Sunismo

Erro al crear miniatura:

Sunismo

Erro al crear miniatura:

Estats islàmics en més d'un 10% de població musulmana. Vert: zones suní, Rojo: zones chiïtes, Blau: Ibadíes (Oman).

Els suní o sunitas (en idioma àrap, سنّة) ʾAhlu-s-Sunnati wa-l-Jamāʿah (àrap أهل السنة والجماعة) són la facció musulmana majoritària en la comunitat islàmica mundial, seguit pel 87-90% de tots els musulmans del món. Es caracterisa per un émfasis major en el profeta, els sahaba (en particular els califes Rashidun) i les costums d'allí derivades. El seu nom procedix del fet de que, ademés del Corán, són devots de la Sunna, colecció de dits i fets atribuïts al profeta Mahoma. Encara que l'islam sunita es compon d'una varietat d'escoles teològiques i llegals que es varen desenrollar a través d'entorns històrics, localitats i cultures, els sunitas de tot lo món compartixen algunes creències comunes: l'acceptació de la llegitimitat dels primers quatre successors del profeta Mahoma (Abu Bakr, Úmar ibn al-Jattab, Uthmán ibn Affán i Ali ibn Abi Tálib), i la creència de que atres grups islàmics han introduït innovacions (bidah), a partir de la creència majoritària. Les diferències entre musulmans sunitas i chiís varen sorgir d'un desacort sobre quí devia succeir a Mahoma i en avant varen adquirir major significació política, aixina com dimensions teològiques i jurídiques. D'acort en les tradicions sunitas, Mahoma no va designar clarament un successor i la comunitat musulmana va actuar d'acort en la seua Sunna elegint al seu sogre Abu Bakr com a primer califa. En contrast, el chiisme sosté que Mahoma va anunciar al seu gendre i primer Ali ibn Abi Tálib com el seu successor, particularment durant el sermón de Ghadir Khumm. Les tensions polítiques entre sunitas i chiítes ha continuat en distinta intensitat a lo llarc de l'història islàmica i en temps recents s'han exacerbado a causa dels conflictes ètnics i el sorgiment del Wahabisme. L'islam suní es va desenrollar a partir de les lluites en l'islam primerenc sobre eliderage. Les posicions polítiques i religioses varen sorgir de les disputes sobre la definició de la creència "verdadera", la llibertat i el determinisme. Els sunitas tendixen a rebujar el racionalisme excessiu o l'intelectualisme en qüestions de credo, centrant-se en l'esperit i l'intenció de les fonts primàries i utilisant arguments racionals, quan anara necessari, per a defendre l'ortodòxia i refutar la herejía.

En llengua àrap, els seguidors de l'islam sunita són cridats ahl as-sunnah wa l-jamāʻah ("el poble de la Sunna i la comunitat") o simplement ahl as-Sunnah. Si ben l'islam sunita és a voltes cridat "islam ortodox," alguns acadèmics consideren esta traducció com a inapropiada. El Corán, junt en els hadices (especialment aquells recopilats en el Kutub al-Sittah) aixina com el consens jurídic obligante, formen la base de tota la jurisprudència tradicional dins de l'islam suní. Els decrets de la Sharia es deriven d'estes fonts bàsiques ademés del raonament analògic, la consideració del benestar públic i la discreció jurídica, utilisant els principis de jurisprudència desenrollats per les escoles tradicionals de lleis. En assunts de credo, la tradició sunita defén els sis pilars del Iman (la fe), i comprén les escoles Ash'ari i Maturidi de teologia racionalista, aixina com l'escola textualista coneguda com a teologia tradicionalista.

Orige

Artícul principal → Fitna.

