Voluntaris Realistes

Erro al crear miniatura:

Voluntaris Realistes

El Cos de Voluntaris Realistes va ser una milícia absolutista espanyola creada el 10 de juny de 1823 per la Regència nomenada en maig pel duc de Angulema, comandant suprem de l'eixèrcit francés (els Cent Mil Fills de Sant Luis) que havia invadit Espanya en abril per a «lliberar» al rei Fernando VII, «captiu» del règim lliberal instaurat despuix del triumfo de la Revolució espanyola de 1820. Es varen integrar en ell bona part de les tropes realistes organisades en França per a recolzar l'invasió francesa i també membres de les partides realistes que havien combatut als constitucionalistes des dels inicis del Trieni Lliberal. Va tindre un paper molt destacat en el «terror blanc» que es va desnugar en el territori controlat per la Regència i que va obligar a intervindre al propi duc de Angulema promulgant l'Ordenança de Andújar d'agost de 1823, encara que finalment va tindre que donar marcha arrere i la violència arbitrària i indiscriminada contra els lliberals va continuar.

Quan l'1 d'octubre de 1823 Fernando VII va recobrar la «llibertat» i va restaurar per segona volta la Monarquia absoluta no va dissoldre el Cos de Voluntaris Realistes i va continuar utilisant-ho com un instrument de repressió. La majoria dels seus membres eren absolutistas radicals o «ultraabsolutistas», per lo que ha segut considerat com «el braç armat del ultrarrealismo».

Va ser una rèplica absolutista de la lliberal Milícia Nacional establida per la Constitució de 1812 i desenrollada durant el Trieni. Es va dissoldre oficialment en 1833, despuix de la mort de Fernando VII, i la major part dels seus integrants es va sumar a les forces de l'infant Carlos María Isidro durant la primera guerra carlista.

Orígens

Quan el 7 d'abril de 1823 va començar l'invasió dels Cent Mil Fills de Sant Luis, que va penetrar en Espanya per les Províncies Vascongadas, les tres diputacions vasques varen crear cossos de «naturals» o «paisans armats», integrats per voluntaris, que s'encarregarien del manteniment de l'orde i de la persecució dels lliberals, i que es varen negar a que estigueren somesos a l'autoritat del capità general —de fet en País Vasc, de la mateixa manera que en Navarra, no s'aplegarà a constituir el Cos de Voluntaris Realistes perque les seues funcions seran assumides pels «paisans armats». Casi al mateix temps en la localitat rioixana d'Ezcaray es va formar un cos de «Voluntaris del Rei», a imitació de la Milícia Nacional dels lliberals, i que va aplegar a estar integrat per tres companyies. A principis de maig el capità general de Castella la Vella felicitava al municipi per l'actuació dels seus membres i autorisava el seu reglament provisional. Este reglament serviria de base per a les «regles que deuran observar-se per a la formació de cossos de voluntaris realistes», publicades per la Regència el 10 de juny de 1823.

Història

Creació

Segons l'orde de la Regència del 10 de juny de 1823 els voluntaris realistes actuarien com una policia local, a les órdens dels corregidors i dels ajuntaments i baix l'autoritat suprema del capità general, en la missió de mantindre l'orde, patrullar, fer guàrdia i intervindre «en els incendis, quimeres i atres acontenyiments que puguen produir algun desorde popular». Josep Fontana ha senyalat la greu contradicció que va supondre la creació del Cos de Voluntaris Realistes i dos dies abans la de la Superintendencia general de vigilància pública, la finalitat de la qual era «precaver i evitar tot extraviament», perque «les atribucions d'una i una atra institució es varen confondre des del principi i els policies es varen queixar a sovint al vore que els voluntaris encarceraven pel seu conte i estenien salvoconductes». Per la seua banda Emilio La Parra López ha afirmat que la Regència va crear el Cos, «aprofitant les partides alçades en armes contra el constitucionalisme, en el doble objectiu de sostindre la guerra contra el sistema constitucional i excloure qualsevol negociació que poguera donar lloc a l'establiment en Espanya d'un règim representatiu similar al de França. Dit d'una atra forma, la seua finalitat va consistir en acabar en els lliberals».

En l'orde de la Regència es dia que els voluntaris realistes actuarien «fins que S.M. es digne resoldre lo convenient per a la seguritat interior dels seus pobles, o fins que la regència del regne considere justa la seua cesación». Quan Fernando VII va recuperar el seu poder absolut l'1 d'octubre de 1823 no els va dissoldre perque «sense un Eixèrcit enterament fidel a l'absolutisme i en tropes franceses acuarteladas en punts estratègics del territori, els voluntaris eren l'única força armada pròpia en la que confiar per a mantindre el nou règim».

