Anar al contingut

Yo-Yo Ma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Yo-Yo Ma


Yo-Yo Ma (en chino, 马友友; pinyin, Mǎ Iǒuyǒo; París, 7 d'octubre de 1955) és un violoncheliste i multinstrumentista franc-nortamericà d'orige chinenc.

Biografia

[editar | editar còdic]

De pares d'orige chinenc, als quatre anys d'edat va deprendre a tocar violí i viola abans de deprendre violonchelo. Va començar a descollar en el món de la música des d'una edat molt primerenca. Ha guanyat numerosos premis i distincions (entre ells varis Grammy), ha gravat numerosos discs i ha actuat en els teatres i òperes més grans del planeta. És considerat un dels millors violonchelistes del món.

Chiquea i carrera

[editar | editar còdic]

Va nàixer en París en 1955 i va començar a tocar en públic en solament cinc anys. En 1962 la seua família es va traslladar a Nova York, a on va viure la major part dels seus anys de formació.[1] Als huit anys apareix en la televisió nortamericana en un concert dirigit per Leonard Bernstein. Als quinze anys es va graduar de l'escola secundària i ya va actuar com a solista en l'Orquesta Radcliffe d'Harvard.

Yo-Yo Ma va estudiar en l'Escola Juilliard en Leonard Rose, abans d'entrar a l'universitat Harvard.[2]

Va obtindre un gran reconeiximent i popularitat i va estar de gira en moltes de les principals orquestes del món. Les seues gravacions de les Suites per a violonchelo sol de Johann Sebastian Bach han segut especialment aclamades. També ha tocat música en numeroses ocasions, acompanyat pel pianiste Emanuel Ax, en qui manté una bona amistat des de que es varen conéixer en Juilliard.

Es va llicenciar en Harvard en 1976, universitat que li va fer mereixedor d'un doctorat honorífic en 1991.

Carrera recent

[editar | editar còdic]

El 7 de juliol de 1994, va estrenar el Concert per a violonchelo i orquesta de John Williams, baix la seua direcció i acompanyat de l'Orquesta Simfònica de Boston. El concert va ser escrit especialment per a ell, com va sugerir Seiji Ozawa.

En 1997 Yo-Yo Ma va tocar el concert per a chelo d'Edward Elgar en l'Orquesta Simfònica de Chicago baix la direcció de Daniel Barenboim.

Yo-Yo Ma treballa actualment en el Proyecte Ruta de la Seda, una iniciativa del propi Ma que va començar en 1998 i el principal objectiu del qual és vincular les arts d'Occident i Oriente reunint artistes i públic de tot lo món, i en el que ha brindat la possibilitat de desenroll i estudi a totes les classes socials en el marc de les idees i tradicions de les diferents cultures que comprenia la Ruta de la Seda.[3]

Ha guanyat numerosos premis i guardons[4] (entre ells numerosos Grammy) i ha gravat més de 50 discs, actualment actua en els teatres i òperes més importants del món. El 20 de giner de 2009 va participar en l'inauguració presidencial de Barack Obama, interpretant junt als músics Itzhak Perlman, Gabriela Montero i Anthony McGill l'obra Air & Simple Gifts, una composició del músic John Williams.

Estil

[editar | editar còdic]

Yo-Yo Ma té un repertori més eclèctic que el típic dels intérprets de música clàssica. Ademés de les numeroses gravacions de la norma del repertori clàssic, també va registrar peces barroques; bluegrass nortamericà; melodies tradicionals chinenques; obres d'Astor Piazzolla i Osvaldo Golijov (compositors contemporàneus argentins), aixina com obres de Philip Glass (minimalisme modern), John Williams i Ennio Morricone. Específicament junt al compositor John Williams, ha alcançat l'èxit treballant en la música de películes com Sèt Anys en el Tibet i Memòries d'una geisha.

Instruments

[editar | editar còdic]

El seu primer instrument va ser el fabricat per Domenico Montagnana (manufacturado en Venècia en 1733). Yo-Yo Ma va perdre este chelo de més de doscents setanta anys (que ell malnomenava Petunia) oblidat en un taxi, una nit en Nova York, encara que més tarde ho va recuperar, intacte.[5]

Un atre dels chelos que utilisa Yo-Yo Ma és un Stradivarius 1712, que pertanyia a Karl Davydov i després a Jacqueline du Pré.[6]

També posseïx un violonchelo fet de fibra de carbono, de la companyia de Luis i Clark (Boston).[7]

Premis i reconeiximents

[editar | editar còdic]

Premis Grammy

[editar | editar còdic]

Grammy Award for Best Chamber Music Performance:

  • 1986 Brahms: Cello & Piano Sonates in I Minor Op. 38 & F Op. 99 (RCA 17022)
  • 1987 Beethoven: Cello & Piano Sonata n.º 4 in C & Variations (CBS 42121)
  • 1992 Brahms: Piano Quartets Op. 25, Op. 26 (Sony 45846)
  • 1993 Brahms: Sonates per a violonchelo i piano (Sony 48191)
  • 1996 Brahms/Beethoven/Mozart: Clarinet Trios (Sony 57499)

