Túnel del Támesis
El Túnel del Támesis (nom original en anglés: Thames Tunnel) és una galeria que creua per baix del riu Támesis en Londres, conectant els barris de Rotherhithe i Wapping. Medix 35 peus (11 m) d'ample per 20 peus (6 m) d'alt i 1.300 peus (396 m) de llarc, en una profunditat de 75 peus (23 m) per baix de la cota superior de la làmina d'aigua del riu medida en la marea alta. És el primer túnel que se sap que es va excavar en èxit per baix d'un riu navegable[1] i va ser construït entre 1825 i 1843 per Marc Brunel i el seu fill Isambard utilisant l'escut tunelador recent inventat per Marc Brunel i Thomas Cochrane.
El túnel va ser originalment dissenyat per a carruages tirats per cavalls, pero va ser utilisat principalment per peatons i es va convertir en una atracció turística. En 1869 es va convertir en túnel ferroviari per a us de l'East London Line que, des de 2010, forma part de la ret ferroviària del London Overground baix la titularitat del Transport for London.
Història i desenrolle
[editar | editar còdic]Construcció
[editar | editar còdic]
A principis de el XIX, hi havia una necessitat apremiante d'una nova conexió terrestre entre les vores nort i sur del Támesis, en la finalitat d'unir els molls en expansió situats a cada costat del riu. L'ingenier Ralph Dodd va intentar, sense èxit, construir un túnel entre Gravesend i Tilbury en 1799.[2]
En 1805-1809, un grup de miners de Cornualles, inclós Richard Trevithick, va intentar excavar un túnel ric dalt entre Rotherhithe i Wapping/Limehouse, pero va fracassar per les difícils condicions del terreny. Els miners de Cornualles estaven acostumats a la roca dura i no varen modificar els seus métodos d'excavació per a adaptar-los a l'argila blana i a les arenes movedizas. Este proyecte, conegut com Thames Archway, es va abandonar en acabant de que el túnel pilot inicial (un 'camí de deriva') s'inundara dos voltes quan s'havien excavat 305 metros d'un total de 366 metros [3] Solament media de 61 a 91 centímetros per 1,5 metros i estava destinat a ser el desaiguador d'un túnel més gran per a us de passagers.[4] El fracàs del proyecte del Thames Archway va dur als ingeniers a concloure que "realisar un túnel a través del subsol del Támesis era impracticable".[5]
No obstant, l'ingenier anglo-francés Marc Brunel es va negar a acceptar esta conclusió. En 1814 li va propondre al sar Alejandro I de Rússia un pla per a construir un túnel baix el riu Nevá en San Petersburgo. Esta solució va ser rebujada (en el seu lloc es va construir un pont), pero Brunel va continuar desenrollant idees per a nous métodos d'excavació de túnels.[2]
Va patentar l'escut tunelador, un alvanç revolucionari en la tecnologia de túnels, en giner de 1818. En 1823 va elaborar un pla per a realisar un túnel entre Rotherhithe i Wapping, que s'excavaria en el seu nou escut. Pronte es va trobar finançació d'inversors privats, inclós el duc de Wellington, i en 1824 es va formar la Thames Tunnel Company, iniciant-se el proyecte en febrer de 1825.[3]
