Triangulació dinàmica causal
La Triangulació dinàmica causal (CDT, o Causal Dynamical Triangulation) és una teoria quàntica de la gravetat proposta per Renate Loll, Jan Ambjørn i Jerzy Jurkiewicz,[1][2][3] i popularisada per Fotini Markopoulou i Llig Smolin.[4] Els seus resultats sugerixen que és un bon camí per a modelar els instants inicials de l'univers i descriure la seua evolució posterior.
Panorama general
[editar | editar còdic]L'hipòtesis es basa en considerar triànguls tetradimensionales d'espai-temps i introduïx una dinàmica per mig de la qual es dicta cóm s'unixen uns als atres. És similar a la reconstrucció d'una superfície a pur de triànguls o símplices. En este cas ni la forma ni el tamany d'estos triànguls són importants perque es pren el llímit quan el volum tendix a zero. Cal entendre que els triànguls no són ents físics, sino una mera ferramenta matemàtica. Els símplices són una generalisació matemàtica dels triànguls en vàries dimensions. Un simplex-3D és normalment cridat tetraedre, i un simplex-4D, que constituïx el bloc de construcció bàsic d'esta hipòtesis, és coneguda com pentácoron.
La causalitat i la presència d'una distinció entre passat i futur en el seu flecha del temps juguen un paper essencial en esta teoria. Al contrari que atres teories en les que el temps no existix sino que és una propietat emergent, en este cas el temps és real. Segons Llig Smolin fins ara ha succeït que les teories recents més exitoses que pretenen descriure la gravetat quàntica prenen el temps d'esta manera i que per tant el temps no és una qualitat emergent, sino que és real. El tractament que es fa d'esta teoria és l'habitual de la Física estadística, en métodos computacionals de Mont Carlo.
Èxits
[editar | editar còdic]Pese a que esta teoria tampoc està terminada, a partir d'unes regles molt simples i bàsiques s'apleguen a uns resultats sorprenents. Les seues solucions s'obtenen en métodos no perturbativos basats en la suma d'històries (un concepte quàntic que va introduir Richard Feynman fa décades) sobre totes les possibles configuracions d'estos símplices. No es fixa un fondo o marc espai-temps, sino que este es desprén com a resultat. Entre les seues troballes està la predicció de que partint d'un estat no físic sub-planckiano s'aplega a l'escala de Planck en la que l'espai-temps té dimensió fractal, per a finalment aplegar a l'escala observable en la que l'espai-temps té 4 dimensions. Lo interessant d'esta teoria és que és universal, puix l'espai-temps obtingut no depén dels detalls en la forma de discretizar la formulació sub-planckiana.
Entre les solucions cosmológicas a les que s'aplega està la d'un univers suau de tipo de Sitter, que és una de les solucions cosmológicas clàssiques que proporciona la Relativitat general. Note's la gran diferència entre les 11 dimensions propostes per les teories de cordes i les menys de 4 predites per esta teoria a l'escala de Planck.
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- ↑ R. Loll, J. Ambjørn i J. Jurkiewicz (2006). The Universe from Scratch, Contemp.Phys. 47 103-117, artícul Arxiv [1]
- ↑ J. Ambjørn, J. Jurkiewicz i R. Loll (2008). The Self-Organizing Quàntum Universe, Scientific American, jul2008: 42-49,[2] [3] archivat en Wayback Machine.
- ↑ J. Ambjørn, J. Jurkiewicz i R. Loll (2009). The Self-Organized de Sitter Universe, Int.J.Mod.Phys.D17:2515-2520, artícul Arxiv [4]
- ↑ F. Markopoulou i L. Smolin (2006). Gauge Fixing in Causal Dynamical Triangulations, Nucl.Phys. B739 120-130, artícul Arxiv [5]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Triangulación dinámica causal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.