Triaca

Preparació de la triaca. Ilustració de Tacuinum sanitatis.

La triaca o teriaca (del àrap tiryāq, del llatí theriaca i del grec θηριον) era un preparat polifármaco compost per varis ingredients distints (en ocasions més de 70) d'orige vegetal, mineral o animal, incloent opi i en ocasions carn d'escurçó. Es va usar des de el III, originalment com antídot contra verís, incloent els derivats de mordeduras d'animals, i posteriorment es va utilisar també com a medicament contra numeroses malalties, sent considerat una panacea universal. Es va popularisar en l'Edat Mija, i durant molts sigles es va amprar en variacions en la seua formulació, registrant-se en les principals farmacopeas de l'época fins que va perdre auge en els XVIII i XIX.

Composició

Els ingredients utilisats varen variar en número, cantitat i condició, depenent de l'época, de l'us al que fora dedicada i del farmacèutic encarregat de la seua elaboració. El número dels seus components podia variar entre els 4 de la triaca diatessaron i 78 de la de Nicóstrato. La cantitat utilisada de cada ingredient era minuciosament pesada, a voltes fins a la sexagèsima part d'un denario (0,08 grams).

Alguns dels components utilisats en les triacas elaborades en l'Antiguetat no han pogut ser encara identificats. Entre els coneguts destacava l'us del opi com a component principal, aixina com de numeroses espècies vegetals entre les que s'inclouen eléboro, gingibre, lliri de Florencia, valeriana, cálamo aromàtic, ruibarp, tormentila, raïl d'aristoloquia de Virginia (aristoloquia serpentaria), raïl d'asarabacara, raïl de genciana, fusta d'aloe, canella de Ceylán, escila, díctamo de Creta (mejorana), rosa roja, safrà, agárico blanc (agarikon), suc de regalícia, extracte d'acacia catechu, goma aràbiga, mirra, olíbano, benjuí i moltes atres més. També es varen usar ingredients de procedència animal, com castóreo o carn d'escurçó, i minerals, tals com terra sigillata, betum de Judea o sulfat de ferro.

Totes estes substàncies eren convenientment desecadas, trituradas fins a formar una mescla homogénea i dissoltes en trementina, vi i una cantitat abundant de mel, que actuava com excipient, sent la triaca, per esta raó, considerada un electuario.

La fòrmula exacta va ser arreplegada en numerosos tractats, des de la Theriakà de Galeno en el I fins a la Pharmacopoeia augustana de 1653 de Johann Zwelfer, el Codex francés de 1758 o les farmacopeas espanyoles de principis de el XX.

Administració

Per a les afeccions internes la dosis habitual era de 4 grams per als adults, i d'entre 50 centigramos a 2 grams per als chiquets, segons la seua edat, podent prendre's en estat sòlit o dissolta en aigua o vi. Per al seu us extern podia untar-se a modo de pomada; José Arnau, mèdic valencià de el XVIII, era partidari d'administrar-la estopada: dissolta la triaca en vi i aplicada sobre una estopa a modo de cataplasma.

Vore també

• Història de la Farmàcia