Vages septentrionals
Els Vages septentrionals o Vages del nort constituïxen la secció més septentrional de la cordillera dels Vages, estenent-se a través dels territoris d'Equador, Colòmbia i Veneçola. A diferència del restant de la cadena montanyosa, esta regió es caracterisa per una configuració tectónica a on interactuen les plaques de Naixca, Suramericana, del Carib i la microplaca de Panamà. Geogràficament, el sistema s'organisa per mig de nucs orogràfics i cordilleres que, en el cas de Colòmbia, es bifurcan en tres ramals principals i, en el d'Equador, estructuren un accidentat carreró interandino. Este relleu es caracterisa per una zonificación de pisos tèrmics i una ret hidrogràfica que aboca les seues aigües cap als oceans Pacífic i Atlàntic i la conca amazónica. A través d'açò s'han desenrollat ecosistemes propis com els páramo que són la principal font d'aigua dolça de les ciutats que ahí es troben.[1][2]
Característiques geològiques
[editar | editar còdic]
Els Vages septentrionals, es caracterisen per una configuració tectónica complexa que diferix de l'estructura més simple del restant de la cordillera. A diferència de les seccions central i meridional, a on l'interacció principal ocorre entre la placa de Naixca i la placa Suramericana, el bloc nort s'assenta sobre la placa Suramericana. Esta regió és un punt de trobada a on convergixen tres plaques principals: la Suramericana, la de Naixca i la del Carib, ademés de la presència de la placa de Panamà (o microplaca de Panamà-Va chocar). La placa de Naixca subduce baixe el bloc nort dels Vages, generant una intensa activitat sísmica i volcànica. La traça distintiva d'esta part del continent és que els Vages funcionen com un "bloc andino" que s'està desplaçant cap al noreste, sent espentat per la colisió de la placa de Panamà contra el marge continental.[2]
Encara que geogràficament formen part del cinturó andino sobre la placa Suramericana, el seu comportament es caracterisa pel desplaçament relatiu que és resultat de la pressió constant eixercida per la placa de Naixca i la placa del Carib, lo que provoca que els Vages del nort es desplacen gradualment cap al Carib. Açò a la seua volta fragmenta la corfa i crea un sistema de falles actives que controlen el relleu i l'activitat geològica de tota la regió.[1]
Característiques geogràfiques
[editar | editar còdic]Els Vages septentrionals es caracterisen per la seua estructura de "nucs" orogràfics a on les cordilleres s'entrellacen. La seua extensió comprén el territori de tres països:
- Equador: Els Vages es configuren com dos cordilleres paraleles (Occidental i Oriental) separades per una hoya central o carreró interandino.[3]
- Colòmbia: El sistema es bifurca en tres ramals principals (Cordillera Occidental, Central i Oriental) despuix de passar el Nuc de les Pastures i el Massiç Colombià.[4]
- Veneçola: La cordillera es prolonga a través de la Serra de Perijá i la Cordillera de Mèrida, esta última considerada la terminació geològica del sistema andino.[5]
Vulcanologia i relleu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Zona volcànica nort.
