Vachellia farnesiana

Vachellia farnesiana (Vachellia farnesiana)

Vachellia farnesiana, coneguda comunament com aromo, güisache, güizache, huisache o huizache (del náhuatl huixachin, en Mèxic) és una espècie arbòrea del gènero Vachellia. Possiblement originària de l'Amèrica tropical, es troba naturalisada i cultivada en tot lo món. És l'arbre oficial de la ciutat de Cúcuta, en Colòmbia.

Descripció

Arbusto espinós o arbre menut, perennifolio o subcaducifolio, d'1 a 2 m d'altura la forma arbustiva i de 3 a 10 m la forma arbòrea, en un diàmetro a l'altura del pit de fins a 40 cm.

Copa redonejada. Fulls bipinnadas, alternes, en un parell d'espines estípulares rectes, no engrossades basalmente, d'1-2cm de llarc, d'un tamany total de 2-8 cm, incloent el pecíol, en de dos a huit parells de pinnas primàries opostes i de dèu a vinticinc parells de folíols secundaris de 2-7 per 0,75-1 mm.

Tronc curt i prim, ben definit, abundantment ramificat des de la base. Branques ascendents i a voltes horisontals, zigzagueantes en àngul a nivell de les aixelles foliares, proveïdes d'espines de 6 a 25 mm de llongitut. Corfa. Externa, plana quan jove i fisurada quan vella, grisa plomiza a grisa parda obscura, en abundants lenticelas. Interna, crema groguenca, fibrosa, en marcada olor i sabor a all. Gruixa total: 5-6 mm.

Florés en glomérulos de color groc, originades en les aixelles de les estípulas espinoses, solitàries o en grups de dos a tres. Molt perfumadas, de 5mm de llarc; cáliz vert, campanulado, papiráceo d'1,5-1,75 mm de llarc; corola groguenca o verdosa, de 2,5-3 mm de llarc.

El frut és una llegum moreno rojosa, dura, subcilíndrica, solitària o agrupada, de 2-10 cm de llarc, terminada en una punta aguda, valvas coriáceas, fortes i planes o oblicuamente estriadas, indehiscentes/tardíamente dehiscentes. Permaneixen en l'arbre despuix de madurar.
Llavors reniformes, de 7-8 per 5-6 mm, planes, de color castany, en pleurograma obert i dispostes en dos rencs (una en cada baïna), sense tabics inter-llavors i sumergides en una polpa esponjosa blanquecina. Funícul filiforme i alguna cosa retortillat; fil apical a subapical. Testa impermeable a l'aigua.

Distribució i hàbitat

L'espècie és originària d'Amèrica tropical, des del sur d'Estats Units (Florida, Luisiana, Texas i Califòrnia) fins a Brasil i Colòmbia i Perú, i va ser duta a Europa en els anys 1600 des de Sant Dumenge pels Jesuïtas. S'ha difòs i naturalizado en moltes zones tropicals i calentes del globo, pero no està clar si dita difusió es deu primordialmente a causa natural o antropogénica.

La planta ha segut recentment duta a moltes noves ubicacions per mà de l'home, i és séria maleza en Fiji. En Espanya, pel seu potencial colonizador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, esta espècie ha segut inclosa en el Catàlec Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasoras, regulat pel Real Decret 630/2013, de 2 d'agost, estant prohibida en Canàries la seua introducció en el mig natural, possessió, transport, tràfic i comerç.

És planta poca exigent sobre el sol, pero prospera be en els secs, salinos i inclús sòdics. Li agrada les zones solejades i resistix be la sequetat.

Toxicitat

Les espècies del gènero Acacia poden contindre derivats de la dimetiltriptamina i glucósidos cianogénicos en els fulls, les llavors i la corfa, l'ingestió de la qual pot supondre un risc per a la salut.

Usos

S'utilisa en jardineria com ornamental i en apicultura per la seua abundant floració (ie, és una planta melífera), també com a sege VIU per la seua resistència i la cantitat d'espines que desenrolla fins a de 15 centímetros.
El oli essencial extret de les flors s'utilisa en perfumeria i per a aromatizar pomades.
Les baïnes i fulls s'utilisen com forraje pel seu alt contingut en proteïnes (17,2 - 20,9%).
També les baïnes, junt en la corfa de la planta s'extrau tanino i goma.
La fusta d'esta espècie és dura i fina, per lo que s'ampra des de la fabricació de parquet fins a la construcció de cerques i mànecs de ferramentes. Com a combustible (llenya i carbó) té un alt poder calorifico.

Taxonomia

L'espècie va ser descrita inicialment com a Mimosa farnesiana per Carlos Linneo en Species Plantarum 1: 521. en 1753, hui en dia és tant un sinònim com el basónimo d'esta. Més alvance, seria transferida al gènero Acacia per Carl Ludwig Willdenow en Species Plantarum. Editio quarta 4(2): 1083–1084, en 1806, nom científic que també és un sinònim actualment; i ulteriormente, seria transferida al gènero Vachellia per Robert Wight i George Arnott Walker Arnott en Prodromus Florae Peninsulae Indiae Orientalis 1: 272, en 1834.

Nota

Anteriorment Acacia farnesiana. En 2005, el polifilético gènero Acacia va ser desmembrado en cinc gèneros monofiléticos en les espècies del subgénero Acacia desplaçades al nou gènero Vachellia, quedant esta espècie com espècie tipo d'este gènero.

Etimologia

Vore: Vachellia

farnesiana: epítet del Llatí dedicat a Odoardo Farnese (1573-1626) de la família noble italiana Farnese que, despuix de 1550 i baix el patrocini de la moradura Alessandro Farnese, va mantindre alguns dels primers jardins privats botànics d'Europa en Roma, durant els sigles

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. Tobia Aldini, conservador de dits jardins, va publicar un llibre en 1625 incloent a Acacia farnesiana que es va arreplegar de Sant Dumenge per misionero de la Companyia de Jesús, a la qual la família Farnese estava molt lligada.

Varietats

• Vachellia farnesiana var. farnesiana (L.) Wight & Arn.
• Vachellia farnesiana var. guanacastensis H.D. Clarke, Seigler & Ebinger

Noms comuns

Aromo, carambuco, acacia de les Índies, acacia farnesiana, aromito, bayahonda, cambrón, carambomba, carambuco, cascalote, cují, cuji cimarrón, churqui negre, espino blanc, espinillo,faique (piura Perú), flor d'aroma, flor de chiquet, huisache, huizache, subín, subinché, tataré, ungla de cabra, vinorama, zubín, zubinché.

En castellà d'Espanya: acacia d'Índies, aroma (2), aromo (10), aromo comú, carambuco (7), copos, mimosa. Les sifres entre paréntesis reflectixen la freqüència de l'us del vocablo en Espanya.