Tormenta elèctrica
.jpg){kind=link}
Una tormenta elèctrica és un fenomen meteorològic caracterisat per la presència de raigs i els seus efectes sonors en la atmòsfera terrestre denominats tros.[1] El tipo de núvols meteorològiques que caracterisen a les tormentes elèctriques són les denominades cumulonimbos (són els núvols grisos i molt obscures que veem quan s'acosta una tormenta o pluja, les cumulonimbus són núvols de gran desenroll vertical, el qual obedix a la rapidea de l'ascens produït pel moviment de convecció). Les tormentes elèctriques per lo general estan acompanyades per vents forts, pluja copiosa i a voltes neve, graniç, o sense cap precipitació. Aquelles que produïxen graniç són denominades graniçades.
Les tormentes elèctriques fortes o severes poden rotar, en lo que es denomina superceldas. Mentres que la majoria de les tormentes elèctriques es desplacen en la velocitat de desplaçament promig del vent en la capa de la tropósfera que ocupen, corts de vent verticals poden causar una desviació en el seu curs de desplaçament en direcció perpendicular a la direcció de cort del vent.
Orige
[editar | editar còdic]
La formació d'estos tipos de tormentes depén de la humitat de l'aire calent que s'eleva en una atmòsfera inestable. L'atmòsfera es torna inestable quan les condicions són tals que una parcela d'aire és més càlida que l'aire que la rodeja, per lo que pot elevar-se lliurement. L'ascens d'aire calent és un mecanisme que intenta restaurar l'estabilitat. Si el desplaçament de l'aire ascendent és lo suficientment ràpit, l'aire es gela (adiabáticamente) a temperatures per baix del punt de rocío i es condensa, lliberant calor latent, que promou l'ascens de l'aire i "alimenta" a la tormenta. Cúmulus aïllats es formen en gran desenroll vertical (fins a 10 000 m o més), alimentats per les corrents d'aire ascendent.
Les tormentes poden formar-se dins de les masses d'aire que s'eleven per convecció, procés comú en les vesprades d'estiu, quan es calfa la superfície. L'efecte orogràfic (a barlovent en les grans montanyes) pot estar associat als front, sent més intensa en el cas dels fronts frets.
Les tormentes més fortes es generen quan l'aire càlit i humit s'eleva ràpidament, en velocitats que poden alcançar 160 quilómetros per hora, cap a majors altituts més fredes. S'estima que en tot moment hi ha de l'orde de 2000 tormentes elèctriques que tenen lloc en la superfície de la Terra. Els rajos es produïxen quan les partícules de gèl o la neu escomencen a caure d'un núvol a gran altura cap a la superfície i corresponen a la lliberació d'energia per la diferència de càrrega elèctrica entre les partícules.
Fases d'una tormenta elèctrica
[editar | editar còdic]
En la vida d'una tormenta ordinària (formada per convecció d'una massa d'aire) per lo general es presenten tres fases (cada una dura normalment de 15 a 30 minuts):
Etapa de desenroll
[editar | editar còdic]
La primera fase d'una tormenta elèctrica o el seu naiximent és la fase de cúmul o fase de desenroll. Durant esta fase, les masses d'humitat s'eleven cap a l'atmòsfera. El desencadenant d'esta elevació pot ser la allumenament solar, a on el calfament del sol produïx corrents tèrmiques, o a on dos vents convergixen forçant l'aire cap a dalt, o a on els vents bufen sobre terreny d'elevació creixent. La humitat transportada cap a dalt es gela en gotes líquides d'aigua per les temperatures més baixes a gran altitut, que apareixen com a núvols núbes cúmul. A mida que el vapor d'aigua es condensa en líquit, es llibera calor latent, que calfa l'aire, fent que es torne menys dens que l'aire circumdant, més sec. L'aire tendix a elevar-se en una corrent ascendent per mig del procés de convecció (d'ahí el terme precipitació convectiva). Este procés crea una zona de baixa pressió dins i baix de la tormenta elèctrica en formació. En una tormenta elèctrica típica, s'eleven a la atmòsfera terrestre aproximadament 500 millons de quilograms de vapor d'aigua.
Madurea
[editar | editar còdic]El creiximent vertical alcança el seu màxim i els núvols s'acoplen en la forma d'una enclusa. Per lo general açò succeïx quan l'inversió d'aument de la temperatura de l'aire és més estable (tropopausa).
Els vents dominants en l'alta altitut dels núvols cirrus comencen a estendre's des de la part superior dels núvols. Les bases són la part frontal inferior i els llampadas comencen a aparéixer en tota l'extensió dels núvols. Dins dels núvols, la turbulència és intensa i irregular, en un equilibri entre les corrents ascendents i descendents. El pes de les partícules de la precipitació és suficient per a contrarrestar la corrent ascendent i estes comencen a caure, arrastrant l'aire que les rodeja. Com les partícules cauen en els sectors més calents del núvol, no hi ha aire sec que penetre al mig ambient en el núvol i pot donar lloc a l'evaporament d'estes partícules. L'evaporament gela l'aire, per lo que és més densa o "pesada". Tot este aire fret que cau a través del núvol i precipitació que es forma la corrent d'aire cap a avall, quan aplegue a la superfície es pot propagar i formar un front que alvança desplaçant i reemplaçant l'aire calent de la superfície. En esta etapa de la tormenta produïx forts vents, llampades i pluges torrencials.
Etapa de malbarat
[editar | editar còdic]
En la fase de malbarat, la tormenta està dominada per les corrents fredes descendent. Si les condicions atmosfèriques no favorixen el desenroll supercelular, esta etapa es produïx en prou rapidea, aproximadament als 20-30 minuts de vida de la tormenta. La corrent descendent eixirà de la tormenta, tocarà el sol i s'estendrà. Este fenomen es coneix com downburst. L'aire fret transportat al sol per la corrent descendent talla el fluix d'entrada de la tormenta, la corrent ascendent desapareix i la tormenta es dissipa. Les tormentes elèctriques en una atmòsfera pràcticament sense cizalladura vertical del vent es debiliten en quant envien un llímit de fluix d'eixida en totes direccions, que llavors talla ràpidament la seua fluix d'entrada d'aire relativament càlit i humit, i acaba en el creiximent posterior de la tormenta elèctrica.[2] La corrent descendent que colpeja el sol crea un llímit de fluix d'eixida. Açò pot causar raches descendents, una condició potencialment perillosa per a les aeronaus, ya que es produïx un canvi substancial en la velocitat i direcció del vent, lo que resulta en una disminució de la velocitat de l'aire i la consegüent reducció de la sustentació de l'aeronau. Quant més fort siga el llímit de fluix d'eixida, més forta serà la cizalladura vertical del vent resultant.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ National Weather Service. «Weather Glossary – T». National Oceanic and Atmospheric Administration. Consultat el 23 d'agost de 2006.
- ↑ The Weather World 2010 Project. «Cizalladura vertical del vent». University of Illinois.
- ↑ T. T. Fujita. "Downburst, microburst and macroburst: SMRP Research Paper 210.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tormenta eléctrica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.