Grammy Award for Best Instrumental Soloist Performance:

  • 1990 Barber: Concert per a violonchelo, Op. 22/Britten: Simfonia for Cello & Orchestra, Op. 68 (CBS 44900)
  • 1993 Prokófiev: Sinfonia Concertante/Chaikovski: Variations on a Rococo Theme (Sony 48382)
  • 1995 The New York Album – Works of Albert, Bartók & Bloch (Sony 57961)
  • 1998 Yo-Yo Ma Premieres – Danielpour, Kirchner, Rouse (Sony Classical 66299)

Grammy Award for Best Instrumental Soloist Performance:

  • 1985 Bach: The Unaccompanied Suite per a violonchelos (CBS 37867)

Grammy Award for Best Classical Contemporary Composition:

  • 1995 The New York Album, Stephen Albert: Concert per a violonchelo (Sony 57961)

Grammy Award for Best Classical Album:

  • 1998 Yo-Yo Ma Premieres – Danielpour, Kirchner, Rouse (Sony Classical 66299)

Grammy Award for Best Classical Crossover Album:

  • 1999 Soul of the Tango – The Music of Ástor Piazzolla (Sony Classical 63122)
  • 2001 Appalachian Journey (Sony 66782)
  • 2004 Obrigado Brazil (Sony 89935)
  • 2009 Songs of Joy & Peace (Sony Classical B001BN1V8O)

Grammy Award for Best Folk Album:

  • 2012 The Goat Rodege Sessions w/ Stuart Duncan, Edgar Meyer & Chris Thile

Grammy Award for Best World Music Album:

  • 2017 Sing Em Home – Yo-Yo Ma & The Silk Road Ensemble

Atres

[editar | editar còdic]
  • 1978: Avery Fisher Prize
  • 2001: Medalla Nacional de les Arts[8]
  • 2004: Latin Grammy for Best Instrumental Album at the 2004 Latin Grammy Awards for Obrigado Brazil (Sony 89935)
  • 2005: Doctor of Musical Arts (D.M.A.) (honoris causa) at Princeton University
  • 2006: Donen David Prize
  • 2006: Léonie Sonning Music Prize
  • 2007: Award of Distinction at the International Cello Festival
  • 2011: Premie Kennedy[9]
  • 2011: Glenn Gould Prize
  • 2011: Medalla Presidencial de la Llibertat[10]
  • 2012: Polar Music Prize
  • 2012: Best Cross-Cultural Collaboration Award by Songlines magazine's 2012 annual Songlines Music Awards, per The Goat Rodege Sessions en Stuart Duncan, Edgar Meyer i Chris Thile
  • 2013: Vilcek Prize in Contemporary Music[11]
  • 2014: Midwest Young Artists Golden Baton Award
  • 2014: Fred Rogers Legacy Award
  • 2016: Comendador de l'Orde de les Arts i les Lletres[12]
  • 2021: Praemium Imperiale[13]

Discografia

[editar | editar còdic]

1978:

  • Finzi: Concert per a violonchelo Op. 40 (reeditat en 2007)

1979:

  • Robert White Sings Beethoven

1980:

1981

  • Haydn: Concerts per a violonchelo
  • Beethoven: Sonates per a violonchelo i piano completes, Vol. 1 (en Emanuel Ax)

1982

  • Kreisler, Paganini

1983

1984

1985

1986

1987

  • Boccherini: Concerto; J.C. Bach: Sinfonia Concertante & Grand Overture
  • Mozart: Adagi i fuga en do menor; Schubert: Quartet per a cuerdo n.º 15
  • Beethoven: Sonates per a violonchelo completes

1988

1989

1990

1991

1992:

1993:

1994:

  • Immortal Beloved
  • Chopin: Chamber Music (en Emanuel Ax (pistes 1-9), Pamela Frank (pistes 1-4) & Ewa Osinska (pista 10))
  • The New York Album
  • Greatest Hits: Gershwin
  • Greatest Hits: Chaikovski
  • Beethoven, Schumann: Quartets en piano (en Emanuel Ax, Isaac Stern & Jaime Laredo)
  • Dvořák in Prague: A Celebration

1995:

  • Concertos from the New World
  • Greatest Hits: Saint-Saëns
  • Tackling the Monster: Marsalis on Practice (VHS)
  • Brahms, Beethoven, Mozart: Clarinet Trios (en Emanuel Ax & Richard Stoltzman)
  • The Essential Yo-Yo Ma

1996:

1997:

1998:

  • John Tavener: The Protecting Veil
  • Erich Wolfgang Korngold; Schmidt: Music for Strings & Piano Left Hand
  • Inspired by Bach: "Falling Down Stairs" - Suite per a violonchelo n.º 3
  • Inspired by Bach
  • Inspired by Bach: "Struggle For Hope" - Suite per a violonchelo n.º 5
  • Inspired by Bach: "The Music Garden" - Suite per a violonchelo n.º 1
  • Inspired by Bach: "Sarabande" - Suite per a violonchelo n.º 4
  • Inspired by Bach: "The Sound of the Carceri" - Suite per a violonchelo n.º 2
  • Inspired by Bach: "Six Gestures" - Suite per a violonchelo n.º 6