El conflicte en el Govern «reformiste» pel reglament

El govern va intentar controlar als Voluntaris Realistes, que s'havien convertit en un poder paralel, i a finals de febrer de 1824 el Secretari del Despaig de Guerra José de la Creu va publicar un reglament en el que es dia que havia aplegat el moment de sometre als voluntaris a una autoritat central i «a l'orde monàrquic» (para no incórrer en els errors de la Milícia Nacional del lliberalisme que va aplegar a decidir «de la conveniència o no conveniència de totes les mides i disposicions dels seus mateixos governants, erigint-se en els seus censores i juges» i que es va acabar convertint en «un instrument de conspiració armada permanent»). Per a «no confondre les classes», com havien fet els lliberals, el reglament establia que els voluntaris devien ser persones en «rendes, indústries o ofici, o modo honrat i conegut de viure», quedant exclosos «els jornaleros i tots els que no puguen mantindre's per sí mateixos i a les seues famílies els dies que els toque de servici en el seu poble». Afegia que esta norma afectava també «als que de dites circumstàncies existiren ya admesos» (lo que significava que no podien seguir pertanyent al cos, el número del qual, per un atre costat, es llimitava a «un voluntari per setenta y cinco ànimes»). Sobre les condicions que devien reunir els candidats a «caps» (els ajuntaments presentaven una terna als capitans generals que eren els qui els nomenaven) s'incloïa «tindre bien de consideració... o be noblea heretada dels seus majors i conservada dignament».

El reglament va ser rebujat pels voluntaris realistes fins al punt que a finals de març es va fer aplegar als caps realistes un document pretendidament escrit pel rei i transmés en nom del comandant general dels voluntaris, José Aymerich, en el que se'ls instava a no complir-ho i a rebelar-se contra els capitans generals que ho pretengueren aplicaren («el meu desig és que feu saber als voluntaris realistes al vostre mando, i a tots els de les províncies pel vostre conducte, que no es complixca. Abans pel contrari, es reunixquen i cooperen a lliberar-me de les mans dels francesos ['els autors d'est atentant'], resistint en la força als capitans generals que tracten de fer-ho complir»). La situació va ser tan greu que el superintendente general de policia va denunciar en La Gasseta de Madrit que la circular era falsa. Aixina també ho va fer Aimerich que la va atribuir als lliberals. Pero lo cert era que, com va escriure l'embaixador francés en un informe al seu govern, «casi tots els voluntaris realistes es varen negar a obedir l'orde que els llicenciava».

Finalment el govern va acabar cedint i el reglament mai va aplegar a aplicar-se. Aixina ho va atestar l'embaixador francés en Madrit que va afirmar que el Cos de Voluntaris Realistes en la seua major part estava constituït per una «massa de proletarios». El general Cruz va ser substituït per Aymerich qui es va afanyar a promulgar el 6 de setembre una real orde en la que s'encarregava als capitans generals que buscaren recursos per a pagar «el vestuari i demés penyores als que per defección no puguen costejar-li», i en la que se'ls dia que lo únic que devien procurar era que els que ingressaren anaren «decidits amants del rei el nostre senyor».

En juny de 1826 es va aprovar un nou reglament en el que la condició que es demanava per a pertànyer al cos era ya únicament tindre un «modo honrat de viure». Ademés es feya una menció específica als jornaleros ya que l'artícul dècim establia que els ajuntaments i funcionaris «preferiran per als treballs que puguen oferir-se en els pobles i en igualtat de circumstàncies als voluntaris realistes, en especial els jornaleros». Per un atre costat, es creava una inspecció general del cos per lo que els voluntaris realistes s'independisaven de l'eixèrcit ya que deixaven de dependre dels capitans generals i es determinava que la seua finalitat suprema seria «combatre els revolucionaris i les conspiracions i exterminar la revolució i les conspiracions». En açò últim conseguien la que havia segut la seua màxima aspiració: que els manara un inspector general nomenat pel rei i que solament respondria davant est, prescindint del Secretari del Despaig de Guerra i del Govern. Aixina els voluntaris realistes varen adquirir molt més poder.

