Tractat de Viena (1725)

Tractat de Viena (1725)

Vista de Viena per Canaletto (1758)

El tractat de Viena de 1725 va ser el tractat firmat en Viena el 30 d'abril de 1725 pels representants de Carlos VI del Sacre Imperi Romà Germànic i de Felipe V d'Espanya, pel que el primer renunciava definitivament a les seues aspiracions al tro de la Monarquia d'Espanya mantingudes despuix de la firma dels Tractats de Utrecht-Rastatt de 1713-1714 que varen posar fi a Guerra de Successió Espanyola, mentres que Felipe V reconeixia la sobirania de Carlos VI sobre els territoris d'Itàlia i dels Països Baixos que abans de la guerra havien pertanygut a la Monarquia Hispànica.

Antecedents

Retrat de Felipe V d'Espanya, de Jean Ranc (1723).

Artícul principal → Congrés de Cambrai.

Felipe V, la seua segona esposa Isabel de Farnesio i el ministre Juliol Alberoni varen posar en pràctica una política exterior agressiva respecte a Itàlia que pretenia "revisar" el Tractat de Utrecht —intentant recuperar els Estats italians que formaven part de la Monarquia Catòlica abans de 1700— i assegurar el tro dels ducados de Parma, de Piacenza i de Toscana per al recent naixcut infant don Carlos. Aixina en juliol de 1717 va tindre lloc la conquista espanyola de Cerdenya i en l'estiu de l'any següent una nova expedició molt major va conquistar el regne de Sicília.

Estes conquistes varen provocar la guerra de la Cuádruple Aliança en la que Felipe V va eixir derrotat per les quatre potencies garants del statu quo sorgit de la Pau de Utrecht: el Regne de Gran Bretanya, el regne de França, l'Imperi Austríac i les Províncies Unides. Felipe V, que es va desfer del seu ministre Giulio Alberoni, es va vore obligat a firmar en El Haya en febrer de 1720 la retirada de les tropes de Cerdenya i de Sicília, la renúncia a qualsevol dret sobre els antics Països Baixos espanyols, ara baix sobirania de l'emperador Carlos VI, i a reiterar la seua renúncia a la Corona de França. Lo únic que va obtindre Felipe V a canvi va ser la promesa de que la successió al ducado de Parma, el ducado de Piacenza i el ducado de Toscana recauria en l'infant Carlos, el primer fill que havia tingut en Isabel de Farnesio.

Per a concretar els acorts del Tractat de El Haya es va reunir el Congrés de Cambrai (1721-1724) que va supondre un nou fracàs per a Felipe V perque no va alcançar el seu gran objectiu —que els ducados de Parma i de Toscana passaren al seu fill Carlos— i tampoc que Gibraltar tornara a sobirania espanyola, perque Felipe V va rebujar l'oferta britànica d'intercanviar-ho per una part de Sant Dumenge o de Florida. Tampoc l'acostament que havia iniciat en la Monarquia de França va fructificar perque finalment esta va donar marcha arrere en el matrimoni concertat entre el futur Luis XV i la filla de Felipe V i Isabel de Farnesio, l'infanta Mariana Victoria de Borbón. No obstant, sí es va celebrar el matrimoni concertat entre el Príncip d'Astúries Luis i Luisa Isabel d'Orleans, filla del duc d'Orleans, regente de França fins a la majoria d'edat de Luis XV.

L'acostament entre Felipe V i l'emperador Carlos VI

Johan Willem Ripperdá, Baró i Duc de Ripperdá.

Quan ya era evident que el Congrés de Cambrai anava a supondre un nou fracàs de la política dinàstica de Felipe V, Johan Willem Ripperdá, un noble holandés que havia aplegat a Madrit en 1715 com a embaixador extraordinari de les Províncies Unides i que despuix de abjurar del protestantisme s'havia posat al servici del monarca guanyant-se la seua confiança, va convéncer al rei i a la reina per a que ho enviaren a Viena, comprometent-se a alcançar un acort en l'emperador Carlos VI que posara fi a la rivalitat entre abdós sobirans per la Corona d'Espanya i que permetera que el príncip Carlos poguera aplegar a ser el nou duc de Parma, de Piacenza i de Toscana. En última instància, lo que pretenia Ripperdá era desarticular la Cuádruple Aliança per mig d'una aproximació entre Felipe V i Carlos VI.

En la cort de Viena l'acostament a Felipe V va ser vist en cautela donada la crítica situació per la que travessava Felipe V, que en giner de 1724 havia abdicat en el seu fill Luis I d'Espanya i en morir este als pocs mesos havia recuperat el tro gràcies a l'intervenció de la reina Isabel de Farnesio. L'embaixador imperial Königsegg en Madrit va informar a Viena de la «___protected_title_0___». El desequilibri mental de Felipe V —que alguns autors han relacionat en un trastorn bipolar— anava acompanyat d'una casi patològica obsessió religiosa per la salvació que creïa que només podia alcançar en un ambient de total tranquilitat.

