Triti
El triti és un isòtop natural (i també produït de forma artificial) del hidrogen; és radiactiu. El seu símbol és ³H. El seu núcleu consta d'un protón i dos neutrons.[1] Té un periodo de semidesintegración de 12,3 anys (4500±8 dies). El triti es produïx per bombardeig en neutrons lliures de blancs de liti, bor o nitrogen. El seu producte de desintegració és ³He+1
En tindre el seu núcleu tres nucleones que participen en la interacció forta, i solament un protón carregat eléctricamente, en el triti es pot realisar la fusió nuclear més fàcilment que en l'isòtop més comú de l'hidrogen (hidrogen-1).
El triti (hidrogen-3) és produït naturalment per l'acció dels rajos còsmics sobre els gasos atmosfèrics. També pot ser obtingut artificialment en el laboratori.
A mida que el núcleu del triti es transmuta, emet un electró, causant una lliberació d'energia en forma de radiació beta. Es forma llavors un nou núcleu en dos protones i un neutró, de forma tal que es convertix en una forma no radiactiva d'heli (heli-3).
El triti produïx emissions beta de baixa energia i no emet cap atre tipo de radiació primària. De fet, el triti emet el nivell més baix d'energia per radiació beta de tots els isòtops (en la pràctica implica que les seues partícules beta són fàcilment detingudes per fines capes de qualsevol material sòlit).
S'espera que a mig o llarc determini la tecnologia conseguixca fusionar de forma controlada triti i deuteri. Esta font d'energia seria inagotable, puix el deuteri està present en l'aigua de mar i el triti és també molt abundant en la corfa terrestre. En un primer moment el triti es produiria per mig de la radiació per neutrons de liti en reactors de fissió nuclear, per a més tarde aplicar un método d'obtenció de triti a partir d'uns panels de liti en els reactors de fusió nuclear que serien bombardejats pels neutrons lliures producte de la fusió. El producte de la fusió d'abdós elements és el heli, que no és radiactiu, pero es produirien residus radiactius en la fase prèvia de fissió nuclear que utilisaria urani o plutoni per a produir triti abans d'aplicar un método d'obtenció de triti en els reactors de fusió nuclear.
Història
[editar | editar còdic]El triti va ser produït per primera volta en 1934 a partir del deuteri, un atre isòtop de l'hidrogen, per Ernest Rutherford, treballant en Mark Oliphant i Paul Harteck.[2][3] Rutherford va ser incapaç d'aïllar el triti, un treball que varen fer Luis Walter Álvarez i Robert Cornog, que varen deduir correctament que la substància era radiactiva.[4][5] Willard Frank Libby va descobrir que el triti es podria utilisar per a la datació de l'aigua, i, per lo tant, del vi.[6]
Desintegració
[editar | editar còdic]
Encara que el triti té varis valors diferents de la seua vida mija determinats experimentalment, el Institut Nacional d'Estàndarts i Tecnologia de EE. UU. indica 4500±8 dies (12,32±0,02 anys).[7] Es desintegra en heli-3 per desintegració beta segons esta equació nuclear:
i llibera 18,6 keV d'energia en el procés. L'energia cinètica de l'electró varia, en una mija de 5,7 keV, mentres que l'energia restant li la du el antineutrino electrònic, casi indetectable. Les partícules beta procedents del triti només poden penetrar uns 6,0 milímetros (0,24 polzades) d'aire, i són incapaços de travessar la capa morta més externa de la pell humana.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut Per la seua baixa energia en comparació a atres partícules beta, la cantitat de radiació de frenat generada també és menor. L'energia inusualment baixa lliberada en la desintegració beta del triti fa que la desintegració (junt en la del reni-187) siga apropiada per a medicions absolutes de la massa de neutrinos en el laboratori (l'experiment més recent d'este tipo és KATRIN).
La baixa energia de la radiació del triti dificulta la detecció de composts marcats en triti, llevat per mig del reconte per centelleo líquit.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «triti». RAE.
- ↑ “Transmutation Effects observed with Heavy Hydrogen” (1934). Nature 133 (3359): 413. doi:. Bibcode: 1934Natur.133..413O.
- ↑ “Transmutation Effects Observed with Heavy Hydrogen” (1934). Proceedings of the Royal Society A: Mathematical, Physical and Engineering Sciences 144 (853): 692. doi:. Bibcode: 1934RSPSA.144..692O.
- ↑ “Helium and Hydrogen of Mass 3” (1939). Physical Review 56 (6): 613. doi:. Bibcode: 1939PhRv...56..613A.
- ↑ (1987) Discovering Alvarez: selected works of Luis W. Alvarez, with commentary by his students and colleagues, pp. 26–30. ISBN 978-0-226-81304-2.
- ↑ “The Natural Distribution of Tritium” (1954). Physical Review 93 (6). doi:. Bibcode: 1954PhRv...93.1337K.
- ↑ “Comprehensive review and critical evaluation of the half-life of tritium” (2000). Journal of Research of the National Institute of Standards and Technology 105 (4): 541–549. doi:. PMID 27551621.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tritio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.