Una de les grans religions monoteistes del món va sorgir en l'any 610 d. C. en Aràbia, segons la revelació a Mahoma per part del Arcàngel Gabriel en el mont Hira m. wikipedia. org/wiki/Jabal_al-Nour La revelació és reproduïda en versículs denominats aleyas, els quals es reunixen en capítuls, cridats suras, els quals formen, orgánicamente, lo que es coneix com el text sagrat del Corán. Mort el profeta Mahoma en 632 d. C.; els seus seguidors varen començar a qüestionar quí seria el seu successor. Els tres primers califes varen ser Abu-Bakr, Úmar i Uthmán. Despuix de l'assessinat d'este últim, Ali Ibn Abi Talib, primer i gendre de Mahoma (Alí es va casar en Fátima, filla de Mahoma), ademés de pare dels seus nets, va reclamar els seus drets successoris i va ser elegit quarto califa (656-661), encara que no per unanimitat, i es va trobar en una oposició violenta encapçalada per Mu'awiya, membre del clan Omeya i governador de Síria. Abdós grups varen lluitar en la batalla de Siffin en l'any 657, a on els partidaris de A elī varen ser derrotats, quedant Mu'awiya com a nou califa. Alí va ser assessinat en 661 i els seus partidaris varen reconéixer com el seu successor al seu fill Hussein, qui va morir posteriorment en la batalla de Kerbala (680). Este conflicte va donar orige als dos grups més importants dins de l'islam: els suní i els chiïtes. El tercer grup en importància és el dels jariyí. Els suní, que representen el 85% dels musulmans, varen seguir l'elecció dels quatre primers Califes, cridats Els Ben Guiats. El nom suní ve de Sunna, de l'expressió àrap Ahl as-Sunnah ul-Muhammad wa’l-Jamā‘ah, que significa “poble de l'eixemple de Mahoma i de la comunitat.” Els suní reben el seu nom per l'importància que donen a la Sunna, colecció de dits i fets atribuïts a Mahoma i transmesos en forma oral. En atres paraules, no solament es basen en el Corán, sino també en la Sunna. Els chiïtes, que suponen aproximadament el 10% dels musulmans, consideren que Alí va ser el iniciador de la llínea successòria de Mahoma. Etimológicamente, chiïta ve de Shiat 'A elī (partit d'Ali). Els chiïtes consideren que els califes posteriors a la mort de 'A elī han segut usurpadores. Els jariyíés (també denominats karijitas) pensaven que la dignitat califal emanava de la comunitat, que deu elegir lliurement al més digne "encara que siga un esclau negre".

Història

Un error comú consistix en assumir que l'islam suní representa un islam normatiu que va sorgir durant el periodo que va seguir a la mort de Mahoma, i que el sufisme i el chiisme es varen desenrollar a partir de l'islam suní. Esta percepció es deu en part en basar-se en fonts altament ideològiques que s'han acceptat com a treballs històrics confiables, aixina com al fet de que l'immensa majoria de musulmans és sunita. En realitat, tant el sunisme com el chiisme són el resultat de varis sigles de competició entre ideologies. Els dos alvertents s'han usat una a l'atra per a cementar les seues pròpies identitats i doctrines. Els primers quatre califes són coneguts entre els suní com els Rashidun o "els Ben Guiats". Els suní reconeixen a l'abans mencionat Abu Bakr com el primer, Úmar com el segon, Uthmán com el tercer i Alí com el quarto. Els suní varen reconéixer a diferents governants com a califes, si ben no varen incloure a ningú més en la llista dels Rashidun despuix de l'assessinat d'Alí, fins que el califato va ser abolit constitucionalment en Turquia el 3 de març de 1924.