Els Vages septentrionals són una zona de convergència de plaques tectónicas activa, específicament a on la Placa de Naixca subduce baixe la Placa Suramericana. La presència de estratovolcanes és constant, especialment en el segment equatorià i en la cordillera central de Colòmbia. Essta és coneguda com la Zona Volcànica Nort. Esta s'estén des del centre de Colòmbia fins al sur d'Equador, es caracterisa per una intensa activitat geològica derivada de la subducción de la placa de Naixca, donant lloc a un arc montanyós poblat per estratovolcanes com el Nevat del Ruiz, el Galeras i el Puracé en territori colombià, i el Cotopaxi, el Chimborazo, el Antisana, el Tungurahua i el Sangay en sol equatorià. Estos volcans ademés estan rodejats per atres volcans menors com el Imbabura, el Guagua Pichincha, el Cayambe i el Altar. Històricament estos volcans han actuat com a eix vertebrador del relleu, regulador hídric dels páramo. Ademés, encara que es troben prop de la llínea equatorial, els picos que superen els 4,500 - 5,000 metros alberguen glaciars permanents, encara que estos es troben en un procés de reculada pel canvi climàtic.[6]
Hidrografia
[editar | editar còdic]El primer alvertent és la del Pacífic es caracterisa pels seus cursos curts i torrencials. Este alvertent es caracterisa per l'extrema rodalia entre la cresta de la cordillera Occidental i la llínea de costa. En esta zona es troben pendents pronunciades. Els rius naixen a altituts superiors als 3,000 o 4,000 m s. n. m. i deuen descendir fins al nivell de la mar en trayectes horisontals molt breus (en ocasions menys de 100 km). Açò crea una pendent molt alta que li otorga a les aigües una energia cinètica immensa. Ademés els seus rius tenen un caràcter torrencial. Són rius d'alta velocitat, escassa profunditat en estiaje i gran capacitat erosiva. Transporten grans volums de sediment i pedres, lo que impedix la navegació tradicional pero els fa ideals per al potencial hidroelèctric. Per últim destaca el seu volum hídric. Degut a que el Va chocar (en Colòmbia) i les estribaciones equatorials són zones d'altíssima pluviosidad, estos rius mantenen cabals constants i caudalosos durant tot l'any, formant palmitos aluvials extensos en aplegar a la planura costera.
Per un atre costat, l'alvertent del Carib es concentra en el sistema Magdalena-Cauca. A diferència de l'alvertent del Pacífic, l'alvertent Carib (o alvertent interior de Colòmbia) es caracterisa per albergar les conques més importants del país, aprofitant les valls interandinos. El riu Magdalena fluïx a través de la gran vall que separa la Cordillera Central de l'Oriental, mentres que el Cauca fa lo propi entre l'Occidental i la Central. Estos rius actuen com a colectors que drenan les aigües de les ales montanyoses a lo llarc de centenars de quilómetros. Per un atre costat, sl ser valls llargues i relativament plans en els seus trams mijos i baixos, estos rius són navegables i han segut les artèries històriques de transport i desenroll econòmic. Per últim, abdós rius es troben en la depressió momposina, creant un complex sistema de ciènages, chapulls i deltes que regulen les creixents abans de desembocar en el Mar Carib. És el sistema que transporta la major càrrega de sediment dels Vages septentrionals.[7]
Ademés es deu prendre en conte l'alvertent del Amazones i el Orinoco. Este alvertent representa la cara oriental dels Vages, a on l'aigua fluïx des de l'alta montanya cap a les vastes planicies continentals. Ací els páramo actuen com a jagantesques esponges naturals. En ser ecosistemes d'alta montanya en nuvolositat constant, capten la humitat i la lliberen gradualment. Açò permet que els rius tinguen cabals base estables inclús en époques de menys pluges.[8]
Pisos tèrmics
[editar | editar còdic]
La geografia dels Vages septentrionals està definida pels pisos tèrmics, a on la temperatura descendix en l'altitut, permetent l'existència de diversos ecosistemes en distàncies curtes:[9]
- Càlit: (0 - 1,000 m s. n. m.)
- Templat: (1,000 - 2,000 m s. n. m.)
- Fret: (2,000 - 3,000 m s. n. m.)
- Páramo: (3,000 - 4,500 m s. n. m.) - Ecosistema característic i vital per al suministrament d'aigua.
- Nival: (Superior als 4,500 - 4,800 m s. n. m.)
Estructura orogràfica
[editar | editar còdic]En Colòmbia, la disposició dels Vages és característica per la seua separació en tres cordilleres distintives, les quals separen les valls dels rius Magdalena i Cauca:[10]
- Cordillera Occidental: La de menor altitut, que corre paralela a la costa del Pacífic.
- Cordillera Central: L'eix geològic més alt, caracterisat per la presència de volcans actius i nevats (com el Nevat del Ruiz).