El primer pas va ser la construcció d'un gran pou en la vora sur de Rotherhithe, a 46 metros de distància de la vora del riu. Va ser excavat ensamblando un anell de ferro de 15 metros de diàmetro sobre el sol. Damunt es va construir un mur de rajoles de 12 metros d'alt i 91 centímetros de gruixa, en una poderosa màquina de vapor damunt per a impulsar les bombes de l'excavació. Es va estimar que tot el dispositiu pesava 1000 tonellades.[2] Els treballadors de Brunel varen llevar manualment la terra baix de la vora inferior esmolada de l'anell, i tot el cilindre es va afonar gradualment baix el seu propi pes, tallant el sol bla com un enorme mezclador de masses. No obstant, es va atollar en un punt durant el seu afonament degut a que la pressió de la terra a la seua entorn ho va mantindre fermament en la seua posició. Es va requerir afegir pes adicional per a que continuara el seu descens, per a lo que es varen agregar 50.000 rajoles com a sobrecàrrega temporal. Brunel es va donar conte de que el problema es devia a les generatrices paraleles del cilindre recte; i anys més tart, quan es va construir el pou de Wapping, es va fer una miqueta més ample en la part inferior que en la part superior. Este disseny llaugerament cònic (i no cilíndric) va assegurar que no s'atollara l'armassó en el seu descens. En novembre de 1825, el pou de Rotherhithe estava en el seu lloc previst i varen poder començar-se els treballs d'excavació del túnel.[3]
L'escut de tunelado, construït en els tallers d'Henry Maudslay de Lambeth i ensamblado en el pou de Rotherhithe, va ser la clau per a la construcció del Túnel del Támesis per part de Brunel. El Illustrated London News va descriure cóm funcionava:
Cada u dels dotze marcs de l'escut pesava més de sèt tonellades.[4] L'innovació clau de l'escut de túnels va ser el seu soport per al sol sense revestiment en el front i entorn per a reduir el risc de solsides. No obstant, molts treballadors, inclós el propi Brunel, pronte varen emmalaltir per les males condicions causades per les aigües residuals que es filtraven des del riu. Estes aigües residuals despedien gas metà que s'encenia en les llànties d'oli dels miners. Quan l'ingenier resident, John Armstrong, va emmalaltir en abril de 1826, el fill de Marc, Isambard Kingdom Brunel, es va fer càrrec del seguiment de l'obra a l'edat de 20 anys.
El treball va ser llent, progressant a sol 3–4 m). Per a obtindre alguns ingressos del túnel, els directors de l'empresa varen permetre a a el públic vore l'escut en funcionament. Es cobrava un chelin per la visita, i s'estima que entre 600 i 800 visitants aprofitaven l'oportunitat de vore l'obra cada dia.
L'excavació també va ser perillosa. El túnel es va inundar sobtadament el 18 de maig de 1827 despuix d'haver-se excavat Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist..[3] El jove Isambard Kingdom Brunel va baixar en una campana de bucege des d'un pot per a reparar l'orifici en el fondo del riu, tirant bosses plenes d'argila en la brecha oberta en el sostre del túnel. Despuix de les reparacions i el drenage del túnel, es va celebrar un convit en el seu interior.
Paralisació de les obres
[editar | editar còdic]El túnel va tornar a inundar-se a l'any següent, el 12 de giner de 1828, causant la mort de sis hòmens. Isambard va tindre molta sòrt en sobreviure a este accident. Els sis hòmens s'havien dirigit a l'escala principal, ya que se sabia que l'eixida d'emergència estava tancada. En canvi, Isambard es va dirigir a l'eixida tancada. Un contractiste cridat Beamish ho va escoltar allí i va derribar la porta, i un Isambard inconscient va ser tret del túnel i reanimat. Va ser enviat a Brislington, prop de Bristol, per a recuperar-se; a on va tindre notícia del concurs per a construir lo que es va convertir en el pont colgante de Clifton.
Varen seguir problemes financers, lo que va dur en agost a que el túnel fora tapiado just darrere de l'escut i després abandonat durant sèt anys.
