Volta do mar

Erro al crear miniatura:

Mapa dels cinc grans girs de l'oceà

Volta do mar, volta do mar llarga o volta do llarc (la frase en portugués significa lliteralment tant «regrés de la mar» com també «tornada de la mar») és el nom d'una maniobra de navegació marítima utilisada en els llarcs viages oceànics, que es remonta a l'época dels descobriments portuguesos a finals d'el XV. Esta tècnica consistix en descriure un ampli arc per a evitar la zona central de calma i aprofitar els vents i corrents permanents favorables que giren en sentit horari en l'hemisferi nort, i en sentit opost en l'hemisferi sur, per la circulació atmosfèrica i l'efecte de Coriolis (és el conegut gir de l'Atlàntic Nort). Va ser un pas molt important en l'història de la navegació, ya que la comprensió dels vents i corrents en l'era de la navegació a vela era crucial per a l'èxit: els imperis de la mar europeus mai varen ser establits fins que els europeus no varen descobrir cóm funcionaven els vents alisios.

Història

Descobriments portuguesos en l'oceà Atlàntic

El nom de volta do mar llarga va ser falcat pels navegants portuguesos en l'época dels descobriments en l'oceà Atlàntic Nort, quan eren obligats, a la seua tornada de les costes equatorials africanes, a adinsar-se cap a la mar, evitant el mar dels Sargazos i guanyant l'Atlàntic Central, per a despuix rodejar-ho pel noreste anant a creuar les aigües de les Azores. En eixos viages el pilot devia navegar cap a l'oest, contraintuitivamente, en la direcció equivocada, és dir, alluntant-se més de Portugal per a agarrar els següents vents utilisables i retornar a Europa.

La falta d'esta informació va poder haver condenat a l'expedició del sigle XIII dels germans genoveses Ugolino i Vadino Vivaldi, que es dirigien cap a les fins a llavors desconegudes illes Canàries i es varen perdre; una volta allí, sense entendre el gir de l'Atlàntic i la volta do mar, haurien segut incapaces de véncer la cenyida del estret de Gibraltar i la tornada a la llar.

L'importància geoestratégica de les illes Azores, de l'Isla Ascensión i d'atres illes oceàniques es va deure a la necessitat de seguir la "volta do llarc". En el cas de l'Atlàntic Nort, no era possible navegar directament cap a les costes europees, per lo que qualsevol barco procedent de l'hemisferi sur (incloent els que venien de tornada d'Índia, China i atres regions de l'Àsia, via el veta de Bona Esperança o del Carib), es vea obligat a creuar l'altura de les Azores o llaugerament al nort de les illes. Va ser este fet lo que va fer de la ciutat d'Angra la universal escala de la mar de ponent (universal escala do mar ponent) en paraules de l'historiador Gaspar Fructuoso.

El descobriment d'esta tècnica va ser crucial per a la tornada dels futurs descobriments: per eixemple, Colón mai haguera retornat d'Amèrica sense aplicar la volta do mar navegant a vela cap al nort des del Carib a través de les latitut del cavall per a agarrar els prevalecientes vents de l'oest de les latitut miges .

Aplicació a l'oceà Pacífic: el galeón de Manila

La ruta del galeón de Manila, des de Manila a Acapulco, depenia de l'aplicació en èxit del fenomen de l'Atlàntic a l'oceà Pacífic: en descobrir el Gir del Pacífic Nort, els capitans dels galeones de tornada tenien que aplegar a les latitut de Japó abans de poder creuar l'oceà en seguritat. El descobriment, en el que es va basar el comerç del galeón Manila-Acapulco, es va deure a l'espanyol Andrés d'Urdaneta, que, navegant en 1565 un comboi a les órdens de Miguel López de Legazpi, va descobrir la ruta de tornada: la flota va ser separada pels vents, sent alguns barcos dirigits en direcció sur, pero Urdaneta va pensar que els vents alisios del Pacífic podrien girar com feya els de l'Atlàntic. Si en l'Atlàntic, els barcos feyen la Volta do mar cap a l'oest per a arreplegar els vents que els durien de regrés de Madeira, llavors, va raonar, navegant llunt cap al nort abans de dirigir-se a l'est, anava a arreplegar els vents alisios que li durien de regrés a la costa oest d'Amèrica del Nort. Va creuar els 38 graus Nort abans de girar a l'est i el seu corazonada va donar els seus fruts, arribant a la costa prop de veta Mendocino, en Califòrnia, per a, a continuació, seguir la costa cap al sur fins a Acapulco. La major part de la seua tripulació va morir en el llarc viage inicial, per al que no s'havien aprovisionado suficientment.

Referències

L'artícul de la Wikipedia en anglés menciona la següent bibliografia:

• Bailey Wallys Diffie, Boyd C. Shafer, George Davison Winius, Foundations of the Portuguese empire, 1415-1580, 1977 (en anglés). ISBN 0816607826
• J. H. Parry, The Age of Reconnaissance 1963 (en anglés).
• COUTINHO, Gago «A nàutica dos descobrimentos: vos descobrimentos marítims vists per um navegador», Agência Geral do Ultramar, 1951 (en portugués).
• MARQUES, Alfredo Pinheiro, Guia d'história dos descobrimentos i expansão portuguesa (en portugués).