Vora convergent
Una vora convergent o destructiu és la vora de choc entre dos plaques tectónicas. Quan en la vora convergent, una de les plaques de la litosfera s'afona baix de l'atra consumint-se en el mant es parla de subducción. Este tipo de vores du a la formació de cordilleras i està associat en zones d'activitat volcàica i sísmica originades per la fricció de les dos plaques. Estos chocs ocorren molt llentament, tardant decenes de millons d'anys en colisionar.
Subducción
[editar | editar còdic]Les zones de subducción són àrees a on una placa litosférica s'esgola per baix d'una atra en un llímit convergent per diferències litosféricas. Estes plaques s'inclinen en un promig de 45°, encara que este àngul pot variar. Les zones de subducción solen estar marcades per una abundància de terremots, resultat de la deformació interna de la placa, la convergència en la placa oposta i la flexión en la fossa oceànica. S'han detectat terremots fins a una profunditat de 670 km. Les plaques en subducción, relativament fredes i denses, són arrastrades cap al mant i ajuden a impulsar la convecció del mant. [1]
Tipos de vores convergents
[editar | editar còdic]Segons el tipo de corfa implicat, es poden distinguir tres tipos de vores convergents:[1]
Convergència oceànica-continental
[editar | editar còdic]
Una placa en corfa oceànica colisiona en una placa en corfa continental la qual, en ser més llaugera, "flota" sobre l'oceànica que s'afona (subduce) en el mant. En alcançar una profunditat d'uns 100 km es desencadena la fusió parcial, que origina un fluix ascendent de magma (roca fosa) que origina plutones i volcans que creixen sobre el continent. Es formen aixina arcs volcànics continentals i grans fosses oceàniques, abdós paralels a la costa. El punt d'intersecció de les dos plaques es diu zona de subducción i allí es forma una fossa oceànica a on es van acumulant sediment en una estructura anomenada prisma d'acreció.[2]
Este tipo de vora convergent és el que es dona en la costa pacífica d'Amèrica del Sur, a on la placa de Naixca, totalment oceànica, deriva cap a l'est i colisiona en la placa Suramericana que deriva cap a l'oest; el magma ascendent ha format la cordillera dels Vages, en centenars de volcans actius i una intensa activitat sísmica.
Convergència oceànica-oceànica
[editar | editar còdic]Quan dos plaques en corfa oceànica colisionen. Una placa subduce baix l'atra iniciant-se la fusió i l'activitat volcànica com en la convergència oceànica-continental. Estos arcs estan situats a 100-300 km de la fossa submarina que es forma en el punt de subducción. Són eixemples d'archipèlecs originats aixina les Aleutianas, les illes Marianes, Tonga, Japó i les illes de la Sonda, i les fosses associades a ells.[1]
Convergència continental-continental
[editar | editar còdic]
Quan una placa oceànica en subducción conté també litosfera continental, la subducción continuada acabarà unint els dos blocs continentals que, ya que abdós suren en l'astenosfera, colisionaran. Això plega i deforma els sediments acumulats a lo llarc del marge continental originant una nova cordillera composta per roques sedimentarias i metamorfizadas.
Este tipo de fenomen es va produir quan l'Índia «va envestir» Àsia i va produir l'elevació de la cordillera del Himalaya. Atres sistemes montanyosos importants, com els Pirineus, els Alps i els Urales també es varen originar durant colisions continentals.[1]
Volcanismo i arcs volcànics
[editar | editar còdic]La corfa oceànica conté minerals hidratados, com els grups d'anfíbolés i micas. Durant la subducción, la litosfera oceànica es calfa i metamorfiza, provocant la descomposició d'estos minerals hidratados, lo que llibera aigua en la astenosfera. La lliberació d'aigua en la astenosfera provoca una fusió parcial. La fusió parcial permet l'ascens de material menys dens i més calent, i pot donar lloc a vulcanisme en la superfície i a l'emplaçament de plutones pròxims a la superfície.[3]
Quan estos magma alcancen la superfície, creen arcs volcànics. Els arcs volcànics poden formar-se com a cadenes d'arcs insulars o com a arcs en la corfa continental. Existixen tres séries magmáticas de roques volcàniques associades als arcs. La série magmática toleítica, químicament reduïda, és la més característica dels arcs volcànics oceànics, encara que també es troba en arcs volcànics continentals de subducción ràpida (>7 cm/any). Esta série és relativament baixa en potassi. La série calcoalcalina, més oxidada i moderadament enriquida en potassi i elements incompatibles, és característica dels arcs volcànics continentals. La série magmática alcalina (molt enriquida en potassi) està present a voltes en l'interior continental més profunt. La série shoshonita, extremadament rica en potassi, és rara pero a voltes es troba en els arcs volcànics.[4] El membre andesítico de cada série és normalment el més abundant,[3] i la transició des del vulcanisme basáltico de la conca profunda del Pacífic al vulcanisme andesítico en els arcs volcànics circumdants s'ha denominat llínea andesítica.[5][6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Tarbuck, E. J. & Lutgens, F. K. (2013) Ciències de la Terra, 10ª edició. Pearson Educació, Madrit. ISBN 978-84-9035-309-7
- ↑ Tarbuck, Edward J.; Lutgens, {{{nom2}}} (2013). «14. Vores Convergents: formació de les montanyes i evolució dels continents», Ciències de la Terra (en Espanyol), Madrit: Pearson Educació S.A., pp. 442-446. ISBN 978-84-9035-309-7.
- ↑ 3,0 3,1 Philpotts, Anthony R.; Ague, Jay J. (2009). Principles of igneous and metamorphic petrology (2nd ed.). Cambridge, UK: Cambridge University Press. pp. 604–612. ISBN 9780521880060.
- ↑ «Global tectonics | WorldCat.org» (en és). search.worldcat.org. Consultat el 2025-03-23.
- ↑ «Dictionary of New Zealand Biography – Et Llaura Encyclopedia of New Zealand». teara.govt.nz. Consultat el 2025-03-23.
- ↑ White, A. J. R. (1990). «Andesite line», Petrology. Encyclopedia of Earth Science (en en), Springer US, pp. 22–24. doi:10.1007/0-387-30845-8_12. ISBN 978-0-387-30845-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Borde convergente» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.