Per un atre costat, els consellers de l'emperador Carlos VI estaven dividits sobre la conveniència de l'acostament a Felipe V. El marqués de Rialp i en general el "partit espanyol" en la cort eren favorables a les propostes de Ripperdá perque varen vore una possibilitat de restituir els furs i institucions dels estats de la Corona d'Aragó i de socavar el poder dels britànics, entre atres coses, en l'entrada en el comerç en les Índies de la Companyia de Ostende radicada en els antics Països Baixos espanyols. En canvi els membres de el "partit alemà", encapçalat pel príncip Eugenio de Saboya i el general Guido von Starhemberg, tenien séries reserves i acusaven al marqués de Rialp de «___protected_title_1___».

Durant l'any que va estar en Viena Ripperdá va alcançar quatre acorts, dos d'ells secrets, que es coneixen com el Tractat de Viena de 1725 i que "significaven un gir copernicano en Europa", segons Rosa Mª Capel i José Cepeda. En els documents firmats el 30 d'abril de 1725, es va posar fi definitivament a la Guerra de Successió Espanyola en renunciar l'emperador Carlos VI als seus drets a la Corona d'Espanya i reconéixer com a rei d'Espanya i de les Índies a Felipe V, i a canvi este reconeixia a l'emperador la sobirania sobre les possessions d'Itàlia i dels Països Baixos que havien correspost a la Monarquia Hispànica, i tornava a reiterar la seua renúncia al tro de França. En un dels documents Felipe V otorgava l'amnistia als austracistas i es comprometia a tornar-los els seus bens que havien segut confiscats durant la guerra i en l'immediata posguerra. Aixina mateix se'ls reconeixien els títuls que els haguera otorgat Carlos III l'Archiduc. Ademés Felipe V concedia a la Companyia de Ostende —cridada oficialment Companyia Imperial i Real de les Índies i radicada en els Països Baixos, ara baix domini de l'emperador— importants ventages comercials per a que poguera comerciar en les Índies espanyoles. A canvi Viena oferia el seu respal a Felipe V per a pressionar al rei de Gran Bretanya en vistes a recuperar Gibraltar i Menorca. Sobre els drets sobre els ducados de Parma, Piacenza i Toscana, Ripperdá va conseguir que Carlos VI acceptara que passarien a l'infant don Carlos, en extinguir-se la branca masculina dels Farnesio, encara que mai podrien integrar-se en la Monarquia d'Espanya.

Les clàusules del tractat

Les clàusules del tractat incloïen:

• Ratificació dels acorts establits en el tractat de Londres de 1718;
• Renúncia de Carlos VI i els seus hereus a la Corona espanyola i les seues possessions, otorgades a Felipe V segons el tractat de Utrecht de 1713;
• Carlos VI reconeixia la sobirania de Felipe V i es comprometia a no intentar res contra esta ni contra els seus hereus, en la península ibèrica i colónies;
• Faltant els reis d'Espanya, la successió espanyola passaria a la Casa de Saboya (en aquella data encapçalada pel rei de Cerdenya Victor Amadeo);
• Renúncia de Felipe V sobre els territoris en Itàlia i els Països Baixos pertanyents a Carlos VI;
• Carlos es comprometia a otorgar als fills de la reina d'Espanya els ducados de Parma, Placencia i Toscana en cas que el govern d'estos quedara vacant per falta de descendència masculina en la llínea successòria de l'emperador;
• Felipe entregava al seu fill Carlos la plaça de Porte Longone ( en els forts de Focardo i Sant Giacomo), en l'illa de Elba, i renunciava als seus drets de possessió sobre qualsevol dels ducados abans citats;
• Liorna quedaria per sempre com port franc;
• Renúncia de Felipe V al dret de reversió del regne de Sicília a la corona d'Espanya, establit segons l'acta de cessió de 10 de juny de 1713;
• Defensa recíproca d'abdós regnes;
• Oblit de les ofenses i danys sofrits per abdós parts durant la guerra de successió;
• Restitució del duc de Parma a la situació establida en el tractat de Londres de 1718;
• Cada una de les parts firmants es comprometia a respectar i defendre la successió de la part contrària;
• Restitució per part de Felipe V de les dot de les infantes alemanes María i Margarita;
• Pagament dels deutes contrets per Carlos VI en Catalunya, i per Felipe V en Flandes, Milà, Nàpols i Sicília.