Finalisació
[editar | editar còdic]
En decembre de 1834, Marc Brunel va conseguir recaptar suficients diners (inclós un préstam de 247.000 lliures esterlines del Tesor) per a continuar en la construcció.[3]
A partir d'agost de 1835 es va desmantellar i va retirar el vell escut oxidado. En març de 1836, el nou escut, millorat i més pesat, es va montar en el seu lloc i es va recomençar la perforació.[4]
A pesar se ser obstaculisat per noves inundacions (23 d'agost i 3 de novembre de 1837, 20 de març de 1838 i 3 d'abril de 1840), incendis[4] i fugues de gas metà i d'àcit sulfhídrico, el restant de l'excavació del túnel es va completar en novembre de 1841, despuix d'atres cinc anys i mig de treball. Els extensos retarts i les repetides inundacions varen fer del túnel el blanc de l'humor dels londinencs:
El túnel del Támesis es va equipar en allumenament, calçades i escales de caragol durant 1841-1842. També es va construir una sala de màquines en el costat de Rotherhithe, que ara estaja el Museu Brunel, en la finalitat d'albergar la maquinària necessària per al drenage de les galeries. El túnel es va obrir finalment al públic el 25 de març de 1843.[3]
Us peatonal
[editar | editar còdic]Encara que va anar un triumfo de l'ingenieria civil, el Túnel del Támesis no va ser un èxit financer. Havia costat 454.000 lliures esterlines excavar-ho i atres 180.000 lliures esterlines acondicionar-ho, superant en créixens les seues estimacions de costs inicials.[2] Les propostes per a ampliar l'entrada per a donar cabuda als vehículs en rodes varen fracassar pel seu cost, i solament va ser utilisada pels peatons. Es va convertir en una important atracció turística, atraent a uns dos millons de persones a l'any, cada una de les quals pagava un centau per passar,[7] i es va convertir en el tema de cançons populars. El viager nortamericà William Allen Drew va comentar que "ningú va a Londres sense visitar el Túnel" i ho va descriure com la "octava maravella del món".[7] Quan ho va vore per sí mateixa en 1851, es va declarar "alguna cosa decepcionat", pero aixina i tot va deixar una vívida descripció del seu interior, que s'assemblava més a un mercat subterràneu que a una artèria de transport:
Atres opinions del túnel varen ser més negatives; alguns ho consideraven el lloc predilecte de prostitutes i "lladres del túnel" que aguaitaven baix els seus arcs i assaltaven als transeünts.[8] L'escritor nortamericà Nathaniel Hawthorne ho va visitar uns anys despuix de Drew i va escriure en 1855 que el túnel:
Conversió en túnel ferroviari
[editar | editar còdic]
El túnel va ser comprat en setembre de 1865 per la Companyia de la Llínea de l'Est de Londres, un consorci de sis llínees ferroviàries principals que pretenien utilisar el túnel per a proporcionar un enllaç ferroviari per a mercaderies i passagers entre Wapping (i més tart l'Estació de Liverpool Street) i la Llínea del Sur de Londres. El generós espai lliure del túnel, resultat de l'intenció original dels arquitectes d'acomodar carruages tirats per cavalls, també va proporcionar un gálibo ferroviari suficient per als trens.
L'ingenier de la llínea va ser Sir John Hawkshaw, qui també es va destacar, en W. H. Barlow, per l'important redisseny i finalisació del Pont colgante de Clifton de Isambard Brunel, abandonat durant molt temps en Bristol, que es va completar en 1864.[9]
El primer tren va passar pel túnel el 7 de decembre de 1869.[3] En 1884, el pou de construcció en desús del túnel al nort del riu es va reutilisar per a servir com l'Estació de Wapping del metro.
El Ferrocarril de l'Est de Londres va ser després absorbit pel Metro de Londres, a on es va convertir en la Llínea Este. Va continuar usant-se per a servicis de mercaderies fins a 1962. El Túnel del Támesis es va convertir en el tram subterràneu més antic de l'infraestructura del Metro.
Es va planejar construir una intersecció entre la Llínea Este i l'extensió de la Llínea Jubilee en l'Estació de Canada Water. Com la construcció requeria el tancament temporal de la Llínea Este, es va decidir aprofitar esta oportunitat en 1955 per a realisar operacions d'actualisació i manteniment del túnel. El método de reparació propost per al túnel era sagellar-ho contra fugues per mig de formigó proyectat en formigó, lo que ocultaria el seu aspecte original, provocant una controvèrsia que va desembocar en un amarc conflicte entre el metro de Londres, que desijava completar l'obra de la forma més ràpida i econòmica possible, i els defensors de criteris arquitectònics que desijaven preservar l'apariència del túnel. Finalment, es varen impondre els interessos arquitectònics, obtenint-se la catalogació del túnel com Monument de Grau II* el 24 de març de 1995 (dia en que el metro de Londres tenia previst l'inici dels treballs de manteniment).[10][11][12]
Despuix d'un acort per a deixar sense tractar una secció curta en un extrem del túnel i un tractament menys agressiu del restant del túnel, el treball va seguir alvance i la ruta es va reobrir, molt més tart de lo previst originalment, en 1998. El túnel es va tancar novament a partir del 23 de decembre de 2007 per a permetre la colocació de vies i l'ajust de la rasante per a formar part de l'Extensió de la Llínea Este de Londres, per a formar part del nou London Overground. Despuix de la seua reobertura el 27 d'abril de 2010, va ser utilisat novament pels trens de les llínees principals.
