilitat en una Indonèsia extensa, sumada a una postura anticomunista, li varen otorgar el respal econòmic i diplomàtic d'Occident durant la Guerra Freda.

Durant el seu mandat es varen cometre greus i diverses violacions dels drets humans. Va haver censura dels mijos de comunicació, estrictes restriccions a la llibertat d'associació i reunió, un poder judicial altament politisat i controlat, tortura generalisada, atacs als drets de les minories, massacres de presunts comunistes i numerosos crims de guerra comesos en Timor Oriental, Aceh, Papúa i les illes Molucas. Segons Transparència Internacional, Suharto va ser el líder més corrupte en l'història moderna, ya que es calcula que malversó entre $15 i 35 mil millons de dólars durant el seu govern.

Primers anys

Va nàixer en la ciutat de Yogyakarta, en el centre de l'illa de Java. Va formar part de les Forces Colonials dels Països Baixos i va estudiar en una acadèmia militar neerlandesa. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser comandant de batalló en la milícia militar local organisada per les forces d'ocupació japoneses.

Despuix de la declaració d'independència d'Indonèsia en 1945, les tropes de Suharto varen lluitar contra l'intent neerlandés de restablir l'antiga colónia. Es va fer àmpliament conegut pel seu atac sorpresa a les tropes neerlandeses en Yogyakarta, la seua ciutat natal. L'atac va prendre la ciutat durant un sol dia, l'1 de març de 1949, pero esta maniobra va ser vista com un símbol de la persistent resistència indonèsia contra els holandesos.

En els anys posteriors, Suharto va formar part de l'Eixèrcit indonesi, estacionat principalment en l'illa de Java. En 1959 va ser acusat de contrabando i transferit a l'Escola Militar de Bandung, en Java Occidental. En 1962 va conseguir l'ascens a Comandant i es va fer càrrec de la divisió de Diponegoro. Durant la guerra en Malàsia, Suharto va ser un comandant del Kostrad (la reserva estratègica), una considerable força de l'Eixèrcit, en important presència en l'àrea al voltant de Jakarta. Cap a l'any 1965, les forces armades es dividixen en dos faccions, una izquierdista, en grans simpaties cap al Partit Comuniste d'Indonèsia (PKI), i l'atra dretana, en Suharto en la segona facció i recolzada pels Estats Units.

Els comunistes aprofitant la tensió varen denunciar que hi havia un Consell de generals preparant un colp d'Estat encapçalat per la CIA, detonant per a iniciar el "Moviment 30 de Setembre" dirigit pel tinent coronel de Sukarno i va donar mort a sis caps militars. Dites morts varen dur a Suharto a iniciar un contracolp esclafant el "Moviment 30 de Setembre", lo que li va permetre apartar a Sukarno del poder i acusar als comunistes d'estar darrere del colp, justificació que li va servir per a iniciar una massacre contra els comunistes. Estimacions parlen de 500.000 a un milló de morts. Açò li va permetre guanyar-se el respal dels alts càrrecs de l'eixèrcit i iniciar una série de reformes. Va implantar lleis que lliberalisaven l'economia favorint aixina les inversions estrangeres acostant-se poc a poc al modele capitaliste. Indonèsia va experimentar un creiximent econòmic basat en el petròleu. Suharto va entregar recursos minerals i forestals a empreses estrangeres, guanyant-se aixina la complicitat d'Estats Units i del Banc Mundial, que va finançar algun dels seus programes com la "transmigración" dels pobladors de Java cap a atres illes. El següent pas de Suharto per a culminar en la formació de el "imperi indonesi" i evitar que un govern independent poguera caure en mans de China va ser apoderar-se per la força de Timor-Leste oriental, una colónia portuguesa que travessava "la revolució de les clavellineres" en busca de l'independència. Els Estats Units, interessats en evitar un acostament en China, varen autorisar a Suharto per a invadir i incorporar-se el nou territori. Es va iniciar aixina la gran massacre de Timor-Leste oriental, ya que Estats Units mai li va plantejar a Suharto cap problema sobre les vulneracions dels drets humans.