Desenroll

Els voluntaris realistes varen tindre (aparentment) un creiximent espectacular puix varen passar d'uns 70 000 membres en 1824 a 284 000 en 1832, pero casi la mitat d'ells no tenien armes ni uniformes i la seua distribució era molt irregular ya que tres quartes parts es trobaven en Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Valéncia, Múrcia i Granada —en Catalunya, per eixemple, hi havia poc més de dèu mil—. Com ha indicat Josep Fontana, «la condició de voluntari donava als seus membres, en la seua majoria de humil procedència, estímuls d'orde social, uns ingressos que permetien subsistir als jornaleros sense treball i una opció preferent en les ocupacions locals». Una valoració compartida per Emilio La Parra: «la pertinença a este cos era signe d'adheriment al règim absolut i, per a molts, l'esperança d'obtindre una ocupació, la qual cosa va facilitar el ràpit creiximent de l'afiliació». Segons Fontana, este creiximent també es va deure al «somi populiste que els duya [als realistes] a mirar cap a arrere, cap a la recuperació d'un passat idílic que mai havia existit», com seria el cas de molts llauradors i artesans. «El proletario que s'allistava en les files dels voluntaris realistes passava a ser més important que els rics del poble, i podia aplegar a intimidar-los. El realisme li donava, com a mínim, un sòu, armes, algun poder i un nou sentit de dignitat».

La funció del Cos de Voluntaris Realistes va ser complementar la repressió institucionalisada contra els lliberals pero en molts llocs va aplegar a eixercir un poder de facto com ho provaria un document referit als voluntaris realistes de Cifuentes (Guadalajara) en el que es dia que «s'havien propost subsistir a costa dels pudientes a els qui insultaven i amenaçaven designant-los en l'epítet de negres», és dir, de lliberals. En un informe policial de 1825 s'afirmava que «és general l'emigració a França de tots els hacendados i gents pudientes de les Províncies Vascongadas per no poder sofrir els insults, vexacions i atropellamientos dels Voluntaris Realistes i de la gent baixa del poble». Com ha destacat Juan Francisco Fonts, «una bona part de la violència política i social de la Década Ominosa cal imputar-la a l'acció, a sovint incontrolada, dels voluntaris realistes». Fonts afig: «Eixe radicalisme social i polític, en el que es aúna l'odi al ric i l'odi al lliberal, farà del cos de voluntaris realistes un foc permanent d'agitació contra el govern, al que molts d'ells acusaven de complicitat en els ___protected_title_1___ [que era com cridaven despectivamente els absolutistas als lliberals]». Emilio La Parra també ha destacat que portaven a terme «apresamientos arbitraris», aplegant inclús, «en no pocs casos», a «desobedir a l'autoritats i inclús usurpar les seues atribucions». «Varen actuar, en definitiva, com el braç armat popular contra el reformisme dels ministres [absolutistas] moderats». En setembre de 1824 el superintendente general de policia Mariano Rufino Gónzález es queixava de «les notícies que m'apleguen de todas partes de que entre la policia i les atres corporacions no hi ha generalment sino rivalitats odioses, chocs funestos, oposició oberta i escandalosa». Per la seua banda els bisbes varen advertir al govern dels riscs causats per la seua «celosia acalorado i tal volta sanguinari».

Els voluntaris realistes estaven a les órdens dels ajuntaments, que eren els que proporcionaven els recursos per al seu manteniment i els encarregats del reclutament. Com ha subrallat Josep Fontana, «les oligarquies locals preferien estes forces més pròximes, que podien manejar fàcilment, a una policia estatal centralisada».

L'implicació dels voluntaris realistes en la guerra dels agraviats (1827) i el descontrol de les seues actuacions varen dur a la Corona i a les institucions locals a desconfiar cada volta més d'ells i a plantejar-se la seua dissolució, sobretot quan es varen posar del costat de don Carlos en el pleit successori del final del regnat de Fernando VII. Com va constatar el marqués de les Grogues en 1832, «el Rei volia conservar-los, pero l'interés de la causa de la seua filla aconsellava debilitar-los, ya que no fora possible destruir-los».

El Cos estava organisat en 486 batallons d'infanteria, 20 companyies d'artilleria, 52 esquadrons de cavalleria i algunes companyies de sapadors.^{cita requerida}

Bibliografia

• Spagna contemporanea.(25)

1–20.ISSN 1121-7480.Consultat el 9 de maig de 2020.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2006">Fontana (2006). D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• Quaderns del Bicentenario.(34)

79–110.ISSN 1887-2581.Consultat el 9 de maig de 2020.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
• Estudis històrics, Vol. 2, 1992, ISBN 84-7907-015-3, págs. 209-237.Diputació Foral de Gipuzkoa, Museu Zumalakarregi.

209–237.Consultat el 9 de maig de 2020.

• Anuari de història del dret espanyol.(26)

47–88.ISSN 0304-4319.Consultat el 9 de maig de 2020.

Vore també

• Milícia Nacional