Urtica
.jpg)
Ortiga (del llatí «urtica») és el nom comú de les plantes del gènero Urtica, pertanyent a la família de les Urticáceas, la majoria d'elles caracterisades per tindre uns pèls urticantes que lliberen una substància alcalina que produïx coentor i inflamació en la pell. Encara que sol considerar-se una «mala herba» o una maleza, presenta un notable interés biològic i farmacològic, conegut tant pel seu efecte urticante com per la diversitat d'aplicacions medicinals que posseïx.[1]
El gènero Urtica comprén al voltant de 46 espècies distribuïdes en tots els continents llevat en l'Antàrtida. [2] Algunes de les més conegudes i estudiades són:
- La Urtica dioica, coneguda com ortiga major o ortiga verda, que és la més comuna i àmpliament distribuïda. Pot alcançar entre 50 i 150 cm d'altura. La característica més coneguda és la presència de pèls urticantes el líquit dels quals càustic (acetilcolina) produïx un irritament en picor intens en la pell quan li la toca o roça. Presenta brots de secció quadrada, fulls en forma d'óval, en vora serrada, les seues flors són menudes, unisexuales, inconspicuas i agrupades en glomérulos.
- La Urtica urens, coneguda com ortiga menor, creix freqüentment junt a la ortiga major i alcança uns 60 cm d'altura. El seu poder urticante és major que el de la ortiga major,[3] pero els seus usos medicinals tradicionals són més llimitats.
Descripció botànica
[editar | editar còdic]- ↑ Berdonces i Serra, Dr. Josep Lluís. Enciclopèdia de les plantes medicinals. Teràpia natural per al tercer mileni. Guia pràctica de consulta en més de 600 espècies d'Herbes classificades. Tikal Ed. (Susaeta). 2007. II Volums (complet). 1096 pp. Volum I: A-G (518 pp). Volum II: H-Z (519-1096 pp).
- ↑ «Search results — The Plant List». www.theplantlist.org. Consultat el 2025-10-21.
- ↑ «Annual Nettle, Urtica urens - Flowers - NatureGate» (en anglés).
El gènero Urtica són plantes herbáceas i de porte empinat. Poden ser anuals i perennes segons l'espècie. Els brots poden ser de color rojós o groguenc, quadrangulars, a sovint ahuecados en els entrenudos i recoberts de pèls urticantes.
La raïl sol constituir en rizomes o raïls fibrosas que li permeten la propagació vegetativa.[1] Ademés és rica en taninos, que li conferixen una acció astringente.
Els fulls presenten disposició oposta i decusada (una creuada respecte a l'atra), de forma ovalada, en vora serrada, puntagudes. La seua superfícies és rugosa, de fins a 15 cm. Són de color vert obscur i en pétals de color groc suau. Es troben opostes i també estan proveïdes, de la mateixa manera que el talle, dels pèls que la caracterisen.
Les flors són menudes, verdes amarillosas en estams grocs, reunides en panículas pendulares, asilares i terminals.[2] S'agrupen en inflorescència axilars o terminals, de tipo arracada o mechó. Normalment són unisexuales. El sexe floral varia entre espècies: hi ha ortigas dioicas, monoicas i hermafroditas.
Els seus fruts són aquenios secs (càpsules) de forma ovoide o elíptica, en una sola llavor.
És característic d'esta planta posseir uns pèls urticantes denominats tricomas que terminen en unes ampolles fràgils plenes d'un líquit irritante que, en trencar-se per contacte, deixen un tubo fi i puntagut capaç d'injectar una mescla d'àcit fórmico, resina, histamina, acetilcolina i serotonina.[1] Estos composts provoquen una reacció immediata d'ardor, ronchas, coentor i prurito que pot persistir durant vàries hores.
Espècies
[editar | editar còdic]- Urtica angustifolia. China, Japó, Coreja.
- Urtica ardens. China.
- Urtica atrichocaulis. Himalayas, suroest de China.
- Urtica atrovirens. Oest del Mediterràneu.
- Urtica cannabina. Oest d'Àsia des de Siberia a Iran.
- Urtica chamaedryoides (ortiga de fulls de cor). Surest de Norteamérica.
- Urtica dioica (ortiga major, ortiga vert o ortiga bou). Europa, Àsia, Norteamérica, Colòmbia.
- Urtica dubia (ortiga de full gran). Canadà.
- Urtica ferox (ongaonga ú ortiga arbre). Nova Zelanda.
- Urtica fissa. China.
- Urtica galeopsifolia. Centre o Est d'Europa.
- Urtica gracilenta (ortiga de montanya). Arizona, Nou Mèxic, oest de Texas, nort de Mèxic, centre de Colòmbia.
- Urtica hyperborea. En els Himalayas des de Pakistan a Bhutan, Mongòlia i Tibet, en grans altures.
- Urtica incisa (ortiga arbustiva). Austràlia, Colòmbia.
- Urtica kioviensis. Este d'Europa.
- Urtica laetivirens. Japó, Manchuria.
- Urtica leptophylla. Colòmbia.
- Urtica magellanica. Ortiga de Magallanes, es troba principalment en Chile i Argentina.
- Urtica mairei. Himalayas, suroest de China, noreste d'Índia, Birmània.
- Urtica membranacea. Regió Mediterrànea, Azores.
- Urtica mexicana Liebm. - yezgo de Mèxic[3]
- Urtica morifolia. Illes Canàries (endèmica).
- Urtica parviflora. Himalaya (altituts baixes).
- Urtica pilulifera (ortiga romana). Sur d'Europa.
- Urtica platyphylla. China, Japó.
- Urtica pubescens. Suroest de Rússia est i centre d'Àsia.
- Urtica rupestris. Sicília (endèmica).
- Urtica sondenii. Nort d'Europa, nort d'Àsia.
- Urtica taiwaniana. Taiwan.
- Urtica thunbergiana. Japó, Taiwan.
- Urtica triangularis Colòmbia.
- Urtica urens (ortiga menor ú ortiga anual). Colòmbia, Europa, Norteamérica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Molecules.23(7)
- 1664.ISSN 1420-3049.doi:10.3390/molecules23071664.Consultat el 2025-10-21.
- ↑ American Journal of Botany.8(8)
- 386–410.ISSN 0002-9122.doi:10.2307/2435455.Consultat el 2025-10-21.
- ↑ Colmeiro, Miguel: «Diccionari dels diversos noms vulgars de moltes plantes usuals o notables de l'antic i nou món», Madrit, 1871.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Urtica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.