Establiment del nou orde

Poc despuix de prendre control de Jakarta i les àrees propenques, la facció militar lleal a Suharto (junt en aliats en grups estudiantils islàmics) varen demandar el derrocament de Sukarno. Varen actuar com esquadrons de la mort contra els partidaris d'est, simpatisants dels comunistes i la minoria d'orige chinenc en tota Indonèsia.

L'11 de març de 1966, el convalescent Sukarno va escriure una carta (la Surat Perintah Sebelas Maret o "Supersemar") que concedia formalment a Suharto poders d'emergència sobre el país. Per mig d'esta, Suharto va establir a lo que va donar el nom de "Nou Orde" (Orde Baru en bahasa indonèsia). Suharto va consolidar el seu poder proscrivint al Partit Comuniste d'Indonèsia (PKI), depurant el Parlament i el gabinet de membres lleals a Sukarno, eliminant sindicats independents i establint la censura en la prensa.

Internacionalment, Suharto va posar al país en marcha cap a una millora de relacions en les nacions occidentals, mentres que terminava les seues relacions amistoses en la República Popular China, iniciades per Sukarno.

Va enviar al seu ministre d'Assunts Exteriors a reparar les tenses relacions en els Estats Units, les Nacions Unides i Malàsia, en l'intenció de terminar la confrontació entre abdós països.

El 12 de març de 1967 Suharto va ser nomenat president pel parlament provisional d'Indonèsia i el 21 de març va ser elegit formalment per al seu primer mandat de cinc anys com a president. Va designar directament el 20% de la cambra de representants. El partit Golkar es va convertir en l'únic acceptable per als oficials del govern. Indonèsia també es va convertir un dels membres fundadors de l'Associació de Nacions del Surest Asiàtic.

Per a mantindre l'orde, Suharto va ampliar grandemente el financiamiento i les energies de l'aparat indonesi de l'estat. Es varen establir dos agències d'inteligència: el Comando Operacional per a la Restauració de la Seguritat (KOPKAMTIB) i l'Agència de Coordinació d'Inteligència de l'Estat (BAKIN), per a fer-se càrrec de "amenaces al règim". Suharto també va establir l'Oficina de Llogística (BULOG) per a distribuir arròs i atres donacions nortamericanes de l'USAID. Estos nous cossos del Govern varen ser posats baix l'estructura de comando militar regional, a la que Suharto va otorgar un paper de "funció dual" com a força de defensa i com a administradors civils.

Conseqüències

Per una série de factors (principalment la censura), les sifres de morts a causa del terrorisme d'Estat entre 1965 i 1967 són objecte de polèmica. Les estimacions de les morts del conflicte s'estimen entre 100.000 i 1 milló i mig de persones.

Se sap que en la pujada al poder de Suharto, els dissidents indonesis que varen sobreviure varen ser calificats de tapol (abreujament de tahanan politik o "presoner polític"). Durant el govern de Suharto, els tapol varen sofrir fortes penes de presó i les seues propietats varen ser confiscades pel govern, i una volta lliberats, varen ser vigilats cuidadosadament i els va ser prohibida la participació en la vida pública. La condició de tapol danyava igualment la reputació dels seus cònjuges, fills, amics i parents.

Entre els tapol es trobaven prominents figures dels anys de Sukarno, incloent a Pramoedya Ananta Toer, el més conegut lliterat del país a nivell internacional. A ell es va acusar de ser membre de LEKRA, un grup d'intelectuals comunistes, i va ser reclós la colónia penal en Buru. Quan les restriccions en les comunicacions dels tapol es varen suavisar, Pramoedya va publicar un llibre de memòries, El Soliloquio del Mut (Nyanyi Sunyi Seorang Bisu, 1995), en acusacions detallades de treballs forçats, fam i atres abusos en la colónia ("Tapol Troubles" 1999).