Transició de Califato a Monarquia Dinàstica del clan Banu Omeya

Per al moment de la seua mort en l'any 632 (a l'edat de 62 anys), Mahoma havia conquistat La Meca i unit a les tribus d'Aràbia baix un sol govern religiós. Mahoma hi havia ya propost la Carta de Medina, una constitució creada per a posar fi a les amargues lluites entre les tribus en Medina, instituint un número de drets i responsabilitats per a les comunitats musulmanes, judeues i paganes, unint-les a totes baix el mant de la Umma. La revolució de Mahoma va ser la causa de numerosos canvis socials i havia creat una societat relativament igualitaria. En la mort de Mahoma varen escomençar els desacorts sobre quí devia succeir-ho com a líder de la comunitat musulmana. Abu Bakr, un companyer i amic íntim de Mahoma va ser triat com a primer califa. baix el govern d'Abu Bakr, els musulmans varen esclafar una rebelió de les tribus àraps en un episodi conegut com les Guerres Ridda (o Guerres de la Apostasía), el Corán es compiló en un sol volum durant este temps. La mort d'Abu Bakr en 634, dos anys despuix de ser elegit va resultar en la successió d'Úmar ibn al-Jattab com el segon califa. Les llavors d'una metamorfosis d'un califato a un regne s'havien sembrat, com lo havia temut Úmar, ya des del règim del tercer califa Uthmán, qui va nomenar en importants càrrecs del govern a molts dels membres del seu propi clan, el Banu Omeya, incloent a Marwán i al seu mig germà Al-Walid ibn Uqba, lo que es va convertir en la principal causa d'agitació que va resultar en el seu assessinat i les disputes que es varen seguir durant el temps d'Alí i la rebelió de Muawiya, un atre membre del clan d'Uthmán. Açò va resultar en últimes en l'establiment d'un ferm poder dinàstic en mans del clan Banu Omeya en acabant de que Husáin, fill menor d'Alí en Fátima, morira en la Batalla de Kerbala. El clan Omeya era una tribu d'èlits de la Meca que s'havia opost de manera vehement a Mahoma baix eliderage d'Abu Sufyan (pare de Muawiya) fins a just abans de la conquista de la Meca. En la seua arribada en poder com a successors de Mahoma gràcies a l'ascens d'Uthmán al califato, la societat igualitaria que s'havia format com a resultat de la revolució de Mahoma va ser reemplaçada per una societat estratificada entre els qui tenien bens i els qui no, gràcies al nepotisme i, en paraules del-Hibri, a el "usar els ingressos de caritat religiosa (zakat) per a subsidiar interessos familiars, que Uthmán va justificar com al-sila (respal filial piadós)."

El quart califa, Alí, durant el seu curt règim despuix d'Uthmán va mantindre un estil de vida auster i va intentar en molt esforç dur de regrés el sistema igualitario i la supremacia de la llei sobre el gobernant idealizado en el mensage de Mahoma, pero es va enfrontar en una contínua oposició i guerres successives, primer contra l'aliança entre Aisha, Talhah i Zubair, després contra Muawiya i finalment contra els jariyíes. Despuix de la seua mort els seus seguidors varen elegir de colp i repent a Hasan ibn Ali, el seu fill major en Fátima, com el seu successor. Hasan, no obstant, va firmar al poc un tractat en Muawiya renunciant al poder en favor d'est, en una condició entre atres que qualsevol dels dos que vixquera més que l'atre seria el califa i que este califa no designaria un successor sino que deixaria l'assunt de la seua elecció al públic. Hasan va morir després enverinat i Muawiya va gojar d'un poder sense rivals. Sense honrar el seu tractat en Hasan, va nominar al seu fill Yazid com el seu successor. Despuix de la mort de Muawiya, Yazid va demanar a Husaín, el germà menor d'Hasan, fill d'Alí i net de Mahoma, que li oferira la seua aliança, a lo que este es va refusar. El seu caravana va ser llavors rodejada per l'eixèrcit de Yazid en Kerbala i va ser assessinat allí en tots els seus acompanyants hòmens, un total de 72 persones, en una batalla que va durar un dia i en la que Yazid es va establir com a sobirà, si ben un fort alçament públic va explotar despuix de la seua mort en contra de la seua distanía per a venjar la massacre de Kerbala. El clan Banu Omeya, no obstant, va poder suprimir-els ràpidament i va governar al món musulmà fins que varen ser expulsats finalment pel califato abasí.

El Califato i la Monarquia Dinàstica del clan Banu Abasí

El govern i "califato" del Clan Omeya va aplegar al seu fi a mans del Clan Banu Abasí, una branca del clan Banu Háshim, la tribu de Mahoma, només per a donar inici a una atra monarquia dinàstica descrita com califato a partir de l'any 750. Este periodo és vist com a formatiu en l'islam suní en tant els fundadors de les quatre escoles (Abu Hanifah, Malik bin Anas, Shafi'í i Ahmad bin Hanbal) varen practicar tots durant este temps, aixina com Yaʿfar as-Sadiq qui va elaborar la doctrina del Imamato, la base del pensament religiós chií. No hi havia una fòrmula clarament acceptada per a determinar la successió en el califato Abasí. Dos o tres fills o uns atres familiars del califa que moria apareixien com a candidats al tro, cada u recolzat pel seu propi grup de seguidors. Una prova de força ocorria llavors i el grup més poderós guanyava i esperava el favor del califa que havien recolzat una volta ascendira al tro. El califato d'esta dinastia va terminar en la mort del califa Al-Ma'mún en l'any 833, quan va escomençar el periodo de dominació Turca.

