Valerianella locusta

herba dels canonges (Valerianella locusta)

La herba dels canonges o, simplement, canonge (Valerianella locusta), és una planta herbácea de la família Valerianaceae que s'utilisa en gastronomia en cru, generalment com ensalada o condiment de plats.

Descripció

És una herba anual, de 7 a 40 cm d'altura. Les fulls, de color vert grisáceo i lluents, solen ser espatuladas i cóncaves, dispostes en forma de roseta. La Inflorescència sorgix en cim multípara o pleocasio (naixen tres o més ramitas del nuc superior), en menudes flors de color azulado o blanc, hermafroditas i de maduració homógama (la maduració dels elements sexuals de la flor és simultànea). El frut és un aquenio que les seues llavors, en madurar, es dispersen per gravetat, en caure al sol i es propaguen al voltant de la planta mare (bariocoria).
El periodo de floració es produïx en maig (abril) - juliol (en la seua àrea de distribució natural

Distribució i hàbitat

El seu àrea de distribució natural s'estén per tota la zona templada d'Europa, d'Àsia Menor i el Caucas. En Espanya es distribuïx per casi tota la Península, faltant en la major part del terç sur i de Galícia. Tampoc és una espècie nativa en les Illes Balears ni en les Canàries.

El canonge creix espontàneament en prats i praderias en cert grau d'humitat. La primera notícia del seu cultiu apareix en un document alemà de 1588, pero és provable que es consumira a lo llarc de tota l'història de la Humanitat. Actualment es cultiva principalment en Alemània, França, Itàlia i atres països europeus, sent rar el seu consum fòra d'Europa.

Cultiu i usos

Deu cultivar-se a ple sol, en sols llaugers de terra vegetal (en qualsevol pH) i en ambients humits i en temperatures fresques a fredes, ya que és resistent a les gelades. És exigent sobre l'abonat i no tolera la sequia. Les llavors se sembren directament en el hort, en rencs o a voleo, a partir de mediats d'estiu, quan escomença a refrescar. Es entresacan els plantones deixant una separació d'uns 10 cm entre ells. Per a favorir la germinació, que és difícil, convé sumergir la llavor en aigua durant un o dos dies abans de la sembra. S'escomença a obtindre collita a partir un més i mig despuix de la plantació, i es pot seguir collint fins a la primavera. En les primeres calors comença la floració i la planta pert calitat per al consum, podent reservar-se per a la producció de llavor.

Com és una planta menuda, es pot cultivar entre atres espècies de cicle més llarc com el porro, el nap, la carlota o la col.

En ser una espècie molt rústica, no sol sofrir atacs de plagues, encara que pel seu cultiu en autumne és més propensa als fongos si la humitat ambiental és alta.

Es comercialisen diferents varietats: 'Coquille de Louviers' pel seu excelent sabor, 'Vore't de Cambrai' cultivada en França i Alemània per la seua resistència a la fredor, 'Vore't d'Etampes', 'Broad Leaved' cultivada en Estats Units per la seua tolerància a la calor. A sovint es recolecta la varietat selvada.

Gastronomia

Els fulls posseïxen un sabor delicat i llaugerament àcit, que pot recordar al de les anous. La seua olor és igualment alguna cosa àcit. Els fulls més saborosos són les més menudes. S'utilisa en fresca, afegint-se a les ensalades de verdures i creïlles i a les sopes i tortilles. Acompanya be als espárragos, remolacha, api nap, champiñón, col, judeua verda, anou, poma, raïm, tomata, etc. Si s'aliñar en oli, vinagre i sal, deu fer-se en l'últim moment per a que no perga frescura, ya que es tracta d'una planta molt peridora. Per a preparar-ho en ensalada, es deixa la roseta de fulls sancera i només s'eliminen les raïls. Es llava baix el aixeta, i no a amere, i després deu escurrirse delicadamente. Cal evitar trencar els fulls per a que conserven el seu característic sabor fresc i el seu aspecte decoratiu.