Tant simpatisants com a crítics de Suharto reconeixen que el periodo de la repressió va estar marcat per abusos dels drets humans. Els adherentes afirmen que estos abusos varen ser justificats per l'imminent amenaça d'un colp d'Estat pel PKI, com es va intentar en 1948 baix el govern de Sukarno. Els crítics de Suharto diuen que el PKI en 1965 tenia un inclinament similar a les tesis moderades dels partits comunistes europeus (eurocomunismo), alluntats de l'influència soviètica i chinenca, i preferien la política electoral a l'insurrecció armada. Aixina mateix, afirmen que les accions de Suharto entre 1965 i 1967 varen ser motivades únicament per ambició personal.

Respal d'occident

A pesar d'un llarc temps de secrets durant la Guerra Freda, existixen archius en proves de l'assistència occidental, principalment nortamericana, britànica i australiana despuix de la pren del poder pel general Suharto. Estos països tenien interés en derrocar a Sukarno, vist en Occident com una amenaça pel seu acostament a la República Popular China i per la confrontació en Malàsia, a favor d'un líder més prooccidental.

Començant en 1990, varis diplomàtics nortamericans varen donar a conéixer al Washington Post i atres mijos de prensa que ells havien preparat llistes de "operatius comunistes" en Indonèsia, donant a conéixer una llista de 5000 noms (de militants i simpatisants del PKI) als militars i a l'agència d'inteligència del general Suharto (Kadane, 1990).

En 2001, l'Archiu Nacional de Seguritat de l'Universitat George Washington va obtindre varis documents interns del Departament d'Estat dels Estats Units, recolzant les afirmacions dels diplomàtics sobre la colaboració americana en el general Suharto. No obstant els Archius de Seguritat afirmen que les comunicacions entre el Departament d'Estat i l'Agència Central d'Inteligència (CIA) haurien segut editades substancialment.

El rol del Foreign Office britànic i l'EL MEU6 també s'ha donat a conéixer en una série d'artículs del periòdic The Independent a partir de 1997. Les revelacions inclouen una font anònima del Foreign Office indicant que la decisió de derrocar a Sukarno va ser presa per Harold Macmillan, el llavors premier britànic, i eixecutada baix Harold Wilson. En especial, s'afirma que el departament d'Investigació d'Informacions del Foreign Office va coordinar una guerra sicològica en els militars britànics en una campanya de propaganda contra el Partit Comuniste d'Indonèsia, els indonesis d'orige chinenc i el propi Sukarno.

Aun cuando l'us del Departament d'Investigació d'Informacions ho implique, el govern britànic nega que l'EL MEU6 tinguera alguna cosa que vore en la pren del poder de Suharto, i els documents relacionats encara no s'han desclasificado. (Lashmar and Oliver 2000).

Apogeu del nou orde

Les dos décades que seguixen al derrocament de Sukarno varen marcar una extensió del poder militar i econòmic d'Indonèsia, aixina com l'asserció d'identitat indonèsia sobre identitats regionals o ètniques. Indonèsia baix Suharto tenia poca tolerància en la dissidència, i generalment li la coneix com a falta de drets humans.

Indonèsia, el "tigre d'Àsia"

En assunts econòmics, Suharto va confiar les seues polítiques a un grup d'economistes educats en els Estats Units, malnomenats la Màfia de Berkeley. Poc despuix del seu pren del poder, va portar a terme reformes per a establir a Indonèsia com un centre d'inversió estrangera. Estos canvis varen incloure la privatisació dels seus recursos naturals per a promoure la seua explotació per nacions industrialisades, llegislació industrial favorable a corporacions multinacionals i petició de préstams per al desenroll d'institucions com el Banc Mundial, bancs occidentals i governs amics ("Indonèsia Economic", 2005).