1999:

2000:

2001:

2002:

2003:

2004:

2005:

2007:

2008:

2009:

2010:

2011:

2015:

2016:

2018


  • Six Evolutions - Bach: Suite per a violonchelos[14]

2020

Influència

[editar | editar còdic]

En Stone Ocean, la sexta part del mànega japonés JoJo's Bizarre Adventure, el stand pertanyent a D an G es diu Yo-Yo Ma, en alusió al músic homònim.[16]

Vida personal

[editar | editar còdic]

Des de 1978, Ma està casat en Jill Hornor, una consultora d'art.[17] Tenen dos fills, Nicholas i Emily.[18] Encara que personalment ho considera el "pijor epítet al que s'ha enfrontat", va ser "etiquetage" en 2001 com "Músic clàssic més sexy" per People.[19] Ha seguit rebent este tipo d'elogis a lo llarc dels anys, inclús per part d'AARP en 2012.[20] També ha segut elogiat com a persona de caràcter inqüestionable, i destacat pel seu esperit humil, la seua forma de ser autocomplaciente i el seu humanitarisme.[21]

Segons l'investigació presentada per Henry Louis Gates Jr. per a la série de la PBS #Faç of America, un parent va amagar el llibre de genealogia de Ma en la seua casa de China per a salvar-ho de la destrucció durant la Revolució Cultural. L'ascendència paterna de Ma es remonta a 18 generacions fins a l'any 1217. La genealogia va ser recopilada en el XVIII per un antepassat, que remonta a tots els que s'apellidar Ma, per la llínea paterna, fins a un antepassat comú en el III El nom de generació de Ma, Yo, va ser decidit pel seu quart tio yayo, Ma Ji Cang, en 1755.[22][23] Les investigacions d'ADN varen revelar que Ma està emparentada lejanamente en l'actriu Eva Longoria.[24]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]». Consultat el 10 de giner de 2018 (en en).
  2. ↑ Weatherly, Myra (2007). Yo-Yo Ma: Internationally Acclaimed Cellist (en en), Capstone. ISBN 9780756518790.
  3. ↑ «Home | SILKROAD» (en en-us). SILKROAD. Consultat el 10 de giner de 2018.
  4. ↑ «[2]». Consultat el 10 de giner de 2018 (en en).
  5. ↑ «[3]». Consultat el 10 de giner de 2018 (en en-US).
  6. ↑ Wilson, Elizabeth (1999). Jacqueline Du Pré: Her Life, Her Music, Her Legend (en en), Arcade Publishing. ISBN 9781559704908.
  7. ↑ «Luis and Clark - Custom Made Carbon Fiber Instruments -- Composite Material Musical Instruments». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2006. Consultat el 10 de giner de 2018.
  8. ↑ «Lifetime Honors: National Medal of Arts». Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2011. Consultat el 10 de giner de 2018.
  9. ↑ Kennedy Center Honors
  10. ↑ «[4]». Consultat el 10 de giner de 2018 (en en).
  11. ↑ «[5]». Consultat el 10 de giner de 2018 (en en).
  12. ↑ France Phaleristique
  13. ↑ «Praemium Imperiale 2021». Archivat des d'el original, el 20 de març de 2022. Consultat el 6 de decembre de 2021.
  14. ↑ Woolfe, Zachary. Yo-Yo Ma Wants Bach to Save the World (in (en)), New York Claves.
  15. ↑ Kelly, Sharon (14 de febrer 2020). "Anne-Sophie Mutter Announces Beethoven: Triple Concerto & Symphony No. 7 (in (en)), udiscovermusic.com.
  16. ↑ «Yo-Yo Ma» (en és). Wiki Jojopedia. Consultat el 2021-01-31.
  17. ↑ Consultat el 13 de febrer de 2016.
  18. ↑ Bell, Bill. «Suite Sounds of Yo-yo Ma». Consultat el 23 de giner de 2012.
  19. ↑ «Yo-Yo Ma: Sexiest Classical Musician» (en en). Volume 56. People Magazine. Consultat el 2016-05-07.
  20. ↑ Ianzito, Christina. «aarp.org/entertainment/style-trends/info-04-2012/sexiest-men-over-50.html AARP's 21 Sexiest Men Over 50 - Washington, Pitt, Smits». Aarp.org. Consultat el 2020-06-20.
  21. ↑ Consultat el 2016-06-10.
  22. ↑ "#Faç of America: Yo-Yo Ma", PBS, #Faç of America série, en Henry Louis Gates, Jr., 2010. (anglés)
  23. ↑ "The Mystery of Yo-Yo Ma's Name", Henry Louis Gates, Jr, The Daily Beast, 9 de febrer de 2010.
  24. ↑ Nola (anglés)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Yo-Yo_Ma&oldid=801631»