Influència
[editar | editar còdic]
La construcció del Túnel del Támesis va demostrar que, de fet, era possible excavar túnels submarins, a pesar de l'escepticisme previ de molts ingeniers. En les décades següents es varen construir varis túnels submarins nous en el Regne Unit: el Tower Subway en Londres; el túnel del Severn baix el riu Severn; i el túnel ferroviari del Mersey baix el riu Mersey. L'escut tunelador de Brunel es va perfeccionar més alvance, en James Henry Greathead jugant un paper particularment important en el desenroll d'esta tecnologia.
En 1991, el Túnel del Támesis va ser designat com Monument històric internacional de l'ingenieria civil per la Societat Nortamericana d'Ingeniers Civils i per l'Institució d'Ingeniers Civils.
En 1995, el túnel es va catalogar com monument classificat del Regne Unit en reconeiximent a la seua importància arquitectònica.[3][11]
En la lliteratura
[editar | editar còdic]- En 1835, el poeta italià Giacomo Leopardi va parodiar la construcció del Túnel del Támesis en els versos 126-129 del poema "Palinodia al Marchese Gino Capponi".[13]
Visita
[editar | editar còdic]Prop de Rotherhithe, la sala de màquines de Brunel (construïda originalemte per a albergar les bombes de drenage) està oberta als visitants com el Museu Brunel.
En la década de 1860, quan els trens varen començar a circular pel túnel, el pou d'entrada de Rotherhithe es va utilisar per a la ventilació. Es va eliminar l'escala per a reduir el risc d'incendi. En 2011, es va construir una bassa de formigó prop del fondo del pou, per damunt de les vies, quan es va actualisar el túnel per a la ret del London Overground. Este espai, en parets ennegrides pel fum dels trens de vapor, forma part del museu i funciona a voltes com a sala de concerts i bar ocasional. S'ha construït un jardí en el terrat sobre la coberta del pou.[14] En 2016, el vestíbul d'entrada es va inaugurar com a espai d'exposició, en una escala que dona accés al pou per primera volta en més de 150 anys.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «The Thames Tunnel». Brunel Museum.; encara que en Babilonia va poder haver-se construït el túnel del Éufrates prop de 4000 anys abans (Browne, Malcomn W.. «Tunnel Drilling, Old as Babylon, Now Becomes Safer». New York Claves.)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 John Timbs, Stories of Inventors and Discoverers in Science and the Useful Arts, p. 287, Kent, 1860
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Denis Smith, "London and the Thames Valley", p. 17, Thomas Telford, 2001
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 "The Brunels' Tunnel" 2006, ISBN 0-9504361-2-7
- ↑ Nathan Aaseng, Construction: Building the Impossible, p. 28, The Oliver Press, Inc., 1999
- ↑ Illustrated London News, 25 March 1843
- ↑ 7,0 7,1 William Allen Drew, Glimpses and Gatherings During a Voyage and Visit to London and the Great Exhibition in the Summer of 1851, pp. 242–249. Homan & Manley, 1852
- ↑ Susan Sellers / Sue Rosega, The Cambridge Companion to Virginia Woolf, p. 195. Cambridge University Press, 2000
- ↑ Beaumont, Martin (2015). Sir John Hawkshaw 1811-1891, The Lancashire & Yorkshire Railway Society, pp. 68–69, 108–111. ISBN 978-0-9559467-7-6.
- ↑ «The Great Bore in its clave – a forgotten gem in ours».
- ↑ 11,0 11,1 Plantilla:NHLE
- ↑ (1995).«Last minute listing for Thames Tunnel».New Civil Engineer (NCE).(1122)
- 4–5.
- ↑ Canti.
- ↑ «Inside Brunel’s Thames Tunnel Shaft».
- ↑ Brunel's Thames tunnel (and accidental brothel) becomes new arts space, The Guardian.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Túnel del Támesis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.