No obstant, sense cap fiscalisació, els membres dels militars i el Golkar varen ser intermediaris entre els interessos de negocis (estrangers i nacionals) i el govern indonesi. Açò va dur a un alt grau de corrupció en forma de soborns, crim organisat i malversació. Els diners d'estes pràctiques anaven a sovint a fundacions (yayasan) baix el control de la família de Suharto. La corrupció es va fer tan greu que l'ONG Transparència Internacional va considerar a Suharto el polític més corrupte i Indonèsia ha estat establemente classificada entre les nacions més corruptes.

Estat unitari i malestar regional

Des de la seua pujada al poder fins a la seua renúncia, Suharto va continuar en les polítiques del seu predecessor Sukarno afirmant la sobirania de la República d'Indonèsia. El va actuar celosament en l'afirmació i en fer complir interessos territorials en la regió, tant per la diplomàcia com per l'acció militar.

En 1969 Suharto va prendre l'iniciativa de terminar la llarga controvèrsia sobre l'últim territori neerlandés en les índies orientals, Papúa Occidental. Conjuntament en els Estats Units i les Nacions Unides, es va conseguir un acort de realisar un referèndum sobre l'independència, en el qual els participants podrien elegir entre seguir com a part dels Països Baixos, integrar-se a la República d'Indonèsia, o assumir l'independència. Encara que originalment redactada com una votació nacional de tots els adults en Papúa, el "Acte de Lliure Elecció" que es va realisar en juliol-agost de 1969, va permetre el vot a solament 1.022 "caps". El vot, unànim, va anar per l'integració en la república d'Indonèsia, lo que du a dubtar sobre la validea de la votació (Simpson).

En 1975, luego que Portugal es retirara de la seua colónia de Timor Oriental i que el moviment Fretilin prendrà el poder momentàneament, Suharto va ordenar a les seues tropes invadir el país. A continuació el govern títaro instalat per Indonèsia va solicitar que l'àrea s'anexara al país. S'estima que l'eixèrcit indonesi va matar unes 100.000 persones, aproximadament un terç de la població local. El 15 de juliol de 1976, Timor Oriental es va convertir en la província de Timor-Leste Timur fins que es va celebrar un referèndum per l'independència en 1999 i la va transferir a les Nacions Unides fins a 2002.

En 1976 el règim va ser desafiat en la província d'Aceh per la formació del Moviment Aceh Lliure o GAM, que va demandar independència del estat unitari. Suharto va autorisar ràpidament que les tropes sofocaren la rebelió, forçant a varis dels seus líders a l'exili en Suècia. Llargues lluites entre el GAM i els militars i policia indonesis varen dur a Suharto a declarar la llei marcial en la província, declarant a Aceh un "àrea d'operacions militars" (DOM) en 1990.

El ràpit desenroll dels centres urbans tradicionals d'Indonèsia donava base a les ambicions territorials de Suharto. El pas ràpit d'este desenroll havia aumentat molt la densitat poblacional. En resposta, Suharto va buscar la política de transmigración, per a promoure el moviment de ciutats sobrepobladas a regions rurals de l'archipèlec a on els recursos naturals no hagueren segut encara explotats.

Polítiques i oposició

En 1970 la corrupció va impulsar protestes estudiantils i una investigació per una comissió governamental. Suharto va reaccionar prohibint les protestes estudiantils, obligant als activistes a passar a la clandestinitat. Solament actes simbòlics recomanats per la comissió varen ser a la justícia. El règim de Suharto va repetir la tàctica de seguir el joc a uns pocs dels seus més poderosos oponents al mateix temps de criminalisar als demés.