L'islam suní en l'Era Contemporànea

La caiguda, al final de la Primera Guerra Mundial, del Imperi otomà, el major imperi suní durant sis sigles, va marcar el final del califato. Açò va devindre en protestes suní en llocs lluntans incloent el Moviment Khilafat en l'Índia, que després despuix de l'independència de la Gran Bretanya va dividir a Pakistan, dominat per suní, de la Índia secular. Pakistan, l'estat suní en major població al moment del seu naiximent, es va dividir despuix en Pakistan i Bangladés. La caiguda del califato Otomà també va devindre en el sorgiment d'Aràbia Saudita, una monarquia dinàstica absoluta en el respal dels britànics i de Muhámmad ibn Abd al-Wahhab, el fundador del Wahabisme. A açò li va seguir el considerable sorgiment del Wahabisme, el Salafisme i el Yihadisme baix l'influència de les predicacions d'Ibn Taymiyya, un autoproclamado defensor de les tradicions d'Ahmad bin Hanbal. Les circumstàncies produïdes per la guerra freda varen terminar en un respal a la radicalisació dels refugiats afgans en Pakistan, entrenats i armats per a lluitar contra el règim comuniste recolzat per forces de la URSS en Afganistan, donant orige als Talibán. Els talibán li varen llevar el poder als comunistes en Afganistan i varen formar un govern baix eliderage de Mohammad Omar, qui va ser cridat "Emir dels fidels," una forma honorífica de dirigir-se als califes. El règim talibán va ser reconegut per Pakistan i Aràbia Saudita fins que els Atentats de l'11 de setembre de 2001, perpetrats per Osama bin Laden -un saudí de naiximent i resguardat pels talibán, resultant en la guerra contra el terrorisme llançada contra els talibán. La seqüència d'events del XX ha dut a resentiment en alguns sectors de la comunitat suní per la pèrdua de preeminència en vàries regions prèviament de dominació suní com el Alce, la Mesopotamia, els Balcans, el Caucas Septentrional i el subcontinent indi. L'últim intent d'un grup de salafís per restablir un califato suní es va vore en el sorgiment del grup militant del Estat Islàmic, elíder del qual Abu Bakr al-Baghdadi va ser conegut entre els seus seguidors com a califa i Amir-al-maumineen, "Comandant dels Fidels." El Yihadisme, no obstant, és objecte d'oposició des de l'interior de la comunitat musulmana (Umma en àrap) en totes les regions del món, tal i com s'evidencia en les protestes del casi 2% de la població musulmana de Londres protestant contra l'Estat Islàmic. Seguint l'aproximació puritana d'Ibn Kathir, Muhammad Abduh i Muhmmad Rashid Rida, molts tafsi (tractats exegéticos) contemporàneus resten importància a l'anterior significació del material bíblic (Isra'iliyyat). La mitat dels comentaris àraps rebugen el Isra'iliyyat en general, mentres que els tafsir turcs usualment permeten referències parcials al material bíblic. No obstant, la majoria de comentaristes no àraps els consideren inútils o no aplicables. No es va poder trobar una referència directa al conflicte Israel-Palestina. Encara no és clar si el refusar-se al Isra'ilyyat està motivat pel discurs polític o solament pel pensament tradicionaliste. L'us de tafsir'ilmi és una atra característica notable dels tafsir suní moderns. Tafsir'ilmi es referix a suposts milacres científics trobats en el Corán. En breu, l'idea és que el Corán conté coneiximent sobre temes que un autor del VII no podria tindre. Tals interpretacions són populars entre molts comentaristes. No obstant, alguns acadèmics, com els Comentadores de l'Universitat Al-Azhar, rebugen esta aproximació, arguyendo que el Corán és un text per a la guia religiosa, no per a la ciència i teories científiques que poden ser refutades despuix, de manera que el tafsir'ilmi podria dur a interpretar passages del Corán com a falsetats. Les tendències modernes en l'interpretació islàmica s'aprecien usualment com ajustant-se a una audiència moderna i purificant a l'islam de supostes alteracions, algunes de les quals es creu varen ser corrupció intencionals insertades en l'islam en l'objecte d'aminorar i corromper el seu mensage.