Les reaccions al tractat i la caiguda de Ripperdá

Coalicions en Europa entre 1725 i 1730. Els firmants del Tractat de Viena d'abril de 1725 en blau i els firmants del Tractat de Hannover de setembre de 1725 en roig. Prusia, en marró, al principi es va unir a l'Aliança de Hanover, pero despuix va canviar de bando despuix del Tractat de Berlín de decembre de 1728

Ripperdá va tornar a Madrit en 1725 i Felipe V va premiar la seua llabor concedint-li la Grandea d'Espanya i nomenant-ho secretari d'Estat. Pero quan els reis d'Espanya varen tindre coneiximent de l'alcanç real dels acorts de Ripperdá i de que les monarquies de Gran Bretanya i de França s'oponien als mateixos —el 3 de setembre havien firmat junt en el regne de Prusia el Tractat de Hannover per a «mantindre als Estats firmants en els països i ciutats dins i fòra d'Europa que actualment posseïren», i al que posteriorment es varen adherir les Províncies Unides, el regne de Dinamarca i el regne de Suècia, encara que Prusia finalment ho va abandonar— varen destituir a Ripperdá i ho varen encarcerar en maig de 1726 —encara que va conseguir escapar-se i va fugir d'Espanya—. En la caiguda de Ripperdá varen colaborar activament dos dels membres més influents de la cort José de Grimaldo i José Patiño, ademés de l'embaixador imperial Königsegg, encara que el fet decisiu sembla que va ser que l'emperador no donara finalment el seu consentiment al matrimoni de les seues dos filles en els infants espanyols Carlos i Felipe —en realitat feya temps que estava concertat el matrimoni de María Teresa en el jove duc Francisco Esteban de Lorena, boda que es va celebrar en 1736—. Ademés l'emperador tampoc estava dispost a entrar en conflicte en Gran Bretanya, per lo que no recolzaria a Felipe V si este intentava recuperar Gibraltar o Menorca. En contrapartida les concessions comercials promeses a la Companyia de Ostende mai es varen materialisar i va acabar dissolent-se en 1731 per la pressió britànica.

Gran Bretanya va desplegar la seua flota pel Mediterràneu i l'Atlàntic, capturant barcos espanyols i bloquejant Portobelo sense que hi haguera hagut una declaració de guerra. Com les reclamacions davant el govern de Londres pels apresamientos per barcos britànics, als que la cort de Madrit considerava piratas, no varen sortir cap efecte, el nou grup de consellers que havia substituït a Ripperdà varen recolzar la decisió de Felipe V de conquistar Gibraltar. Aixina en giner de 1727 l'embaixador espanyol davant la cort de Jorge I de Gran Bretanya va presentar un escrit en que considerava sense valor l'artícul 10 del Tractat de Utrecht pel que se cedia Gibraltar alegant els incompliments del mateix per part de Gran Bretanya —havia ocupat terres en l'istme, no havia garantisat el manteniment del catolicisme i havia permés la presència de judeus i musulmans—. L'assunt va ser dut al parlament pel primer ministre Robert Walpole i allí es va comprometre a que mai s'entregaria Gibraltar sense el consentiment expresse del mateix. La votació final celebrada el 17 de giner de 1727, en la que el parlament va ratificar la sobirania britànica sobre Gibraltar, va supondre la declaració de guerra a la Monarquia d'Espanya.

Gravat de l'época sobre el sege a Gibraltar de 1727.

El segon lloc a Gibraltar —el primer va tindre lloc en 1705— no va tindre èxit per la superioritat de la flota britànica que defenia el Peñón, que va impedir que l'infanteria poguera llançar-se a l'assalt en acabant de que l'artilleria haguera bombardejat les fortificacions britàniques. "Espanya tornava a comprovar que la Roca, des de terra, era casi inexpugnable mentres poguera contar en el respal d'una flota que duguera tropes de refresc i recaptes", afirmen Rosa Mª Capel i José Cepeda. En juny de 1727 es va aplegar a un armistici pero fins a març de 1728 Felipe V —pressionat pel rei de França, l'emperador i el papa per a que posara fi al conflicte en Gran Bretanya i al que varen prometre celebrar el Congrés de Soissons— no va tornar a reconéixer la validea de l'artícul 10 del Tractat de Utrecht en la cridada Acta del Pardo, en un moment d'agravament de la seua malaltia mental.

El Congrés de Soissons no va donar cap resultat, pero sí ho varen tindre les negociacions a "tres bandes" entre les Monarquies d'Espanya, Gran Bretanya i França, que varen culminar en la firma del Tractat de Sevilla del 9 de novembre de 1729. En eixe tractat Felipe V va obtindre per fi lo que venien anhelant ell i la seua esposa Isabel de Farnesio des de 1715, que el seu fill primogènit l'infant Carlos ocupara el tro del ducado de Parma i del ducado de Toscana —lo que va ser reconegut també per l'emperador en un atre tractat firmat despuix—. "Lo que resulta cridaner és que en agost de 1731 una flota britànica va aplegar a Càdis per a acompanyar a don Carlos al seu destí".

Vore també

• Exili austracista

Bibliografia

• (2010) La Guerra de Successió d'Espanya (1700-1714), Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-060-4.
• Capel Martínez; Cepeda Gómez, {{{nom2}}} (2006). El Sigle de les Llums. Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 84-9756-414-6.