A modo de mantindre una coberta democràcia, Suharto va realisar algunes reformes electorals. Es va sometre a una elecció a través vots d'un colege electoral cada cinc anys escomençant en 1973. No obstant, d'acort en les regles de l'elecció, solament es permetia a tres partits participar dels comicis: el seu propi partit Golkar, l'islamiste Partit Unit del Desenroll (PPP) i el Partit Democràtic d'Indonèsia (PDI). Tots els partits polítics anteriorment existents varen ser obligats a fer-se part de l'PPP o del PDI, mentres que es pressionava als empleats del govern a fer-se membres de Golkar. En un compromís polític en els poderosos militars, va prohibir als seus membres votar en les eleccions, pero va assignar 100 llocs en el colege electoral per als seus representants. Com a resultat, ell va guanyar totes les eleccions a les que es va presentar, en 1978, 1983, 1988, 1993 i 1998.

Este autoritarisme es va fer un problema en 1980. El 5 de maig d'eixe any, un grup, Demanat de 50 (Petisi 50), va demandar majors llibertats polítiques. Estava compost per militars retirats, polítics, acadèmics i estudiants. La prensa indonèsia va censurar les notícies i el govern va posar restriccions als signatarios. En acabant de que en 1984 el grup acusara a Suharto d'estar creant un estat monopartidista, alguns dels seus membres varen ser a la presó.

En la mateixa década, molts acadèmics creuen que els militars indonesis es fisionaron entre la nacionalista "facció roja i blanca" i la "facció verda" de tendència islamista. Cap al final dels anys 1980, es diu que Suharto va traslladar les seues aliances dels nacionalistes als islamistes, donant lloc al creiximent de B.J. Habibe en els anys 1990.

Luego que els 1990 dugueren el fi de la Guerra Freda, la preocupació occidental sobre el comunisme va desaparéixer i l'interés internacional es va bolcar sobre la llista de violacions dels drets humans del règim de Suharto. En 1991 l'assessinat de civils d'Timor Oriental en un cementeri en Dili, conegut també com la Massacre de Santa Creu, va fer que l'atenció nortamericana es fixara en les seues relacions militars en el règim de Suharto i el tema de l'ocupació indonèsia d'Timor Oriental. En 1992 esta acció va fer que el Congrés dels Estats Units llimitara l'assistència IMET als militars indonesis, a pesar de les objeccions del president nortamericà George H. W. Bush.

En 1993, baix la presidència de Bill Clinton, la delegació nortamericana davant la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va recolzar una resolució que expressava profunda preocupació per les violacions als drets humans en Timor Oriental, per part d'Indonèsia.

Protestes per la reforma i caiguda de Suharto

En 1996 Suharto va portar a terme accions per a alvançar-se a desafius al govern del Nou Orde. El Partit Democràtic d'Indonèsia (PDI), un partit llegal que tradicionalment havia recolzat al règim havia canviat de direcció i havia començat a afirmar la seua independència. Suharto va fomentar una divisió en el liderage del PDI, recolzant una facció lleal al president del Parlament Suryadi contra la facció lleal a Megawati Sukarnoputri, la filla de Sukarno i l'autèntica presidenta del PDI.

En acabant de que la facció Suryadi anunciara al congrés del partit una moció per a despedir a Megawati, ella va proclamar que els seus partidaris realisarien manifestacions en protesta. La facció Suryadi va proseguir en l'acomiadament de Megawati i les protestes es varen fer vore en tota Indonèsia. Açò va donar lloc a vàries baralles en els carrers entre manifestants i forces de seguritat, i a recriminacions sobre la violència. Les protestes varen culminar que els militars varen permetre que els partidaris de Megawati prengueren la sèu del PDI en Jakarta, en un compromís de no fer més manifestacions.

Suharto va permetre que l'ocupació de la sèu del PDI continuara per casi un més, perque l'atenció també se centrava en Jakarta per reunions d'alt nivell de l'Associació de Nacions del Surest Asiàtic a portar-se a terme allí. Aprofitant açò, els partidaris de Megawati varen organisar "fòrums de la democràcia" en varis conferenciants. El 26 de juliol, oficials militars, la facció Suryadi i Suharto varen fer conéixer públicament la seua indignació en els fòrums (Aspinall, 1996).