Seguidors

Els suní creuen que els Sahaba, acompanyants del profeta Mahoma, són transmissors fidels de l'islam, puix Deu i Mahoma varen acceptar la seua integritat. Les fonts medievals inclús prohibixen maldir-els o vilipendiarlos. Esta creència es basa en tradicions profètiques com la narrada per Abdullah ibn Masud, en la que Mahoma diu: "Les millors persones estan en la meua generació, seguides d'els qui vénen tras d'elles, i després aquells que vénen despuix." També es troba respal a esta perspectiva en el Corán, d'acort en els Suní. Per tant, les històries dels Sahaba també es prenen confiablemente en conte per al coneiximent de la fe islàmica. Els suní creuen també que els acompanyants eren verdaders creents, puix a ells els va ser assignada la tasca de compilar el Corán. L'islam suní no té una jerarquia formal. Els líders són informals, i guanyen influència a través de l'estudi per a fer-se escolars de la llei islàmica (sharia) o la teologia islàmica (Kalam). Eliderage religiós i polític estan en principi oberts a tots els musulmans. D'acort en el Centre Islàmic de Columbia, Carolina del Sur, qualsevol persona en inteligència i voluntat pot fer escolar islàmic. Durant els servicis de dia en les Mesquites els divendres la congregació tria a una persona ben educada per a dirigir el servici, coneguda com un Jatib ("el que parla"). Un estudi portat a terme pel Pew Research Center en 2010 i publicat en giner de 2011 va trobar que hi ha mil siscents millons de musulmans en el món, dels que estima 85-90% són suní. La professió de fe. Davant testimonis i en els principals moments de la vida, el creent té que recitar la fòrmula: «No existix cap Deu llevat Deu, i Mahoma és el seu profeta». Per una atra part, per a ser musulmà no existix cap rito d'iniciació o batisme, només cal recitar esta professió de fe.

 2. La pregària ritual. Cinc voltes al dia, a hores determinades i en direcció a la Meca, els fidels tenen que dirigir-se a Alá en l'oració. Una sola oració, la del migdia del divendres, deu ser feta en comú i en la mesquita. Es reciten suras del Corán i sempre es repetix l'invocació «Allah akbar» («¡Alá és gran!»).3. La almoina. L'almoina té dos modalitats: l'eixercida espontànea i lliurement per a agradar a Deu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una dècima part de les seues rendes i capital.

 4. El dejuni durant el més del ramadà. El ramadà és el nové més del calendari llunar i és el més en lo que va començar la revelació del Corán. Des de l'amanecer fins a la vespradeta, els fidels han d'abstindre's de menjar i beure, de fumar i de tindre relacions sexuals.

 5. El pelegrinage a la Meca. Per lo manco una volta en la vida, els musulmans adults que disponen de mijos suficients, tenen que peregrinar a la Meca i a la Gran Mesquita; davant la 'pedra negra' o Ka'ba, tenen que proclamar conjuntament.

Escoles de llei islàmica suní o madhabs

Un madhab és una forma tradicional d'interpretar la llei islàmica. Les escoles varen ser iniciades per eminents estudiosos musulmans en els quatre primers sigles de l'islam. La majoria dels suní creuen que no existix ningú en vida en l'estatura dels fundadors dels quatre madhabs. Consideren que els estudiosos contemporàneus poden fer comentaris sobre les tradicions, pero no poden crear una nova escola; esta creència es coneix com "el tancament del reixat d'iŷtihād". Un madhab no deu ser confòs en una secta. Alguns suní opinen que es deu elegir un madhab i seguir-ho, uns atres afirmen que és acceptable mesclar-els.