Es pot conservar 2-3 dies en el refrigerador coberta en un paper absorbent o introduïda en una bossa de plàstic perforada per a que no agarre l'olor d'atres productes de la nevera. Rosar en aigua per a refrescar els fulls. Un atre procediment tradicional de conservació consistix en sumergir-la en aigua tébea per a llevar-li la terra, i despuix, per a impedir la seua marchitación, primer es mulla en aigua ben freda, deixant-la després en aigua gelada durant mija hora. A l'hora de secar-les, s'envolen en un pany i se sacsen en un moviment de balanceig.

S'utilisa també com a element decoratiu o com guarnició en els plats.

Propietats nutricionals

És baixa en grassas. Més nutritiva que la lletuga, en major cantitat de provitamina A i vitaminas B i inclús una cantitat de Vitamina C que triplica la de la lletuga i diversos minerals. En especial yodo, pero també ferro, potassi, fòsfor i uns atres.
Conté aixina mateix Beta-carotenos, Vitamina B6, Vitamina B9 o Àcit fólico, Vitamina I i #àcit grassos Omega-3. És més tendra i conté més vitamines si es cull abans de florir.

El seu valor calòric és molt baix, solament 13,40 kcal per cada 100 g de producte fresc. Per això s'ampra en dietas de adelgazamiento.

Té propietats antiescorbúticas, depurativas i relajantes.

Taxonomia

Valerianella locusta va ser descrita per (Linneo) Betcke i publicat en Animadversiones Botanicae in Valerianellas 10, en l'any 1826.

Citologia

El seu número cromosòmic és 2n=16

Sinonímia

Valeriana locusta L. basónimo Valeriana locusta var. olitoria L. Valerianella olitoria (L.) Pollich Fedia carinata (Loisel.) Steven Fedia locusta (L.) Rchb. Fedia olitoria (L.) Gaertn. Valerianella carinata Loisel. Valerianella locusta f. carinata (Loisel.) Devesa, J. López & R. Gonzalo

Valerianella locusta f. locusta (L.) Laterr. Valerianella locusta subsp. locusta (L.) Laterr. Valerianella locusta subsp. lusitanica (Pau ex Font Quer) M. Laínz Valerianella lusitanica Pau ex Font Quer Valerianella olitoria var. lusitanica Pau Valerianella olitoria (L.) Pollich Valerianella praecox Willk.

Nom comú

El seu nom més comú en espanyol, canonge, fa referència a la seua tradició com a cultiu de monasteri. També se sol cridar:

• Alfaces, canonges, dulceta, herba dels canonges, lletuga de corder, valeriana comestible, valerianilla portuguesa, yerba de canonges, yerba del canonge, yerba dels canonges.

Bibliografia

1. Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
2. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees dones Plantes a Fleurs D'Afrique.
3. Cronquist, A. J., A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J. L. Reveal & P. K. Holmgren. 1984. Vascular Plants of the Intermountain West, O.S.A. 4: 1–573. In A. J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J. L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
4. Gleason, H. A. & A. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–lxxv, 1–910. New York Botanical Garden, Bronx.
5. Hickman, J. C. 1993. Jepson Man.: Higher Pl. Calif. i–xvii, 1–1400. University of Califòrnia Press, Berkeley.
6. Hitchcock, C. L., A. Cronquist, M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Ericaceae through Campanulaceae. Part IV. 510 pp. In Vasc. Pl. Pacific N.W.. University of Washington Press, Seattle.
7. Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catàlec de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
8. Radford, A. I., H. I. Ahles & C. R. Bell. 1968. Man. Vasc. Fl. Carolinas i–lxi, 1–1183. University of North Carolina Press, Chapel Hill.
9. Scoggan, H. J. 1979. Dicotyledoneae (Loasaceae to Compositae). Part 4. 1117–1711 pp. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
10. Small, J. K. 1933. Man. S.I. Fl. i–xxii, 1–1554. Published by the Author, New York.
11. Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les Plantes Vasculars del Con Sur (Argentina, Sur de Brasil, Chile, Paraguay i Uruguay). Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1): i–xcvi, 1–983; 107(2): i–xx, 985–2286; 107(3): i–xxi, 2287–3348.

Enllaços externs

• Web especialisada sobre els canonges