El 27 de juliol, la policia, soldats i persones que afirmaven ser partidàries Suryadi varen prendre la sèu. Varis partidaris de Megawati varen morir i més de doscents varen ser arrestats i jujats per càrrecs de "subversión" i "incitació a l'odi". Este dia es coneixeria com el "dissabte negre" i marcaria l'inici d'una dura persecució del govern del Nou Orde contra partidaris de la democràcia, ara denominats "Reformasi" o Reformación (Amnistía Internacional, 1996).

En 1997, la crisis financera asiàtica va tindre greus conseqüències en l'economia i societat indonèsia i en el règim de Suharto. La divisa indonèsia, la rúpia, va perdre gran part del seu valor.

Suharto va ser somés a escrutini per institucions de crèdit, principalment el Banc Mundial, el Fondo Monetari Internacional i els Estats Units, per prolongades malversacions de fondos i mides proteccionistes. En decembre, el govern de Suharto va firmar una carta d'intencions en el FMI, comprometent-se a promulgar mides d'austeritat, com a retallades de servicis públics i retir de subsidis, a canvi d'ajuda del FMI i atres donants.

A principis de 1998, les mides d'austeritat promulgades per Suharto havien començat a danyar la confiança en el règim. Els preus de productes com el queroseno, l'arròs, els costs de servicis públics i l'educació varen aumentar dramàticament. Els efectes varen ser exacerbados per la corrupció generalisada.

Suharto es va presentar a una reelecció en el parlament per sèptima volta en març de 1998, justificant-se en la necessitat del seu liderage durant la crisis. El parlament va aprovar un nou periodo. Açò va desnugar protestes i disturbis en tot el país, ara coneguts com la Revolució Indonèsia de 1998. Desacorts dins del seu propi partit Golkar i els militars finalment varen debilitar a Suharto i el 21 de maig va renunciar al poder. Va ser remplazado pel seu vicepresident Jusuf Habibie.

Despuix del derrocament

En maig de 1999, la revista Clave Àsia informa que la fortuna familiar de Suharto és d'aproximadament 15 mil millons de dólars en efectiu, accions, interessos empresarials, propietats, joyes i obres d'art. D'estos, 9 mil millons s'haurien depositat en un banc austriaco. Es diu que la família controla al voltant de 36.000 km² de propietats en Indonèsia, incloent 100.000 m² d'oficines de primera en Jakarta, i prop del 40 % de les terres en Timor Oriental. Es diu que més de 73 mil millons de dólars haurien passat per mans de la família durant els treinta y dos anys de govern de Suharto.

El 29 de maig de 2000, Suharto va ser posat en arrest domiciliari quan les autoritats indonèsies varen començar a investigar la corrupció durant el seu règim. En juliol es va anunciar que estava acusat de malversar 571 millons de dólars de donacions governamentals a una de vàries fundacions baix el seu control, i de després usar els diners per a realisar inversions familiars. Pero en setembre els meges designats per la justícia varen anunciar que no podia ser jujat pel seu estat de salut en deterioració. L'Estat va tornar a intentar-ho en 2002 pero de nou els meges varen alegar una malaltia cerebral sense especificar. Posteriorment Suharto va ser hospitalisat vàries voltes per atacs cerebrovasculares i problemes del cor.

Impossibilitats d'acusar a Suharto, l'estat va acusar al seu fill Hutomo Mandala Putra, més conegut com Tommy Suharto. Va ser sentenciat a quinze anys de presó per ordenar l'assessinat d'un juge que ho va sentenciar a díhuit mesos pel seu rol en un frau de terres en setembre de 2000. Ell és el primer membre de la família de Suharto que va ser trobat culpable i encarcerat per un crim. Tommy Suharto sosté la seua inocència pero diu que no apelarà el veredicte o la sentència.