• Hanafí (basada en el treball d'Abu Hanifa, 699-767, de procedència iraní). Esta branca admet l'analogia com a font del dret.
• Malikí (fundada per Malik ibn Anas Ibn Shafi, 714-796, un juriste de la ciutat de Medina). També cridada "Escola de Medina", prou rigorista, que, no obstant, accepta els hadices (fets ocorreguts en temps del Profeta i interpretats per ell mateixa).
• Shafi'í (fundada per Shafi'i, 767-820, un alumne de Malik). Una atra escola més oberta i menys rígida de l'islam suní. Va fundar la jurisprudència religiosa i admet el raonament analògic (qiyyās) i el consens (iŷma'a) com a fonts del dret.
• Hanbalí (fundada per Ahmad bin Hanbal, 780-855, un alumne de Shafi'i). Es considera l'escola més rigorosa de l'islam suní. Per a ells, el Corán i la Sunna són llei. Esta escola jurídica no els considera únicament una font del dret. Advoquen per una interpretació i una aplicació literalista de l'islam. En Aràbia Saudita és escola jurídica oficial, prenent la forma més rigorosa del wahabisme. Per tant, no accepta l'analogia ni el iŷtihad o ijtihad o interpretació llògica.

Erro al crear miniatura:

Distribució geogràfica dels madhab.

Tradició teològica suní o 'aquidah

Alguns estudiosos islàmics es varen plantejar qüestions que consideraven que no estaven contestades específicament pel Corán o la Sunna, sobretot respecte d'assunts filosòfics com la naturalea de Deu, la possibilitat delliure albir o l'existència eterna del Corán. Es varen desenrollar vàries escoles de teologia i filosofia per a contestar estes preguntes, cada una declarant-se fidel al Corán i a la tradició musulmana (sunna). Entre els musulmans suní, vàries escoles de pensament teològic varen sorgir de les ciències del kalam, en oposició als textualistas que es mantenen ferms en l'afirmació dels texts sense inmiscuir en especulacions filosòfiques, que veuen com una innovació en l'islam. Les següents són les escoles teològiques dominants que varen créixer. Les tres són acceptades per musulmans al voltant del món i es consideren part de la "ortodòxia islàmica." Hi ha acort sobre les creències centrals de l'islam suní clàssic (els sis pilars del iman) i que estan consignades en el Credo de Tahawi.

Ashariyyah

El Asharisme o Ash'ariyyah, fundada per Abu al-Hasan al-Ash'ari (874–936). Esta escola teològica sobre el Aqidah (credo), va ser adoptada per molts escolars musulmans i es va desenrollar en distintes parts del món islàmic a lo llarc de l'història. El célebre teòlec Al-Ghazali va escriure extensament sobre este credo discutint-ho i concordant en alguns dels seus principis. La teologia ashariyyah emfatisa la revelació divina per damunt de la raó humana. En oposició als Mu'tazilitas, afirmen que l'ètica no pot derivar-se de la raó humana, sino que les órdens de Deu, revelades a través del Corán i les Sunna (les pràctiques de Mahoma i els seus acompanyants, tal i com han segut escrites en les tradicions o hadiz), són la font única de tota moralitat i ètica. Sobre la naturalea de Deu i els atributs divins, els teòlecs ashariyyah varen rebujar la postura dels teòlecs mu'tazilitas de que totes les referències en el Corán respecte a que Deu té atributs reals eren metafòriques. Els ashariyyah insistien que estos atributs eren "els que millor s'ajustaven al seu Majestad." La llengua àrap és un llenguage ampliio en el que una sola paraula pot tindre 15 significats diferents, de manera que els ashariyya es proponen trobar el significat que millor s'ajuste a Deu i no siga contradit en el Corán. Per lo tant, quan Deu declara en el Corán, "Ell, qui no s'assembla a res en La seua creació," açò significa clarament que a Deu no se li pot atribuir cap part corporal puix Ell va crear les parts corporals. Els ashariyya tendixen a emfatisar la omnipotencia divina sobre elliure albir i creuen que el Corán és etern i no-creat.

