Gir de l'Atlàntic Nort
El gir de l'Atlàntic Nort és un dels cinc grans girs oceànics. És una corrent oceànica circular, en moles derivats i subgiros, a través del Atlàntic Nort des de la zona de convergència intertropical (calma o estancament) fins a la partix sur d'Islàndia, i des de les costes este de Norteamérica fins a les costes occidentals d'Europa i Àfrica.
A la seua volta, es subdivide principalment en la corrent del Golf de l'oest, la seua continuació a sovint combinada, la corrent de l'Atlàntic Nort a través del nort, la corrent de les Illes Canàries que fluïx cap al sur a lo llarc de l'est i la corrent Equatorial del Nort en el sur. El gir té una circulació termohalina pronunciada, duent aigua salada cap a l'oest des del Mar Mediterrànea i després cap al nort per a formar les aigües profundes de l'Atlàntic Nort.
El gir atrapa rebujos marins antropogénicos (produïts per l'home) formant una taca de fem de restants flotants, de la mateixa manera que el Gir del Pacífic Nort té la seua pròpia gran taca de fem.[1]
En el cor del gir es troba el mar dels Sargazos, conegut per les seues aigües tranquiles i acumulacions d'algues marines prou denses.
Variabilitat estacional
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que en molts patrons oceanogràfics, el gir de l'Atlàntic Nort experimenta canvis estacionals. Stramma i Siedler (1988) varen determinar que el gir s'expandix i contrau en una variació estacional; no obstant, la magnitut del transport de volum no sembla canviar significativament. Durant la temporada d'hivern del hemisferi nort, el gir seguix un patró més zonal; és dir, s'expandix en direcció este-oest i s'aprima en direcció nort-sur. A mida que les estacions passen de l'hivern a l'estiu, el gir es desplaça cap al sur uns pocs graus de latitut. Açò ocorre simultàneament en el desplaçament de la part norest del gir. S'ha conclós que les desviacions zonals dins del gir seguixen sent chicotetes mentres que al nort i al sur del gir són grans.[2]
Les senyes recopilades en la regió del mar dels Sargazos en la part occidental del gir de l'Atlàntic Nort han donat lloc a proves analítiques de que la variabilitat d'este gir està relacionada en la mescla convectiva hivernal. Segons Bats (2001), es produïx una variació estacional de 8-10 °C en la temperatura de la superfície junt en una fluctuació en la profunditat de la capa de mescla entre les estacions d'hivern i estiu de l'hemisferi nort. La profunditat puja de 200 metros en hivern a uns 10 metros en estiu. Els nutrients permaneixen per baix de la zona eufótica durant la major part de l'any, lo que resulta en una baixa producció primària. No obstant, durant la mescla convectiva hivernal, els nutrients penetren en la zona eufótica, provocant una floració de fitoplàncton de curta duració en la primavera. Açò després eleva la profunditat de la capa mixta a 10 metros.[3]
Els canvis en la biologia oceànica i la mescla vertical entre l'hivern i l'estiu en el gir de l'Atlàntic Nort alteren estacionalment la cantitat total de diòxit de carbono en l'aigua de mar. Les tendències interanuals han establit que les concentracions de diòxit de carbono dins d'este gir estan aumentant a un ritme similar al que ocorre en l'atmòsfera . Este descobriment coincidix en el realisat en el gir del Pacífic Nort. El gir de l'Atlàntic Nort també sofrix canvis de temperatura a través de patrons d'ones atmosfèriques. l'Oscilació de l'Atlàntic Nort és un d'eixos patrons. Durant la seua fase positiva, el gir es calfa. Açò es deu a un carpiment dels vents de l'oest, lo que reduïx la tensió del vent i la transferència de calor, proporcionant un major periodo de temps per a que aumente la temperatura de l'aigua del gir.[3]
Contaminació
[editar | editar còdic]Plome
[editar | editar còdic]Les mostres medides d'aerosols, partícules marines i aigua en el gir entre 1990 i 1992 varen incloure l'examen de les proporcions d'isòtops de plom. Certs isòtops són sagells distintius de la contaminació essencialment d'Europa i el propenc Mig Oriente pels vents alisios; una atra contaminació va ser causada principalment per les emissions d'Estats Units. Es varen llegir les capes superficials de la mar dels Sargazos per a tals concentracions, lo que va resultar que entre un 42 i un 57 % de la contaminació va provindre de fonts industrials i automotrices nortamericanes, a pesar de la reducció en la producció i us de gasolina en plom en els Estats Units. Des de 1992, el plom té concentracions clarament reductores —es teoriza que açò és cert a l'atre costat de l'Atlàntic en les capes superficials—.[4]
Taca de fem
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2010).Science.329(5996)
- 1185–8.doi:10.1126/science.1192321.
- ↑ (1988).Journal of Geophysical Research.93(C7)doi:10.1029/JC093iC07p08111.
- ↑ 3,0 3,1 (2001).Deep Siga Research Part II: Topical Studies in Oceanography.48(8–9)
- 1507–1528.doi:10.1016/S0967-0645(00)00151-X.
- ↑ (1997).Geochimica et Cosmochimica Acta.61(20)
- 4423.doi:10.1016/S0016-7037(97)00242-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Giro del Atlántico Norte» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.