El 6 de maig de 2005, Suharto va ser dut a l'Hospital Pertamina en Jakarta en sagnat intestinal, que es creu es deu a diverticulosis. L'èlit política d'Indonèsia, inclós el president Susilo Bambang Yudhoyono i el vicepresident Jusuf Kalla li varen visitar en el seu llit. Va ser donat d'alta i va tornar a la seua llar sis dies despuix.

El 26 de maig de 2005 el periòdic Jakarta Post va reportar que davant els intents del govern del president Susilo Bambang Yudhoyono d'atallar la corrupció, el fiscal general d'Indonèsia, Abdurrahman Saleh, va comparéixer davant la comissió parlamentària per a discutir intents de jujar a figures del Nou Orde, incloent a Suharto. El fiscal general va remarcar que havia tingut l'esperança de que Suharto poguera recuperar-se per a que el govern poguera començar desburgacions sobre les violacions dels drets humans i la corrupció en fins de compensar i recuperar fondos de l'estat, pero va expressar escepticisme sobre que açò fora possible. La Cort Suprema d'Indonèsia també va instruir un decret que fa a l'Oficina del Fiscal General responsable de supervisar el conte mèdic de Suharto.

Mort

El 4 de giner de 2008, Suharto va ser ingressat en l'hospital de Petarmina, en Jakarta. El seu estat de salut es va deteriorar ràpidament i se li va diagnosticar anèmia i baixa pressió arterial per problemes de fege i renyó. A lo llarc de les tres semanes que va permanéixer ingressat el seu estat es va ser deteriorant per una infecció, que va ser la que li va causar la mort el 27 de giner a l'una i dèu minuts de la vesprada.

Va ser traslladat al mausoleu Giri Bangun, a on també estava enterrada la seua esposa. Al funeral varen assistir numerosos representants del govern i de les forces armades. El president d'Indonèsia, Susilo Bambang Yudhoyono va declarar una semana de luto oficial i es varen succeir diversos actes en honor a l'expresident d'Indonèsia.

Predecessor: Sukarno

President d'Indonèsia 1967–1998

Successor: Jusuf Habibie

Vore també

• Cleptocracia

Bibliografia

• Aspinall, Ed(Oct-Dic 1996).Inside Indonèsia. (en anglés)
• "Attorney general doubts Soeharto ca be prosecuted" (27 de maig de 2005) The Jakarta Post.
• Blum, William. Killing Hope: US Military and CIA Interventions Since World War II, Black Rose, 1998, pp. 193-198 ISBN 1-56751-052-3
• Camdessus Commends Indonesian Actions. Comunicat de prensa. Fondo Monetari Internacional. (31 d'octubre de 1997)
• Colmey, John(24 de maig de 1999).CLAVE Àsia.Consultat el 31 d'agost de 2005.
• Indonèsia Economic. Commanding Heights. PBS. (disponible el 23 de maig de 2005)
• ^{[enllaç trencat]}
• Lashmar, Paul and Oliver, James. "EL MEU6 Spread Lies To Put Killer In Power" The Independent. (16 d'abril de 2000)
• Lashmar, Paul; Oliver, James (1999). Britain's Secret Propaganda War, Sutton Pub Ltd.
• Simpson, Brad(9 de juliol de 2004).National Security Archive.
• Toer, Pramoedya Ananta (2000). The Mute's Soliloquy : A Memoir, Penguin.

Enllaços externs

• Biografia de Mohammed Suharto [7] archivat en Wayback Machine. - (en anglés) Per FamousMuslims.com
• Lee Kuan Yew and Suharto: Friends till the end The Straits Claves - (en anglés) Artícul de 2015 sobre l'estreta amistat entre Suharto i el primer ministre de Singapur Lee Kuan Yew, escrit per l'embaixador de Singapur en Indonèsia de 1986 a 1993
• Tiger Tals: Indonèsia - (en anglés) Sitie web d'un documental de radi de la BBC sobre Indonèsia de 2002, concentrat en els primers anys de l'época de Suharto. Inclou entrevistes en generals indonesis i víctimes del règim.