Maturidisme

El maturidisme és una tradició teològica fundada per Abu Mansur al-Maturidi (944). El maturidisme va ser la tradició principal en Àsia Central basada en la jurisprudència Hanafí. Està més influenciada per les interpretacions perses de l'islam i menys per les tradicions establides dins de la cultura àrap. En contrast en l'aproximació tradicionalista, el Maturidisme permet rebujar hadices en base exclusivament en la raó. La revelació, no obstant, seguix tenint importància en tant infoma a les persones sobre allò que es troba més allà dels seus llímits intelectuals, com el concepte de la vida despuix de la mort. En contrast, l'ètica no requerix de profecia o revelació, sino que pot entendre's exclusivament per la via de la raó. Una de les tribus, els selyúcidas, migraron a Turquia, a on despuix s'establiria el Imperi Otomà. La seua escola preferida de jurisprudència va alcançar una nova prominència a lo llarc de tot l'imperi, si ben era seguida encara de manera casi exclusiva pels seguidors de l'escola Hanafí, mentres que els seguidors de les escoles Shafi'í i Malikí dins de l'imperi seguien les escoles de pensament Ash'ari i Athari. Aixina que, donde quiera que hi haja seguidors Hanafí es pot trobar el credo Maturidi.

Atharisme o Teologia Tradicionalista

La teologia tradicionalista és un moviment d'escolars islàmics que rebugen la teologia islàmica racionalista (kalam) en favor d'un textualisme estricte en interpretar el Corán i la Sunna. El nom deriva de "tradició" en el seu sentit tècnic com a traducció de la paraula àrap hadiz. Se li crida a voltes atharisme (athariyyah) aixina com per varis atres noms. Athariyyah no té un fundador específic, ya que és la creència dels primers musulmans (salaf us saleh o predecessors piadosos). No obstant, el iman Ahmad ibn Hanbal va eixercir un rol històric en mantindre esta escola en vida. Sosté que Deu és tal com es descriu a sí mateixa en el Corán i les Sunnas, i s'aferra a les proves que es troba en les narracions autèntiques; d'això procedix el nom de "Athar" que prové de "narració". Els adherentes a la teologia tradicionalista creuen que el significat zahir (lliteral, aparent) del Corán i els hadices tenen autoritat exclusiva en assunts de creència i de llei, i que l'us de la disputa racional està prohibit inclús si verifica la veritat. S'involucren en una llectura lliteral del Corán, en oposició a una basada en ta'wil (interpretació metafòrica). No intenten conceptualizar racionalmente els significats del Corán i creuen que les seues realitats deuen consignar-se a Deu solament (tafwid). En essència, el text del Corán i els hadices s'accepta sense preguntar-se "cóm" o "Bi-la kaifa."

La teologia tradicionalista va sorgir com un grup d'estudiosos dels hadices que eventualment es va convertir en un moviment cridat ahl al-hadith baix eliderage d'Ahmad ibn Hanbal. En qüestions de fe, es varen enfrontar als mu'tazilitas i atres corrents teològiques, condenant molts punts de la seua doctrina aixina com els métodos racionalistes que usaven en defendre'ls. En el X, al-Ash'ari i al-Maturidi varen trobar un punt mig entre el racionalisme mu'tazilita i eliteralisme d'Hanbal, usant els métodos racionalistes defesos pels mu'taziitas per a defendre la majoria de principis de la doctrina tradicionalista. Si ben els escolars, en la seua majoria Hanbalitas, que varen rebujar esta síntesis eren la minoria, la seua aproximació emotiva i narrativa cap a la fe va seguir sent influent entre les masses urbanes en algunes àrees, particularment en el Bagdad del Califato abasí. Mentres el asharisme i el maturidisme són cridats a sovint la "ortodòxia" suní, la teologia tradicionalista ha creixcut junt a estos, rivalizando en estos per ser cridat la fe suní ortodoxa. En l'era moderna, esta corrent ha tingut un impacte desproporcionado sobre la teologia islàmica, en ser apropiat pel wahabisme i atres corrents salafista tradicionalistes, i s'ha expandit prou més allà dels confines de l'escola Hanbalí de lleis.

Vore també

• Escoles i branques de l'islam
• Hadiz
• Chiisme
• Conferència islàmica internacional del Sunnisme en Grozny

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Sunismo en el Viccionari. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sunismo.