Tractat de París (1783)

Tractat de París (1783)

Firma del tractat. La delegació britànica va refusar posar i per això la pintura va quedar incompleta.

El Tractat de París es va firmar el 3 de setembre de 1783 entre el Regne de Gran Bretanya i els Estats Units d'Amèrica i va posar fi a la guerra d'Independència dels Estats Units. El cansanci dels participants i l'evidència de que la distribució de forces, en el predomini anglés en la mar, feya impossible un desenllaç militar, va conduir a la cessació de les hostilitats.

El tractat va ser firmat per David Hartley, membre del Parlament britànic que representava al rei Jorge III, i John Adams, Benjamin Franklin i John Jay, representants dels Estats Units, i va ser ratificat pel Congrés de la Confederació el 14 de giner de 1784, i pels britànics el 9 d'abril de 1784.

El tractat va ser negociat en l'embaixada de Gran Bretanya de França, no obstant, com Benjamin Franklin es negava a firmar el tractat en sol britànic, els ministres es varen traslladar per a fer-ho a l'Hotel de York en el número 56 de la «rue Jacob».

Acorts

De forma resumida, per mig d'este tractat:

• Es reconeixia l'independència de les Tretze Colónies com els Estats Units d'Amèrica (artícul 1) i va otorgar a la nova nació tot el territori al nort de Florida, al sur del Canadà i a l'est del riu Mississipi. El paralel 31° es fixava com a frontera sur entre el Mississipi i el riu Apalachicola. Gran Bretanya va renunciar, aixina mateix al entanque del riu Ohio i va donar a Estats Units plens drets sobre l'explotació peixquera de Terranova (artículs 2 i 3).
• El reconeiximent dels deutes contractats llegítims devien pagar-se als acreedors d'abdós parts (artícul 4).
• Els Estats Units previndrien futurs confiscs de les propietats dels «lleals» —colon britànics que varen permanéixer lleals a la Corona britànica durant la revolució americana— (artícul 6).
• Els presoners de guerra d'abdós bandos devien ser lliberats (artícul 7).
• Gran Bretanya i els Estats Units tindrien lliure accés al riu Mississipi (artícul 8).

Els britànics varen firmar també el mateix dia acorts per separat en Espanya i França en el Palau de Versalles, i en els Països Baixos el 20 de maig de 1784, que ya havien segut negociats en anterioritat:

• Espanya mantenia els territoris recuperats de Menorca i Florida Occidental i rebia la Florida Oriental el 12 de juliol de 1784. Per un atre costat recuperava la costa de Mosquits, un acort implementat per mig de la Convenció de Londres (1786). Es reconeixia la sobirania espanyola sobre la colónia de Providència (que en 1803 varen passar a dependre del Virreinato de Nova Granada) i l'anglesa sobre Bahames. No obstant, Gran Bretanya conservava l'estratègica posició de Gibraltar —Londres es va mostrar inflexible, ya que el control del Mediterràneu era impracticable sense la fortalea del Peñón—.

• França rebia San Pedro y Miquelón, Santa Lucía (ocupada pels britànics el 28 de decembre de 1778) i Tobago. Ademés, se li otorgava el dret de peixca en Terranova. També recuperava Puducherry, Índia francesa (ocupada pels britànics el 19 d'octubre de 1778) i les places del riu Senegal en Àfrica.

• Els Països Baixos rebien Sumatra (llevat Bengkulu, que va quedar en poder britànic) i recuperaven Trincomalee i el Ceilan neerlandés, estant obligats a entregar Negapatnam (en l'Índia) al Regne Unit i a reconéixer als anglesos el dret de navegar lliurement pel oceà Índic.

• Gran Bretanya reconeixia l'independència dels Estats Units i li cedia els territoris situats entre els Apalaches i el Mississipi. Les regions de Canadà varen seguir sent un domini de la Corona, a pesar dels intents nortamericans per exportar la seua revolució a eixos territoris.

Conseqüències

Placa commemorativa en l'edifici del carrer Jacob de París.

En general els guanys alcançats poden jujar-se com a favorables per a Espanya i en menor mida per a França, a pesar de l'elevat cost bèlic i les pèrdues ocasionades per la casi paralisació del comerç en Amèrica, un pesat llastre que gravitaría sobre la posterior situació econòmica francesa.

Per una atra part, el triumfo dels rebels nortamericans sobre Anglaterra no anava a deixar d'influir en un futur pròxim sobre els virreinatos espanyols i atres colónies britàniques. Esta influència va vindre per distints camins: l'emulació de lo realisat per comunitats en similars circumstàncies, l'ambició dels antics colon britànics sobre els territoris espanyols, l'intervenció d'atres potències interessades en la destrucció de la Monarquia Espanyola en Amèrica, etc. Pero estos aspectes es varen manifestar d'un modo clar durant les guerres napoleòniques.