- Cordillera Oriental: La més extensa, que s'obri cap al nort formant el Massiç de Santurbán i conectant en la Serra de Perijá i la Cordillera de Mèrida.
Per un atre costat, en Equador, la característica principal és el Carreró Interandino, una depressió d'altura flanquejada per un doble renc de volcans. Esta zona es dividix en hoyas o conques drenadas per rius que desemboquen tant en el Pacífic com en la conca amazónica.
L'Páramo
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Paramo (ecosistema).
Els páramo representen l'ecosistema més característic dels Vages septentrionals, i s'estenen a lo llarc dels tres països. Se situen per damunt del llímit superior del bosc andino i per baix de les neus perpètues. D'esta manera formen "illes" biològiques en la part alta de la montanya. La seua formació és el resultat de condicions climàtiques que es caracterisen per baixes temperatures, una alta radiació solar i una humitat alta. La vegetació dels páramo és dominada per formes de vida com els frailejones (Espeletia). Estes plantes, en els seus fulls aterciopeladas dispostes en roseta i la seua talle cobert de fulls secs, han evolucionat per a capturar la humitat de la boira terrera i regular la seua temperatura interna. Junt als frailejones, destaquen també els pajonales, verdets, líquenes i flors selvades. Els páramo funcionen com "esponges naturals" que absorbixen l'aigua de les precipitacions i de la boira terrera, per a després lliberar-la de manera controlada cap als rius i aqüífers que abastixen a la majoria de les grans ciutats i sistemes agrícoles de la regió.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 [ Deiros D (2000) Determinació del Desplaçament Entre Les Plaques Del Carib i Suramericana en Veneçola per mig del Sistema de Posicionament Global (G.P.S). Còdic Geològic de Veneçola.]
- ↑ 2,0 2,1 Universitat Nacional de Colòmbia. Facultat de Mines, Departament de Minerals i Materials.Consultat el 19 de juliol de 2019.
- ↑ «Manual de Geografia de l'Equador. Mig natural, població i organisació de l'espai» (en és). Universitat Andina Simón Bolívar. Consultat el 2025-07-02.
- ↑ Beuf, Alice (2023-12-29). de_els seus_Territo/Th31EAAAQBAJ?hl=de&gbpv=0 Geografia de Colòmbia des dels seus Territoris. Tom I (en és), Universitat Nacional de Colòmbia. ISBN 978-958-505-317-5.
- ↑ Vila, Marque Aurelio (1959). Geografia de Veneçola (en és), Fundació Eugenio Mendoza.
- ↑ «Manual de Geografia de l'Equador. Mig natural, població i organisació de l'espai» (en és). Universitat Andina Simón Bolívar. Consultat el 2025-07-02.
- ↑ Estrela, Jaime (2005). Biodiversitat i recursos genètics: una guia per al seu us i accés en l'Equador (en és), Editorial Abya Yala. ISBN 978-9978-22-533-2.
- ↑ Fittkau, E. J.; Illies, J.; Klinge, {{{nom3}}}; Schwabe, {{{nom4}}} (2012-12-06). Biogeography and Ecology in South America (en en), Springer Science & Business Mija. ISBN 978-94-011-9731-1.
- ↑ Beuf, Alice (2023-12-29). de_els seus_Territo/Th31EAAAQBAJ?hl=de&gbpv=0 Geografia de Colòmbia des dels seus Territoris. Tom I (en és), Universitat Nacional de Colòmbia. ISBN 978-958-505-317-5.
- ↑ Fittkau, E. J.; Illies, J.; Klinge, {{{nom3}}}; Schwabe, {{{nom4}}} (2012-12-06). Biogeography and Ecology in South America (en en), Springer Science & Business Mija. ISBN 978-94-011-9731-1.
- ↑ (1996) L'páramo: ecosistema a protegir (en és), ECOAN. ISBN 978-958-95774-2-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Andes septentrionales» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.